Recital de BLAI BONET
 

Poemes de Blai Bonet
amb escenografia d'en Toni de Cúber.

En el 75 aniversari del naixement del poeta.
 
 

* Dijous 11 de gener de 2001
a les 12 del migdia
Teatre de Magisteri
Cifre de Colonya. Campus UIB
(150 persones)
 
 

A càrrec de Carol, Lilian, Cristina, Ruth, 
Isabel, Margalida, Marianna, Emili.
Direcció: Antoni Artigues
 
 
 
 

ESQUEMA DEL MUNTATGE

(Molts dels poemes són els mateixos que al muntatge El pèl de l'esperit; aquí només n'indicam un vers)

L'escenografia bàsica són quadres de diversos autors i de diverses èpoques que van canviant  fins a un total de 33. També hi ha un mínim de moviment i de representació en els deïdors, els quals normalment estan drets formant un semicercle davall la pantalla, són il.luminats per llum freda en els poemes més foscs, del poder i per llum càlida en els poemes més clars, de la verdor.

PAÍS CATALÀ I PROU
FICA ELS DITS EN EL PÈL DE L'ESPERIT

BLAI BONET

 CRIST DE PORT ROYAL (dit per Blai Bonet: 8minuts)

PASQUA NOVA (Quatre poemes de setmana santa)
Blai, desperta! Blai, desperta!
penja un ram de cascavells
i un crit immens de clavells
a la teva nafra oberta.
            [...]
                       A les campanes amor.
                       Als campanars d’alegria,
                                   aimador!
                       -Que sí, que jo hi pujaria!
                       -Però no hi pujaràs, no,
                       als campanars d’alegria! [...]

ASSEGUDA EN UNA CADIRA BAIXA:
(La vida i els meus instants)
[...] Jo  vaig venir al món un bon matí, de matinada, una matinada de desembre, dia 10 de desembre de 1926, a Santanyí, a la casa on ara vivim.
            Quan vaig arribar a la terra del món, el món ja hi era amb totes les coses que varen arribar a la terra abans que l’home: la mar, les coves, les tenasses, els corns de tenassa, el fonoll marí, les mates llentrisqueres, les estepes bleneres, la pedra, la pedra que fa pedres com un taronger fa taronges..., les eugues que fan cavalls, la terra que fa pols, el vent que, de la pols, en fa un polseguer... [...]
            (L’home just neix amb la paraula posada, amb el pensament posat, posat en perspectiva..., amb res més. L’home just és així: parlar, parlar poc i bé, parlar en bé, parlar sobretot divinament, divina-ment...; esser home és difícil; esser la veritat és difícil, però és la nostra tasca única: aqueixa tasca: gosar esser l’home, gosar esser la veritat que camina, gosar esser la veritat que comença foc, la veritat que enceta un meló... la veritat que fa amics i els mira tota la vida). [...]
            Voldria que, si qualcú vos pregunta per mi, sempre li pogueu respondre allò que podeu dir de qualsevol de vosaltres mateixos:
--En Blai sempre és allí, viu: il.lumina el seu país.

JOC AMORÓS (Entre el coral i l'espiga)
            El mar canta, lila, lila.
Malves verdes, les penyes escoltant.
            -Què me dius, mar lila, lila?
-Penya malva, penya verda, què em diràs?
            -Jo et diré, mar lila, lila,
que em perdonis si som muda pel teu cant,
que les penyes som creades per mirar-te
i sofrir, amorosides, ton palpar.
            Corre envant, mar lila, lila,
            corre enrera, lilejant...
I et diré, mar lila, lila, que si passes
tan sovint per ma gorja tos rulls blaus,
que de cap em tiraré dins els teus braços,
            i la penya no hi serà
            que la penya serà lila,
            lila, lila, com la mar...

* (El poder i la verdor)
El carrer era Carrer de l'Enguixada.
Qn Daniel passava pel  Carrer de l'Enguixada.
Va veure Na Xesca, fembra i, malgrat tot, dona,
que seia darrer el Vidre de caseva.
El fill de Na Prous Boneta hi va entrar, per les bones
cares de pedreny jovençà.
En Daniel obrí la vidriera, com per escometre's,
a si mateix en els desset anys de sa còrpora, i "hola",
"hola. ¿Volies qualque cosa?", "Entrar. T'he vist darrera els vidres":
"¿Entres a totes les cases on veus una al.lota que fa jersei?",
"T'he vist, a tu, asseguda, darrere els Vidres",
"I has entrat", "He entrat...",
"¿Et feia il.lusió?", "No. N'he tingut ganes. Me n'han agafat ganes.
D'il.lusió, just en fan les coses que no existeixen.
Tu existeixes", "I Tu, ¿existeixes?",
"Això, ets Tu qui ho ha de dir...",
"Què noms, si no és massa preguntera?", "Jo sóc dit En Daniel,
i també sóc el pubil de Na Prous. Haig per nom Daniel,
¿I tu?", "Jo, no", "¿Ets Na Xesca?",
"No. M'ho diuen. ¿Tu?", "Jo sóc Daniel,
quan m'ho diuen també en sóc. Tu ets trista. Per això,
et diuen guapa, guapona.
Et cerquen trista i te troben guapa.
Dir coses, que no són necessàries és el mal.
Les paraules són un felló discurs empernat
a ser trascendental, perquè tant el pern com la femella
fan estar les persones i els fets aturats.
Hom ha de parlar just per preguntar.
La resposta, però, no ha de ser mai en paraula;
llavors neix la vergonyant lentitud, la justícia de carro,
la prudència de carro de roda Plena,
mentre de bell nou la lentitud, que fa perols,
és l'espai cançoner, on la mentida i la tradició compareixen",
"Amb les paraules, fas tremolor, xaval. Tremolar és dolent",
"Just és dolent el que no existeix. El mal més emmaleït
és fer existir una cosa que no vol existir.
¿Desitges això de mi?".

BESADA.
-No tinc disset anys jo? Doncs mai ningú no m'ha besat ni jo he besat ningú. Qui diu besar diu... Si algú em volgués besar o deixar.se besar per mi, et creus tu que tindria l'acudit de pensar en la seva família o en la meva? Què faries tu?     
-Per una besada abandonaria els pares. Tanmateix no ens estimen.    
-Home...    
-Si ens veiessin sense roba, deixarien d'estimar-nos.

*
De mi n'estimes el meu esperit.
Jo, del teu cos, en som enamorat.
Quin dels dos éssers és més desamat,
jo pel teu pèl, tu pel meu infinit?

Si passar gust per tu és un escrit,
si el sublim n'és perquè no t'ha arribat,
si el teu coll no m'és coll de pou, pouat,
si tu no et rentes de tot quant he dit,

durà infinita pols ta netedat,
beuràs mentida en el teu ver tassó,
i un no sé què caurà d'on mai no ha estat.

Una mà renta l'altra. El bé felló
que som sense el teu coll, serà rentat,
si el sublim té per tu gust de meló.

RETRAT (L'evangeli segons un de tants)
De cap a peus vestit de negre va aquest home
que, despullat, és blanc com un donzell de marbre.

[...] En aquest decapvespre d'agost
descalç, nu de cintura en amunt, seu a l'entrada
de ca seva, que té el trespol de llicorella
i les parets de calç. Llegeix, i espera carta.

[...]Viu de fidelitat a la idea del cor,
però no hi pensa: va embarcat amb molts d'altres.

És de nom i de fets català de Mallorca.  [...]

RETRAT I AUTORETRAT (El jove)
Els vencedors són els que escriuen la Història.
És forçós, doncs, que hi hagi una altra Història...

Ell treballava: esperava el temps:
potser hi ha llocs pitjors on menjar el pa de l'exili.

Fer-ne un gra massa, anar massa lluny:
esser!, tot sovint deia. Després hi afegia:
En lloc d'estimar, plagiem,
i tota la persona en nosaltres és un plagi.
A 1985, estimar és un escàndol.
La llei prohibeix esser, prohibeix estimar.
Ens menen per la força a ser aliats.
Tots som civils provisionalment.

Hamlet, però, és jove déu dels homes
per haver-se exclamat i després dit:
Anar massa lluny o complir la llei,
vet aquí, vet aquí la qüestió.

Sovint dia als amics de sol post:
Qui s'ajusta a la llei, tant, que s'hi colga,
parla tal i com els cecs parlen del Color:

-Per una part, i què vols que te digui,
i, per altra part, ja ho veus...

[...]

* (Has vist algun cop, Jordi Bonet, ca n'Amat a l'ombra?)
[...]
Si vols ser un home,
mira, primer de tot, de fer el cap viu.
Mira de no tenir cap amo
que t’eduqui a imatge i semblança del seu quadre clínic.
T’ensenyarà just que el mantinguis
i que et colguis amb el seu mural rupestre,
si és que vols que et donin el carnet de súbdit.
Així agafaràs la bruta malaltia de la decència
i la grollera ronya del silenci. Seràs un esteta,
i això és el pitxer de cervesa
que aida a empassar-se el pa florit,
i perquè aquells que estimen just el seu temps
i certes imatges tradicionals de l’home
s’han colgat més o menys amb Alemanya.

Si vols ser un home,
no tens permís per a pensar que hi vas néixer.
No vas néixer home, però hi has de tornar.
La teva única tasca és aconseguir
que les coses evidents es facin públiques.
Ai de tu, però, si comportes que els altres et facin home!
Agafaràs la bruta malaltia de la decència
i la grollera ronya del silenci. Seràs un esteta,
i això és perquè
tots aquells que estimen només el seu temps
i certes imatges tradicionals de l’home
s’han colgat més o menys amb Alemanya,
i això és el pitxer de cervesa
que aida a empassar-se el pa florit.

Si vols ser un home, no diguis que el peu d’un home
és més modern que el peu d’un cavall.
Mai no diguis just “jo” quan fas una cosa ben feta.
Mai no gosis dir just “jo” quan facis una cosa mal feta.
Mai no provis de dir “flor” a una flor mustia.
No gosessis mai dir “lluita” a una carnisseria.
No arribis al porc evident que diu  “indocumentat”
a qui no duu els pares, el carrer i el sexe escrits en un cartó.
No tens vergonya, si creus que sigui veritat
tot el que un carnet diu d’una persona.
Si compleixes tot això, seràs un esteta,
i això és el pitxer de cervesa
que aida a empassar-se el pa florit. [...]

EX-COMBATENT DE BUREA TOT SOL (Nova York)
Entre la gent vestida de cap d’any,
t’he vist ja tot grogor i convertit en gent
d’aquella que ha dimitit i s’arreplega
en el ramat general com qui s’amaga
tot nu enmig dels arbres per por que el vegin
tal com ell s’és descobert i es mira...

Qui t’ha vist i qui et veu [...]

CANT XXV  (Teatre del gran verd)
Entre dolents no existeix l’Amic.
Sobretot quan estan reunits
i la reunió és una semblança...
ELs dolents són estrictament tot sols.
I s’hi senten. Tots dos són prou grans
per preguntar per què són tan entotsolats.
Tenen el sentiment d’una entotsoladura
a la conca violeta d’un infern
fondo,
perquè cap d’ells diu a l’altre el que pensa
d’ell, com el veu, les coses funestes que en sap,
cap d’ells no diu a l’altre el fàstic que li fa.
L’infern és ser un porc, saber-ho
i veure’s tractat com un home digne.

L’infern són les relacions públiques,
l’amar just legal.
L’infern és la dignitat negociada
entre el ministeri i la taverna blava del port.

¿Jo? Potser és veritat, potser sóc bo i tot:
et dic el que ets. Així t’estalvio
la grollera feina de confessar tot quant ets.
I tot el que et calles de tan clar com ho veus
en els qui et miren...

MANS D’AMOR  (Cant espiritual)
Voldria vessis, llum meva,
com bes el call  de les mans.
Les meves mans, l’únic membre
que et coneix. Quan tu te’n vas,
me deixes la mà tan morta
i tan sola, que me cau.

Jo no tenc prova d’amor
més que l’ala de les mans.
He arribat a tu, als marges
del teu cor senzill i clar
amb la meva mà. No sé
com no hi vaig agonitzar
com un tros de tarda, jo
que només som un amant.
[...]

La mà estic besant, besant-me,
i estic besant-me l’amor
que et tenen les meves mans.

RETRAT (El jove)
La mar era Color de tronxos d’api.
L’aire no feia menció de res.
El dia era a migdia ja tocat...,
i la campana tenia el batall
i el bastiment que esperaven l’ofici.

Feia dos anys que la terra i el sol
l’havien fet i declarat un home
de tretze herbes, que eren tretze anys al cos,
que treia ja de baix el pèl. La feina
no el deixava estar tot sol: li feia
de company, de companyia, com la verga,
que, amb el batec i les mudes variacions,
el feia amic dels seus amics i amigues,
que no eren amb ell i amb ell treien la flor,
mentre sentien tots, sense saber-ho,
que no hi ha principis; just hi ha esdeveniments...

*
Tenc setanta anys, m'atribuesc el cos
que en tu en té denou a la infantesa
amb un metre setanta de promesa
que calla, vola, corre, i no és espòs.

Fals com el cel som fins al moll de l'os
quan dic la veritat de neu encesa
davant teu on tu mires la vellesa
diürna, amb roses, del meu cor atroç.

No em diguis mai que no he d'esperar
que vulguis ser la set quan a mi acuts
i veus la idea i un baix pedregar.

Si no et faig set, és que de mi van bruts
els braons d'aigua del meu penyalar
que és home i plora amb els teus atributs.

ETS UN SOL  (Entre el coral i l'espiga)
Ets un sol. Sempre vas abocant dia.
Font ets de cel que despertes abril
amb el teu peu, la nata més subtil
del camí que s'estrella quan te guia.

¿Quin aire amarg, quin so de gelosia
tens tu, que, tot vessant, mansa i humil,
si et vull beure de llamp uses l'estil,
deixant-me als llavis set penjada, impia?

Per tu me lladra el cor un lamentable
crit negre, com una aigua amortallable.
Líquid lladrar amb passió de cel!

I tot jo mor en soledat obscura.
I a tu et pugen abrils, oh, criatura
capaç de convertir un lladruc en bel.

DAMUNT EL FENÀS VERD (Cant espiritual)
Damunt el fenàs verd, la teva altura
com una ascenció silenciosa
de clares assutzenes. Tremolosa,
la cort dels bels de l'aire en ta figura.

La cort dels bels de l'aire en ta figura
vesteix i desvesteix de sons l'undosa
font negra de cabell i, lluminosa,
per l'herba del teu cos, la llum pastura.
Per l'herba del teu cos, la llum pastura.
Per l'herba del teu cos, les aigües fredes
del moaré i l'embat. Feliç corall
dels teus muscles vibrants sota les sedes.

La bellesa te cau, blancor avall:
els ulls, els pits, els braços abocats,
son rius amb pas i son, són rius penjats.

FOC D’AUCELL  (Cant de l'arc)
La llibertat és una cantata a la llibertat.
Si es creu, o mana creure que és més que un cant,
és perquè tan sols no és un càntic.
La llibertat també ha de ser una cançó de poble.
La llibertat no és, just dura el temps en una rosella dels Segadors.

Qui cala foc a l’aucell del desig és el misteri.
El misteri de l’amor és el temps,
com el misteri de la llibertat és el temps que dura el seu cant,
perquè l’amor fet i la llibertat són el mateix càntic.

El plaer de l’amor fet és una cantata a l’amor.
No és l’amor. La llibertat és just un himne a la llibertat.
No és la llibertat. Veig que no ho creus. Saps per què?
Tu voldries ser lliure, però que no et passés res,
i res és massa poc, talment com tot són massa coses...

* (El poder i la verdor)
Amèn no significa “així sia”.
Ah! Ah! Amèn!
“Amèn” vol dir “hi estic d’acord per la meva consciència i honor”.
Aiiai-mann, eiiimen. Amèn.

Doncs jo, que sóc jo i no un altre amb genolleres de súbdit,
travelar per travelar,
més m’estim  una pedra i mil reclaus,
que no pas un pressupost d’escopeta nacional.
Amèn. Amèn. Eeeeiii-men. Amèn.

A les dretes, arruix!
Arruix, a l’esquerra al pil-pil o a la greixera de fava ofegada.
Perquè tots, tots,
un per un, perquè tots triats de cama,
tots,
tots, tots, tots,
tots
són llops del mateix ramat.

Ecs!
Ah! Amèn. Amèn. Amèn. [...]

M’estim més plorar de dret,
que riure d’agenollat.
Ah! Amèn!
De dret, tot fa claretat,
amèn,
de genollons, molt de fred.
Eimen. Amèn. Eimen.

* (El poder i la verdor)
[...]
No et creguis que ets jove. És mentida.
Si en dubtes, mira:
ets tan de la tercera edat,
que, de la perdiu, en dius el sexe,
de la fava barres altes, en dius el desig.
-Amèn.
Amèn i kiriè.
Amèn i dominè,
i Heil Amèn, Heil Amèn, Heil Amèn.
[...]

ODA DEL POBLE RURAL  (Comèdia)
[...]
No treuré la veu ni la llengua,
i sí una cadira al carrer,
als adolescents enamorats,
que sota la claror estival de les estrelles
tenen aturat tot el cos, menys el frenesí de la boca,
que se mou, delicada, com les cortines de ferro en el portal
de les cases,
com el multicolor paper de seda penjat i tremolós
damunt la festa major d’una plaça.

Mai contra els enamorats,
que dins la vinosa nit encristal.lada
de gener transparent,
estan atacats a la paret,
ella silenciosament gravada damunt el mur,
ell empenyent-la amb els genolls, amb els dits temporals,
com si la menés a un cambril, construint ambdós el cambril [...]

Estimaré sempre el calb,
que calla quan parlen de cabells,
el qui té la cara de mul,
el qui té la cara de rata,
el qui té cara de terròs,
el qui té cara d’animal antediluvià,
el qui du la cara com una perdigonada [...]
totes les cares que fa la pobra gent pobra,
tot el torrent de cares
que fa la gent que viu entre l’espiga i la mort,
entre el sol i les llunes [...]
Estimades siguin
totes
les petites
negrors
del poble.
I les picades
d’abella,
el mal
de cap,
el cop
amb un martell
damunt
els dits,
la xavalla
del dolor.

Però quedin colgats sota la impaciència,
enterrats sota un segle de vermelles formigues,
els qui, com la pudor, entren dins tota casa,
com si cada home fos raïm per al seu cup.

Contra els grocs cacics sempre, que, si donen un pa,
és per tenir un nou animal dins l’estable,
o per mirar-li el tòrax ample com  una roca,
on la vida escriu una àguila acotada.

Quedin esblanqueïts com un blat espantat
els qui, com la pols, entren fins a l’orgue i l’altar,
els qui com un brot verd d’ornamental cicuta,
s’enfilen per la vara dels quasi lírics batlles,

perquè la mar no tingui camins ni mata neta,
perquè ningú s’alegri reflectint-se en les ones,
perquè tothom ignori la solitària línia
després de la qual l’home troba el sol d’esser noble. [...]

JUDAS I LA PRIMAVERA
            Arrebatat en una alzina, en Lluc, el pare d’en Salvador, guardava el ramat. Tocava el flabiol.
            El cotxe s’aturà. Apagà els llums. A en Lluc, el cor li saltà com una llebre. Pensà que en matarien algun enllà mateix. Don Jaume anà de cap a ell.
            --Vine amb mi. [...]
            Els ulls et varen guspirejar. A don Jaume, li agafaren ganes de posar-li la pistola a la nuca per tal de sortir-ne aviat.
            De cop i volta, com si el deixondís un vas d’aigua fresca, en Lluc lladrà:
            --Qui em vol fer la dona salvatge?
            Xisclava com un gat. [...]
            Als draps d’en Lluc no tot era eixut.
            A en Lluc, l’olor de la mort l’encengué.
            --Oh, vostè també és aquí, don Macià? No l’havia vist. No li fa feredat sortir de nit, sense la seva mare?
            La fosca, la humiliació, et converitren en un porc carnisser. Li vares fer baixar el pantalon.
            --Don Macià, i ara em ve amb aquests coverbos?
            Amb el punyal de fantasia el vares capar.
            Eguinà com una euga.
            L’olor de la sang t’embascà. Te’n vares fer lluny.
            El pastor ginjolava.
            --Ai. Ai, dic.
            Et fregaves les mans amb les fulles d’una porrassa.
            Xisclava com una gavina.
            --¿Don Jaume, i tan bonica és na Maria que ha d’estar en pecat mortal?
            La bala li tancà el cor. L'arrossegàreu fins al pou que hi havia a cent passes. L’hi vàreu llançar dintre.
            Amb manats d’herba et netejares les mans. No t’adonaves que, entre les pedres negres del carreró, s’hi movien tot de narcisos silvestres...

GASPAR HAUSER. núm. 2 (Els fets)
Que cadascú, a partir dels divuit anys,
es deixi créixer els cabells durant dos anys,
es deixi créixer la barba durant cinc anys,
es deixi créixer les ungles durant set anys,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que cadascú sigui titular de la seva vida.
Que cadascú sigui aguantat just pels seus dos-cents ossos.
Que cadascú visqui sense demanar permís per a viure.
Que cadascú, si no fa comptes de tenir un fill,
faci l’amor amb qui sigui, sia per la geografia que sia,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge. [...]

Que ningú no digui “l’altre” a un altre.
Que ningú no digui “jo” al seu nom.
Que ningú no posi el seu nom sota un acte que li obliguen a fer.
Que ningú no digui “seu” al seu amo.
Que ningú no digui “seu” al seu amor.
Que ningú no digui “teu” al seu amor.
Que ningú no digui “pare” a ningú.
Que tothom digui “mare” a la seva mare,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Cap moble no té permís per a dur pols.
Cap home no està autoritzat per a deixar de ser la bellesa.
Ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat pròpia.
Cap abric no té permís per a prescindir ni d’un sol botó.,
Cap home no és tan indigne com per a aguantar-se recolzat en un altre.
Ningú no té permís per a semblar un altre.
Tothom és prou document com per a poder anar indocumentat.
Ningú no té permís per a creure que sigui veritat
el que un carnet d’identitat diu d’una persona.
Cap home no està autoritzat per a dir “llibertat” a la seva llibertat.
Ningú no té permís per a encendre un ciri quan fa sol.
Tothom està obligat a dir que la creu és un instrument de tortura
i a no dir home a un salvatge
i sobretot a no dir salvatge a un salvatge.

CÀNTIC  (Entre el coral i l'espiga)
            esposa
Té claror verda de mar aquesta conversa teva.
Sembla que portes una aufabeguera dins el pit.

            espòs
Els teus pits, d’hortència.
Quan et mir, em puja una ona
blava per la cintura.

            esposa
El teu cos, una penya altíssima
plena de fonoll marí pel meu desig.

            espòs
Plora la meva barca per les ones.
Plora el pal les seves antigues rames de pi.
quan sent passar el vent per la seva altura,
com una melodia podada.
I plor jo, desterrat de la teva presència,
com si la mar m’arrabassàs una ungla.

            esposa
He brodat el teu nom sobre els coixins,
i m’hi he adormida.
Adormida sobre el teu nom,
em sembla, Amat, que passes
pel carrer, amb estrelles, i em beses
la finestra de la cambra.
Pel teu nom de fil va plorant l’aigua.
M’he adormida sobre el teu nom de fil.

            espòs
He vingut i t’estimaré.
El temps va tendre.
El teu ventre és un colomer.
Que canti, que canti
el nostre llit d’olivera!

            esposa
La meva pell era cega
i s’ha desperta. Llimones
m’amargaven la nit.
Però el meu mariner ha tornat
i s’alça de puntes l’aroma
del meu nard. Amat,
sembla que surt el sol!!

PARASCEVE (Quatre poemes de setmana santa)
[...]
No puc parlar, que tinc la meva boca
-urna de sol ponent, flors de safrà-,
inflada de tant glopejar la deixa
de l'Amat: blanca lluna del seu cel...
[...]

SOLEDAT OBERTA  (Entre el coral i l'espiga)
Em dol tot, fins la camisa,
a damunt el pit cremat.
I les paraules em nafren
quan sonen damunt la llengua
amb el seu significat.

No puc parlar de tant que estim... [...]

L'amor, la set, em creixen
alts, alts, com a migdies,
i conserven la ràbia com a pals de sivina. [...]

És curiós... Jo som d'aigua de mar,
i és com si fos de canyamel el cor
d'eixa ona meva, repetida i blava.

Tots els que anau contents:
el sol i el meu cor van amb vosaltres.

"L'espectacle és una tria de diversos texts poètics de Blai Bonet. L'escenograifa, de Toni de Cúber, acompanya els qui reciten a través d'una sèrie d'imatges i uns efectes de llum relacionats amb els textos que es van llegint i que van marcant els canvies de ritme.          Blai Bonet presenta un constant doble joc entre la persona humana, la vida i l'opressió i el poder. D'aquesta manera, la llum i les imatges amb més força acompanyen els textos que enalteixen la figura humana, mentre que la foscor i altres imatges més dramàtiques es relacionen amb els textos referits a la part més obscura de l'ésser humà, aquella que es relaciona amb el  poder i la dominació.  La seva dicotomia nació-estat és prou clara en aquest sentit.          [Per anunciar l'acte,Mag-teatre ha fet] un fullet on es defineix la figura de l'escriptor que du per títol Blai Bonet de la A a la Z. Aquest és un original recull de paraules, amb cites de l'autor, que resumeixen la concepticó del món de Bonet, des d'Amat a Zubrowka, passant per home, mar, infern, nació o vida."
(Iolanda Pericàs. Diari de Balears, 10-1-01)

"LA FOTO DEL DIA. Los grupos Magisteri Teatre y Mag Poesia, dirigidos por Antoni Artigues (Edifici Ramon Llull. Campus UIB. Carretera Valldemossa Km. 7,5. 07112 Palma. Mallorca)), representaron ayer en la Universitat de les Illes Balears la obra "Oda a Blai Bonet", una representación con la que se ha querido rendir homenaje a este escritor en el 75 aniversario de su nacimiento. La obra recoge diversos textos poéticos del autor y centa con música de Pere Antoni Canyelles." ULTIMA HORA, 12-1-2001
 

RECITALS DE MAG POESIA

Recitals i muntatges en curs

PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia