No us deixeu seduir,
no heu de ressuscitar.
El dia va a la fi,
ja bufa el vent nocturn
i l'alba no vindrà.
 

*

No us deixeu enganyar,
la vida dura poc;
a glops l'heu d'engolir
i quan la deixareu,
no n'haureu quedat tips.
 

*

No vulgueu esperar,
perquè el temps és escàs!
Els redimits, que es fotin!
La vida és el més gran.
No sempre la tindreu.
 

*

No us deixeu reduir
a ser esclaus i explotats.
De què heu de tenir por?
Morireu com les bèsties
i res més no hi haurà.
 

*

Viure el present
absolut que és el somni,
és a dir: viure

el present absolut
sense por a despertar-se
 

*

No cal que lamentis haver desaprofitat els teus anys d'estudi. En el fons, saps molt bé que els aprofitares com s'han aprofitar, resistint-s'hi feroçment a força de vida, encara que aquesta vida impliqués uns enfrontaments brutals. És la resistència de l'home que mai no pot acabar la set, com el difunt Jean Cotart, que tant vas estimar.
 

*

QUAN LES HORES EREN PLENES,
temíem la brevetat;
ara que el temps s'ha buidat,
ja no sabem què cal tèmer.

Miro amb una ala ferida
a llarga estela de fum
d'algun reactor perdut
en un espai que és mentida.
 

*

Quantes més coses
puc recordar, més sento
que tot comença.

Tot just ara, el desig
es fon amb la memòria.
 

*

Tots els sentits
es capbussen a l'aigua 
d'aquest nou dia.

Toco fons, emergeixo
de nou i nedo amb calma.
 

*

Escriure sota l'estímul del paisatge, sota l'estímul de la meditació entorn de la vida, amb aquella serenitat reflexiva, és una cosa que em produeix nàusees. Pensar que podem buscar una vida més o menys harmònica em fa vomitar.
 

*

Una possibilitat (…) és tancar els ulls i aconseguir que tot es faci sol. És com si, d'una llunyania incerta, indestriable, anessin venint els mots. Quan no és així, la solució trobada és dolenta. Ahir a la nit vaig escriure la Balada de l'au hivernadora seguint aquest criteri. Venia de fumar "haix" a casa d'uns amics i em trobava molt bé: com si el crani s'eixamplés d'una manera sensible. I tots els músculs estaven relaxats.
 

L'AU HIVERNADORA [...]

No pensis que no estimo aquest ocell
(no estem en cap submón on això passi)
ni porto aquesta estrella de saló
que travessa els forats del pensament. [...]
 

*

Al vespre sentim el crit dels rat-penats.
Dos cavalls negres salten per la prada.
L'auró vermell murmura.
Al caminant es mostra el parador en el camí.
Magnífic és el gust del vi jove i les nous.
Magnífic: trontollejar ebri pel bosc capvespral.
Pel negre brancatge sonen campanes doloroses.
A la cara cauen gotes de rosada.
 

*

De nit arribes,
a la pell se t'encenen
guspires d'aigua.

Les apago amb els llavis,
però es tornen a encendre.
 

*

Això és el plaer. Rere el palpable,
l'objecte que no havíem tocat mai
o que no havíem mai tocat com ara.
Així et busco. Ignorar-ho fóra inútil:
aquest darrere, aquest endevinar!
O em desperto de nit i descobreixo
allò que m'és possible de fer meu
més endavant. Em vindrà amb tu, innocent,
que desafies mars de segles, segles
de tenebres i zones que m'angoixen:
zones de llum i d'ombra que figuren
el mar més necessari. La innocència 
serà desafiant i serà nua.
 

*

ELL SURT DE SOTA L'AIGUA
amb unes quantes ostres
que ha arrencat de les roques.

Ella,
nua a la cala.

amb la navalla,
ell va obrint les valves
i tots dos xuclen
la carn de cada ostra.

Lentament, sota el sol,
després es llepen
l'un a l'altre
la pell salada i tòrrida
que reté encara algunes gotes
d'aigua del bany recent
en una mar perfecta.

Respiro fondo:
cap conclusió.
 

*

Davant la intensa
llum del balcó, tu passes.
Deixo d'escriure.
 

*

Escrit damunt el teu tul lila...
(oblit, sotracs!)
Escrit damunt la teva galta...
(terreny vedat!)
Hi ha tant de temps, tant de contacte
rememorat!
La disposició a fer.te
varia tant!
No puc morir sense els teus llavis,
la mitja llum!
Aquesta cambra, si et donaves,
respira amb tu!
Es va obrint pas entre els abismes
la meva mà!
Pluja, finestra, foto fixa,
et faig cridar!
Per a les dents, per a les ungles,
la tarda és breu!
Damunt la neu hi ha una petxina
i es fon la neu!
 
 

*

Si tu vols,
vigilaré les herbes que ens esperen.
Si tu vols,
constel.laré de flors el teu somriure.
Si tu vols,
tornaré a alçar-me de les meves cendres.
Si tu vols,
faré que tot s'aturi en els teus pòmuls.
Si tu vols,
desxifraré l'oracle dels teus ulls.
Si tu vols,
anirem carrer avall fins al mai més.
Si tu vols,
dependran del teu coll tots els viatges.
Si tu vols,
serem fills del capvespre fora vila.
Si tu vols,
esperaré com sempre el teu mot: "vull".

*

Prop de la sang, lluny de les teves dents.
Prop de la fosca, lluny dels teus cabells.
Prop de la terra, lluny dels teus genolls.
Prop de la música del teu nom.
Prop de la mort, lluny del teu pit.

Prop de la sang i de les teves dents.
Prop de la fosca i dels teus cabells.
Prop de la terra i dels teus genolls.
Prop de la música del teu nom.
Prop de la mort i del teu pit.

Lluny de la sang i de les teves dents.
Lluny de la fosca i dels teus cabells.
Lluny de la terra i dels teus genolls.
Prop de la música del teu nom.
Lluny de la mort i del teu pit.

Lluny de la sang, prop de les teves dents.
Lluny de la fosca, prop dels teus cabells.
Lluny de la terra, prop dels teus genolls.
Prop de la música del teu nom.
Lluny de la mort, prop del teu pit.
 

*

Mai no ho hem dit, però sabem molt bé
què representa el pas de cada dia.
(A poc a poc amb el dit resseguia
la teva llarga cella.) El que cal fer

és no acceptar la vergonyosa tria
que se'ns proposa entre el no i el potser.
(Molt lentament, el teu genoll també
vaig resseguir.) La teva companyia

tot ho diu, tot ho calla, tot ho sap.
El nostre amor només admet el sí,
si ho hem de refer tot de cap a cap.

(Et vaig besar el palmell i ens adormírem.)
Si un dia l'un a l'altre ens seduírem,
va ser per no deixar-nos seduir.
 

*

ÉS AMABLE LA REMOR
del talleret mecànic
al carrer del suburbi.

Et beso lentament
la cara interior
de la cuixa.

Són amables els núvols 
de tardor.

Com la música.
 

*

Com és immens el teu cos moll
entre lianes i llums verdes.
Cobert de mots obscens i pols,
el mur del fons de l'escenari
deu enyorar els teus cabells llisos.
Dona entre dones, cap d'efebus.
Veig la suor, la tira negra 
que et passa entre les llargues cuixes.
els pits erectes, l'ample ventre:
quin bon camí fins als teus llavis.
 

*

Amb pluja i
silenci
t'escric.

Amb sol i
paraules
et faig.

Recobro en 
tu totes
les nits.

Voldria 
buidar-me 
de tu

per tal de 
tornar-me'n
a omplir.

I sé que 
així ho faig
quan et tinc,

i així ho 
torno a fer
quan em tens

Amb pluja i
paraules
et faig.

Amb sol i
silenci
t'escric.
 

* LULU

Aquest cos que consola i tortura
                                       i avança
                                       i s'arbora
                                       i es plega
                                       i recula
                                       i es dóna
                                       i s'amaga
                                       i s'abranda
                                       i vigila
                                       i provoca
                                       i esglaia
                                       i s'enfila
                                       i s'inflama
                                       i retorna
                                       i subleva
                                       i exalta
                                       i revifa
                                       i esclata
                                       i porta
La pau i la guerra

*

Vaig pujar a casa amb una companya, li vaig agafar la mà i ella no va retirar-la. Faltava donar un pas més, però no ho vaig fer. Tenia por. Em vaig posar a parlar de coses de teatre.

*

[Vaig] explicar-li [...] com eren els bordells de Barcelona abans que fossin clausurats. Si no m'equivoco, ho foren l'any 1956. Hi havia diverses zones del Barri Xino on es concentraven aquests bordells. Del carrer de Robador recordo tres bordellls: La Gaucha, El recreo i El Jardín. [...] Damunt una tarima hi havia una noia relativament jove, silenciosa i esvelta, amb un vestit de bany de color blau fosc. Al fons, les clàssiques putes obeses o decrèpites, assegudes vora el mirall. El local era ple de gent. Em va produir una sensació de desconcert i de tristesa, aquella exposició de dones. Jo tenia dinou anys. Després ja m'hi vaig acostumar. Recordo la primera vegada que vaig anar amb una dona: era una puta de La Gaucha. Jo havia begut molt xampany. Era el dia de Nadal o de Sant Esteve. El bordell era atapeït de gent. Tremolant, vaig pagar les 18,50 pessetes a la guixeta. La puta va recollir una petita tovallola i una xapa. Va pujar l'escala davant meu. Em va dir que donés propina a una dona vella que va obrir la porta de la cambra. [...] L'alcohol que portava dintre em va impedir de fer res, i la puta em va tractar molt malament. Vaig sortir completament deprimit, i aquesta va ser la meva primera iniciació a l'amor. [...]
     Dels altres bordells recordo El Recreo, on hi havia la Maru, una noia rossa, guenya, que tenia un cos esplèndid. Ella em tractava bé. Se m'oferia sense exageracions, sense presses i sense parlar gaire. Em vaig convertir en un dels seus "clients". La Maru no feia aquella burda simulació de l'apassionament sexual que feien altres putes […]
     Vaig recordar també altres bordells més cars, per exemple: Ca la Carola i Ca l'Emília. [...] A Ca la Carola, les putes anaven totes vestides igual, un tul sobre el cos un. Només duien bragues. Una de les dones d'aquest bordell era la Susie, una francesa morena, menuda, molt freqüentada pels estudiants de la meva colla. A Ca l'Emília, les dones eren sumptuoses, opulentes; la casa era molt gran i elles es repartien per totes les cambres de recepció dels clients.
     I finalment, hi havia els bordells més barats, a l'extrem del carrer de les Tàpies més proper al Paral.lel. Moltes de les dones eren gitanes. Hi havia tot un mostrari de deformacions i monstruositats. El preu era inferior a les 10 pessetes.
 

*

quan als vint anys
esperava un fill
que es casés
li van manar

i ja casada
que renunciés 
als seus estudis
li van manar

quan als trenta 
encara era emprenedora
que es quedés a casa 
li van manar

quan als quaranta 
va provar encara de viure
que fos decent
li van manar

quan als cinquanta 
se sentia gastada  i decebuda
el marit se'n va anar
amb una dona més jove

estimats germans
massa manem
massa obeïm
massa poc vivim
 

*

Hi ha diverses maneres de matar. A un home, pots clavar-li un ganivet a la panxa, o retirar-li el pa, o no tenir-ne cura quan està malalt, o entaforar-lo en una casa infecta, o fer-lo matar treballant, o incitar-lo al suïcidi, o fer-lo anar a la guerra, etc. Només unes quantes d'aquestes coses són prohibides al nostre Estat.
 

*

Al nostre país, la gent no solament es nega a la polèmica (i oscil.la entre "la maledicència i la càtedra", com diu Joan Fuster), sinó que es nega ja al simple "coneixement". 
 

*

Hi ha gent que semblen esperar sempre que els fotin hòsties per poder-ho celebrar.
 

*

QUAN ARRIBA EL MOMENT DE DESFILAR, 
molts no saben
que l'enemic és el qui camina
al davant.
Que la veu que els mana
és la veu de l'enemic,
i que els qui parlen de l'enemic
són, ells mateixos, l'enemic.
 

*

Al temps que Alexandre regnà, 
un home que es deia Diomedes,
davant seu va ser conduït,
encadenat de mans i peus
com un bandit, perquè era un lladre
d'aquells que assalten els vaixells,
i al gran cabdill fou presentat
perquè el jutgés i el condemnés.

L'emperador li demanà:
"Per què ets pirata de la mar?"
L'altre resposta li donà:
"Per què de lladre em dónes nom?
Només perquè m'han vist robar
menant un feble galió?
Si jo com tu em pogués armar,
com tu seria emperador.
 

*

La filla petita de la seva patrona va preguntar al senyor Keuner: "Si els taurons fossin persones, serien aleshores més amables amb els peixos petits?" "Evidentment ?va dir el senyor K.-. Si els taurons fossin persones, farien construir dins el mar unes caixes molt grosses per als peixos petits, i hi posarien tota mena d'aliments, tant vegetals com animals. Procurarien que l'aigua de les caixes sempre fos neta, i prendrien tota mena de mesures sanitàries. Per exemple, quan un peixet es fes mal en una aleta, li posarien de seguida una bena, perquè el peixet no se'ls morís abans d'hora, als taurons. Per tal que els peixets no s'ensopissin, hi hauria grans festes marines, perquè els peixets alegres són més gustosos que els tristos. Naturalment, també hi hauria escoles, dins les enormes caixes. En aquestes escoles els peixets aprendrien com cal nedar per ficar-se dins la gola dels taurons. Aprendrien, per exemple, geografia, perquè així poguessin trobar els grans taurons que jeuen mandrosos en algun indret. Com és lògic, res no hi hauria de més important que la formació moral dels peixets. Els peixets haurien d'evitar qualsevol inclinació baixa, egoista, materialista o marxista, i si algun d'ells demostrava tenir aquestes tendències, hauria de ser denunciat immediatament als taurons. Si els taurons fossin persones, es farien ? com és lògic- la guerra els uns als altres per tal de conquerir caixes i peixets estrangers. Aquestes guerres les farien fer als seus peixets. Ensenyarien als peixets que entre ells i els peixets dels altres taurons hi ha una diferència enorme. Els peixets, proclamarien, són muts, com tothom sap. Però callen en llengües diferents, i per aquesta raó no es poden entendre. A cada peixet que, durant la guerra, matés dos peixets enemics, dels que callen en una llengua estranya, li posarien una petita condecoració d'algues marines i li donarien el títol d'heroi. Si els taurons fossin persones, també tindrien un art, naturalment. Hi hauria boniques imatges on les dents dels taurons serien representades en colors esplèndids; les seves goles apareixerien com a jardins paradisíacs en els quals hom pot saltar i ballar. Els teatres del fons del mar mostrarien com uns peixets, plens d'un coratge heroic, neden amb entusiasme cap a les goles dels taurons, i la música seria tan bonica, que els peixets, al compàs de les seves notes, amb l'orquestra al davant i bressats pels pensaments més deliciosos, es llançarien dins la gola dels taurons. És evident que també hi hauria una religió, si els taurons fossin persones. Ensenyaria que els peixets només comencen a viure de debò dins la panxa dels taurons. A més, si els taurons fossin persones, els peixets deixarien de ser tots iguals, com ara. Alguns obtindrien càrrecs oficials i serien situats per damunt dels altres. Els qui fossin una mica més grossos serien fins i tot autoritzats a devorar els més petits. I això no seria altra cosa que un avantatge per als taurons, perquè així podrien menjar sovint unes peces més grosses. I els peixos més grossos, els qui tindrien un càrrec, serien els defensors de l'ordre entre els peixets: esdevindrien mestres, oficials, enginyers en la construcció de caixes, etc. En un mot, començaria a haver-hi una cultura dins el mar, si els taurons fossin persones."
 

*

Una ombra us passa per l'esguad
i ja no puc calcular la distància
que hi ha entre els vostres ulls i alguna fita:
el plet, però,
no és amb vosaltres.

Reprenc la crida, torno a dir "vosaltres",
com quan la poesia, en davallar al carrer,
no us hi trobava ni s'hi retrobava:
el plet, potser, 
no és amb vosaltres.

Germans o camarades, o gent que dicta normes
d'una doctrina que es fa més feixuga
en diluir-se el terme del triomf:
el plet, pregunto,
no és amb vosaltres?

Anar i venir de culpes i retrets,
sabent que el dubte, com la veritat,
fa estremir el món i, per tant, el transforma:
el plet podria
ser amb vosaltres.

Per tot allò que em resta de vosaltres,
per tot allò que n'haig de destruir,
per tots nosaltres, decanteu-vos, germans:
el plet
és amb vosaltres.
 

*

silenci silenci silenci
silenci silenci silenci
silenci            silenci
silenci silenci silenci
silenci silenci silenci
 
 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA