poemes propis   
versions    
enllaç

POEMES PROPIS

Els colors de l’absència
amagant-se de la farsa,
es transformen en rialla.

El somni, violent i nerviós,
es burla de l’evidència
i el vent, tímid i acriaturat,
recull els darrers fruits
d’aquella deessa,
callada i blanca.

De sobte,
un murmuri… un gran murmuri:
els colorits s’espanten i desapareixen.

Com un déu i conscient de la meva sublimitat
sense titubeigs ni falses creences,
ballo a damunt de l’engany,
creant un ambient gairebé fastuós.

Els símbols ressuscitats,
ja no s’amaguen de la comèdia
i segueixen transformant-se en dia.


Sorolls estranys
envaeixen sobtadament
l’espai limitat de l’ànima
i fan que la veritat
s’amagui darrere un núvol.

L’ambient enrarit
de la veritat vagabunda
llança els seus crits d’auxili
al maleït captaire de la bondat;
i es llavors,
quan des dels inferns
la meva ombra
perboca mentides
dins el rostre amagat de Satanàs.

Tot està ben acabat
i Déu,
fastiguejat per la traïció d’una vella cançó,
oblidada dins els abismes de la veritat,
es transforma en utopia.


Els sons dels meus pensaments,
entretallats,
a vegades,
per alarits d’altres móns,
s’atreveixen, amb màgia,
a cantar a la Mentida
cançons endimoniades
que els xiquets innocents,
des del somriure,
maquillen
i així transformen
en veritats inacceptables
que els altres diuen sons de la nit.
 

Cendres divines i espirituals
juguen amb els meus records
i fan que estiguin dins el meu cos,
punts taciturns
que em molesten, em violen,
em cansen i m’esmenten.

Confonc el cant i el ball.

La mentida dins la fondària de la mirada
es transforma en llum d’aquella veritat,
mentre que el gris de l’ombra
ja és gest del somriure diví i espiritual.


Enmig de l’emoció i del sospir,
com el darrer crit amb tota la seva maldat,
la nit em crida les seves gotes de pluja.

Tracto de no comprendre.

I es llavors,
quan,
des d’alt del pecat,
altiu i segur,
em treu la llengua
el dia.


En temps de pluja,
quan l’ànima se’n va,
se’n va,
amb lentitud a la deriva...
els nostres pensaments,
penetren fronteres prohibides
- gairebé sempre clandestines -
fent que tot el nostre ésser,
jugui tot capritxós
amb certeses amagades
fins que caigui la pluja,
sobre la consciència.


Els maleïts vents...
aquells de la nit,
aquells que s’obliden al matí,
tracten – inútilment - d’alliberar-se.

És massa tard:
l’aire canviant,
balla el darrer sospir de la realitat...
mentre que les ventades,
aquelles endimoniades ràfegues,
se’n van
i es moren.
 

Vibracions nocturnes
acaricien, sense saber-ho,
camins misteriosos
plens de veritats;
mentre que l’ombra de la bòfia
fa mal i maleeix al pecat,
atordit dins la seva genialitat per les veus
plenes de dimonis cansats.

De seguida,
les paraules de la meva veritat
encerclen,
en un darrer intent,
inútilment,
les confidències de la Nit.

VERSIONS


Del seu llibre:
QUINZE VEUS SURREALISTES FRANCESES
(amb il·lustracions de Pep Coll)
El Tall Editorial – La Sínia del Tall, nº 37:



PAUL ÉLUARD


JO T'HO HE DIT PELS NÚVOLS

Jo t'ho he dit pels núvols
Jo t'ho he dit per l'arbre de la mar
Per cada ona pels ocells dins les fulles
Pels macs del renou
Per les mans amistoses
Per l'ull que torna rostre o paisatge
I el somni li torna a donar el cel del seu color
Per tota la nit beguda
Per les retxes dels camins
Per la finestra oberta per un front descobert
Jo t'ho he dit pels teus pensaments per les teves paraules
Cada carícia cada confiança se sobreviuen.




JEAN ARP


CUINA'M UN TRO

Rega'm la lluna.
Raspalla'm les dents de les escales.
Transport'm dins la teva maleta de carn sobre la meva teulada d'ossos.
Cuina'm un tro.
Tanca'm els terratrèmols dins una gàbia
i cull-me un ram de llamps.
Talla't en dos i menja't una d'aquestes meitats.
Ejacula dins l'aire més estufat que els brolls d'aigua de Versalles.
Crema't fes-te rodar en bolla.
Sigues una bolla amb el riure arcaic
que rodola al voltant d'una píndola.
Treu totes les teves llengües a les roses.
Dóna les teves llengües als dolços rinoce-roses.
Menja't dins la menjussa.
Transforma't en granota.
Converteix-te en signatura sota la meva carta.




RENÉ CHAR


ELS QUEVIURES DEL RETORN

Al fons de la nit més nua
Sense petjada de poble sobre la mar grossa
Només he de prendre la teva mà
Per canviar el curs dels teus somnis
Embellir el teu alè maltractat per la brega

Tots els viaranys que et desvesteixen
Tenen dins l'heura del meu cos
Perdut els seus gossos els seus repics
La tija esmussada de l'estrella
Fa palpitar el teu sexe emocionat
A mil llegües verges de nosaltres

Quedem sords davant l'anyell negre
A tota gota d'aigua de pop
Hem obert el llit
A la pedra buida del dia a la recerca de sang
De resistència.

Del seu darrer llibre traduït:

COMPLANTA DELS CAPTAIRES ÀRABS DE LA CASBAH
I DE LA PETITA JASMINA MORTA PEL SEU PARE.
del poeta argelià: Ismaël Aït Djafer

Lleonard Muntaner Editor (Col. Poesia, nº 24)


... ... ... ...

Tinc fam i se me’n fot
Tinc son i se me’n fot
Tinc fred i se me’n fot
Hi ha alegries terribles
A gratar paper
A dues hores del metro.
... ... ... ...

Les mans dels pobres
A la Casbah
Són llargues i magres i estirades com arrels
De patates.
La veu dels pobres
És esprimatxada
I tenen ulls rodons
I fan mala cara.
... ... ... ...

Quan els saltimbanquis de la misèria
Canten
I ballen
El ball dels entrepans davant banquetes buides
Quan els pallassos
    asmàtics
        Esgargamellats
            Tuberculosos
De la caritat
Bufen dins el tu de llur intestí prim
Per mostrar-vos clarament que és
Buit
... ... ... ... ... ... ...
                

ENLLAÇ:

 http://www.everyoneweb.es/literaturamatuga

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA