PEP POMAR





Voleu conèixer la història del meu més estimat poema? Voleu conèixer la història d’ “El poema més salvatge del món”? Doncs aquesta és la història del meu més estimat poema; “El poema més salvatge del món”: Fa molt molt de temps – no sé quan, no sé on- que em van venir a veure quatre versos que deien: “Perquè amb mà blava/ em desgrelles la lluna/ i amb aquest somriure apagues/ la meva set de mar”. Tot d’una em van agradar (tot de sentits responent a una Pregunta) però cada cop que hi volia afegir res partien! s’escapaven com un moix... (jo també som com un moix...). Així que al final, resignat, sense poder-los posar ni un títol, vaig anomenar-los “El poema més salvatge del món”. I no ens dúiem malament, jo i el mèu poema; em sortia dels llocs més inesperats, es recitava i partia furtivament (un cop i un altre i un altre...) fins que un dia, assegut amb una al·lota, el poema va arribar per anar-se’n de nou... i així és com vaig descobrir que el meu més estimat poema, “El poema més salvatge del món”, no era un moix –com jo- sinó els embats d’una Marina. (I la Marina... se’n va anar...).


Perquè amb mar blava
Perquè amb mà blava

Em desgrelles la lluna
Em desgrelles la lluna

I amb aquest somriure apagues
I amb aquest somriure apagues

La meva set de mar
La meva set d’amar.

Enganxa't a la poesia. Edicions UIB 2008



 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA