|
L’EXPRESSIÓ DE LA IMAGINACIÓ
Muntatge poètic de 4rt d’Educació Infantil
23 de gener de 2014
JO ESCRIURÉ TON NOM EN LA NEU MÉS BLANCA...
PODER DE LA POESIA
Jo escriuré ton nom en la neu blanca;
el vent bufarà,
la neu se fondrà.
No busquis ton nom en la neu més blanca,
ton nom no hi serà.
Jo escriuré ton nom en la humida arena;
l'onada vindrà,
s'hi rebolcarà.
No busquis ton nom en la humida arena,
ton nom no hi serà.
Jo escriuré ton nom en la roca dura;
el mont cruixirà,
la roca caurà.
No busquis ton nom en la roca dura,
ton nom no hi serà.
Jo escriuré ton nom en les cançons meves,
el temps passarà,
se les endurà.
Que una en quedi sols, de les cançons meves,
ton nom quedarà.
LA POR M’ESPANTA...
LA MORT
És massa prest per tornar a morir
ho he fet cent milions de pics
És massa prest per tornar a morir
m'ha bastat fer-ho avui dematí
Una forta lluita per reviure
m'arranco la pell i les mil cares
M'asfixia la multitud
la mort entre persones
Vull refugiar-me a les arrels
a les fulles que dibuixen les ones
Vull adèus insignificants
ritus plens d'elefants
Testimonis d'allò que és natural
insectes i animals
tots al meu funeral
Tornar a la meva terra
d'allà on vaig florir
La que em va donar la vida
serà la qui em veurà fugir
FEBRER
Vas sortir prest de davall l’ala
i per molt engalanada la sala
tu no podies participar de la gala.
Ni companyia, ni soledat, res era consol.
Molta pluja, vent, fred, i poc sol,
no he vist mai hivern tan llarg.
Mil preguntes i cap resposta,
massa tard per tornar enrere.
No hi podia donar volta a com era.
Seguir endavant i creuar l’arc.
No te’n pensaves cap com aquesta.
Mil canvis i cap pres en conformitat.
Només resignació, aquesta és la veritat.
PAGÈS MALLORQUÍ
Mai ho vaig pensar,
va ser el darrer,
que em vas mirar,
sempre rialler.
I el teu parlar,
davall l'ametller,
en la teva llar,
com a pagès feiner.
Mentre l'un creixia
l'altre es feia vell,
parlant-hi davall.
Ja no existia,
l'arbre torna vell,
i acabar secall.
ENYORANÇA
La teva veu era de mel,
El teu gust era dolç
I el teu perfum suau.
La teva mirada intensa
I el teu amor pur.
Les teves cames m’impulsaven
I els teus ulls m’il·luminaven.
Les teves mans m’acariciaven
I els teus llavis hem besaven.
Ara sento el món girar
El cel tremolar
I les pedres plorar.
Els carrers son foscos
I les mirades buides.
El vent bufa sense força,
La pluja cau sense banyar
El foc no crema
I els estels no brillen.
Ara el món ha canviat.
Res és el que era
Res serà el que havia estat
I res serà el que havia de ser.
Res.
Res és el que hem queda.
Ni tan sols la por m’asusta.
Partireu.
Partireu perquè la vida és un viatge
I els passatger som tots.
QUAN ARRIBA L’OBSCURITAT
Quan l’obscuritat arriba
no sé a qui acudir
m’ofego i no em puc moure
sento el fred dins del meu cos
Quan estic així de sol
ni el crit més fort d’aquest món
farà que vinguin a mi
tant de consol i ajuda
Sento que algú m’observa
és la lluna enemiga
vull la seva protecció
i ni ella em contesta
El temps passa lentament
i segueixo sol aquí
el fort tic tac del rellotge
ressona dins del meu cap
I derrotat em pregunto
si veuré sortir el sol
RECORDS
Volia recordar aquells ulls
que sempre m'observaven sens por.
Transparents com llur ànima, que
era pura com tot el que feia.
Demostrava l'essència dels
que saben estimar sense cap
condició. Com anava sempre amb
un somriure d'orella a l'altre.
Mai no podré oblidar l'olor que
impregnava, la seva veu que
sempre tenia bones paraules,
sobretot, el que més, el seu amor.
PRINCIPIS I FINALS
Sempre el final va darrera el principi,
tots els principis són també finals.
Tots els finals són tothora fatals
quan tu no saps a quin moment vendran,
tots els finals són tothora fatals.
Saps què, un cor mai no es queda per sempre,
i de vegades l’hem de retornar.
Més enllà del principi, més enllà,
més enllà del final, molt més enllà,
i més enllà, més de tu i de mi
de segur hi trobam un cert final
que ens farà recordar aquell principi
quan sempre escrivia, tot per tu
encara abans d’haver-nos conegut.
Tots els principis són també finals
tots disfressats amb oportunitats.
Tots els finals són tothora fatals,
si no sabem en quin moment vendran.
PERÒ EL QUE MAI S’OBLIDA ÉS L’ABSÈNCIA DE LA PERSONA ESTIMADA...
EL MIRACLE DE LA VIDA
Estimada criatura, petit,
que poc a poc vas creixent dedins mí
despertant-me aquest immens sentit,
que mai pensaria fos al meu si.
Alegria meva inesperada,
que es concentra en la teva arribada,
tantíssimes coses em fa sentir,
ni amb cent mil llibre ho puc definir.
No et conec, però ja sé que t'estim
com el vent que no veiem, però sentim
tocant sense tocar, teu és el meu cor.
I començam a sentir un gran amor,
sense veure-te, et veig preciós,
trosset meu, trosset seu, un poc dels dos.
L’AMOR
Què entenem el món per amor?
somriure, alegria, tendresa,
goig, felicitat, subtilesa
a vegades l’amor fa por.
El teu despertar, el teu mirar
quan jo et veig el meu cos s’altera,
quan et veig el cor s’accelera,
un dia em vaig enamorar.
Quant et mir bella criatura,
quan els teus preciosos ulls
marrons es claven als meus ulls,
és preciós, quina hermosura!
La mirada, quina bellesa
han passat ja deu anys i encara
aquest amor ens dura i dura...
aquesta bella flama encesa.
TU (Fragments)
Si eres una onada, series el meu joc favorit.
Si eres una manera de parlar, series el diàleg.
Si eres una posta de sol, series la més bella de totes.
Si jo era un vaixell, et duria al bell davant de la proa.
Si no eres una noia, series una rosa boscana.
Si et veia en qualsevol indret, t’assenyalaria a tu.
Si em miraves distretament, series la meva esperança.
La teva presència em sembla
la forma més plaent de la mateixa harmonia.
Vius en el sentit de la flama, no en el de la cendra.
Si eres un nombre, series una quantitat inacabable.
Si eres una veu, tindries el color d’un perfum.
Si eres un perfum, tindries la veu del color que et duria.
Si eres una paraula, series estimar-se.
Si el món era una boirosa caverna, en tu convergirien infinituds.
Tu ets el més bell reflex de la Imatge primordial
Que enllà dels temps es multiplica inexpressable.
L’AMOR
1:
Deixa'm que et digui ocell de mil colors,
que jo per tu tot ho donaria,
agafaria la vermella, la verda, i la lila
i de tu en faria, el meu sol de cada dia.
2:
Somiant i somiant vaig arribar a perdre el cap,
per un amor que vaig pensat, ni tan sols era veritat,
tu em vas obrir els ulls i em vas fer mirar endavant
i ara amb tu puc dir que sóc feliç com cap.
AMB DOS AMORS
T’estimo amb dos amors:
un amor on regna la passió
i l’altre amor que verament mereixes.
Amb l’alta passió
t’evoco i em recordo que no vull
vora meu a ningú més.
Amb l’altre et llevo els vels
i em falta massa nit per contemplar-te.
Ni per l’un ni per l’altre
mereixo cap lloança.
Que la lloança és teva
i paga per tots dos.
LES CALCES
Tenc la boca plena de cendra
i les sabates m'estrenyen la innocència.
Tenc les mans plenes de res, i buides de tot,
i un conjur que vola entre la calitja dels meus punts cardinals.
Nord o Sud, blanc o negre, dia o nit.
L'apuntador dirigeix el tret, formant línia recta amb l'ull, dirigint-se al blanc.
I el blanc és llum, el blanc ho és tot,
l'apuntador dispara i es converteix en res.
I ara m'estim més el negre, perquè el blanc m'ho lleva tot,
i jo li dic res, perquè ell no diu pus.
I ens creuam de cames, i ens creuam de braços,
i som tan feixucs, tan latents i tan presents, que no ens enlairam.
El vol no pren distància, el vol no aprèn,
i ell pren el vol quan encara no ha baixat.
Perquè qui juga amb foc es crema i es compixa al llit,
i jo m'he cremat en un ensurt de lloançes
i he hagut de penjar les calces en es terrat.
Després t'he sentit, lluny de les onades,
i la remor de la mar murmura presagis,
i el caliu de mel i sucre que reposa als meus llavis,
ja no es viu, com abans.
Aquesta matinada he esmicolat en somnis cada pedra de la teva cova,
i he esqueixat amb els meus peus nuus les branques del teu bosc.
He caminat sobre les cordes amb la lluna de cara i el sol d'esquena,
i m'he ajegut sobre el teu pit d'home, i el teu cap de salvatge,
cercant aquella brúixola que em va fer perdre el Nord.
I ara, ni funàmbula, ni bruixa, ni fada, ni nimfa, ni sirena, ni minyona, dels teus desitjos i dels meus.
La dida, ara, és de l'aigua,
perquè jo ho sé, que sé fer llet,
i que tu t'has fet gran.
L’OBLIT
S'oblida, quan no abraces.
S'oblida, quan no trobes.
Quan se'n va enfora.
Quan no sents la seva olor,
quan no veus la seva cara,
quan no toques la seva pell,
quan no escoltes la seva rialla.
Però el que mai s'oblida,
és l'absència de la persona estimada.
SOM AMICS, SOM AMANTS
Som amics, som amants
jugam com ocells feliços a un arbre
volam plegats, un darrera l'altre.
Jo no sabia que els teus ulls
mirarien els meus
i serien tan sincers.
Jo no sabia que hauria de decidir
entre tu i la llibertat,
que el joc acabaria
en el moment que em vares demanar,
si som amics o som amants.
*
M’enamor constantment
M’enamor si es pot dir així
I per l’efecte del coixí
Tanmateix me’n desenamor
No és la flaira ni el color
No és la Lluna ni és lo Sol
Ni el plaer ni el dolor
No em saben dar consol
Ja no mir com sé mirar
Ara ni tan sols me miren
Ja no estim, no sé estimar
Ni m’estimen, ni m’estimen
Jo tot sol, com el mussol
Com el Sol, el Sol solet
Que ha perdut la capa
I el barret, quan fa més fred.
AMOR DE RIALLES!
NO HE VOLGUT MAI SABER
QUE ÉS L'AMOR
HE CREGUT SABER
QUE ÉS L'AMOR
HE BERENAT AMB L'AMOR, AMB TU.
HE AGAFAT FORÇA I L'HE PERDUDA.
HE INTENTAT DIR-TE QUE
NO SÉ QUÈ ÉS L'AMOR.
T'HE FET L'AMOR
AMB GANES DE RIURE.
LI FARIA L'AMOR A TOT MENYS A TU.
I SEGUIRÉ NEGANT QUE NO SER QUE ÉS L'AMOR,
PERÒ ET FARÉ L'AMOR.
ALLÒ QUE TOTS SABEM ÉS
COM ES FA L'AMOR.
ALLÒ QUE NO SABEM
ÉS QUE ÉS L'AMOR.
PER FALTA DE LLUNA, VENUS SE REFLEXA A LA MAR...
LA NOSTRA ILLA
Envoltada de dos tresors,
la Terra i el Mar.
Visc submergida en una immensa bellesa.
De la Terra m'enamoren els seus paisatges vius d'alegria,
del Mar m'agrada el soroll que fa sonar.
Una illa anomenada Mallorca,
allà on puc gaudir tant de la Terra com del Mar.
La Terra m'inspira una plena confiança,
del Mar m'agrada la seva aigua infinita.
Envoltada de dos tresors,
la Terra i el Mar.
No seria capaç de viure sense un d'ells,
no seria capaç d'escollir entre ells.
La nostra rica i dolça illa.
No puc demanar més,
la nostra illa envoltada de Terra i Mar.
ES FAR DE SES SALINES
Encara té sa clau des far on treballava,
encara té sa clau d’ençà que el jubilaren,
agafa sa bicicleta d’un fill seu, una mountain bike,
i fa un poc de voltera per no passar davant sa tercera edat,
i enfila sa carretera des far de Ses Salines,
i enfila sa carretera i du es canet darrere darrere,
hi ha trull de contrabando, un truller.
Ja s’ha tancat sa nit i puja a dalt de tot,
se corda s’anoac i obre un finestró.
Per falta de lluna, Venus se reflexa a la mar,
es ulls té ple d’estrelles de tant de cavil·lar,
i pensa que només és a dmaunt una de tantes,
es ulls té ple d’estrelles de tant de mirar-les.
“oh, mirau, mirau si n’hi ha... quantes”.
L’EXCUSA PERFECTA
Quatre núvols i una brusca,
tendra estampa hivernenca.
Gelor vestida amb jaqueta
i una estufa que no arrenca.
Observant per la finestra
aquella fina cortina,
observant embadalida
com el núvol ja plorinya.
Quan els núvols i la brusca,
et sorprenen dins ca teva
oblida la vella estufa,
vine i fes-me una abraçada!
Escoltant per la finestra
l’ esmentada melodia,
ensumant la terra humida
d’un gris núvol que plorinya.
PLOU I FA SOL
Plou i fa sol
qui ho havia de dir?
El teu somriure entre llàgrimes
és l'Arc de Sant Martí.
Plou i fa sol,
pentina el teu neguit,
i canta, maldament ploris,
somriu i canta amb mi.
Encara que pensis
que te trobes sol
les estrelles resen
per dar-te consol.
La lluna, la pruna
ja s'ha tret el dol
i l'oratge canta
i t'eixuga el plor.
LA VALL DE SÓLLER
Mira que ets hermosa,
rodejada de muntanyes,
aquestes muntanyes són com un braç,
que et protegeix i t'acuna,
en les nits més fredes i fosques.
Cases, parcs, olivars i llocs ben amagats,
per poder reunir a tots els enamorats,
d’aquesta vall, que ens dóna vida quan hi som a dins
i ens deixa sense alè quan en sortim.
La lluna brilla amb més força
i les estrelles es fan més grans dins el cel d’aquesta vall.
La tempesta amb els seus crits arriba reptant damunt la serra,
amenaçant de cobrir-te de blanc,
per després passar a la calma blanca de l’Hivern.
La Primavera arriba quan sents el flaire del taronger,
i pel maig, els caragols s’amaguen,
intentant fuguir dels afamagats sollerics,
per poder agafar força per combatre
els corsaris que un dia et varen volen conquerir,
però entre tots ho podem aconseguir,
que no caiguis amb mans extranyes.
I es llegirà dins la història que aquell dia,
tots els sollerics aconseguirem honor i glòria!
Tu ets la terra on m’has vist néixer, créixer i enamorar-me.
NIT DE SANT JOAN
Guaita la nit més clara, la lluna ja l'ha encesa
fa olor d'alfabeguera, se senten picarols,
ja surten les genetes, les òlibes i els mussols
fan avinent la festa, complint amb la comesa
Les bruixes ja han arribat, i han encès gran foguera
les fades amb garlandes, omplen el bosc de flors,
uns bruixots eixerits, lleven a tots les pors
fen un ball rialler, just d'avall la falguera.
Uns sons ben suaus i dolços de cítara i salteri
com estels que anuncien que ja arriba la nit
criden als convidats, que arriba el gran tiberi.
El sol mostra un filet, del groc del seu vestit
la son s'acosta lenta, la mar convida a un bany
torna, torna nit màgica, nit més curta de l'any.
VA MARXAR A UN DESTÍ, PRETENIA DESPERTAR...
CRESCERE
Prima eri un elefante
molto impaurita dai topi
mai a correre per le Ande
a lottare per i tuoi scopi.
Se non conosci non temere
questa è la tua poesia
la natura e la magia
e la tua voglia di vedere.
Ora ascolti il mare scuro
vedi la neve silenziosa
non ti poni dietro uno scudo
dell’aventura sei golosa.
CRÉIXER
Abans eres un elefant
molt espantat pels ratolins,
no era mai per córrer pels Andes;
per lluitar pels teus objectius.
Si no ho coneixes no tinguis por
això és la teva poesia
la naturalesa i la màgia
i el teu gran desig de veure.
Ara tu escoltes el mar fosc
i veus la neu silenciosa
no et posis darrere un escut
de l'aventura ets freturosa.
FINAL!
--Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,
quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.
Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.
Però l’has fet de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!--
Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!
20 de novembre de 1975
CONDUCTES DE VIURE
Si has de menjar,
abans renta les mans.
No creuis el carrer
sense mirar.
No parlis,
amb la boca plena.
No ajupis la mirada.
Mirem quan et parlo.
Aleshores, les normes socials,
les regles civils i de respecte.
Simplement Conductes de viure.
SOM ORENELLES
Escolta molt bé el que et diré.
Els ulls obriràs tancant pàgines
a volar jo t’ajudaré.
Res és com sempre imagines.
Vola cel amunt orenella
les barres no són gegantines.
Surt de la gàbia, la clau és teva
Res és com sempre imagines.
Veuràs que la nit i el dia
no és la llum d’una bombeta
que sempre s’encén i s’apaga
a les mans del teu cruel guia.
Dins una gàbia esperes
sense un present ni ja un futur
a un canvi no prematur.
Canvia tu! Som orenelles!
Deixa el somiar i volaràs
a nous horitzons, noves metes
on jo hi visc i tu viuràs
cap a rutes verdes i blaves
Orenella, ara ja lliures
Cerquem ja les nostres germanes
que esperen dins altres gàbies
a ser totes alliberades!
DESPERTAR
Va marxar a un destí,
pretenia despertar.
No girà el cap enrere
quan la porta va tancar
Olora els codonyers,
recorda la seva llar,
que anys enrere plantà
i no va veure brotar
Va marxar a un destí,
pretenia despertar.
La partida refrenà
els sentiments a afrontar
Noves metes, també por
d’incert i de soledat
va marxar a un destí,
pretenia despertar.
I despertaren les ganes
unes ganes de lluitar
per ser amo i senyor
de la seva voluntat
Maleït abismador
Opressor, fas aürtar
contra el sentit comú
de vida i de bondat
Va marxar a un destí
i volia despertar
d’aquell engarjolament
d’aquella docilitat
Escridà amb forces mortes
i en el seu despertar
se n’adonà, que era seu
el destí on arribar.
LLUITA VERDA
Ja fa més de quinze dies
que tot un poble indignat
tenyeix els carrers de verd
reclamant un sol desig
educar amb qualitat
dret obligatori, ja!
La resposta dels que manen
no deixa indiferents
nins, joves, pares, padrins
més ens val manifestar
que en un estricte silenci
la solució no hi està.
La lluita ens cal seguir,
tots junts no ens aturaran.
POBLE VERD
Avui vinc a contar-vos
l'emoció que em puny el cor;
el verd inunda el carrer.
És la lluita i l'esperança,
és la força de la unió.
El poble ha decidit,
fins aquí hem arribat;
junts mai podrem ser vençuts,
junts podrem dir-ho ben fort.
Alcem les mans i la veu,
i ajuntem cor i raó.
Units serem un sol ànima.
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
