12-12-02, teatre guillem cifre (campus uib), a les
12 del matí (200 espectadors)
12-12-02, teatre guillem cifre (campus uib), a les 8 del vespre (120 espectadors)
14-03-03, loco circo de la vida (posada de montserrat, 4), a les 9 del vespre
(60 persones)
20-03-03, teatre municipal de palma (cicle poesia a l'escola): vaga NO A
LA GUERRA!
29-03-03, ca revolta (valència), a les 8 del vespre (60 persones)
09-05-03, son llaüt (santa maria), a les 9,30 del vespre (90 persones)
CAP A VALÈNCIA!!!
4 belleses: marilyn, cris, estefania, neus
tota la companyia amb na mariajo, una de les valentes dones
de ca revolta
Escena I
Mitja llum
*
M'ACLAME A TU,
mentre es sent aquest poema
cantat per Ovidi Montllor, Ell i Ellatreuen un somier, un matalàs,un
llençol, etcètera, fins que tenen un llit muntat.
M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles
brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il.limitat.
El clar camí, el pregon
idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de
llum,
sempre a la nit, il.luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!
Seràs el rent que fa pujar
el pa,
seràs el solc i seràs
la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.
Seràs la clau que obre tots
els panys,
seràs la llum, la llum il.limitada,
seràs confí on l'aurora
comença,
seràs forment, escala il.luminada!
Seràs l'ocell i seràs
la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema
que puja.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels bens que em retornaves
sempre.
*
ELLA (CLARA):
Vaig arribar un dia a l'antiga ciutat.
Una ciutat absurda. A mi no em deia
res.
Tampoc no era precís. Simplement
era un lloc
on dormir per la nit i dinar a migdia,
comprar en el mercat, abocar-se al
balcó,
planxar mentre la brisa estremeix
la cortina,
mirar com es despenja el crepuscle
entre els pins,
escoltar unes músiques de Vivaldi
o de Gershwin
i fer també l'amor solament
perquè el cos
et demana l'amor o perquè veus
que un home,
un home qualsevol, de sobte et necessita,
car si no fos amb tu no faria l'amor.
Crec que no està molt clar
això que he volgut dir.
Però pense també que
si estigués ben clar
seria igual també. Bé,
ja he dit massa coses.
ELL (PAU):
No. M'agrada escoltar-te. Et contemple.
T'admire.
M'agrada molt mirar-te, mirar-te,
escoltar-te.
Deixaria passar els dies com si fossen
carrers, rambles o rius, per la porta
de casa.
ELLA:
De vegades dius coses vagament inspirades.
ELL:
Jo sé que tu te'n rius de tot
açò que dic...
ELLA:
No. Paraula.
ELL (va cap a ella):
Et recorde. Et recorde, em recorde.
S'apodera de mi, fosca, una vehemència
quan recorde aquells dies. quan ens
vàrem conèixer
i t'agafí del braç i
te vaig dur a casa
amb el pit ple de glòria com
si fos una vela.
ELLA:
Sí que estàs vehement.
ELL (s'asseuen al llit):
Sóc tan feliç a voltes!...
ELLA:
Però ho dius amb tristesa...
ELL:
Saps? És por. És la por.
ELLA:
Deixa'm les teus mans... Crec que
no es pot voler
com t'estic volent jo cada dia que
passa.
Un amor gran, tan gran, tan gran com
un crepuscle,
un amor com un claustre romànic
al crepuscle,
un amor que s'agrupa al teu voltant
i el tens
damunt teu i no el notes i ets tendrament
feliç.
ELL (agafant-li un genoll):
Per tu sé què és
l'amor. Abans era distint.
Deixa'm el teu genoll. El teu genoll...
S'imposa
el record del genoll sempre que faig
memòria
d'aquells dies que no puc ni vull
oblidar...
Aniria a buscar-te altra vegada al
port.
A mirar-te. A escoltar-te. A veure't,
quan venies.
Quan pujaves l'escala alegre de tacons.
ELLA:
Foren uns anys amargs, terriblement
amargs.
Els recorde i sent ira, una ira invencible.
ELL:
Era alegre aquell joc. Em divertia
almenys.
Em pesava la casa inconcebiblement.
Resolia els assumptes com podia i
de sobte
agafava la moto i anava a la ciutat
i en arribar al port mirava la finestra.
Un dia vaig pujar. Fórem els
dos feliços.
Després vàrem fumar.
Parlàrem i callàrem.
Ens tornàrem a amar. Quan es
va fer de dia
et viu, dreta, en el llit: creuares
per damunt
el meu cos i baixares i et vestires
dempeus
just al mig de l'estança. Pensaves
que dormia
però estava mirant-te i et
pensava en ma casa.
I a migdia et vaig dur a ma casa en
la moto.
Vàrem menjar cireres en un
hort del camí
i ens amàrem en terra escampats
per la brossa.
ELLA:
Quina memòria tens! Jo quasi
no ho recorde.
ELL (s'aixeca, va cap a ella,
i en acabar de parlar va cap al capçal):
Unes cireres dures, sensuals, que
cruixien.
Les recorde penjant en les teues orelles.
I les recorde alegres penjant dels
teus mugrons.
ELLA:
Quina memòria tens!
Pausa. A partir d'aquí
va minvant la claror fins al fosc total quan Ella acaba de parlar i surt
sense que la vegin.
M'has fet la teua esposa.
M'has fet l'ama de casa. Però
també tinc por.
... I em sé petita i tinc
el desig de la teua mà sobre
els meus cabells,
i llavors em seuria en terra, et llevaria
les espardenyes brutes de la terra
de l'horta,
et besaria els peus i posaria el cap
damunt els teus genolls, entraria
una safa
d'aigua amb sal, et diria que em contasses
això,
com ens vàrem conèixer,
com ens vàrem amar...
Tinc por. Tinc molta por. Diria: No
em conec.
No sé qui sóc, d'on
vinc. Em recorde en el tren.
Tu no saps, tu no ho saps!... No sé
d'on vinc, qui sóc.
Diria: No em conec! I t'ho dic: No
em conec!
Agafa'm. De vegades note que se m'enduen.
Són les teues paraules. Ets
tu. No sé. M'agafen.
HIPÒLIT (ESTEFANIA):
Perquè estàveu a fosques?
Llum suau
ELL:
Hipòlit!...
HIPÒLIT:
Bona nit...
ELL:
No podies cridar abans d'entrar? Contesta.
HIPÒLIT:
Jo no pensava
ELL:
Fedra... ¿Se n'ha anat?
HIPÒLIT :
O serà
en la cuina, dic jo.
ELL (sortint):
Però... ¿com?... Fedra!... Fedra...!
*
HIPÒLIT
La carn vol carn
(S'ajeu, lentament al llit i comença a recordar)
"No hi havia a València
dos amants com nosaltres."
Feroçment ens amàvem
del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent
la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat
moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent
o l’amor
i rodolem per terra entre abraços
i besos.
No comprenem l'amor com un costum
amable
com un costum pacífic de compliment
i teles.
Es desperta, de sobte, com un vell
huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens
ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment
besant-te,
ara un muscle i després el
peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc
i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga
de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Que voleu que hi faça! Elemental,
ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes
coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de
Bécquer.
Després, tombats en terra de
qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars,
i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això
i allò.
No hi havia a València dos
amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són
parits ben pocs.
Escena II
Llum fort. Entren i es col.loquen
còmodament: Pau al capçal, Neus i Clara al llit i Estefania
a terra; al final entra Cris .
* (CRIS) (Va saludant els amics
d'un en un i al final s'asseu devora Estefania)
bon dia,
grapat d'aigua,
escarpidor, gillette, sabó,
dentífric.
bon dia, normalitat o hostilitat de
l'oratge,
volum de merda que he amollat i mire.
oh, bon dia, veïna, que tornes
del mercat.
aquesta bona merda, assaonada i
fràgil,
dóna ganes
d'invitar a sucar-hi el veïnat.
com la merda s'esmuny en estirar
la cadena,
així són de fugissers
els plaers
que la vida ens depara, els amors,
tot això.
ens van parir amb merda i altres
amenitats semblants,
i el nostre darrer acte o darrera
voluntat
serà també una cagada
gratuïta, uns orins.
* (ESTEFANIA) (A Cris)
res no m'agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en
tires.
cante, llavors, distret, raone
amb l'oli cru, amb els productes de la terra.
m'agrada molt el pimentó
torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb la aquella carn molla
que té
en llevar-li la crosta socarrada.
l'expose dins el plat en tongades
incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de
sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres
una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex,
amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire
àvidament,
eucarísticament,
me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi,
a l'orgasme.
cloc els ulls i me'l fot.
* (NEUS) (A Clara)
Un jorn em varen fer anar a escola.
I jo ara em veig ple de por, amb l'esmorzar embolcallat amb paper, camí
de l'escola, que era a la cantonada de casa. Vaig anar-hi, el senyor mestre
em va rebre amb clares mostres d'amistat, i jo vaig seure en un racó,
en un banc que hi havia adossat a la paret. No em varen dir res, jo tampoc
no vaig dir res. I em vaig guanyar fama d'aplicat, de seriós, de discret,
de pàmfil. Estàvem en aquestes coses quan va arribar a l'escola
un altre senyor mestre, molt més jove, de roba encara més acurada
i molt ben pentinat. Un fill de puta, vaja. A aquest mestre no li deguí
fer massa gràcia; ell a mi, tampoc. El cas és que un dia s'armà
una mica de soroll al banc on jo seia, mut, calladet, sense dir ni fer res.
I el mestre se'n va venir cap a mi, fet una fúria, i em va clavar
una tal hòstia a la galta que per instants jo tot ho veia mogut. Vaig
plorar, de ràbia, de desolació.
* (CLARA) (A Neus)
molt més que un temple,
bastiria
amb les meues paraules, aspres i
humils, una marjada com aquelles
que vaig veure un dia a mallorca.
les pedres, sàviament organitzades,
amb una organització ben sòlida,
contribueixen a salvar de l'erosió
la terra batuda pels vents marins.
m'agradaria, amb una semblant assemblea
de pedres, preservar amb els meus
mots
un idioma, un país, una forma
de vida,
i que ningú no sapigués
mai quin és el meu nom,
com tampoc hom no sap el nom de
l'autor d'una marjada.
El poema següent el diuen
entre tots.
*
Avui, diumenge, un pare haurà
anat a un asil
a dur-li uns caramels al seu fill;
una mare
endolada anirà pel carrer amb
un fill
alt i prim, vergonyós -aqueixa
mare, aqueix
fill que et causen, en veure'ls, un
dolor, una oculta
tendresa-; una donzella haurà
deixat de ser-ho;
el rector tractarà que la seua
mare
comprenga que no deu pensar allò
que pensa
del metge del cantó i aquella
xica rossa;
una xica de blanc haurà deixat
que el nuvi
la besàs a la boca per primera
vegada;
hi haurà músiques pobres
i el vi de les tavernes;
una dona haurà eixit pegant
crits al carrer
i el seu marit darrere brandant un
ganivet
i els tres fills abocant-se al balcó
plens de plors;
... i hi haurà qui escriu versos
i els posa en net amb una cal.ligrafia
noble
demorant-se en les corbes, sentint-se'n
satisfet,
i es repeteix certs versos, i després
s'hi sent trist,
i voldria tenir prop la seua cosina
i sentir contra el seu el cos bru
de la xica,
sentir-lo com un cànter, suau,
fresc, exultant;
i l'aire en la corina. Aquest mes
no podré
anar al cementeri; anirà ma
germana
amb qualsevulla amiga; per primera
vegada
no aniré al cementeri a portar
unes flors,
a posar unes flors al nínxol
de ma filla.
Davant el nínxol hi ha un xiprer
esveltíssim.
Jo vull que quan em muira em soterren
allí,
no ja als peus del xiprer: vull dir
als peus del nínxol
on és el cos petit de la meua
filleta,
i tenir-la al capçal, i tenir
al capçal
un àngel, el meu àngel,
com si ella m'hagués
de despertar el dia del Judici Final,
igual que em despertava tants de dies
abans.
Té dues ales, com les tenen
tots els àngels:
de vegades les pense com uns cognoms
ja assumptes.
Però vull que em soterren no
en un nínxol, en terra,
no per humilitat: sols pel que tinc
de pare,
de pare que volia anar a quatre cames
amb la filla damunt per tot el passadís:
de pare que volia rebolcar-se per
terra
i jugar amb la filla rebolcant-se
per terra.
(A partir d'aquí baixa
la claror fins a mitja llum)
Els veïns del primer -"Oh,
qué tal, cómo está"-
potser tornaran ara del cine, del
cafè;
ella anirà per casa en camisa,
amb sabates
de tacó, mentre es grata una
natja o l'espatla.
Ell, potser, ja s'haurà gitat.
No tenen fills.
Ella té un gran desig de tenir
fills. Ell calla.
Ella besa, amb uns besos enormes,
els infants.
* (CRIS)
(Entren Estefania i Clara, que
treuen Cris del llit i la tupen, i Pau, que fa el mateix amb Neus i se l'emporta)
de matinada arribaren a casa, com
sempre feien, i em van
traure del llit on dormia amb
la dona, i em varen
humiliar, acusant-me, i em van colpejar
a un racó.
veig les venes de sang en els
ulls, veig un puny!
penetraren vilment al reducte més
íntim, i varen
agafar la meua dona pels cabells,
l'arrossegaren
per terra, i no vaig poder fer res
per ella, davant meu
(senten gemecs forts de Neus;
mentre Clara i Estefania despunten el capçal i preparen una reixa)
ens humiliaren, destrossaren
la nostra intimitat,
el nostre matrimoni. la filleta es
despertà al seu llit.
em van treure de casa i van
dur-me a una comissaria.
(pau se l'ha enduta darrera la
reixa i la tortura)
em feren retrets, acusacions que
ja no recorde. altre cop
em varen pegar i em varen fer
prendre un oli ricí.
a grapats m'arrancaven els cabells
i les ungles dels peus.
només recorde, tombat
a un racó, el qui més manava
(pau la tira a terra, clara
i estefania tiren el capçal damunt el llit, i surten els tres; queda
cris a terra)
i em pegava de sobte colps de peu.
vaig signar els papers.
recorde la vara de ferro que
em varen ficar pel cul.
recorde que em bevia la sang del meu
rostre, i la pols.
no vull recordar-ho, ho vull
oblidar, però torna
el vil pensament de la matinada de
la meua detenció.
passaran els segles, i altres
ho recordaran quan
jo no ho recorde, no existesca, i
venjaran el meu nom,
mesclat amb els noms dels companys
que més han sofert.
Escena III
Quan acabaran els poemes quedarà
tot desmanegat
* (CRIS i PAU)
ens emmerden.
sí clar.
ens emmerden vicent. ¿no et
notes ple de merda? ¿no
sents pujar la marea de la merda?
¿no veus que això és
un merder?
ens emmerden vicent.
(Entra Clara i ajuda en Pau a muntar el llit i surten)
* (NEUS)
(El diu a Cris, encara postrada a terra)
a l'aeroport, com està manat,
et regiraran de cap a peus,
àdhuc et temptaran conscienciosament
els collons.
buscaran una metralleta entre els
pèls del teu engonal.
buscaran una bomba al forat de la
teua uretra.
buscaran la droga a les teues ulleres.
busquen,
escarboten, et desfaran l'amable ordre
conjugal
de la maleta que pacientment va fer
la teua dona.
sacsejaran el teu rellotge per veure
el que hi ha dins.
t'obligaran a masturbar-te per
veure si és semen
allò que et surt o què,
t'aponaran i et faran cagar,
i analitzaran rigorosament la teua
cagada.
t'obligaran que et moques i et
mocaràs furiosament.
et diran que faces força i
amollaràs un pet escagarrat,
i en la seua flaire endevinaran, esbrinaran
qui sap quines coses.
(Surt)
* (CRIS) (Encara a terra, pensarosa;
no s'aixeca fins al darrer vers)
vés-te'n a casa amb les
teues barbes brutes i el teu xiclet. vés-te'n
a casa amb els teus polls i les teus
lladelles, ets fals, tot és fals.
duus els dòlars ben amagats.
somrius darrere les teues ulleres que
no et fan cap de servei. vés-te'n
a casa mesquí amb la teua novel.la.
vés-te'n a casa al teu watergate
al teu merder a nixon. no tornes
a eivissa la blanca a mallorca. no
ens fas cap falta. vés-te'n
vés-te'n a la CIA. no et volem.
no et volem veure amb la teua indiferent
mirada per damunt els nostres cossos
els nostres dies la nostra pobresa.
oh fills de la gran USA. perquè
hi haurà un dia que no podrem més
i llavors ho podrem tot, perquè
arribarà un dia que no et permetrem
esperar als nostres aeroports amb
els peus bruts damunt la tauleta
mentre beus eucarísticament
el teu refresc la teua coca. vés-te'n
vés-te'n d’una vegada i no
tornes mai més. vés-te'n i no tornes
amb els mariners. vés-te'n
d’una vegada oh fill de la gran USA vés-te'n.
(Quan Cris surt, Neus es col.loca per a la cançó)
(Llum forta)
* (NEUS)
(Entra Clara i queda parada a un cantó. Després
entra Neus, tranquil.lament, i es prepara per cantar. Mentre canta entren
i surten parelles, una dona, un home, una altra dona...)
Parat en aquell cantó,
un cantó de la ciutat,
parat al cap del carrer,
ell era un home parat.
No sabia d'on venia
i no tenia on anar,
i en arribar al cantó
en el cantó es va quedar.
Passaven -i ells les mirava-
parelles d'enamorats,
agafats de la cintura,
agafats en un abraç.
Passaven infants i dones
que tornaven del mercat,
i l'home no s'hi movia
perquè era l'home parat.
Llums que s'apaguen i encenen,
la fira de la ciutat,
i en el rostre d'aquell home
una amarga dignitat.
Si de vegades plorava
ningú no el veia plorar.
Ningú res no li advertia,
ni veia l'home parat.
Es féu un arbre de pena,
és feu un arbre d'espant,
allí, al cantó del carrer,
ple d'orgull i humilitat.
Algú va avisar l'alcalde,
i l'alcalde, un "concejal",
i el "concejal" els qui duien
la grua municipal.
(Pau i Estefania agafen Clara com si fos una estàtua
i se l'emporten)
Com qui lleva un monument
d'un carrer de la ciutat,
varen endur-se una nit
l'home, l'home parat.
Escena IV
Mitja llum
En aquesta escena, tret del primer poema, abans de començar
a parlar es farà un moviment d'apropament a la parella: un abraç...
* (Pau a Neus)
No em deixes
a la vora del riu de les paraules.
Ni vull saber nadar i guardar bé
la roba.
Vull llençar-me, de cap, i
jugar a les clares.
No em dones, doncs, la pau. Et
demane altra cosa.
Solament que em sostingues ben calent,
ben humà.
El camí de la punxa conclou
sempre en la rosa
* (Neus a Pau)
El meu secret, de què et
fas confident
és aquest gust general per
la vida.
* (Clara a Estefania)
la teua veu per a les confidències,
la teua veu de vegades cremada,
de pètals breus socarrats a
les vores
en arribar foscament el desig,
la teua veu que no escolte fa temps.
* (Estefania a Clara)
els teus cabells sota la meua mà.
la meua mà es demorava en ells.
sota la mà, molt àvida,
somreies.
érem contents de qualsevulla
cosa.
ningú dels dos no sabia per
que`.
però era així, et rec
orde i recorde
el cap petit, els cabells, com un
niu.
* (Cris a Estefania)
vares deixar el teu cap al meu
muscle.
tenies son i volies dormir.
et fou capçal el meu muscle,
i recorde
els teus cabells, aquella confiança.
* (Pau a Neus)
A terra ols, ols a terra i a sexe,
flor d'entrecuix i d'aixella estimada.
* (Neus a Pau)
Mires la mar per la finestra oberta.
Vola una sal per les parets de l'aire.
Jo et mire el cul alíger i
tendral.
Galtes de cul com mai n'havia vistes!
Avui comprenc l'encert precís
del mot.
Galtes de cul fresquíssimes,
lleugeres.
* (Estefania a Cris)
"Anem al llit", et propose, besant-te,
bruna, la pell, els pits, el coll,
la boca.
"Anem al llit", et mussite, i t'agafe
en un grapat, tendral, amorosíssima,
els teus cabells, el mugró
de l'orella,
amb gran amor i por de soledat.
I amb tarannà de qui ja no
pot més,
ni resistir ni resistir-se més,
ets ja dempeus, dintre del meu abraç,
tot assentint, amant: "Anem al llit."
* (Cris a Estefania)
Et masturbaves, i jo em masturbava
veient-te escórrer, i m'escorria
jo
tot invocant el Pare Etern, i tu,
i ens escorríem tots dos, i
tu, amb la
mà lliure agafaves el meu,
i jo
estrenyia reparant tapant
amb esguits seminals les peladures.
Sense haver arribat a previ acord
com cert rigor en semblants casos
ordena que s'hi faça,
car no estàvem, tots dos, per
diplomàcies.
* (Pau a Neus)
Me la mamaves dins al cep: tenies
tota la boca plena, i amb la llengua
iniciaves moviments, i et vares
posar més blava que altre cop:
llavors
te la vaig treure, i respiraves,
i altre
cop retornaves i me la mamaves
i, extenuada, desistires: no
podies més; i pel forat darrer,
ben agafada a la barana, et vaig
iniciar la penetració,
que fou penosa, dolorosa i lenta,
fins que va entrar-te per complet,
i jo
evoque els pèls de l'entrecuix
pegant
copsa a les teues rodonors invictes.
* (Neus a Cris)
oh gruta de pèls i de nacre,
oh llavis secrets
on jo enfonsava la meua boca
i la meua llengua
penetrava pètals i tu t'estremies
dessota la meua
boca, agenollat entre les teues
cames obertes,
m'oferies el sexe i jo el penetrava
amb llengua profunda
com si m'abocàs a un
corrent amb set, i veia créixer,
tibant, en sentir el plaer, el teu
ventre, dur, mentre
dalt els teus dits acariciaven
els mugrons impacients.
una i altra vegada llepava el teu
cau secret, una i
altra vegada volia més
llengua per endinsar-la al
teu ventre profund, oh clítoris,
oh tendra, oh casta
ajaguda al teu llit, agafant-me
amb les mans el
cap per tal que no deixàs la
pràctica dolça, oh tu,
que ara tristament enyore vessada
al teu tàlem.
* (Pau a Clara)
El teu car fill, un mamonet encara,
s'ha despertat al llit on tu i jo
ho fèiem.
Hem acabat la nostra febril feina,
i en jeure, nus, escampats sobre el
llit,
per aquell son suavíssim que
ens pren,
el tendre fill de les teues entranyes,
que tinc motius per dir-li fill de
puta,
ha començat a cridar i jugar,
pujant al teu amorosíssim cos,
caient, feroç, des de la doble
alçària
dels pits al dolç entrecuix,
llençant crits.
Encara més, se m'ha pujat a
mi
i ha descobert la meua artilleria.
Li he deixat fer tot allò que
ha volgut,
no amb sentiments, precisament, de
pare,
sinó, més bé,
de Tiberi, segons
ha repetit Suetoni, el cabró.
L'has agafat i l'has deixat a terra
i has ocupat, furiosa, el seu lloc,
t'has assegut -no sé com ho
hauràs fet-
damunt mateix l’entrecuix meu, absorta
i amb el cos dret, i com transfigurada,
has practicat un coit dels que hom
recorda.
M'has dessucat, i has restat molt
cofoia.
* (Clara)
Res no és obscé i
tan sols compta el bé.
Quasi fosc
Escena V
L'habitació de Marilyn,
el llit desordenat, el telèfon penjant, sense que es vegi l'actriu
difunta. Per tot arreu, projectades sobre diversos llocs de l'escenari, actituds,
fragments de les pel.lícules de M.M., oposant, al text, o recolzant-lo,
alguns dels seus nus o de les seues fotografies més provocatives; aquesta
projecció anirà convulsament barallada amb passatges del seu
enterrament, del seu nínxol i darrerament la figura emblemàtica
de l'actriu.
*
L'AUTOR (Estefania):
Ah fills de puta!
Ah fills de la gran puta!
Ah fills de puta!
Nua, sobre el llit, jeia
com l'havíeu volguda.
Nua, ja morta,
com l'havíeu volguda.
Mireu-la encara:
L'anca amable, rodona,
la boca mig oberta.
I més encara:
els seus cabells es vessen
com d'un or íntim,
com una ala benigna,
com una ala ja inútil.
La mà, caiguda,
agafava un telèfon:
intentaria
agafar-se a la vida
-un fil només de vida.
*
L'AMIC ANÒNIM (Pau):
Ah criatura!
Has mort nua, volent-te
d'alguna forma
agafar la vida
ah pueril, ah casta!
No et contestaven.
Ningú no fou a casa.
Tu no podies
esperar més: cridant-los,
vares morir de sobte.
L'AUTOR (Estefania):
Ah criatura!
Per ésser-ho més, fores
sola aquell dia
com altres dies, sola
i completament nua.
L'AMIC ANÒNIM (Pau):
Sols el silenci
us llevarà la cendra,
el merescut dictamen
darrer de fills de puta.
COR (Estefania):
Ah fills de puta!
Tempteu, amb muda llengua,
sabor del propi
llavi que us sap a cendra.
Haureu de callar sempre.
COR DE DONES (Neus):
Ah criatura!
Morta et veia més viva,
oh destinada
a alguna mort molt teua
que tenaç et creixia.
COR GENERAL (Clara):
Vénen i tenen
sentiments solidaris,
també de culpa.
O ni tan sols venien.
Però et sabien morta.
*
L'AUTOR (Pau):
Mireu-la: encara
surt d'aquell piscina,
uns fotogrames,
un darrer moment únic,
amb la pell amarada.
L'AMIC (Neus):
Sempre va riure;
sempre es va riure, indòcil,
conscient pense,
d'aquesta estupidesa
que anhelant la seguia.
*
L'AUTOR (Cris):
Ara t'evoque. Puges,
noció de la vida,
amargs graons de fusta.
En va intentàvem
retenir-te en alguna
fotografia.
Ara t'evoque. Fores,
no canviant, sí plena
noció de la vida.
Mai no ho sabérem;
i sols ens aturàvem
mirant-te indignes.
Un calendari,
un full d'un calendari,
després el buscaríem
per descobrir-hi
secrets d'un foc que puja
i és una rosa:
seria un destí ràpid,
ah criatura!
Ens és més fàcil
resseguir en uns textos
arnats enigmes
que no en un calendari
veure créixer la vida.
*
COR GENERAL (Neus i tots canten):
Vinguen i miren
el cos perfecte,
com una rosa encara
rica d'una aigua secreta.
Vinguen i miren
els pits, les anques,
l'entrecuix que estimaven,
les llargues cuixes,
la llum d'uns llavis.
Vinguen i miren
abans que arriben
mans ràpides i expertes
i l'encabesquen
i se l'enduguen.
Vinguen i miren,
com a la fira,
per darrera vegada,
no un cos: aquella
secreta flama.
Vinguen i miren!
*
INDUSTRIALS DEL CINE (Clara):
Se li albirava
un breu destí. Hi ha coses
que determinen
esgarrifances mudes.
O en som culpables,
i ara ens cobrim amb teles
que no ens pertanyen
per por d'una nuesa.
*
L'AUTOR (Cris):
Hollywood, calla.
Ja tens un altre mite;
aquest, per sempre,
et serà retret, Hollywood,
ah clans dels poderosos.
COR (Neus):
Ah clans dels poderosos!
Cremeu l'agenda;
hi ha noms que comprometen
persones dignes,
persones respectables.
Cremeu papers, telèfons.
L'AUTOR (Cris):
Tot és inútil.
La mort més sola
puja com un crepuscle,
bandera arnada
invencible per sempre.
Ah Marilyn, ah Marilyn!
Permet que deixe
aquests mots aspres
damunt la pedra.
No unes pastilles,
un verm encara incògnit,
o un amor a la vida,
fou qui et va vèncer.
*
COR GENERAL (Neus i tots canten):
Marilyn torna,
camina entre les putes
movent les anques;
amb exagerats llavis
creua les avingudes.
Marilyn torna,
tornarà cada dia
que ho necessite
una persona trista,
sobre un llit, desvalguda,
Marilyn torna.
Final
* (Clara)
direu de mi: retòric, propens
a la mollesa, atent a les efusions
eròtiques, parlareu de
mi menyspreant el meu brillant llatí.
direu: no ha aportat res, com no siguen
certes amenitats del catre.
però jo us assegure,
solemnes fills de mala mare, que deixaré
un senyal molt amarg i perdurable
en la nostra literatura: aquell
que clama contra l'excés
del poder i deixa
inerme la criatura, sota els turments
de l'exili.
aneu a mamar tots!
Sortint de fer Estellés, a la tancada dels estudiants contra els fatxes
del govern
(Foto U.H.)
inici
Pàgina
de presentació MAG POESIA
|
