amb la mort, amorosament (Daedalus, 1969)
 

VII

Tu, la que no ets ningú, branca esfullada dins el meu silenci,
i de moltes t'has feta, i així camines per la terra plana,
filla dels sentiments i els gestos que em captiven,
et vull trobar dins mi, ja que defora
el cel no m'ha llençat més que una nit obscura.
Això era i no era, una besada, una altra besada,
flors de virginitat esgarrinxades pels cards secs dels estius i per les ones blaves
d'aquella mar furiosa amb la ressaca xuclant els nostres cossos, com la lluna.
Així arribares tu, la que esperava -ànima tremolosa a la sortida del Col•legi- tu, primera,
i tu també, la que en el carrer fosc -ulls verds, falda vermella, ben pintada-
anaves a l'encalç de cadells o quissons que sempre et fugien.
Enmig hi ha molt més d'una allau de dissabtes tirats com unes xarxes,
de mirades recollides a parets, a façanes, a finestres i clavells de dolor,
també a les clavegueres on anaven els sospirs després de les grans festes
o les petites festes, o el cafè dels amics,
o les tornades, mentre xiulava cançons de Brassens i m'escoltava el fred de bon matí.
I ara em demano ¿què?
¿Quina estèril comesa és grufar en terra o rebolcar-se en el fang?
¿El porc o les matances?
Abans de començar jo ja ho sabia.
Ara a mig camí,
i ja per sempre a mig camí de tot,
passejaré l'esplín amb dignitat
per si de cas creieu que val la pena. 

inici
 

història personal (Moll, 1979)
 

INÚTIL FRACÀS
I

Per a seguir vivint (tancant la por,
tota la por del món en un sol vers
que és meu i que faig meu, que justifica
la meva vida inútil, corrompuda),
com un que viu a mort, a tot o res
i perd, i encara creu que la revenja
del sofriment li donarà una basa
(ingenu Joseph K de la perduda
joventut, malgastada a porta closa
com un castell o un camí de la llei
per on mai no hi transita la justícia
de tenir el nom de tots i, en igual nombre,
les paraules més vives i més clares);
per a donar a conèixer la condemna,
avui sóc jo, la meva joventut,
qui us parla malversant llàgrimes tendres
d'adolescent que es perd dins les paraules,
tenebrós laberint de cada dia.
Jo sóc aquell qui es mira en el mirall
i veu la seva mort prostituïda
dins els rostres dels altres i al carrer;
l'adolorit Edip que no lamenta
enyoraments passats, que es sap falsari
quan de la por del sentiment en fa
bandera del fracàs, camí d'espines
des d'on mirar el sol groc fins a la fosca.
Des de les runes d'aquesta no-vida
per al no-home, sobre la no-terra,
volia dir-vos que moltes vegades
també he volgut plorar les vostres llàgrimes.
I si avui gos a encendre allò que mai
no he donat a ningú, la melangia
o els somnis trists de la raó que em manca
engendraran vells monstres amb el rostre
de repugnant Narcís en el mirall
del llac, on els blancs cignes li capolen
el coll amb els seus becs, i es veu infant
al fons de les polides pedres verdes.
Si trob la veu i el to i paraules meves,
us diré tot allò que ja no importa:
la meva veritat: una mentida
que heu d'aprendre a desfer, lletra per lletra. 

inici

Carisma del desert (Inca 1977 / Moll 1987)
 

 Tengo un pacto de amor con la belleza
 Tengo un pacto de sangre con mi pueblo.
  PABLO NERUDA

Jo recuper      la terra i la paraula
des del desert      i es compleix el carisma
dins el meu crit      vencedor de les pedres
i poderós      damunt el territori.

Els escollits      s'atansen al desert
lluny de la mar       i amb còdols de paraules
han fet un mur      alçat contra la por
pel poble tot      si el mereix algun dia.

Tenc a la mà      un mot com una espasa
un compromís      de sang amb el meu poble
un pacte greu      amb el temps i amb el lloc
i un amor foll      de set de cos de dona.

inici
 Pàgina de presentació MAG POESIA