La ploma llisca, plorant de dins,
mentre la seva reguera
humiteja el jaç que espera,
àvid de bressolar nadons de tinta.

L'aire, impacient,
contempla des del seu zenit
aquest part literari.
Tot d'una els fa adults!
I els veus immòbils,
perduda tota frescor inicial.

Desvalgudes criatures,
pacients, 
mentre arriben noves baldes 
que enllacin mots,
presagi d'idees
que bastiran 
sanglots i anhels de persones.
 
 
 

Mestre d'aixa.

De vegades, voldries escriure't de nou,
però t'adones que la ploma del viure,
és poc dòcil.
Se li fa estrany haver de rescriure algun paràgraf.
La cadència dels glops de sang
empeny envant.
No l'han dissenyat  per malbaratar
batecs de tinta roja.

T'adones que el quadern de bitàcola
passa plana cada jorn,
i és bo estrènyer ben fort,
entre els dits, el timó dels dubtes i les pors.
Tot i les batzegades, el costellam del llagut, resisteix.

El "Mestre" d'aixa sabia el que es feia
i, tanmateix, no hi ha pressa.
A qui li agrada morir?
Quan un surt de les drassanes de l'existir,
ignora les vies d'aigua que sorgiran;
però t'empeny un fort desig de cavalcar
damunt el calendari;
solcar horitzons, ser bufetejat
per les vesprades; somriure,
quan a l'alba el disc vermell
et pica l'ullet maliciós;
acaronar illots tendres puntejats de mugrons foscos,
ser port d'arribada dels arpegis de dona
afinant el teu sexe.
Gaudir del naufragi de l'egoisme,
palplantats a l'illot del compartir.

No m'ho vull perdre,
malgrat pugui equivocar el rumb,
i exhaurir el quitrà per mirar de sargir
les ferides de dins.

I un matí, travessant la porta;
un raig t'explica que
fa anys que vius en l'error.
Maleeixes els pirates de l'engany
i fas per corregir la marrada.
 

Acceptes que un bes no és cap certesa;
però quan te'l fa un amic,
porta sabor a PERSONA,
al company navegant
que partí d'un altre port.

Vull que m'estimin;
perdre el grau de capità de mi mateix
i netejar amb humilitat
la coberta del meu cor,
de tanta escuma ferida
i crostes de sal i llàgrimes.

I, si cal, renoves algun tauló podrit,
mentre vols farcir la bodega,
d’entranyes calentes i provisions de boca.

De nou et poses a escriure,
mentre t'adones que el velam
del teu ser exhibeix un gran estrip.
Llavors convides al vent a empènyer,
i poses proa a l'infinit!
 
 
 
 

             Teatre.

                            De quan la riba queda lluny en la maror d'un naufragi.
 

Mar pregon, recipient de tantes pluges.
De mars de llàgrimes,
dels meus crits, prenyats de silenci i de dolor.

Immensa platea 
que feies de mi, l'actor principal,
el tenor d'un xiscle solitari.
Esgarip de les entranyes
que rebies amb respecte.

El fossar de sorra molla,
submergida,
afina els seus grans,
marca el compàs de fons, parant l'orella.
Atents a la cavatina del jorn.
A tenor d'aquell intent,
operes en mi un pessic de vida.

En escena el dolor,
ta immensitat em cura!
 
 
 

Mar eig  de vocals.

Mer intent de ser home
que s'estavella al mur del desconfiar!
Mir d'encendre una guspira
d'un somriure que no mor!
 
 

XAVIERJSM@terra.es
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA