(Pego, 1981) 

La raó i el cos de la paraula que amb llibertat d’ús ens ajuda a
conèixer-nos i a conèixer i a oxigenar el càncer que gesten els bulbs
de la selva urbana.

Estudia filologia catalana a la Facultat de Filologia de la Universitat de
València. Des del 2001 al 2006 va formar part de l’Aula de poesia, i fou
també una d’entre els poetes antologats a 9 poetes universitaris amb els poemes
Crit dins el crit i Avís. També és membre de l’Aula de teatre de Filologia
Catalana de la Universitat de València. Ha col·laborat en diverses exposicions
de pintura escrivint poemes adaptats als quadres al centre cultural Vila
Vella de la Plaça de la Verge de València, així com també en revistes locals i
en nombrosos recitals poètics als Països Catalans, sobretot al País Valencià,
concretament a les comarques de l’Horta i la Marina Alta. L’any 2003
queda finalista amb el XXVII Premi de Haikus Joan Teixidor de la ciutat
d’Olot pel poemari Pell de serp. Amb el poemari Claustre (Tres i quatre,
València, 2006) fou guardonada amb el XXVI premi Senyoriu d’Ausiàs
March de Beniarjó.


Exili
Escarbe el gest del temps; la mar em pren amb força
els dits, el cos, i els ulls excaven a la vora
el clot de tants estius. Les mans trien la sorra,
humides, impacients; nostàlgies de salnitre.
Tan imperfecta i vella es mou la por que mata
el rostre de l’espill i naix una altra cara.
Descalça rastrellar les pells lluny de la platja,
deshabitar la llum; rebel de cos reviure.
Ballar la lleugeresa sedosa del vestit,
sentir el creixement del foc al cim dels pits,
redescobrir corrents umbilicals antics,
perdre’s dins el nou cos, naufragar l’invisible.
Cançons plenes de lluna s’escapen com els anys,
camins de sal oberts als infinits atzars.
Cremat el foc perdré el meu vestit de mar;
potser saber qui sóc siga el fet d’ara escriure.
(De Claustre)

PEDRA FOGUERA. Antologia de poesia jove dels Països Catalans. (Edicions Documenta Balear. Palma. 2008)

Isabel Garcia i Canet
Claustre
València, wwwtresiquatre.com, 2007

TURONS

Enrere deixe els turons gruisencs
el morat de la tarda
el front gelat de la mar
els peixos que m’acaronen dolçament la pell
més sensible de sota les cuixes,
i puge l’altiplà del desig, els vidres m’enceguen,
desconec el teu rostre.
Et demanaria que apagares
el llum del jardí, però no sé si m’entendries,
em llegiries els llavis o uns versos del teu dietari.

Tot es retalla ací a la costa
i el rellotge d’arena
deposa cada gra al seu lloc.
Hem perdut el corrent i la pell,
el viatge i la mar,

acidents:

turons, peixos, morats
plaers i desgrats
tan lluny tan prop

si no ens llencem morim
clàssicament, esperant, com estàtues de sal.

L’espera és cruel i ens fa covards.

POEMA

M’agrada pensar-te i descobrir-te,
ballar el silenci,
la lava de grocs que et bull com un volcà tresor:
paraula i música.

M’agrada assaborir-te,
xuclar el suc del fruit fins a embriagar-me;
la frescor dels matins
quan la finestra oberta és començar la vida.

M’agrada fer de sastre a la cambra,
cosir pedaços del passat amb fil de cotó,
entrar dins la caixa de cartró,
ser l’eruga que menja fulles de morera
i esdevé papallona a frec de llum.

M’agrada covar el teu silenci,
jugar amb els mots
com els xiquets per l’abril ho fan amb les milotxes.

M’agrada que m’agrade
haver nascut amb aquest mal
que s’enlaira humil i blanc
com el vol de les gavines.

M’agrada el teu nom,
gestar-te, i al remat, parir-te.

CABDELLS DE FOSCA

Em perd aquesta nit d’ocells;
caic a la bassa de llepó,
esitre els braços, nade
sense nadar, i em quede sola.

Nits com la d’avui no les busque
i en tinc un feix, el dese al fons del pou
per fer un testament aquós, humil i digne;
potser, trobar la corda d’infinites mans,
donar de beure al qui té set i cerca fonts
on no n’hi ha; la fosca selva mare:
desig, descabdellar manolls de fil silenci,
arpes de vent immune a tota malaltia.

ELS AMICS

Cuida els amics si creus que en tens
algun sembrat al bell jardí dels dies;
alimenta’l, com si gestàs dins teu
l’essència de les hores, el sucre
a mig glaçar del silenci que et perd
en el desig opac de voler créixer
amb ells enllà de la ciutat perduda.

Per què vols, esperar-hi res, si dónes tard
el teu, de bat a bat, obert cor vell de jove?
Encara pots, i ho saps, guari incendis
per a una fi de valuosa joia.

Per què t’enclaustres tant si el cant no et recompensa?
La soledat val més que deu mil enemics;
la solitud i un amic valen més que el silenci.

L’OFICI DE VIURE

Viure és cercar el plaer de l’ofici
treballar les hores com l’artesà la forma,
l’ermità el silenci,
el vianant el trajecte,
l’amant la fosca.

Predir el vol llunyà de la tempesta com l’au,
emigrar amb l’agilitat de l’ull
que apadrina el paisatge
desposant-lo al calaix amb el desordre just
per vèncer la misèria.

Emfilem-nos a l’heura de ferro
i dibuixem el color del vi,
fermentats ens sabrem al moll de la paraula
tastarem el blanc, el negre, el rosat,
parlarem de l’ofici; si en calen més hores.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA