SOCIETAT

PETITA ESCENA NOCTURNA Cantat. Enric Casasses (p. 56) Isabel Gamero
                                       
En una cantonada pobra
d'un carrer vell un bar nocturn
de tant en tant obre la porta
i n'ix la música i el fum.

Hi ha quatre motos aparcades,
les fulles dormen als balcons,
a les parets escrostonades
cares pintades i oracions.

Passen altius sis policies
creient que són un grup de rock
en busca de verges, de víctimes
pel seu altar d'armes de foc

i t'acorralen entre els cotxos
i la paret i escorcollant
no et troben res ni fins al forro:
només tens l'ànima il·legal.

A crits et diuen que te'n vagis
i se'n van ells, són collonuts,
perdonavides, trinitaris,
sabent que no t'han conegut.

En una cantonada estreta
torna la calma i el xiu-xiu,
una persiana verda peta
i al portal un, begut, fa el riu.

FINAL! Cantat Joan Brossa (p. 63) Cristina Martí

    --Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,
     quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.
     Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.
     Però l’has fet de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!--

     Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!
                       20 de novembre de 1975

CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER Cantat. Vicent Andrés (p. 61) Marta Vidal

Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d'un paper vell de diari,
d'un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l'enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s'hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d'aquells dies
va manar l'ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.

DESAPOLTRONAR Enric Casasses (p. 57) Maria Tur

Potser callar pot ser potser terrible.
Al menjador de casa un teu silenci
pot fer més mal en un moment donat
que un molotov en alguna altra taula.

No ho dic per dir-ho i és que no es pot creure
que si s'obrien totes les presons
i els presos, escolteu-me, ja no ho fossin,
els ciutadans, ja ho crec, ni ho notarien.

No són ells que amenacen les neurones
del teu pobre cervell encarcarat.
No són pas ells els fabricants de bombes
ni ells que aterroritzen el mercat.

Potser pot ser pitjor però potser
entrarien en òrbita poltrones.

***(Joana Moragues)

Amago el meu rostre nu
sota una disfressa falsa
i el silenci buit i obscur
trastorna la meva calma.

El teu mal joc és impur
per la meva ànima càndida
i només apostes fum
entre tanta ignorància.

I una emoció buida i tòxica
habita la llarga nit:        
inútil, boja i errònia.

Et recordo cada dia
i és un malson per a mi
però jo no sóc submisa.

Miquel Bauçà (p. 67) Marta Alvarez
UN NEN FINS ABANS DELS QUATRE,
és molt més intel·ligent
que sa mare i les tietes
i els veïns en general.
A partir d'aquesta data,
el sistema repressiu
li amputa una a una
les capacitats mentals.
Aviat esdevé un totxo,
una monstruositat:
just serveix per 'nar a la fàbrica
o ingressar a la presó,
enquadrat per assistentes.

Miquel Bauçà (p. 68) Mar Casadesús

-‘UNA CASA SENSE NENS
és jardí sense floretes’
diu la dona, imperial,
sens vergonya de cap classe, 
dins el bus: la sent tothom.
Jo començo a corglaçar-me.
Així, jo, que he estat un nen,
era com un accessori...
-Què et pensaves: que eres Déu...?
-Efectivament: ho penso
i n’estic ben convençut.
Si no ho veus, és que ets cabota.

L’EDUCACIÓ INFANTIL (Alba Sternal)

Els més petits gaudeixen molt amb ella
el seu primer bagatge de gran mida
a tots ens fan enveja i mirera
la millor època de tota vida.

Tots els mestres seguim aquesta regla
s’ha d’ensenyar de forma divertida
per tant a infantil donam exemple
l’etapa dels infants més atrevida.

És el punt de partida pels infants
un important camí començaran
del qual acabaran sent triomfants.

Moltes experiències viuran
això grans els farà com elefants
i bons amics i mestres trobaran.

VIDA

L’EXISTÈNCIA (Natàlia Darves-Bornoz)

Sentint el tic-tac del rellotge
M’adono que el temps és ferotge
La vida vola dia a dia
Com si fos una melodia.
De nadons tot és molt bonic,
Tot el món brilla quan somric.
I quan començ a dir “papà”,
els familiars veig bavar.
La fantasia dura poc,
Als deu anys es complica el joc.
La veritat és diferent
Del que pensava realment.
“Si no estudies, res seràs”,
I tant és el que escolliràs,
Perquè et trobaràs al carrer
Fent coa per deixar un paper.
I esperaràs una cridada
Perquè t’alegri la jornada.
Només et donaré un consell
Per no créixer en un devessell
No t’aturis, fes ironia
Gaudeix la vida amb alegria.

M’ENCANTA PARÍS Cantat: Joan Miquel Oliver (p. 59) Magdalena Trobat

Fàbriques de fums i parets,
carros de cavalls dins sa boira,
una xemeneia de bloquets,
ja ha tapat se neu mitja porta.
Dins es bar estic calent,
sa farola s’il·lumina lenta,
ja desapareixen es carrers
i tu fas olor de menta.
Som un home feliç,
tenc deliris amb anís,
som un elefant ambulant
i m’encanta París.
Mira, descarreguen un vaixell:
gènere de ferro i certes eines,
llistes amb camions i traginers
i és molt lo que un comptable s’ha d’aprendre.
Un mecànic entra en es cafè,
sa locomotora se’n va a l’aire,
diu “jo s’avaria no la sé
i l’he revisada no fa gaire”.

EL MEU POEMA (Míriam Pérez)

Mentre pensava el tema del meu poema
anava escrivint paraules
quan podia
per tal d’aconseguir un poema curiós
que agradés fins i tot a educadors
si podia.        
Picava paraules a l’ordinador
sense sentit i veia que el poema
no sortia.
Molt cansada estava i amoïnada
però una idea me va sorgir avui
al migdia
i concentrant-me en escriure’l
he aconseguit fer el meu poema
aquest dia.

ME SOBREN PARAULES Cantat Joan Miquel Oliver (p. 60) Bàrbara Perelló

Me sobren paraules (agulla, fil de cosir, tisores, estufa),
me sobren paraules (vermut, patates, olives),
paraules molt curtes (pi),
paraules molt llargues (esternoclestmastoideu),
paraules molt fàcils (mamà),
paraules difícils (obliqüitat)... i jo què sé.
Me falten paraules per explicar què significa per jo.
me falten paraules ...
es diccionaris són plens de paraules gratis i certes.
paraules d'amor senzilles i tendres.
(Ella tenia dues llunes en tota sa cara,
les obria i les tancava.
i tenia ses dues cares de sa lluna.
una blanca i s'altra obscura).
Me sobren paraules però no tenc res a dir
(cadàver, pitufo), me sobren paraules,
d'aquí a dos anys me retir.
paraules molt lletges (nyu).
paraules molt guapes (lapislàtzuli)
paraules provisionals amb es accents girats.

ODISSEA 30.000 Joan Miquel Oliver (p. 58) Jana Suau
 
Perdem els autobusos
a una velocitat vertiginosa
i recuperam l'alè
perquè ens agrada seure
i contemplar les aurores detingudes.
Les grues ens ensenyen
que tot és audiovisual,
i que cada dia té un nom de setmana.
Ploram a pedregada pura
per carrers desconeguts
i omplim claveguerams sencers
de blat i hortalisses.
Sabem que en el fons
ens equivocam rotundament en tot
i que l'errada és estrepitosa i general.
Al final tot fa que cada minut
s'allargui com una mirada,
i que l'existència ens pesi com un món.

Cantat (Alejandro Costa)

Estimats companys i amics,
fa molts d’anys que anem plegats
i per culpa d’un client
i la crisi permanent,
ens posen en el carrer
sense fer cap mirament.
Quina merda de setmana!
tots esperem la cridada
d’un gerent tot poderós
que té la decisió
de qui es queda i qui se’n va.
Nosaltres poc podem fer,
plorar, acomiadar-nos
de tota aquella gent
que deixà la seva impremta.
 No hi ha cares contentes
només dol i impotència.
- Com putes faré jo ara
 per poder pagar la renda?

La vida (Arantxa Jiménez)

Com una sínia
fa voltes sense aturar.

Et fa riure,
et fa plorar
i et dóna sorpreses.

T’enamora,
et desencanta
i et fa fort.

T’ensenya,
t’il·lusiona
i et fa gaudir.

I encara que t’aturis,
ella sempre segueix.

AMISTAT

AMIGA (Marina Alorda Xamena)

Vas decidir confiar en mi
sense cap raó ni motiu,
no sé com va ocórrer, ni per què,
però des de llavors ets imprescindible.
I és que tu, amiga,
ets la que escolta les meves històries,
la que em consola quan ploro,
la que malgrat el que digui o faci sempre està del meu costat.
Tu ets la que riu amb les meves bromes,
la que enalteix les meves virtuts,
la que em diu el que pensa quan creu que m’equivoco ...
Per això, i molt més,
gràcies  amiga!

(Rocío Pérez)

AQUEST ÉS EL DARRER ANY 
i ja acabam la carrera
i després de quatre cursos
ens hem d’acomiadar./
Sempre hem estat un bon grup
molt ben cohesionat,
engrescat i divertit
del qual tindrem bons records.
I després del nostre esforç,
de molts riures i alguns plors
triarem camins distints
o potser sigui el mateix.
Però jo puc dir ben fort
que me sent molt orgullosa
de pertànyer a aquest grup

VICTÒRIA    (Joana Teresa Vasallo Vilar)

Rotació planetària a la inversa
fora cap sentit.
La bogeria em va irrompre les entranyes
Una sensació desorbitada
Escolta'm, mira'm i besa'm.
Vine aquí, atrapa'm com núvol matiner,
com tempesta d'estiu, fulla de pi tendre.
La negació se’n va anar
Explosió immaterial de càntics silvestres. 
Ratlles desfetes de mil colors.
Il·luminació espacial, sons obscurs
rajos de sol sobre la meva pell 
i les línies discontínues no s'acaben
L'inici acaba en un sospir;
t'escapes del part(?) verd, mors entre foc fred.
Tota circumferència es tanca, imaginant un nou inici.

AL MEU PETIT AMOR  (Cati Rasero Genovart)

Ets tu tan petita i tan sorollosa
necessites que t'acaroni però no hi som
demanes la meva presència i no hi som
m'estimes i m'enyores, plores i somrius i no hi som

Passen els dies i més dies fins arribar als tres anys
minven les meves forces i la lluita s'acaba
amb la victòria conjunta on tu em tens i jo et tenc

***(Maria Immaculada Martí)

Potser et trobis a la vida, 
moments com un cel gris,
com una tempesta que s’acosta,
on la pluja, és la teva llagrima viva.

L’amor no té miraments,
a l’hora de pegar-te galtada,
però mai no et desanimis,
que tot és un aprenentatge.

I ara, que ha sortit el sol,
brilla sempre en els teus ulls,
l’amor que ara et donen,
és la mostra de la teva lluita,
per trobar la felicitat.

AMOR DE LLUNA PLENA (Margalida Barceló)

Ell i jo ens vam conèixer
a la vora de la mar.
Una nit de lluna plena,
d’aquell noi
em vaig enamorar.

Cada dia em feia ser
flor d’estiu al seu costat.
Ell era de gran
bellesa,
el meu amic, meu amant.

Però un dia va marxar,
aquell rostre que va ser
gran amor
de lluna plena,
que el meu cor va trencar.

Ell i jo ens vam conèixer
a la vora de la mar.

***(Francisca Yolanda Muñoz Ripoll)

Amor amb amor es paga
Ella encara no ha arribat
I ell ja sent la seva olor
Encisadora
Fica la clau al pany i entra.
Ell amagat rera la porta
L’abraça dient l’amor amb amor
Es paga
S’espanta fins que el mira als ulls
I veu que és el seu estimat
Es fan una gran besada, romanen abraçats
Els dos s’abracen
L’amor amb amor es paga.

QUAN EL VAIG CONÈIXER (Jose Antonio Orozco)

Quan de sobte va arribar, tot tornà flamant.
Fou l’esplendor dels seus ulls
que boig em van tornar.

La vergonya m’envaïa,
però aquella mateixa nit
fou ell qui estirà de mi.

Impossible és oblidar,
La gràcia amb què s’acostà.

Com la melodia que sonava,
Ell mirava de dansar al meu voltant,
Però era més bé un contrapunt.

Després d’un sospir, la nit acabà,
i aquell petó mil somnis em va crear.

VOLDRIA (María Alejandra Samaniego)

Voldria posseir una vareta màgica
per fer realitat tots aquells somnis
Totes aquelles il·lusions que es troben a la ment
que volen florir com flor de primavera

Voldria no patir més pels maleïts diners
Dolenta societat consumista que ens manipula
que ens enganya i ens menteix cada dia
com si fóssim un grup de gent idiota

Voldria tancar els ulls i imaginar
que sóc una altra vegada en aquell lloc
on el sol és brillant i acaricia tot el meu cos
i on tots els somnis es fan realitat

Voldria cridar als quatre vents que t'estimo¡, t'estimo!
I dedicar-te milers de poesies i melodies del cor
I amb els meus petons t'aniria dibuixant la paraula, t'estimo amor
I així, et convertiries en el centre de la meva inspiració

LA SORPRESA   (Mercedes Salguero)

Un dia calorós d'estiu va arribar una sorpresa
una sorpresa que de Pamplona arribava
una sorpresa que jo no m'imaginava
Un so vaig escoltar des del saló
que em va omplir el meu cor d'il·lusió
corrent vaig anar per veure el que era
una bolleta blanca i petita que em mirava
plorant d'emoció la vaig abraçar.
Tan petita, alegre, noble i bella
que des d'aquest dia el  cor em va conquistar
El seu nom és Neu blanca com la neu
la meva fidel amiga i companya.

ENYORANÇA

L’ENYORANÇA   (Antònia Martorell)

Fa uns anys ens vas deixar
Només ens queda el teu record
Tanc els ulls i et veig aparèixer
Movent la coa i corrent

Havíem compartit molt de temps
I el teu cos tornà vell
Ja no em senties ni em veies
Però ens estimàvem mútuament

Dir-te adéu va ser difícil
L’enyorança és present
Quan estic sola a casa
Les teves petjades sent

SEMPRE AMB TU (Rosa Maria Barceló)

Potser el temps d´un rellotge
que de nou s´ha aturat
em dirà si ja és hora
de tornar a començar.
Si demà quan desperti
ja no et tinc al costat,
m’hauré d’omplir de forces
per seguir caminant.
Com puc fer per somriure,
aixecar el cap i oblidar?
Són paraules d’un llibre
que té punt i final.

EL SUCCÉS QUE EM VA MARCAR (Anna Hermoso)

Gens em va poder sorprendre.
Va passar molt temps malalt.
Quan l'estiu just despertava,
com la flama consumida,
arribà el punt d'apagar-se.
- Saps que fa molt temps d'això,
però l'enyor no descansa.
Ara tot em sembla lent,
lent i mancat d'interès.
Al bell mig d'aquesta dansa
que ells consideren vida,
es passegen animats
amb un somriure ignorant,
ignorant el que han perdut.
Vaja uns pallassos cretins!

***(Noelia M. Hermosilla)

Així és la vida...
A vegades alegria,
com un dia calorós d‘estiu.
D‘altres, tristesa i dolor,
com un dia gris de pluja i tempesta.

Tempesta, a vegades molt present...
Present des d’aquell dia
en què et vaig veure partir,
en un viatge sense fi
del qual ja no tornaries.

Quina ironia parlar de vida!
Quan és la mort la que m’inspira
a escriure aquestes lletres
plenes d’enyorança i malenconia.

CANT

AVUI, SABEU, LES FADES... Maria Mercè Marçal (p, 49) Joana Maria Juan
                                         
Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl·lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

SOMIES? Blanca Llum Vidal (p. 50) Teresa Mas

On comença el somni blau,
allà al fons del marró pedra,
quan el prat se fa tan verd
i amb el blanc s’hi ajunten ombres

comença un altre vermell
que fa lila la nit negra,
comença un altre taronja,
són altres blaus que comencen.

Quan el somni ja és tot blau,
si té un arc marró de terra,
si fa voltes i amb el verd
fa blanc fosc i el blanc udola

és que arriben focs vermells
fent la dansa lila i negra,
és que arriben nous taronges
i altres blaus de nou arriben...

VULL  (Marta Riera Planisi)

Si, m’agrada viatjar.
Vull conèixer món,
ho vull visitar tot.
M’encantaria anar,
per tots els països,
per tots els carrers,
per tots els racons.
Visitar platges,
muntanyes, rius,
selves, deserts,
pobles i ciutats.
Somiar no és suficient,
anem a intentar aconseguir-ho.

PARLA LA MÚSICA, Joan Brossa (p. 63) Joana Maria Parera

     Jo crec que l'alegria és un gran do,
que la tristesa no ha dut a re
perquè a la vida aquell qui no té do
de fer que canti el gall no pot fer re.
     el pensament em sembla bé, i a mi
m'escau tota postura. Qui la fa
la paga, per això veig dins de mi
el que vull; qui no ho fa així res no fa.
     Tot el que vols t'ho has de fer tot sol.
Treu-te els hams de la boca. Fes que la
paraula surti lliure del teu si.
     Entén que cada fil té un nus, i la
cobdícia el seu ham. Ni no ni sí
o fer un nus de tots dos, fort, sota el sol.

LA MAR   (Antònia Maria Soler)

I tu desprens tranquil·litat i calma
Reflecteixes el que es mira dins tu
Els dos tenim un gran respecte mutu
I ets més profunda que una llarga Balma

I tu ets tan llarga com una gran talma
Amunt i avall naveguen tots contents
peixos, humans i tots són diferents
del port d'Alcúdia fins al port de Palma

Ets el consol de molts durant l'estiu
Inspiradora de moltes idees
I aculls amb ganes tot aquell que viu

Les teves aigües et fan estimar
I amb les ones de les grans marees
Ai, preciosa nostra bella mar!

PRÒSPER. Joan Vinyoli (p. 53) Melania Ballesteros

M'he tornat una gran roca
basculant sobre l'abís;
fa segles que el sol em toca
i l'huracà em porta avís
que és la força que enderroca,
però que amb mi es fa submís.
Temple d'alzines sureres:
veig cimals i torrenteres,
no hi ha gent al meu redol;
m'embriago de silenci
mentre espero que comenci
l'encesa posta de sol.
Sortiu, ara, dels vells nius,
bruixes, dimonis i grius,
a la sabàtica festa,
ompliu la volta celeste,
que jo sóc, entenebrit,
el magià de la nit.

ELS OCELLS (Miquela V. Serra)

Sota un gran sol que brilla
els ocells canten fort
pujats als arbres alts dels pobles,
així com en els de les grans ciutats
per fer feliç la gent

L’estrepitós i lluminós
llamp, cau un dia de sol.
El bramul d’aquest llamp va fer
que els petits ocells quedessin
en silenci per sempre.

I la gent trista es va posar
en no sentir més cants.
Fins que un dia naixé
un ocell de cant dolç
que els cants contagià.

PRECEPTE, Joan Vinyoli (p. 54) Magdalena Morey

Cessa, cor meu, de preguntar
i assaja la lloança.
Només qui lloa trobarà
del seu dolor bonança,
car la cançó que neix al cor
bressa la terra i les estrelles
i transfigura les roselles
en immortals espigues d'or.

Fes, doncs, lloant, el teu camí,
des del matí fins a la posta.
Davant l’enigma del destí,
sigui el teu cant una resposta.

Cantat CAP A LES DÉUS, Joan Vinyoli (p. 53) Eva Garcia

Sigues fidel
a les petites coses;
no t’és donat volar
sobre el callat abisme.
Pel fràgil pont suspès
del cant humil assaja
l’incert, boirós camí
d’aquesta a l’altra vora.

Caduques flors al prat,
un raig de sol efímer,
són ara talismans
que tot ho transfiguren.
Les portes del ponent
de bat a bat se t’obren;
per elles, riu amunt,
cap a les deus penetres.
Indesxifrables són
els signes que il·luminen;
el cant humil, però,
sovint els interpreta.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA