lorena martí
                               pau servida amb vi tenyit
 
POESIA

Als carrers hi ha poesia...

...en les mirades, 
quan et copegen.
...o en la música, 
quan et fer el cor.

...en una abraçada,
quan et proporcioni pau.

...en la natura, 
quan la pots escoltar.

...en unes paraules,
si són sinceres.

...en la veu, 
quan algú canta.

...o en un somriure,
quan te'l dediquen.

...en un llapis
que dibuixa

...o en l'espai
per un dansaire.

...en el bolígraf 
per a qui li agradi escriure.

La poesia es aquí, 
entre noltros.
Només l'hem de saber escoltar
i, sobretot, sentir.

         (2003)
 
 

Perquè no tot són mil tonalitats de verd...

                                                  ...només quatre llàgrimes.

Ara, sola amb tu, soledat, 
ara ja em permet plorar.
Permet-me ara, en la intimitat, que quatre llàgrimes deixi anar

després d'haver vist aquell infant a punt de morir per no menjar,
aquell fill d'un pare arrogant, que volgué ser lliure i sortir a lluitar.

El fill d'aquell descarat terorista 
que va gosar defensar sa identitat
fent front a la farsa capitalista
defensant un poble que viu condemnat.

Deixa'm plorar per l'infant que ha de sofrir, 
que té única sortida en el saber resar i prega a diari a un Déu que els fa patir
però que els dóna fe, fe que esdevé el seu pa.

Pa que els permet aixecar-se l'endemà
brot d'esperança que esdevé únic motiu 
per sortir de bon matí d'un llit que es romprà, 
que ja és romput, perquè n’hi dormen set i és fet de pal podrit.

S'aixeca l'infant del llit podrit per no menjar,
i amb ell els seus germans surten al seu res a fer
en un país que res no té: tot li ho van robar.
Surten de matí a una terra que va ser, en passat, d'ells.

I el seu Déu no ho impedirà, 
demà l'infant serà mort.
L'infant morirà demà
amb fe o sense; mala sort.

Mala sort, desprotegit,
ton pare s'ho va cercar,
ell un dia va sortir
per sa pàtria a lluitar.

          (Nicaragua 2002)



 

       "paraules de tinta que diuen molt o no diuen res..."

Des d'una societat manipuladora jo parlava,
des d'un estat que cerca només la seva unitat,
unificació de pensament que a rareses posa trava.

Rareses anomenades a cada peculiaritat
ja sigui cultural, manera de fer o recerca d'ideal
que aquest ha de ser únic, i l'ha de crear l'Estat.

I no pensessis que pots esser ésser excepcional,
no creguessis no, que tu ho pots fer millor
que ja et tractaran de boig, d'ésser no normal. 

I aquesta n'és una altra: la normalitat.
Què és la normalitat, mare?,
demanava quan la tenia al meu costat.

-Tu no-, em contestava,
-Moltes gràcies, mareta estimada-
i ella ja desesperava.

Desesperació d'una mare en veure'm desviada
per un camí massa ple d'entrebancs,
entrebancs que jo cerco, vida derivada.

Desviació de la normalitat establerta.
Mare, deixa'm anar provant,
deixa'm, si vols, la porta oberta
que ja tornaré, i ho faré volant.

... i parlava de parlar i no explicava el que jo deia: 
des d'aquell país feixista jo declarava
que por em feia la gent aquella
que, a part de menjar i dormir, només treballava.

Treball diari per poder adquirir,
tenir moltes coses per a l'autoengany,
per la hipocresia i necessitat de consumir
que ha creat la societat del capital.

...i deia que per ells em fa mal el cap,
per ells ja sento aquell estrés
al qual ells mateixos s'han anat posant
sense el qual no saben viure després.

Un després del descans que un dia arriba
quan el seu cos ja no respon,
demacrat per tanta feina a la vida
i el poc plaer que li donà, don.

Don que treballà tota una vida,
que en descansar a senyalar m'atrevia
creient i confiant que amb l'índex podia
al "vividor descarat"* acusar.

     * "Vividor descarat: Aquella persona
        que ha sabut viure una vida."
 

En blanc o negre

Sentiment desconegut el que ara sent,
cor que no troba com bategar,
situació que vol dominar el meu raonament
però no troba enlloc un pilar.

I avui en una terra estranya
lluny de les pedres que ja em coneixien
viuen cos i ànima i continua baralla
en veure que les palpitacions no palpiten. 

Ésser estrany posseeix el meu cos
i aquest ésser per sentir no serveix
en desconèixer com es movia mon cor
no es mou, no sap aportar el que mereix.

Ulls que ploren sense un perquè
i ploma que es mou sense dir res,
paraules desbordants de buit sencer.

Demanant-me què pot ser
no trobo paraules que expliquin. 
Demanant-me un perquè
no veig que les paraules surtin.

Només interrogants sorgeixen
i són preguntes en l'aire,
preguntes que en l'aire estan
i interrogants que així es quedaran.

Si busco avui un perquè
no trobo resposta, cap,
buscant la raó d'avui
deixo enrera passes en blanc.

I mentre:

un cor que no palpita,
una ploma que en va camina,
una veu que no sap parlar
i un cor que no vol plorar. 
 

Llàgrimes d'alcohol

Llàgrimes endarrerides
que un dia quedaren retingudes
fent d'escut a les ferides.

Llàgrimes de retorn vingudes
a ma persona visitar.
què pensaves sense ajudes?

Hom necessita recolzar-se
per les misèries superar.
La ràbia no pot desplaçar-se.

Què farà, si no tornar,
allò que intentam deixar enterrat
podrint-se per no respirar?

Llavors esdevé aquell retrat
en un dissabte d'alcohol
despertant el que sempre he estat.

Fou una paraula qualsevol
i ja tot es remenava,
un record ja prengué el vol.

I el vol d'un record miserable
fou capaç de fer-me plorar
perquè hi ha quelcom inoblidable. 

Quelcom inoblidable?
No ho vull acceptar!
per això vull jo lluitar,
per l'oblit fer arribable.

Doncs no vull ni un minut més regalar
doncs ja no voldria tornar a plorar.
No penso acceptar la feta.
Un dia acabaré l'alcohol amb festa!
 


                                            Cases sense sostre,
                                            plats que buits estan, 
                                            i reflex en un rostre 
                                            d'haver de viure amb fam.

                                           Rius als quals no hi ha 
                                           altra cosa que sequera,
                                            potser brutor i fang
                                           és tot allo que hi queda.

                                        Brutor i fang que no alimenten
                                           panxes plenes de no res, 
                                        fang i brutor que no humitegen
                                            boques plenes de set.

                                           Boques plenes de set
                                           i panxes plenes de res...
                                            serà la seva herencia.

                                             Rius on no hi ha 
                                           mes que brutor i fang...
                                            l'herència d'un poble.

                                          Viure amb fam al rostre 
                                           i cases sense sostre... 
                                            poble que ja no crida.

                                           Poble que ja crida fort
                                            demanant la dignitat
                                           i que ara evitar no pot 
                                          veure's demanant caritat.

                                          Caritat en lloc de dignitat
                                          en una terra sobrada d'or
                                       perquè a uns els sobra la humiltat
                                         i a d'altres els manca el cor.

                                            Hilapo (Nicaragua)
                                               08.05.2002.



poemes i cançons
 

*

Posem les coses clares.
Per què és que hi ha gent 
que demana al carrer 
de genolls a altra gent
altra gent que ja té?

Si posem les coses clares:
veurem que aquest món 
per a tots no és igual
si aquest món és per a tots
per què hi ha qui té fam?

Les coses clares.
Si tu em dius: jo no
no et creuré, no podré
perquè igual com jo
tu t'asseus al sofà, com tanta gent.

Ningú no s'ho vol creure d'ell mateix,
la consciència neta en dir: jo no.
Tothom vol creure ser ben diferent
tot i no fer res diuen: jo no!
 
 

*

Em podran dir t'equivoques
però aturar-me no podran
que ells no em faran callar. 
Perquè vull veure moltes coses
no desviaran el meu caminar.

Que ningú no sap què em convé
Com ho podrà saber altre,
si ni tan sols jo no ho sabré.
Només vull ensumar tot arbre
que em trobaré en el meu caminar.

Que em visiti qui tengui una certesa
Qui cregui haver trobat una veritat absoluta
que em vengui a veure, 
que jo callaré si em deixa convençuda...
...sense canviar el meu caminar.

Com saps tu que això és el teu camí
si encara no l'has trepitjat?
Com saps tu que has d'anar per aquí
si altra cosa no has provat?

Prova per un moment de viure
intenta cercar ta llibertat.
Demana't què significa ser lliure
i busca ta felicitat.

Vine llavors de nou
i digue'm què és el que saps.
Explica'm com es mou
allò que tu ja has tocat.

No em diguis t'equivoques:
no em podràs aturar
no em faràs callar
que jo viuré moltes coses.
 
 

*

Resta encara encesa flama fervent
perdent estabilitat en cada moviment, 
guanyant irregularitat amb cada brot de vent.

Nerviossisme davant d'aquesta incertesa, 
la que sent perquè no et tornaré a veure
quedant així ma ànima incompresa.

Una veu que d'algun lloc em parla em diu:
Coneix-te i estima't, més tard podràs amar.
Llavors allò que entregaràs serà realment viu.

I la inseguretat no em prohibirà d'amar, 
i la por res no m'impedirà.
que m'hauré trobat, després de tant buscar.

Escoltaré aquesta que és la meva veu, 
la veu que intenta protegir-me.
L'escoltaré sempre on vagi, arreu.
 
 

*

Que qui no té res morirà de fam
i aquell que té massa, ofegat en sa riquesa.
Mentrestant, el món es va destruint.

A uns, la fam no els permet caminar
mentre n'hi ha d'altres a qui no els ho permet sa
ceguesa.
Ceguesa per mirar el món on estem vivint.

Amb tot això hi ha qui coneix la pau,
la ignorància els hi ha permesa,
però és pau servida amb vi tenyit.

Tot i que ells no ho van triar 
són el símbol que omple la copa aquesta.
Són, sense voler-ho, la sang del nostre vi. 
 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA