|   (Barcelona, 1980)
 Poètiques del cos
 Cabrera de Mar, Galerada, 2006
 
 
 Diuen que, al llarg d’una nit d’estiu,
 la barbàrie va retre’s homenatge
 i nosaltre, per por de tenir por,
 no vàrem proclamar
 la revolta del llenguatge,
 i ara ens toca creure
 que és massa tard per a tot
 mentre hi ha qui es dissol en lletanies
 d’una espera que espera
 allò que no vindrà,
 i que si ve no sabrem veure,
 distrets en el parlar
 sense dir res de les imatges,
 repassant l’agenda, fent memòria,
 desfent-nos en la pantalla, defensant-nos,
 fent règim, règim de tot,
 ignorant que hi ha secrets,
 acceptant les condicions d’unes vacances pagades,
 preparant el biberó, que el nen no plor,
 firmant contractes –tres mesos més de prova-,
 complint discursos, fent cua,
 esnifant la pols de la rutina, comprant de tot,
 investigant qui parla quan parlem,
 tapant-nos la boca, llegint les sobres,
 i resignant-nos a saber
 qui ens crema la mirada.
 
 
 
 Organismes cibernètics que no reconeixeran
 el jardí de l’edèn darrere els gratacels
 de la ironia, la mort i la perversitat del cos
 que excedeix sempre els seus límits,
 que és semblant però diferent,
 resultat d’interaccions constants,
 un producte social que alguns escolliran
 per fer estudis de mercat –de mercat!-
 traçant divisions inexistents,
 i un grup seran els homes, l’altre les dones
 (es venera el dualisme d’uns gèneres artificials)
 -i què farem amb els qui habiten la frontera,
 què direm a Venus Boyz o Murray Hill?
 Podries proposar reformar les bases
 i distingir la gent segons les pigues de l’escot,
 la femesa de les natges, la manera de besar,
 l’accent a les parpelles o l’elegància de les mans,
 sabent que ens transvestim a cada instant.
 
 
 
 La pell, els teus dits, un contorn.
 Perdre’mn en el cim del teu cos,
 desdibuixar-se en el descens de l’esquena,
 fer-se escultura de Rodin:
 un llaç, un respirar al compàs,
 un sol, un ‘devorar-se’ amb tanta llum.
 
 Les cames, el sexe, una carícia.
 Menjar-se els llavis
 quan la boca és un pou,
 i empassar-se l’alè,
 i ser més nosaltres
 mentre es deformen les formes
 i els límits són aigua.
 
 La mà com una heura, l’orella, el calfred.
 Buidar-se amb les presses
 d’un ritme ancestral, desconegut,
 i navegar entre el foc d’un infern excitant,
 escalar el purgatori del teu coll
 i llavors, només llavors, al paradís,
 besar-nos la mirada.
 
 
 
 
 
 
 
   PEDRA FOGUERA.
Antologia de poesia jove dels Països Catalans. (Edicions  Documenta Balear. Palma. 2008)
 Què és per a mi la poesia?
 Quan ja creia que tenia la resposta, la pregunta era una altra.
 
 És llicenciada en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra i actualment
 estudia el Doctorat de Teoria de la Literatura i Literatura a la Universitat
 Autònoma de Barcelona. Treballa amb el col·lectiu d’artistes
 area3 i a
 l’Alternativa, Festival de Cinema Independent. Al 2006 va guanyar el premi
 de
 poesia Amadeu Oller amb Poètiques del cos (Galerada, Barcelona,
2006).  Ha
 participat a festivals de poesia com La Tardor Literària (Tarragona),
 Poetes de
 la Vida (Barcelona), Festival Internacional de Poesia Mahalta (Lleida), 
El
 temps de les cireres (Seròs, Lleida) i ha col·laborat en
una  taula rodona amb el
 Centre Dona i Literatura de la Universitat de Barcelona. Al 2008, ha estat
 convidada a formar part del projecte En tránsito promogut per l’Ambaixada
 d’Espanya a Abu Dhabi.
 
 
 Com cansa l’abraçada en el record,
 ara que la suor a l’esquena crema
 i l’olor dels llençols blancs
 recull antologies de carícies
 que escalfen l’entrecuix i busquen
 l’espai verge de pell que no he besat:
 complicitats d’aspre tendresa
 que juren no parlar de cossos nus
 perduts al marge de l’edat,
 emmirallats en la distància
 d’una ciutat eterna que no gosa
 celebrar el lleu vaivé serè
 d’un ventre a contrallum
 on reposa l’anhel de no enyorar-te.
 (De Poètiques del cos)
 
 
 
   Interpreta’m Invoca l’esclat de la follia,
 imposa un règim d’excepció,
 abraça’m. I en l’abraçada
 sigues rebel dels límits,
 parla’m de tu, calla’m les nits
 – et demanava.
 No marxis, no te’n vagis encara.
 Equivoca’t abans,
 fes hermenèutica de mi. Interpreta’m
 – et suplicava.
 Llavors jo ja ho sabia:
 més mal que el que s’acaba
 fa allò que no comença.
 (Inèdit)
 
 
 
 
 
 Costures
 Viena editorial 2010
   BICÈFALS Amb el sol a l’escot, la mar a la pell
 la brisa d’estiu despentinant-me les pors
 les ganes de tu als llavis vermells,
 escric amb els dits el nom del desigi fujo de mi, i ens trobo en un cos
 obert amb dos caps que miren enlloc.
 
  inici               
             Pàgina de presentació
MAG POESIA 
 
 |