S'estimaren; saberen
  la urgència del sexe...
   Josep M. Llompart

Nus davant l'amor
perquè s'estimaren,
perquè saberen a temps i sense enganys
que amor era cosa d'ara.
No de demà. 
Perquè visqueren l'avui
de la seva joventut.
Perquè foren sincers.
Perquè reptaren un món de l'home
que no estima l'home.
Un món enemic de l'home.
Perquè no dubtaren d'allò que volien.
Perquè la societat va rebutjar-los...
 

* [versió de 1967]

 (A Toni Ramis)

Ja ve la nit. Ja fuig la llum. Tot se'n va.
Resta silenci amarg d'aigües fosques
envoltat d'alens freds i soledat.

De pensaments florits, ametllers rosa
n'està ple el cervell i tot és tristor.
Remor de multitud em porta cap a tu.

Mou-te. Que et vegi enmig de tots. Que et vegi.
Crida fort. Diga'm que ets tu. Que et conegui.
Lluita per venir a mi quan m'atraqui.

Jo ja t'esperava molt abans de conèixer-te
i t'estimava
amb ràbia i amb temor. Amb alegria.

Vine aviat. El meu cor rebentarà 
d'amor contingut si tardes.
Vine a mi que vull abraçar-te 
amb la força de la terra.
 

POEMES A MICHELLE

3
Quan la tardor t'arribi lluny de mi,
només et podré dir paraules tristes
de fredor en els braços que ahir portaven roses.
Tindré les mans tan buides i tan balbes
com aquell primer dia -¿te'n recordes?-,
quan tu, sense paraules, descobrires
ombres d'adolescència sobre la meva vida
mentre jo, al teu costat, m'iniciava home.

5 [versió de 1967]
Ara, Michelle, l'hivern em cau damunt
i sobre aquesta terra la desolació
regna, talment un convidat de pedra.
No creguis, a Mallorca l'hivern també és hivern
i la tristesa s'escampa davant mi,
que tenc els ulls oberts per sobre l'horitzó.
Encara pens en tu, Michelle, i encara l'esperança
lluita contra la boira per fer-se avinent.
És a cada moment que em bolc de cap a tu
de bell nou, amb noves paraules
que existien abans de tu; però que en tu han trobat
mirall on reflectir-se, llum on deixar-se veure
i alè per a ser dites.
 Són paraules només,
Michelle, ben poca cosa
si ara giram els ulls a tot el que hem viscut
-dies assolellats i plens de joia-;
però si he retrobat, en tu, la veu perduda
i en tu torn a conèixer les coses pel seu nom,
ja no som jo només el qui t'estima.
Darrera el meu amor, les coses en filera
vénen de cap a tu, a rendir-te homenatge
a dins la meva veu, que s'arrela dins tu
perquè devora tu ha comprès el silenci.
 

JO, GAIREBÉ CADA DIA

Sempre fugint de mi i sempre a l'ombra
de mi mateix. Caminant pel carrer
(un home qualsevol), un pobre diable
que viu a un tercer pis, no prop del cel
que mira qualque pic de ben enfora.
Us ho confesso: sóc l'home que surt el vespre
i torna sol xiulant una cançó 
(Brassens o Brel, Joan Báez)
i al corredor camina de puntetes,
peu descalç, les sabates a la mà
(els vells dormen) i dorm o jau insomne.
Quan Déu ho vol (diguem adesiara), una dona
no exactament venal. Després silenci
i moltes nits tot sol.
   Tots els matins, la feina,
el fàstic de la son entre lletres de canvi
(un home qualsevol), un com els altres,
potser un poc més malalt.
    Potser amb inconfessables
(més ben dit, molt obscures) raons per a fer versos als meus vint-i-tres anys.
Un toc d'aprenentatge (no gran cosa)
perquè hom pretén viure sempre un poc més,
i tota l'esperança malversada
(tanmateix no em servia), o perduda
amb el darrer envit o amb la darrera dona.
I el joc segueix i l'amor l'acompanya,
i hem de seguir estimant, jugant, fort i no et moguis.
Ara ja hi hem entrat i tant se val
que juguem per la força o de bon grat.
Ens han farcit el cos de mala llet,
de ràbia fosca i de tristor la veu
(fulla d'acer esmolada que fa un camí de sang),
i tenim dret a l'arma i a la lluita
i a entendre tot d'un cop què és el que passa.
Així, contant tot sol (cantant a estones),
el temps em sobrepassa, inexorable,
i em talla el crit a la gorja cansada.
I ve la nit, definitiva i lenta,
inevitable, cap al meu silenci.

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA