Elegies (València, Gregal, 1987 / Moll, 1998)
 

AMOR ESLAU

Com si l'estiu, de sobte, anomenés
El teu desig entre fruites badades
O l'amargor de les magranes verdes
Et suggerís plaers concrets, uns ulls
T'han ferit i has comprès. I la tristesa
Per eixugar (el cos com una esponja)
O veus marcides, mormolades, blanques,
T'han amarat d'aroma o violetes.
Vessen paraules, ara, les finestres,
Dolçors del seu record de dona jove
Mentre el sol bat i encalenteix les pedres
O aquests dos cossos enllaçats. Les veus
De les genetes i dels llops, llunyanes,
No penetren l'estança on dius amor
Mentre t'enfonses pels camins dels ulls
I d'un cos nou d'amor de dona eslava

inici

imatge de la por (andorra, 1988 / Columna, 1988)
 

Que un incendi de sang devasti la mentida

Emmirallat de mar, l'infinit em defensa
de la por i del dolor. Faig camí amb la quimera.
 

XXVIII

Arrelat dins el temps del jardí de les roses
ara respires nards, codonys i mandarines
salvatjament donat a les fruites exòtiques.
Has afirmat la vida des d'una identitat
infidel a les serps i als escurçons, innocus
si tenses la mirada METÀL·LICA a la llum
de l'horabaixa, sull, allunyat a l'angoixa.
Reprens els exercicis contra la flor del card
i esgarrapes enyors de bellesa salvatge
sols per restituir la utopia del foc
i del lleó, semblança de l'adés de la vida.
Perquè has lluitat rabent contra la por i ses causes,
domestiques recances enfront de l'espadat
on resisteixes lentes hores de melangia.
Lluny bufa el vent xaloc. Ja ve la tramuntana.
Desferma el teu llaüt, digues adéu al port,
que s'allunya dels ulls repuntats per les llàgrimes,
i navega el teu somni mar endins, cap a l'alba.
 

XXXVII

Vaig veure com el sol incendiava el cos,
la pell de l'aigua tota, planura de mercuri,
espill de la taronja immensa o testimoni
d'un nou virolament vencedor de l'angoixa.
I la nit es torbava a posseir la terra,
i l'alba galopava damunt un cavall blanc,
intentava colors, matisos de la vida.
Tot semblava un miratge de les hores guanyades
però era la bellesa treballada als sentits
i al pensament alhora, cristal•litzat miracle.
D'ara endavant -vaig dir- estimaré el cel blau,
i l'escuma dels dies, i el verd de les savines,
i el sol despietat que esberla terra i pedres.
D'ara endavant -vaig dir- estimaré la mar,
i els pins que ara la besen, i les platges daurades,
i els colors que m'han fet endevinar la llum
al fons dels meus ulls foscos, plens de mata i llentiscle.

inici

les quatre estacions (62, 1991)
 

ESTIU
7

També el blat ha crescut. Roselles i cugules
matisen -vermell, verd- el groc de les espigues
que seran palla, gra en el molí, farina, pa.
En un cicle d'amor i mort l'estiu esgota
els anhels consumats de pregadéus. I l'ombra
de la figuera és ara un bé preuat. Miratge 
d'aquesta vida en dansa, la fi del fil, l'aranya
que ha caçat una mosca amb xarxa atapeïda.
Tots els enginys d'un món que va del rosa al gris
m'han desmamat de l'odi i del menyspreu salvatges.
Ara l'oblit de tot són ossos sota el sol
i calaveres d'ase sense instint ni memòria.
Em refaig amb les armes al costat. La font fresca
raja sense aturall. El meu albir erecte
pot resistir el dolor i la mort. Gota a gota. 
 

(Va per carrers distints la llibertat
si la dius tu o amb un batec de sang
i els sis sentits en joc jo la proclamo.

Mai no seran una mateixa cosa
els teus camins del bé i els meus camins.)

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA