29 de març de 2003 a ca revolta, valència (10 persones)

CARLES REBASSA i CRIS CAPÓ

* A la terra hi ha moltes bones troballes, unes útils, les altres agradoses: per això resulta amable la terra.
I hi ha moltes coses tan ben trobades que, com el pit de la dona: són alhora útils i agradoses. 

* Quan Zaratustra arribà als boscos, de sobte es trobà davant un vell que havia deixat la seva sagrada cabana per anar a buscar arrels al bosc. 
"I, al bosc, què hi fa el sant?", preguntà Zaratustra.
El sant respongué: "Faig cançons i les canto, i quan faig cançons, ric, ploro i rondino: així lloo Déu. 
Però quan Zaratustra restà sol, parlà així al seu cor: "Com pot ser? Aquest sant vell en el seu bosc encara no ha sentit dir que Déu ha mort."

* Creus en la "vida després de la mort"? Has d'aprendre, doncs, a estar mort al llarg de la vida.

* Els grecs no veien els déus homèrics part damunt d'ells, com amos, ni es consideraven ells mateixos per davall dels déus com a servents, com els jueus. No veien en ells més que els exemplars més preciosos de la seva pròpia raça; per tant, un ideal, i no el contrari del seu propi ésser.

* ¿M'heu entès bé? Dionís enfront del crucificat. 

* Cal estar bastant malalt per al cristianisme. El cristianisme té en la seva base el rancor dels malalts, adreça els seus instints contra els sans, contra la salut. Tot el que està ben constituït, tot el que és altiu, orgullós, sobretot la bellesa, fa mal als seus ulls i orelles. Déu a la creu ¿encara no es pot comprendre el terrible pensament ocult en aquest símbol? Tot el que és sofriment, tot el que està penjat d'una creu és diví. El cristianisme ha estat fins avui la més gran desgràcia de la humanitat.

* És indecent avui ésser cristià. "I aquí comença la nàusea". ¿On és el darrer sentiment de decòrum, del respecte de si mateix, si fins i tot els nostres homes d'Estat -d'altra banda una espècie d'homes i d'anticristians bastant descocada en la pràctica- s'anomenen encara avui cristians i van a prendre la comunió?

* En l'esfera dels costums, procedir alguna vegada en contra del que es pensa, conduir-se com tothom i fer a tothom també alguna concessió, és conducta que els homes un tant independents consideren, no només admissible, sinó també honrada, humana, tolerant, gens pedantesca, i tots els qualificatius que puguin ésser útils per endormiscar la consciència intel.lectual. Així es veu que un ateu bateja cristianament el seu fill, un altre fa el servei militar com tothom sense prejudici d'anatemitzar severament l'odi entre les nacions, i un altre es casa per l'Església perquè els seus parents són religiosos, i no l'avergonyeix la inconseqüència que comet en fer les seves promeses davant d'un sacerdot. "Que un de nosaltres faci el que tothom fa i ha fet sempre, no té importància"; així parla la preocupació grollera, així l'error groller, quan no hi ha res tan important com confirmar una vegada més el que és poderós, tradicional i està reconegut com a contrari a la raó, donant-li nova força mitjançant els actes d'alguna persona notòriament sensata.

* Hem d'evitar de viure entre persones davant de les quals no es pot ni callar dignament ni donar a conèixer els nostres pensaments més elevats; en aquest cas només ens resta manifestar les nostres queixes i necessitats i la història de les nostres misèries. Així ens tornem descontents de nosaltres mateixos i descontents dels que ens envolten, i afegim als mals que ens impulsen a queixar-nos el despit que ens inspira el fet d'estar sempre en la posició de l'home que es queixa.

* Oh germans meus! En quina gent hi ha, doncs, el més gran perill per a tot futur dels homes? No és en la gent bona i en la gent justa? -
- en aquells que diuen i que senten al cor: "Nosaltres ja sabem el que és bo i el que és just.”
I siguin els que siguin els mals que els malvats puguin fer: el mal que fan la gent bona és el pitjor mal de tots!
Oh germans meus, una vegada un hom mirà dins el cor de la gent bona i de la gent justa, i digué: "Són fariseus." Però no l'entengueren.
Però aquesta és la veritat: la gent bona han de ser fariseus - no hi poden fer res! 
La gent bona han de clavar a la creu aquell que s'inventa la seva pròpia virtut! Aquesta és la veritat! Claven a la creu aquell que escriu nous valors en noves taules, el futur, se'l sacrifiquen - claven a la creu tot el futur dels homes! 

* La majoria dels homes, pensin i diguin el que vulguin del seu egoisme, no fan res durant tota la vida pel seu ego, sinó només pel fantasma del seu ego, que s'ha format en el cervell de qui els envolten; per tant, viuen tots en un núvol d'opinions impersonals, d'apreciacions fortuïtes i fictícies, uns respecte dels altres, i així d'esperit en esperit.

* Vosaltres us arrambeu al voltant del proïsme i ho feu dient-ho amb belles paraules. Però jo us dic: el vostre amor al proïsme és el vostre mal amor envers vosaltres mateixos.
Més alt que l'amor al proïsme es dreça l'amor al llunyà i a l'esdevenidor: més alt encara que l'amor als homes és l'amor a les coses i als fantasmes.
Però tu et tens por i corres cap al teu proïsme.
Un hom va al proïsme, perquè es busca a ell mateix, i l'altre, perquè es voldria perdre. El vostre mal amor envers vosaltres mateixos us fa de la solitud una presó.

* No hi ha cap mena de dubte que amb l'activitat maquinal, una existència que pateix és alleujada en un grau considerable: actualment hom anomena aquest fet, d'una forma una mica insincera, "la benedicció del treball".  Un mitjà més apreuat encara en la lluita contra la depressió és l'ordenament d'una joia petita que sigui fàcilment accessible i que pugui convertir-se en norma. La forma més corrent en què la joia és ordenada d'aquesta manera com a mitjà de guarició és la joia que consisteix a causar joia (com és ara fer bé, fer obsequis, alleujar, ajudar, animar, consolar, lloar, distingir).

* Ja al bressol ens doten amb vocables i valors feixucs: "bé" i "mal" - així s'anomena aquest dot. I d'aquesta manera hom ens perdona que visquem.
I hom deixa que els nens vinguin a un hom per impedir-los a temps que s'estimin ells mateixos: així ho procura l'esperit de feixugor.
Però s'ha descobert a si mateix qui diu: aquest és el meu bé i el meu mal: amb això ha fet callar el talp i el nan que diu: "bo per a tots, malvat per a tots".
Mastegar-ho i pair-ho tot - això és realment una cosa pròpia dels porcs! Dir sempre sí - això és l'únic que ha après a dir l'ase, i qui té el seu esperit!
Més repugnants, però, em són encara tots els llepaculs; i la més repugnant bèstia humana que vaig trobar, la vaig batejar paràsit: no ha volgut estimar, però sí viure d'amor.
Desventurats és com anomeno també aquells que sempre han de tenir cura - repugnen el meu gust: tots els duaners, botiguers, reis i altres guàrdies de països i de comerç.
En veritat, també vaig aprendre a tenir cura, i a fons - però només a tenir cura de mi. I vaig aprendre a estar-me dret i a caminar i a córrer i a grimpar i a dansar sobre totes les coses.
I aquesta és la meva doctrina: qui vulgui aprendre alguna vegada a volar, ha d'aprendre primer a estar-se dret i a caminar i a córrer i a grimpar i a dansar: - el volar no s'agafa al vol!

* "No sé absolutament el que faig, no sé el que he de fer". Tens raó, però pots estar segur d'això: ets tu el que es fa en cada moment de la vida. La humanitat ha confós en tots els temps la veu activa i la passiva. Aquesta és la seva eterna falta de gramàtica.

* Travesso aquest poble i mantinc oberts els ulls: s'han tornat més petits i cada vegada es tornen més petits: - però això, ho fa llur doctrina de la felicitat i de la virtut.
I és que fins i tot en la virtut es resignen - perquè volen comoditat. Però, amb la comoditat, només s'hi avé la virtut resignada.
Abraçar resignadament una petita felicitat - d'això, en diuen "conformació"! I, alhora, ja miren de reüll resignadament cap a una nova petita felicitat.
En el fons allò que més volen és simplement una cosa: que ningú no els faci mal. Així són amables amb tothom i li fan bé.
Però això és covardia: baldament se'n digui "virtut"
La virtut és per a ells allò que torna resignat i manyac: així el llop, l'han tornat gos, i l'home mateix, l'han convertit en el millor animal domèstic de l'home. 
Jo sóc Zaratustra, aquell que no creu en Déu: on trobo els que són com jo? I són com jo tots aquells que es donen a ells mateixos llur pròpia voluntat i que allunyen d'ells tota conformació.

* Dolent: així anomena ell tot allò que s'agenolla i que és servil i gasiu, els ulls que parpellegen sense llibertat, els cors deprimits, i aquella falsa natura indulgent que besa amb grossos llavis covards.
I saviesa anal: així anomena tots els acudits dels servents, dels vells i dels cansats; i, sobretot, tota la perversa, desassenyada, forassenyada beneiteria dels sacerdots!

* No vull esclaus al meu voltant. Per això no puc sofrir el ca, aquest paràsit mandrós que remena la cua.

* Per quins mitjans arriba una virtut al poder?
Exactament amb els mitjans d'un partit polític:  calúmnia, sospita, minant les virtuts de les aspiracions contràries que ja es troben en el poder, canviant-los el nom, persecució i escarni sistemàtics: en definitiva, per mitjà de pures "immoralitats".

* Encara no sabem d'on prové l'impuls vers la veritat: perquè fins ara només ens hem assabentat de l'obligació que la societat assenyala per existir, la de ser veraç, és a dir la de fer servir les metàfores usuals, i per tant, expressat moralment: de l'obligació de mentir segons una convenció fixa, de mentir en grups en un estil obligatori per a tots. 

* Educar: gairebé sempre significa "educar per mentir".

* Ciència: transformació de la Natura en conceptes amb la finalitat de dominar-la.

* És cert que la nostra civilització en si mateixa és deplorable; però es pot triar entre inferir com Rousseau que "aquesta civilització lamentable és causa de la nostra immoralitat", o deduir contra Rousseau "que la nostra moralitat és causa d'aquesta lamentable civilització”.

* "Per al pur tot és pur" - així parla el poble. Però jo us dic: per als porcs tot es torna porc!
Per això els fanàtics i els beats capcots, que també acoten el cor, prediquen: "El món mateix és un monstre merdós." 
Perquè tots ells són bruts d'esperit .
Molta merda hi ha al món: això sí que és veritat! Però no pas per això el món ja és un monstre merdós! 

* Del nou ídol.- 
En algun indret hi ha encara pobles i ramats, però no pas entre nosaltres, germans meus: aquí hi ha estats.
Estat? Què és això? Molt bé! Obriu-me les vostres oïdes, perquè ara us diré la meva paraula sobre la mort dels pobles.
Se'n diu "estat", del més fred de tots els monstres freds. Fred és també quan menteix: i aquesta mentida llisca de la seva boca: "Jo, l'estat, sóc el poble."
Mentida! Foren creadors aquells que crearen els pobles i els penjaren damunt una fe i un amor: així serviren la vida.
Anihiladors són aquells que posen paranys per a molts i els anomenen estat: pengen damunt d'ells una espasa i cent concupiscències.
On encara hi ha poble, aquest no comprèn l'estat i l'odia com si fos una mala mirada contra els costums i els drets. 
Aquest senyal us dono: cada poble parla la seva pròpia llengua del bé i del mal, que el veí no entén. S'ha inventat el seu propi llenguatge en costums i en drets.
Però l'estat menteix en totes les llengües del bé i del mal; i digui el que digui, menteix - i tingui el que tingui, ho ha robat.
Tot en ell és fals; amb dents robades mossega, el mossegador. Les seves pròpies entranyes són falses.
Jo en dic "estat", del lloc on tots, bons i dolents, són bevedors de verí: estat, el lloc on tots, bons i dolents, es perden ells mateixos: estat el lloc on del lent suïcidi de tots - se'n diu "la vida".
Mireu, doncs, aquests superflus! Roben per a ells mateixos les obres dels inventors i els tresors dels savis: de llur lladronici, en diuen "cultura", i tot se'ls torna malaltia i enuig!
Mireu, doncs, aquests superflus! Sempre estan malalts, vomiten llur fel i en diuen "periòdic". Es devoren els uns als altres i ni tan sols es poden pair.
Mireu, doncs, aquests superflus! Adquireixen riqueses i així es tornen més pobres. Volen poder i, en primer lloc, l'alçaprem del poder, molt diner, - aquests impotents!
Mireu com s'enfilen, aquests àgils simis! Tots volen arribar al tron. 
Llur ídol, el monstre de glaç, em put: tots plegats em puden, aquests servents de l'ídol.
Germans meus, voleu, doncs, asfixiar-vos amb l'alè del seu musell i de les seves concupiscències? Més val que trenqueu les finestres i que us llanceu a l'aire lliure.
Aparteu-vos, doncs, de la pudor! Allunyeu-vos de la idolatria dels superflus!
Aparteu-vos de la pudor! Allunyeu-vos dels vapors d'aquests sacrificis humans!
Lliure encara és la terra per a les ànimes plenes de grandesa. Encara molts indrets romanen buits per a solitaris i aparellats, al voltant dels quals bufa el perfum de mars silenciosos.
Lliure encara és una vida lliure per a les ànimes plenes de grandesa. En veritat, qui no posseeix gaire, menys encara és posseït; lloada sia la petita pobresa!
Allà on l'estat acaba, hi comença l'home que no és superflu: hi comença la cançó del necessari, l'única i insubstituïble melodia.
Allà, on l'estat acaba, -mireu allà, doncs, germans meus! No hi veieu l'arc iris i els ponts del superhome? -
Així parlà Zaratustra.

* Avui, quasi tot el que existeix sobre la terra està determinat únicament per les forces més grosseres i malignes, per l'egoisme dels que acumulen béns i per la tirania militar [...] l'Estat desitja que els homes professin per ell el mateix culte idolàtric que havien rendit a l'Església.

* CASUÍSTICA DELS PSICÒLEGS. Aquest és un coneixedor dels homes; ¿per què estudia realment els homes? Vol adquirir petits avantatges sobre ells, o també grans avantatges; és un home polític... 

* Només a partir de la implantació de la llei hi ha "justícia" i "injustícia"

* Lamentar-se no serveix de res: és un signe de debilitat. No hi ha diferència essencial entre atribuir el propi malestar a l'altre i atribuir-se'l a un mateix; el socialista l'atribueix als altres, el cristià, per exemple, a si mateix. El cristià i el socialista ambdós són decadents. 

* Si es pogués en general eliminar el perill, la causa de la por, hauríem eliminat també aquesta moral: ja no seria necessària, no es tindria ella mateixa per necessària! -Qui vulgui examinar la consciència dels europeus d'avui, traurà de mil doblecs i amagatalls morals sempre el mateix imperatiu, l'imperatiu de la pusil.lanimitat del ramat: "volem que d'una vegada per sempre no hi hagi res més a témer!" D'una vegada per sempre -la voluntat i el camí per arribar a això es diu avui per tot Europa el "progrés".

* Els bufons de les corts medievals es corresponien als nostres periodistes; es tracta de la mateixa espècie: mig raonables, faceciosos, exagerats, beneits, que no tenen cap altra missió més que suavitzar el patètic de la situació amb sortides de to, xerrameca, i per cobrir amb els seus crits el campaneig pesat dels grans esdeveniments: altre temps, al servei dels prínceps i dels nobles, i avui, al servei dels partits. Però tota la classe dels literats moderns es troba massa propera als periodistes; són els bufons de la civilització moderna, "se'ls jutjaria amb més indulgència si no se'ls prengués per enterament responsables". 

* Encara un segle més amb periòdics i totes les paraules faran pudor. 

* Creieu, tal com dieu, en la necessitat de la religió! Sigueu sincers! Només creieu en la necessitat de la policia, i pels vostres diners i la vostra tranquil.litat teniu por dels lladres i els bandits!

* Justícia. - El meu gust prefereix més el fet de deixar-se robar que el fet de tenir al voltant espantalls.

* Amb les raons amb què hom justifica el càstig d'un crim hom pot també justificar el crim.

* No dependre de cap persona: encara que sigui estimada -tota persona és una presó, també un racó on amagar-se. No dependre de cap pàtria: encara que sigui la més afligida i més desemparada -ja resulta menys dolorós deslligar el cor d'una pàtria victoriosa. No dependre de cap ciència: encara que ens atregui amb els descobriments més valuosos, reservats en aparença precisament per a nosaltres. No dependre de les nostres pròpies virtuts.

* Guaiteu, doncs, com aquests pobles es comporten ara com botiguers: rebusquen els més petits avantatges fins en les escombraries! 

* El temps per a la petita política ja ha passat: el pròxim segle portarà la lluita pel domini del món -la coacció a fer política de la gran.

* I arribarà un dia tal volta que un poble distingit en la guerra i en la victòria pel més alt desenvolupament de la disciplina i dels talents militars, habituat a fer els més grans sacrificis a aquestes coses, exclamarà lliurement: "Nosaltres rompem l'espasa!", i destruirà tota la seva organització militar fins als fonaments. "Fer-se inofensiu, essent temible", guiat per l'"elevació" de sentiments: aquest és el mitjà d'arribar a la vertadera pau, que s'ha de basar en una disposició d'esperit plàcid, mentre que això que s'anomena pau armada, tal com al present és practicada en tots els països, respon a un sentiment de discòrdia, a una falta de confiança en si i en el veí, i impedeix deposar les armes, sigui per odi, sigui per temor.

* El coneixement tindrà, en una espècie d'homes més alta, noves formes que ara no són encara necessàries.

* Transmutació de tots els valors: vet aquí la meva fórmula per a un acte de suprema afirmació  de si mateix en la humanitat, que en mi s'ha fet carn i geni. El destí ha volgut que jo fos el primer home "honrat"; ha volgut que jo em posi en contradicció amb mils d'anys. Jo vaig ésser el primer a descobrir la veritat, pel fet que vaig ésser el primer a considerar la mentida com a mentida, a sentir-la com a tal.

* Jo vull restituir l'home, com a propietat seva, com a producció seva, tota la bellesa i sublimitat que ha projectat sobre les coses reals i imaginades per fer d'aquesta manera la seva més bella apologia. L'home, com a poeta, com a pensador, com a Déu, com a Amor, com a Poder. 

* Podríeu crear un Déu? - Doncs no em parleu de Déus! Però sí que podríeu crear el superhome.
Potser no pas vosaltres mateixos, germans meus! Però podríeu transformar-vos en pares i avis del superhome: i que aquest sia el vostre millor crear! -
Tot allò que no és moridor - és solament un símbol! I els poetes menteixen massa. -
Perquè el creador mateix sigui el nen que torna a néixer, per això ha de voler ser també la partera i els dolors de la partera.
El voler fa lliure: vet aquí la veritable doctrina de la voluntat i de la llibertat - així us ho ensenya Zaratustra.
Ja-no-voler i ja-no-estimar i ja-no-crear! Ai, que aquest gran abaltiment romangui sempre lluny de mi!

* I, en veritat, el que vaig veure, no ho havia vist mai. Vaig veure un jove pastor que es recargolava, que s'ofegava, convuls, amb el rostre desfigurat, de la boca del qual penjava una serp negra i feixuga. 
Havia vist mai tants ois i tan lívid horror en un rostre?
Que potser s'havia adormit? Llavors la serp se li havia esmunyit dins la gola - i s'hi aferrava clavant-li els ullals.
La meva mà estirava la serp i estirava: - debades! No aconseguí arrencar-la de la gola. Llavors un crit sortí de mi: "Mossega! Mossega!
Arrenca-li el cap! Mossega!"
Endevineu-me, doncs, l'enigma
Qui és el pastor dins la gola del qual s'havia esmunyit la serp? Qui és l'home dins la gola del qual s'esmunyiran les coses més feixugues, més negres?
- Però el pastor mossegà, tal com li havia aconsellat el meu crit; clavà una bona mossegada! Escopí lluny el cap de la serp -: i d'un salt es posà dret. -
Ja no pastor, ja no home - un transfigurat, un il.luminat que reia! Mai abans en la terra no havia rigut cap home com ell rigué!
Oh germans meus, vaig sentir un riure que no era el riure de cap home - i ara em devora una set, una enyorança que mai no es calma.
L'enyorança que sento d'aquest riure em devora: oh, com puc suportar viure encara! I com podria suportar morir ara!

* Zaratustra  ha vingut perquè vosaltres, amics meus, us canseu de les velles paraules que heu après dels necis i mentiders:
Us canseu de les paraules "recompensa", "retribució", "càstig", "venjança en la justícia" -
Us canseu de dir: "Una acció és bona si és desinteressada."
En veritat, prou que us he pres cent paraules i les joguines més estimades a la vostra virtut; i ara us m'enfadeu com s'enfaden els nens. 
Ells jugaven a la vora del mar, - quan vingué una onada i arrossegà cap a les profunditats llur joguina: i ara ploren.
Però la mateixa onada els ha de portar noves joguines, i noves petxines multicolors els han d'abocar davant!
Així seran conhortats; i com ells, també vosaltres, amics meus, tindreu els vostres conhorts - i noves petxines multicolors! -

* Mil camins hi ha que encara no han estat trepitjats, mil menes de salut i mil illes amagades de la vida. Inexhaurits i no descoberts encara continuen essent l'home i la terra de l'home. 

* De les tres metamorfosis de l'esperit us parlo: com l'esperit es converteix en camell, i el camell en lleó, i el lleó, a la fi, en nen.
     Moltes coses feixugues hi ha per a l'esperit, per a l'esperit fort, que sap suportar, en el qual habita el respecte profund: coses més feixugues, i àdhuc les més feixugues, és el que deleja.
     "¿Què és feixuc?", així pregunta l'esperit que sap suportar, i s'agenolla, com el camell, i vol anar ben carregat.
     Que no és això, humiliar-se per tal de mortificar el propi urc? Fer brillar la pròpia toixesa per riure's de la pròpia saviesa?
     O és això: capbussar-se en aigua llòtica, quan aquesta és l'aigua de la veritat, i no apartar-se de les gèlides granotes i dels gripaus ardents?
     O és això: estimar aquells que ens menyspreen, i, al fantasma, donar-li la mà, quan ens vol fer por?
     Totes aquestes coses, les més feixugues de totes, es carrega a coll l'esperit que sap suportar: com el camell que, ben carregat, corre al desert, així corre ell pel seu desert.
     Però en el desert més solitari té lloc la segona metamorfosi: aquí l'esperit es converteix en lleó, vol fer presa de la llibertat i ser senyor al seu propi desert.
     Aquí cerca el seu últim senyor: es vol tornar el seu enemic, i l'enemic del seu últim Déu, per assolir la victòria vol lluitar amb el gran drac.
     Quin és el gran drac al qual l'esperit no pot seguir anomenant Déu i senyor? "Tu has de" s'anomena el gran drac. Però l'esperit del lleó diu "jo vull".
      "Tu has de" li barra el pas, resplendent com l'or, una bèstia coberta d'escata, i damunt cada escata brilla rutilant "tu has de"!
     Valors mil.lenaris brillen en aquestes escates i així parla el més poderós de tots els dracs: "Tots els valors de les coses - brillen en mi."
     "Ja han estat creats tots els valors, i tots els valors creats - sóc jo. En veritat, no hi ha d'haver cap més "jo vull"!" Així parla el drac.
     Germans meus, per què cal el lleó a l'esperit? Per què no n'hi ha prou amb la bèstia de càrrega que renuncia i respecta?
     Crear nous valors - tampoc el lleó no és capaç de fer-ho: però crear-se llibertat per a noves creacions - això sí que és capaç de fer-ho el poder del lleó.
     Crear-se la llibertat i un sagrat no àdhuc enfront del deure: per això, germans meus, cal el lleó.
     Prendre's el dret de nous valors - això és la presa més horrible per a un esperit que suporta i que respecta.
     Però digueu, germans meus, què pot fer el nen que no hagi pogut fer el lleó? Per què el lleó rapinyaire s'ha de convertir en nen?
     Innocència és el nen, i oblit, un nou començament, un joc, una roda que dóna voltes per si sola, un primer moviment, un sagrat dir si.
     Sí, per al joc del crear, germans meus, cal un sagrat dir si: l'esperit vol ara la seva voluntat, el que havia renunciat al món es guanya el seu món.
     Tres metamorfosis de l'esperit us he contat: com l'esperit es convertí en camell, i el camell en lleó, i el lleó, a la fi, en nen. 

* CAP AMUNT
"¿De quina manera pujaré millor a la muntanya?"
Limita't a pujar-hi i no hi pensis!

* ENTRE AMICS - 1
És molt bell compartir el silenci,
és molt més bell compartir les rialles,-
sota els sedencs llençols del cel
en dosser de faig i en jaç de molsa
amb els amics esclafir les rialles
i ensenyar-se blanquíssimes dents. //
Si ho he ben fet, guardeu silenci;
si ho he mal fet-, riguem ben fort
i fem més i més mal,
fem més i més mal, riguem amb més maldat,
fins que al sot ens hagin colgat. //
Sí, amics! ¿És així com ha de ser?
Amén! I bon vent!

* ENTRE ENEMICS
(Segons un proverbi gitano)
Allà la forca, aquí la soga
i del botxí la barba roja,
gent al voltant, verí als esguards-
res que em pugui fer perdre el cap.
Això que he après en cent trifulgues,
us ho etzibo a la cara rient:
"En va, en va, qui vol penjar-me.
¿Morir? Si jo no puc morir!" //
A captar, envejosos! Que em guardo
allò que mai - no us guanyareu:
és cert, pateixo, sí, pateixo -
però vosaltres - morireu!
Després de cent mortals trifulgues
sóc baf i alè i llum encara-
"En va, en va, qui vol penjar-me.
¿Morir? Si jo no puc morir!"

* INTRÈPID
Allí on estiguis, cava endins profundament!
Allí al dessota hi ha la font!
Deixa que els homes ombrívols cridin:
"Al dessota sempre hi ha... l'infern!"

* ECCE HOMO
Jo sí que sé d'on procedeixo!
Insadollable com la flama
m'abrando i moro consumit.
Es torna llum tot el que aferro,
carbó esdevé tot el que deixo,
que no sóc flama, qui ho ha dit! 
 

Nietzsche amb Lou Salomé i Paul Rée.
La composició de la foto és de Nietzsche, recordant quan al segon acte de les walkiries, Brünnhilde diu a Wotan: T'aconsell pare, que et preparis tu mateix; dura tempesta has de vèncer. Fricka, la teva dona, s'acosta en el carro amb el parell de xais. ¡Ala, com fueteja amb la verga daurada!
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA