El divendres 25 de maig de 2001 a les
9,30 del vespre al Local de les Entitats de Llubí (Revista
Udol) (90 persones)
El dilluns 4 de juny de 2001 a les
8,30 del vespre al Teatre Municipal de Palma (Mostra de Teatre Universitari)
(120 persones)
El divendres 22 de juny de 2001 a les
9,30 del vespre a Son llaüt (Santa Maria) (100 persones)
El divendres 29 de juny de 2001 a les
7 del vespre a l'Institut del Teatre de Barcelona (Teatre Universitari-Teatre
Grec) (12 persones)
El diumenge 1 de juliol de 2001 a les
3 de la matinada a Ca n'Armand (Mieres) (20 persones)
El divendres 13 de juliol de 2001 a
les 9,30 del vespre a L'escorxador de Porreres (4o persones)
El divendres 26 d'0ctubre de 2001 a
les 11 del vespre a Ca Revolta (València) (90 persones)
El dimecres 21 de novembre de 2001
a les 12 del migdia a l'Aula Magna del Guillem Cifre (Universitat
de les Illes Balears) (200 persones)
A València després de fer El pèl i del recital
d'en Biel Majoral:
delfí, antoni, estefania, aina, xesc, carles, joan, hermínia,
margalida, biel, lorena
En Carles ha comentat:"m'encanta aquesta foto. pareixem un grup de farandulers
borratxos que acaben de donar tot lo millor d'ells mateixos. l'engruna de tristesa del final final ja m'ha fuit.
els finals no existeixen, perquè tot just existeixen els inicis"
Aina Vallespir
Carles Rebassa
Estefania Reus
Lorena Martí
Antoni Artigues
Premsa: "Mag Teatre estrena "Pel pèl de l'esperit"
en homenatge a Blai Bonet." "L'espectacle forma part dels actes de celebració
del vuitè aniversari de la publicació local Udol i serà
presentat pel cantautor Biel Majoral." "s'argumenta al voltant de poemes de
Bonet com ara "Càntic", "Oda al poble rural", que serveix d'introducció
i conclusió, un sonet musicat per Pere Antoni Canyelles, fragments
del llibre El poder i la verdor..." Diari de Balears, 24-5-01
"La sensualidad y la cotidianeidad del pueblo frente al poder [...] ilustran
el doble tema de la obra de Blai: el poder y la verdor. Es un montaje poético
en el que hay poemas más cívicos y otros más líricos."
(DM, 1-6-01)
"Mag Teatre representa la esencia de la obra de Blai Bonet
en "El pèl de l'esperit". Abrieron ayer la Mostra de Teatre Universitari.
"El pèl de l'esperit" es un montaje en el que los actores -Aina Vallespir,
Estefania Reus, Carles Rebassa y Lorena Martí- recitan algunos textos
del poeta de Santanyí, especialmente poesía, aunque también
hay obra en prosa. El montaje es muu sencillo, casi sin escenografia, ya que
como explicó Antoni Artigues (Edifici Ramon Llull. Campus UIB. Carretera
Valldemossa Km. 7,5. 07112 Palma. Mallorca)), "son los actores los que con
sus cuerpos y el movimiento dan vida a estos textos, los interpretan". El
montaje incluye desnudos integrales, un hecho que el director justifica por
la necesidad de interpretar los textos de Bonet. "Si es un poema de amor
los actores se acarician y se besan. Es una manera de expresar lo que llevan
dentro los textos", dice. La obra se estrenó el 25 de mayo en Llubí.
Ahora la representan en Palma y posteriormente viajarán con ella a
Barcelona. El montaje surgió después del éxito que obtuvo
su obra de Joan Brossa, que les motivó "a lanzarse a algo más
arriesgado".
Ultima Hora, 5-6-2001 ( Fotos: Teresa Ayuga)
"Vull publicitar dos gusts teatrals que Antoni
Artigues (Edifici Ramon Llull. Campus UIB. Carretera Valldemossa Km. 7,5.
07112 Palma. Mallorca)) Bonet amb Magisteri Teatre - Mag Poesia m'ha regalat:
els espectacles Vas més de pressa que Fregoli de Brossa
i El pèl de l'esperit de Bonet. [...] El muntatge de
Brossa d'Artigues el vaig veure a un vell teatre de Porreres i em sorprengué
que les dotze accions i estriptis enrotllassin tant els espectadors que fins
i tot alguns resultaren contestataris (una velleta encantadora que no va voler
sortir del teatre per seguir una acció). Amb una funció clara
de cada peça dins el trencaclosques i, amb el fil conductor d'un Brossa,
bretchtianament interpretat pel poeta Carles Rebassa, aconsegueix que passem
de la poètica fonda d'un pur joc d'il.lusionisme al crit que travessa
els territoris de la ideologia per convertir-se en testimoni de lluita. L'altre
muntatge, El pèl de l'esperit, vist dins uns sestadors de Son
Llaüt a Santa Maria del Camí, és el Blai del carrer de
Palma 74 de Santanyí mostrat en un fris de diccions d'uns cossos encesos
i exultants. La bellesa ha de ser convulsa, deia mestre Breton. I Artigues,
amb un tria feta amb encert i sense cap utilització de l'escriptor
sinó tot el contrari, dóna un Blai que inventa ritmes novells
a cada història, que es fa carn de mots a cada escena i que transforma
la carn en una maquinària sonora que no s'atura de fer bategar sentits
i sentiments, sensacions i excitacions. Biel Majoral va fer una presentació
perfumada d'alfabeguera verbal i mala llet esmolada contra els que fan malbé
llengua i terra. Emocionant!"
Biel Mesquida. D. de Mallorca, 3-7-01
el pèl
de l'esperit
(Muntatge de Mag Poesia: Blai Bonet 2001-75 aniversari)
(Tria de textos: Antoni Artigues (Edifici Ramon Llull. Campus UIB. Carretera
Valldemossa Km. 7,5. 07112 Palma. Mallorca)) i Carles Rebassa)
*
No trec la veu,
tan diferent de la llengua,
contra els éssers rovellats, verds i mortals de verdet,
contra els homes oscats com ganivets que han tallat
una embanyada època de guerres i de paper ennuvolador,
i encara tenen acer per a veure passar un altre
ramat fuit del corral.
Ni contra el nin ros,
que juga amb aigua i du la panxa banyada,
que plora perquè ha caigut, mentre els seus pares caiguts
el senten ploure, des de l'estable orinat i calent de gallines.
Ni contra la nina emmidonada
i emblavada fins a les venes,
que veu els terribles al•lots midant-se el sexe amb un metre,
i ho compara amb plats de porcellana, com si la vida
fos una decorada ceràmica on mengen el sol i la lluna.
Ni contra el noi que comença
de sentir el gat de la vida,
i camina a poc a poc, som si dugués la roba mullada,
i badés molt els ulls perquè la tela aferrada
el despulla davant Déu i les noies.
Ni contra la verge de quinze anys,
que a posta de sol se vesteix de núvia pobra,
i se passeja amb una alegria de dissabte a la nit,
pels carrerons, com llangardaixos, els adolescents
d'ull negre i cara blanca
estan aferrats a les parets.
Estimo els murs populars,
decorats com ceràmiques desesperades
pels al·lotells que, damunt el desclossat ciment,
escriuen "rata" "ojo" "maestro",
i fugen corrent, com si haguessin llançat el gat mort dins una casa.
No trauré la veu ni la llengua,
i sí una cadira al carrer,
als adolescents enamorats,
que sota la claror estival de les estrelles
tenen aturat tot el cos, menys el frenesí de la boca,
que se mou, delicada, com les cortines de ferro en el portal
de les cases,
com el multicolor paper de seda penjat i tremolós
damunt la festa major d'una plaça.
Mai contra els enamorats,
que dins la vinosa nit encristal·lada
de gener transparent,
estan atacats a la paret,
ella silenciosament gravada damunt el mur,
ell empenyent-la amb els genolls, amb els dits temporals,
com si la menés a un cambril, construint ambdós el cambril,
com enterrant-la viva en un nínxol, emblanquinant tots dos el nínxol,
com si, del verd amor, només fos impossible de tastar-ne el
crani,
com si juressin cansar-se l'un a l'altre,
fins a sortir amb els peus per endavant,
amb les mans damunt el ventre,
damunt la boca un mocador blanc,
marcat amb la creu dels trencs senyats
per la planxa ardent de els camises de l'altre món.
Mai contra
els vidriosos fadrins
que tenen la cara verda,
les mans verdes,
les cames pelades i blanques com l'anís,
i que van sols al cinema del diumenge a la tarda
i, en entrar en el teatre, olorós de castanyes,
agafen, lentament, com una àncora viva,
la butaca que sura al costat del més trist
adolescent planxat, que contempla el programa.
*
[...] Jo vaig venir al món un bon matí, de matinada,
una matinada de desembre, dia 10 de desembre de 1926, a Santanyí,
a la casa on ara vivim.
Quan vaig arribar a la terra del món, el món ja hi era
amb totes les coses que varen arribar a la terra abans que l'home: la mar,
les coves, les tenasses, els corns de tenassa, el fonoll marí, les
mates llentrisqueres, les estepes bleneres, la pedra, la pedra que fa pedres
com un taronger fa taronges..., les eugues que fan cavalls, la terra que
fa pols, el vent que, de la pols, en fa un polseguer... [...]
(L'home just neix amb la paraula posada, amb el pensament posat, posat
en perspectiva..., amb res més. L'home just és així:
parlar, parlar poc i bé, parlar en bé, parlar sobretot divinament,
divina-ment...; esser home és difícil; esser la veritat és
difícil, però és la nostra tasca única: aqueixa
tasca: gosar esser l'home, gosar esser la veritat que camina, gosar esser
la veritat que comença foc, la veritat que enceta un meló...
la veritat que fa amics i els mira tota la vida). [...]
Voldria que, si qualcú vos pregunta per mi, sempre li pugueu
respondre allò que podeu dir de qualsevol de vosaltres mateixos:
--En Blai sempre és allí, viu: il·lumina el seu país.
*
De mi n'estimes el meu esperit.
Jo, del teu cos, en som enamorat.
Quin dels dos éssers és més desamat,
jo pel teu pèl, tu pel meu infinit?
Si passar gust per tu és un escrit,
si el sublim n'és perquè no t'ha arribat,
si el teu coll no m'és coll de pou, pouat,
si tu no et rentes de tot quant he dit,
durà infinita pols ta netedat,
beuràs mentida en el teu ver tassó,
i un no sé què caurà d'on mai no ha estat.
Una mà renta l'altra. El bé felló
que som sense el teu coll, serà rentat,
si el sublim té per tu gust de meló.
*
Arrebatat en una alzina, en Lluc, el pare d'en Salvador, guardava el ramat.
Tocava el flabiol.
El cotxe s'aturà. Apagà els llums. A en Lluc, el cor li saltà
com una llebre. Pensà que en matarien algun enllà
mateix. El milicià anà de cap a ell.
--Vine amb mi. [...]
Els ulls et varen guspirejar. A don Jaume, li agafaren ganes de posar-li la
pistola a la nuca per tal de sortir-ne aviat.
De cop i volta, com si el deixondís un vas d'aigua fresca, en Lluc
lladrà:
--Qui em vol fer la dona salvatge?
Xisclava com un gat. [...]
Als draps d'en Lluc no tot era eixut.
A en Lluc, l'olor de la mort l'encengué.
--Oh, vostè també és aquí, don Macià? No
l'havia vist. No li fa feredat sortir de nit, sense la seva mare?
La fosca, la humiliació, et convertiren en un porc carnisser. Li vares
fer baixar el pantalon.
--Don Macià, i ara em ve amb aquests coverbos?
Amb el punyal de fantasia el vares capar.
Eguinà com una euga.
L'olor de la sang t'embascà. Te'n vares fer lluny.
El pastor ginjolava. [...]
Et fregaves les mans amb les fulles d'una porrassa.
Xisclava com una gavina.
--¿Don Jaume, i tan bonica és na Maria que ha d'estar en pecat
mortal?
La bala del milicià li tancà el cor. El milicià mateix
l'arrossegà fins al pou que hi havia a cent passes. L'hi vàreu
llançar dintre.
Amb manats d'herba et netejares les mans. No t'adonaves que, entre les pedres
negres del carreró, s'hi movien tot
de narcisos silvestres...
*
El meu temps no és el teu. Tampoc no és meu.
El temps
depèn de la velocitat del rellotge que el mesura,
i la velocitat en mi no és la velocitat en tu,
per una raó tan esmolada com és ara
que el viatge que tu fas no és el viatge que jo duc.
Vull dir que no posis un Copyright mentider al temps,
tot parlant escolarment del "nostre temps",
perquè aquells que estimen just el seu temps
i certes imatges tradicionals de l'home
s'han colgat més o menys amb Alemanya.
[...]
Si vols ser un home,
mira, primer de tot, de fer el cap viu.
Mira de no tenir cap amo
que t'eduqui a imatge i semblança del seu quadre clínic.
T'ensenyarà just que el mantinguis
i que et colguis amb el seu mural rupestre,
si és que vols que et donin el carnet de súbdit.
Així agafaràs la bruta malaltia de la decència
i la grollera ronya del silenci. Seràs un esteta,
i això és el pitxer de cervesa
que aida a empassar-se el pa florit,
i perquè aquells que estimen just el seu temps
i certes imatges tradicionals de l'home
s'han colgat més o menys amb Alemanya.
Si vols ser un home,
no tens permís per a pensar que hi vas néixer.
No vas néixer home, però hi has de tornar.
La teva única tasca és aconseguir
que les coses evidents es facin públiques.
Ai de tu, però, si comportes que els altres et facin home!
Agafaràs la bruta malaltia de la decència
i la grollera ronya del silenci. Seràs un esteta,
i això és perquè
tots aquells que estimen només el seu temps
i certes imatges tradicionals de l'home
s'han colgat més o menys amb Alemanya,
i això és el pitxer de cervesa
que aida a empassar-se el pa florit.
Si vols ser un home, no diguis que el peu d'un home
és més modern que el peu d'un cavall.
Mai no diguis just "jo" quan fas una cosa ben feta.
Mai no gosis dir just "jo" quan facis una cosa mal feta.
Mai no provis de dir "flor" a una flor mustia.
No gosessis mai dir "lluita" a una carnisseria.
No arribis al porc evident que diu "indocumentat"
a qui no duu els pares, el carrer i el sexe escrits en un cartó.
No tens vergonya, si creus que sigui veritat
tot el que un carnet diu d'una persona.
Si compleixes tot això, seràs un esteta,
i això és el pitxer de cervesa
que aida a empassar-se el pa florit. [...]
*
No puc parlar, que tinc la meva boca
-urna de sol ponent, flors de safrà-,
inflada de tant glopejar la deixa
de l'Amat: blanca lluna del seu cel...
*
Entre el Pont d'Inca i el Pla de na Tesa,
tenc el meu bé a Sant Llatzet d'estiu.
Fa feina. És lluny dels pares, no té niu
i té l'agost damunt la roba estesa.
Amb l'esquerra la cigarreta encesa,
la dreta a lloure, el veuen córrer altiu
i casolà a les conques d'un ull viu
de qui no vol ser heroi d'ençà que besa.
És blanc de pell de llet i sempre actua.
És actor com la sal és en el mar:
no s'hi veu i s'hi tasta. Escriu quan sua,
és a dir, si ha tornat de caminar
i degota de viure, tota nua
l'única cara que no pot besar.
*
Tenc setanta anys, m'atribuesc el cos
que en tu en té denou a la infantesa
amb un metre setanta de promesa
que calla, vola, corre, i no és espòs.
Fals com el cel som fins al moll de l'os
quan dic la veritat de neu encesa
davant teu on tu mires la vellesa
diürna, amb roses, del meu cor atroç.
No em diguis mai que no he d'esperar
que vulguis ser la set quan a mi acuts
i veus la idea i un baix pedregar.
Si no et faig set, és que de mi van bruts
els braons d'aigua del meu penyalar
que és home i plora amb els teus atributs.
*
Voldria vessis, llum meva,
com bes el call de les mans.
Les meves mans, l'únic membre
que et coneix. Quan tu te'n vas,
me deixes la mà tan morta
i tan sola, que me cau.
Jo no tenc prova d'amor
més que l'ala de les mans.
He arribat a tu, als marges
del teu cor senzill i clar
amb la meva mà. No sé
com no hi vaig agonitzar
com un tros de tarda, jo
que només som un amant.
[...]
La mà estic besant, besant-me,
i estic besant-me l'amor
que et tenen les meves mans.
*
-D'anys? Just quinze en tenc jo.
-Jo només catorze i mig, ostres.
-I el nen s'ha mort primer...
-Devia ser un nen vell.
-Et sap greu que s'hagi mort?
-No gaire. Només és que se torben a emportar-se'l. Què
n'hem de fotre, d'un nen mort. Estem aquí, mans fentes...
-Podem anar al cine. En donen una d'En Woody Allen.
-Quan tornem, encara no se l'hauran endut, potser...
-I si l'enterressim nosaltres? S'ha mort, no?
-No seria per la llei, però.
-La llei què és?
-No ho sé. És com un paper que serveix per enterrar morts. M'ho
sembla. No ho sé, però. No he anat a col.legi.
-Què deven fer a un col.legi?
-Poc ho sé. Però si és un col.legi litri, el
nin se'ls mor més tard.
-Més tard per què?
-Crec que és perquè la funerària, per emportar-se el
nin, exigeix que tinguin un títol, una paga fixa, un pis, una gelera.
Exigeixen més coses, tinc per mi, no sé com es diuen, però.
Hi ha una cosa, però, que es diu Déu.
-I què és això?
-Jo no he anat a les Escoles Pies, tu. Déu, però, deu ser una
persona com tu.
-A Déu també se li mor el nen?
-Un en tenia. I li ho van matar.
-Li?
-...ho van matar.
-.Li ho van?
-Matar. Els diaris encara en parlen.
-Matar com, però?
-I jo què sé! Damunt el cap li varen posar una cosa com "Gibraltar
para España" o coses per l'estil.
-Gibraltar què és?
-Diuen que és com una roca. És dels anglesos. Els americans
hi volen posar una fàbrica de cocacola, però.
-Tu volies que se morís el nen?
-Ni sabia que estigués malalt. Ni sabia que hi fos...
-Doncs?
-En tenia ganes, i amb el nin no se pot fer. I ja està.
-Ens condemnarem. El Padre ho diu.
-Diu? Què diu?
-Que és allò de mortal.
-La mort del nen?
-Sí.
-A mi, doncs, em pareix més sacríleg tenir el nin mort aquí
i no poder anar a veure"Coge el dinero y corre" junts. O a ballar,
òstima!
-Els pares encara no ho saben.
-No els ho hem dit. Com vols que ho sàpiguen?
-Cosa o altre haurem de fer. Aquest... Començarà a fer olor.
-Jo vull fer allò que t'he dit.
-Et fa molt de mal la cremallera dels tejanos?
-Sí, és d'ençà que aquest s'ha mort, però.
-Enclavarem Nostro Senyor, però. Tornarem a fer-li sang.
-Sang! Sang... Amb què sang?
-I llavors hi ha una altra cosa, coi: no hi ha dos lladres. Just tu i jo.
-Ni un clau, ni els claus hi ha...
-No podrem anar al cel, però.
-Ja ens confessarem.
-I un ou! Ens demanaríem si ens en penedim.
-No hi pensava. D'això del clau, no se'n poden penedir.
-Jo no. Tu?
-Jo? Putes, oh! Jo no.
-El nen devia ser bo?
-Era cru.
-Tu i jo devem ser bons?
-Bons amb el nen mort?
-Si anàssim a enterrar-lo, seríem bons?
-Millor que estant aquí fent el colló i espolsant-nos la prunera.
-I per què se mor el nen? Per què s'és mort el nen?
-Potser és un reputona i fa el mort...
-No em miris així, no em miris així, putes, oh, jo t'estim!
-Com et dius?
-Jo? Aurora. I tu?
-Jo no.
*
Ets un sol. Sempre vas abocant dia.
Font ets de cel que despertes abril
amb el teu peu, la nata més subtil
del camí que s'estrella quan te guia.
¿Quin aire amarg, quin so de gelosia
tens tu, que, tot vessant, mansa i humil,
si et vull beure de llamp uses l'estil,
deixant-me als llavis set penjada, impia?
Per tu me lladra el cor un lamentable
crit negre, com una aigua amortallable.
Líquid lladrar amb passió de cel!
I tot jo mor en soledat obscura.
I a tu et pugen abrils, oh, criatura
capaç de convertir un lladruc en bel.
*
Amèn no significa "així sia".
Ah! Ah! Amèn!
"Amèn" vol dir "hi estic d'acord per la meva consciència i
honor".
Aiiai-mann, eiiimen. Amèn.
Doncs jo, que sóc jo i no un altre amb genolleres de súbdit,
travelar per travelar,
més m'estim una pedra i mil reclaus,
que no pas un pressupost d'escopeta nacional.
Amèn. Amèn. Eeeeiii-men. Amèn.
A les dretes, arruix!
Arruix, a l'esquerra al pil-pil o a la greixera de fava ofegada.
Perquè tots, tots,
un per un, perquè tots triats de cama,
tots,
tots, tots, tots,
tots
són llops del mateix ramat.
Ecs! [...]
M'estim més plorar de dret,
que riure d'agenollat. [...]
De dret, tot fa claretat, [...]
de genollons, molt de fred.
*
els colzes sobre el fòrmica d'una taula, la barra recolzada damunt
les mans entrecreuades enlaire, en Blas de Otero, els cabells que li esblanqueïen
el cap amb ferocitat i tornat a rentar, que duia el decapvespre abans, anava
sense l'americana de xeviot, i el cendrer davant seu era de terra cuita,
"Hotel Formentor" el vernís vermell deia amb lletres
blanques. En Blas de Otero tampoc no fumava, tampoc no tenia got ni copa davant,
"Blas, hola"
-Hola Blai. ¿Se ha podido dormir?
-Un rato, sí. ¿Tu?
-También, un rato.
-¿Pediste ya algo?
-Pues... no..., no... No me atrevo.
-Vamos a tomar algo.
-Si tú lo pides..., sí, tomar algo, juntos...
-¿Coñac va bien?
-Hombre... Debe de ser muy caro...
-No creo.
-Lo del bar corre de nuestra cuenta, creo, han dicho. Pide
tú algo para los dos, yo no sé, un vaso de vino, si tienen...
Vaig anar a la barra. Vaig demanar al cambrer dos conyacs.
-En copa calenta?
-En...?
-Si vol el conyac en copa calenta.
-I ara! No!
Vaig treure de la cartera vint duros per pagar.
-No, no. Va amb el compte de l'hotel.
-Tinc entès que el bar, no...
-El director ha dit avui que el bar també. Si tanmateix no s'ha de
pagar, més val que la casa convidi. Al cap de vuit dies..., ja es
pot afigurar el compte... Vostè és mallorquí, eh?
-Sí. De Santanyí.
-I de què pues és aquest Congrés?
-De poesia...
-Quaranta putes, oh!
Li vaig pagar les dues consumicions, "no, no, no li he dit que no?", "cobri,
cobri", "no li he dit que no?", i "el convid jo". Vaig pagar els dos conyacs,
trenta peles, total, deu de propina, i el cambrer "després el convid
jo a una altra ronda, però, eh?", i "qualsevol cosa que necessiti,
de l'hotel, aquests dies, ja ho sap", i aquí digué el seu nom,
els dos llinatges, i també "vostè no fa cara d'escriure poesies"
i aquí li vaig dir el meu nom, el primer llinatge, "es pardal, vostè
és en Blai Bonet?"
-Sí.
-I un tio com vostè què fot, doncs, amb aquesta tropa?
I, d'una arronsada d'espatlles, a vegades en surt el llenguatge.
*
El mar canta, lila, lila.
Malves verdes, les penyes escoltant.
-Què me dius, mar lila, lila?
-Penya malva, penya verda, què em diràs?
-Jo et diré, mar lila, lila,
que em perdonis si som muda pel teu cant,
que les penyes som creades per mirar-te
i sofrir, amorosides, ton palpar.
Corre envant, mar lila, lila,
corre enrera, lilejant...
I et diré, mar lila, lila, que si passes
tan sovint per ma gorja tos rulls blaus,
que de cap em tiraré dins els teus braços,
i la penya no hi serà
que la penya serà lila,
lila, lila, com la mar...
*
esposa
Té claror verda de mar aquesta conversa teva.
Sembla que portes una aufabeguera dins el pit.
espòs
Els teus pits, d'hortènsia.
Quan et mir, em puja una ona
blava per la cintura.
esposa
El teu cos, una penya altíssima
plena de fonoll marí pel meu desig.
espòs
Plora la meva barca per les ones.
Plora el pal les seves antigues rames de pi.
quan sent passar el vent per la seva altura,
com una melodia podada.
I plor jo, desterrat de la teva presència,
com si la mar m'arrabassàs una ungla.
esposa
He brodat el teu nom sobre els coixins,
i m'hi he adormida.
Adormida sobre el teu nom,
em sembla, Amat, que passes
pel carrer, amb estrelles, i em beses
la finestra de la cambra.
Pel teu nom de fil va plorant l'aigua.
M'he adormida sobre el teu nom de fil.
espòs
He vingut i t'estimaré.
El temps va tendre.
El teu ventre és un colomer.
Que canti, que canti
el nostre llit d'olivera!
esposa
La meva pell era cega
i s'ha desperta. Llimones
m'amargaven la nit.
Però el meu mariner ha tornat
i s'alça de puntes l'aroma
del meu nard. Amat,
sembla que surt el sol!!
*
Que cadascú, a partir dels divuit anys,
es deixi créixer els cabells durant dos anys,
es deixi créixer la barba durant cinc anys,
es deixi créixer les ungles durant set anys,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.
Que cadascú sigui titular de la seva vida.
Que cadascú sigui aguantat just pels seus dos-cents ossos.
Que cadascú visqui sense demanar permís per a viure.
Que cadascú, si no fa comptes de tenir un fill,
faci l'amor amb qui sigui, sia per la geografia que sia,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge. [...]
Que ningú no digui "l'altre" a un altre.
Que ningú no digui "jo" al seu nom.
Que ningú no posi el seu nom sota un acte que li obliguen a fer.
Que ningú no digui "seu" al seu amo.
Que ningú no digui "seu" al seu amor.
Que ningú no digui "teu" al seu amor.
Que ningú no digui "pare" a ningú.
Que tothom digui "mare" a la seva mare,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.
Cap moble no té permís per a dur pols.
Cap home no està autoritzat per a deixar de ser la bellesa.
Ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat pròpia.
Cap abric no té permís per a prescindir ni d'un sol botó.,
Cap home no és tan indigne com per a aguantar-se recolzat en un altre.
Ningú no té permís per a semblar un altre.
Tothom és prou document com per a poder anar indocumentat.
Ningú no té permís per a creure que sigui veritat
el que un carnet d'identitat diu d'una persona.
Cap home no està autoritzat per a dir "llibertat" a la seva llibertat.
Ningú no té permís per a encendre un ciri quan fa sol.
Tothom està obligat a dir que la creu és un instrument de tortura
i a no dir home a un salvatge
i sobretot a no dir salvatge a un salvatge.
*
Estimaré sempre el calb,
que calla quan parlen de cabells,
el qui té la cara de mul,
el qui té la cara de rata,
el qui té cara de terròs,
el qui té cara d'animal antediluvià,
el qui du la cara com una perdigonada,
el qui té la cara de xai mort,
el qui té la cara de xai viu,
el qui té cara de vaca,
el qui arrossega una cara de pedra negra,
el qui té la cara de pedra blanca,
totes les cares que fa la pobra gent pobra,
tot el torrent de cares
que fa la gent que viu entre l'espiga i la mort,
entre el sol i les llunes,
i se mor d'un glop,
i queda amb la boca
closa
i la cara
astorada,
com els vells
bevedors
de canya.
Estimades
siguin
les cabres
negres
i l'aromàtic
boc,
que passen,
cada capvespre
fent sonar
l'ungla
xapada,
damunt
el carrer.
I les feixugues
vaques
que,
a la posta
del sol,
van
a l'abeurador
municipal,
amb un al.lot
que,
com un altre
animaló,
va darrera
d'elles,
amb un verdanc
d'ullastre.
Estimats siguin
la formiga,
l'oronella,
l'esbart
d'estornells
que,
a l'octubre,
ennegreix,
innumerablement,
el cel estirat
i net.
I els ulls
dels teuladers,
les boles
de la sivina,
els lledons
madurs,
les ungles
i els dits
plens
de tinta
dels nois
que juguen
sota els llums
de la plaça.
I les taques
de la pell
dels qui pateixen
del fetge.
Estimades siguin
totes
les petites
negrors
del poble.
I les picades
d'abella,
el mal
de cap,
el cop
amb un martell
damunt
els dits,
la xavalla
del dolor.
Però quedin colgats sota la impaciència,
enterrats sota un segle de vermelles formigues,
els qui, com la pudor, entren dins tota casa,
com si cada home fos raïm per al seu cup.
Contra els grocs cacics sempre, que, si donen un pa,
és per tenir un nou animal dins l'estable,
o per mirar-li el tòrax ample com una roca,
on la vida escriu una àguila acotada.
Quedin esblanqueïts com un blat espantat
els qui, com la pols, entren fins a l'orgue i l'altar,
els qui com un brot verd d'ornamental cicuta,
s'enfilen per la vara dels quasi lírics batlles,
perquè la mar no tingui camins ni mata neta,
perquè ningú s'alegri reflectint-se en les ones,
perquè tothom ignori la solitària línia
després de la qual l'home troba el sol d'esser noble.
Tanta mort per a ser la porta historiada,
per on s'entra al corral de bons morts, que és un poble!
*
veig més clar que un llum que, entre la verga i el
cony
hi ha tot el que no es sap,
i no hi manca res del que hi ha...
Dins el ribell de pastar [...] Na Prous Xoroia
va deixar una escapció de pa. Digué: "no miris,
si et fa assumpte; són els sagraments de la terra,
que les dones han de perllongar i conservar aferradissa,
a fi que a la terra l'herba sigui immortal".
El sol queia tal i com argent viu.
L'aire, que en aquella terra es deia el cel,
estava encès i era blanc com a forn de fer vidre.
Madò Prous Amaranta de Ca Ses Ermessens
se va aixecar els enagos fins al regal de la cuixa.
Del pastó deixat a part dins el ribell,
en va fer un llonguet, de la llargària d'un peu de dona.
L'embolicà dins una fulla de tabac de pota
i el s'enfornà dins el cony. Esperà
a la gotzó, una estona, després el tragué cuit.
Ningú li feu cap pregunta. Ella, però, els digué:
"el panet cuit dins la bavor dels meus alendes
és per menjar-me'l, a fi que la terra,
que continua fent civada i mestais,
vulgui continuar essent en mi dona aferradissa".
més muntatges poètics
|
