Poemes de Fernando Pessoa  
Poemes d'Alberto Caeiro  
Poemes d'Álvaro de Campos  
Poemes de Ricardo Reis  

Robaiyat (Cançons de beure)

(Lisboa, 1888-1935)

Visqué de petit a Àfrica del Sud i adoptà l’anglès com a llengua literària. El 1905 retorna a Lisboa.
“A més de la poesia ortònima (és a dir, signada pel poeta amb el seu propi nom), la qual es manté essencialment fidel, si bé amb un accent personalíssim a la tradició lírica nacional, cal considerar l’obra heterònima, atribuïda per l’autor a tres poetes ficticis, prou diferents i perfectament caracteritzats: Alberto Caeiro, ricardo Reis i Álvaro de Campos. El primer, mestre dels altres dos, dóna a la seva obra un contingut filosòfic antimetafísic; Ricardo Reis es complau en un neoclassicisme horacià i desencisat, mentre que Álvaro de Campos se situa en una línia d’avantguardisme apassionat i d’expressió vehement, un poc a la manera de Walt Whitman.”
“En el número únic de Portugal Futurista [1917], Almada-Negreiros i Álvaro de Campos llancen els seus Ultimatos en rebuig de l’idealisme romàntic petit burgès i de les formes culturals que l’expressen. El d’Álvaro de Campos és especialment irreverent i iconoclasta. Les figures consagrades de la literatura europea de l’època –Anatole France, Barrès, Bernard Shaw, Chesterton...- hi són posades en duríssima solfa; Maeterlinck és definit com a “fogó del Misteri apagat” i Kipling rep la qualificació d’”imperialista del ferro vell”. La cultura europea o, si més no, la seva decadència, és atacada de front. [...] la modernitat ha estat inaugurada dins el context de la literatura portuguesa.”
(Josep M. Llompart)

Carta de Fernando Pessoa a Adolfo Casais Monteiro:
“He posat en Caeiro tota la meva capacitat de despersonalització, he posat en Ricardo Reis tota la meva disciplina mental vestida amb la música que li és pròpia, he posat en Álvaro de Campos tota l’emoció que no dono ni a mi mateix ni a la vida.”
“Se m’acudí un dia de fer-li una facècia a en Sá-Carneiro, d’inventar un poeta bucòlic complicat i de presentar-li-ho, ja no recordo com, amb algun aire de realitat. [...] I vaig escriure d’una tirada trenta i tants poemes, en una mena d’èxtasi que mai no podré definir. Va ser el dia triomfal de la meva vida, i mai no podré tenir-ne un altre d’igual. Vaig obrir amb un títol, O Guardador de Rebanhos. I el que seguí fou l’aparició d’algú en mi, a qui vaig donar tot seuit el nom d’Alberto Caeiro. Disculpeu-me l’absuditat de la frase: es féu aparent en mi el meu Mestre. Aquesta va ser la sensació immediata que vaig tenir.”
“Una vegada aparegut Alberto Caeiro, vaig intentar de descobrir-li –de manera instintiva i subconscient- uns deixebles. Vaig arrencar del seu fals paganisme el Ricardo Reis latent, vaig descobrir-li el nom i el vaig ajustar a mi mateix, car aleshores jo ja el veia. I, de cop i volt, i en derivació oposada a la de Ricardo Reis, em sorgí impetuosament un nou individu. D’un sol cop, escrivint a màquina, sense aturar-me ni esmenar res, va sorgir l’Ode Triunfal d’Álvaro de Campos. [...] Vaig crear aleshores una coterie inexistent. Vaig fixar-ho tot amb motlles de realitat. Vaig graduar les influències, vaig conèixer les amistats, vaig sentir dins mi les discussions i les divergències de criteris, i en tot això em sembla que vaig ser jo, creador de tot, qui menys hi hagué. [...] Si un dia puc publicar la discussió estètica entre Ricardo Reis i Álvaro de Campos, ja veureu que són molt diferents, i que jo no hi entro per res.”
“Veig davant meu, en l’espai incolor però real del somni, les cares, els gests de Caeiro, Ricardo Reis i Álvaro de Campos. Els vaig construir les edats i les vides.”
“¿Com escric en nom d’aquests tres? Caeiro, per inspiració pura i inesperada, sense saber o ni tan sols calcular que em posaré a escriure. Ricardo Reis, després d’una deliberació abstracta que de sobte es concreta en una oda. Campos, quan sento un impuls sobtat per escriure no sé què.”

Pròleg a l’obra d’Alberto Caeiro, per Ricardo Reis:
“L’obra de Caeiro representa la reconstrucció integral del paganisme en la seva essència absoluta, tal com ni els grecs ni els romans, que el van viure i, per tant, no el van pensar, no ho havien pogut fer mai. L’obra, però, i el seu paganisme, no van ser pensats ni sentits: van ser viscuts amb allò que, sigui el que sigui, és més pregon en nosaltres que el sentiment o la raó. Dir-ne més fóra explicar, cosa que no serveix de res; afirmar-ne menys fóra mentir. Tota l’obra parla per ella mateixa, amb la veu que li és pròpia, i amb aquell llenguatge amb què es forma en la ment; qui no entén no pot entendre, i per tant no se li ha d’explicar.”

Notes a la memòria del meu mestre Caeiro, per Álvaro de Campos:
“Una de les coses que ens sobten més nítidament si ens comparem amb els grecs és la manca de concepte d’infinit, la repugnància de l’infinit entre els grecs. El meu mestre Caeiro tenia també aquest mateix concepte.”
“Vaig preguntar al meu mestre Caeiro: “¿Esteu content amb vós mateix?” I ell va respondre: “No: estic content.” Era com la veu de la Terra, que ho és tot i ningú.”



Poemes de Fernando Pessoa

MAR PORTUGUÈS

Oh mar salat! Quants grumolls de ta sal
són llàgrimes de Portugal!
Quantes mares, per vèncer-te, ploraren
i quants de fills en va pregaren!
Quantes noies restaren per casar
perquè tu fossis nostre, oh mar!

Ho pagava? Tot ho paga en la vida
si l’ànima no és encongida.
Qui passar vol enllà del Bojador
caldrà que passi enllà de la dolor.
Perill i abisme al mar Déu va donar,
però és en ell que el cel emmirallà.

     (Trad. Josep M. Llompart)


CORRANDES AL GUST POPULAR

*
Val la pena ser discret?
Jo no ho sé, si val la pena.
El millor és estar quiet
i fer la cara serena.

*
Totes les coses que dius
no són, en fi, veritat.
Però, si ens fan ser feliços,
això és la felicitat.

*
El molinet de cafè
fa pols aquells grans que mol.
La pols que és ja la meva ànima
va moldre qui em deixà sol.

*
Aigua que passa i que canta
és aigua que fa dormir...
Somiar és cosa que encanta,
pensar però no sentir.

*
El dia de Sant Joan
hi ha fogueres i follies;
uns gaudeixen, altres no,
talment com els altres dies.

    (Trad. Josep M. Llompart)


PLENILUNI

Les hores van per l’arbreda,
rosseguen vestits de seda

Vestits de seda somniada
per l’avinguda allargada

Sota la lluna, al foscant...
I en l’aire sona, expirant

-expirant, mes mai expira-,
una flauta que delira,

més la idea de sentir-la
que, en el so, tranquil, gaudir-la

En l’aire, lleu, onejant...

Silenci guspirejant...

     (Trad. Joaquim Sala-Sanahuja)

*

Matí dels altres! O sol que sols dónes confiança
     a qui ja confia!
I sols a la dorment, no pas a la morta, esperança
     desvetlla el teu dia.

A qui de nit i de dia somnia bo i sabent
     que tot somni és va,
mes somnia sempre, només per sentir-se vivent
     i amb un cor que bat.

A aquest, il.lumina’l sense el teu dia, o solament
     com un nouvingut
del carrer, invisible al nostre mirar conscient,
     de desconegut.

     (Trad. Joaquim Sala-Sanahuja)

Dormo. Del somni, despert, he oblidat
què cosa he somniat.
Dormo. Un son sense somniar, despert
cap a un espai obert
que no conec, perquè m’he despertat
cap a un món ingnorat.
Més val ni somniar ni insomniar
i mai no despertar.

     (Trad. Joaquim Sala-Sanahuja)

¿Diuen?
Obliden
¿No diuen?
Digueren

¿Fan?
Fatal.
¿No fan?
Igual.

¿Per què
esperar?
-Tot és
somniar.

     (Trad. Joaquim Sala-Sanahuja)

AUTOPSICOGRAFIA

El poeta és fingidor.
Fingeix tan completament
que fins fingeix que és dolor
el dolor que de bo sent.

I qui llegeix el que escriu
en el dolor llegit sent
no els dos que el poeta viu
ans només el que ell no té.

I així per la vida roda,
joguinejant amb la ment,
un tren de corda que roda:
el cor, contínuament.

     (Trad. Joaquim Sala-Sanahuja)



Poemes d’Alberto Caeiro

EL GUARDIÀ DE RAMATS

II

El meu esguard és nítid com un gira-sol.
Acostumo a anar pels camins
mirant a dreta i a esquerra,
i enrere també, de tant en tant...
I el que veig a cada moment
és allò que mai no havia vist,
i prou m’adono que és així...
Sé tenir l’estupor essencial
de l’infant que, en néixer,
parés esment que neix de debò...
Em sento nat a cada moment
a l’eterna novetat del Món...

Crec en el Món com en una margarida,
perquè el veig. Però no hi penso,
perquè pensar és no comprendre...
El Món no ha estat fet per pensar-hi
(pensar és estar malalt dels ulls),
sinó per, en mirant-lo, acordar-m’hi...

Jo no tinc filosofia: tinc sentits...
Si parlo de la Natura no és pas perquè sàpiga què és,
ans perquè l’estimo, i l’estimo per això,
perquè qui estima mai no sap què cosa estima
ni sap per què estima, ni què cosa és estimar...

Estimar és l’eterna innocència,
i l’única innocència és no pensar...

IX

Sóc un guardià de ramats.
El ramat són els meus pensaments
i els meus pensaments són tots sensacions.
Penso amb els ulls i amb l'oïda
i amb les mans i amb els peus
i amb el nas i amb la boca.

Pensar una flor és veure-la i flairar-la
i menjar un fruit és saber-ne el sentit.

Per això, quan un dia xafogós
em sento trist de tant de gaudir-lo
i m'ajec ben llarg en l'herba
i acluco els ulls ardents,
em sento tot el cos ajagut en la realitat,
sé la veritat i sóc feliç.

XVIII

Tant de bo jo fos la pols del camí,
i que els peus dels pobres m'anessin trepitjant...

Tant de bo jo fos els rius que corren
i a la riba hi tingués les bugaderes...

Tant de bo jo fos els pollancs als marges del riu
i tingués només el cel al cap o l'aigua als peus...

Tant de bo jo fos l'ase del moliner,
i que el moliner em pegués i m'estimés...

Primer això que ser aquell que va per la vida
mirant enrera seu amb pena al cor...

XXVII

Sols la natura és divin, i no és divina...

Si en parlo com d’un ens
és que per parlar-ne em cal recórrer al llenguatge dels homes,
que dóna personalitat a les coses
i a les coses imposa nom.

Les coses, però, no tenen nom ni personalitat:
existeixen, i el cel és gran i la terra ampla,
i el nostre cor té la grandària d’un puny clos...

Beneït sigui jo per tot el que no sé.
En gaudeixo com aquell que sap qui hi ha el Sol.

XXXVIII

Beneït sigui el mateix sol d’altres contrades
que fa germans meus tots els homes,
car tots els homes, un moment del dia, el miren com jo,
i en aqueix pur moment,
tot nítid i sensible,
tornen, les llàgrimes als ulls
i amb un sospir a penes audible,
a l’Home veritable i primitiu
que veia néixer el Sol i no l’adorava encara.
Perquè això és natural – més natural
que adorar l’or i Déu
i l’art i la moral...

XLIX

Em fico a dins i tanco la finestra.
Em porten el llum, em diuen bona nit.
I la meva veu, contenta, desitja bona nit.
Tant de bo la meva vida sigui sempre això:
el dia ple de sol, o suau de pluja,
o tempestuós com si fos la fi del Món,
la tarda suau i les colles que passen
fitades amb interès de la finestra estant,
la darrera mirada amiga vers la calma dels arbres,
i després, tancada la finestra, encès el llum,
sense llegir res, sense pensar en res, sense dormir,
sentir la vida fluir en mi com un riu pel seu llit,
i a fora un gran silenci, com un déu que dorm.

    (Trad. Joaquim Sala-Sanahuja)


EL PASTOR AMORÓS

*

Quan jo no et tenia
estimava la Natura com un monjo pausat estima Jesucrist...
Ara estimo la Natura
com un monjo pausat estima la Mare de Déu,
religiosament, a la meva manera, com abans,
d’una altra manera, però, més commosa i propera...
Veig millor els rius quan vaig amb tu
pels camps fins a la vora dels rius;
assegut al teu costat, en observar els núvols,
els observo més bé
-tu no m’has llevat la Natura...
Has canviat la Natura...
Has portat la Natura cap a mi;
essent-hi tu, la veig millor, però idèntica,
estimant-me tu, l’estimo d’igual forma, però0 més,
escollint-me tu per tenir-te i estimar-te,
els meus ulls l’han esguardat més lentament
per damunt de totes les coses.
No em penedeixo del que temps ha vaig ser
perquè encara ho sóc.

     (Trad. Joaquim Sala-Sanahuja)


POEMES ESPARSOS

*

Parles de civilització, i que no hauria de ser,
o que no hauria de ser així.
Dius que tothom pateix, o la majoria dels homes,
amb les coses humanes pel fet de ser tal com són,
dius que si fossin diferents, no patirien tant.
Dius que si fossin com tu vols, seria millor.
T’escolto sense sentir-te.
¿Per què hauria de voler sentir-te?
Sentir-te no m’assabentaria de res.
Si les coses fossin diferents, serien diferents, vet aquí.
Si les coses fossin com tu vols, serien només com tu vols.
Ai de tu i de tots els qui es passen la vida
volent inventar la màquina de fer felicitat!

*

Poc m'importa.
Poc m'importa què? No ho sé: poc m'importa.

*

Viu, em diuen, en el present;
viu solament en el present.

Jo no vull, però, el present, vull la realitat;
vull les coses que existeixen, no pas el temps que les mesura.

Què és el present?
És quelcom relatiu al passat i al futur.
És quelcom que existeix en virtut de l'existència d'altres coses.
Jo sols vull la realitat, les coses sense present.

No vull incloure el temps en el meu esquema.
No vull pensar en les coses com a presents; vull pensar-les com a coses.
No vull separar-les d'elles mateixes, tractant-les de presents.

Ni de reals no les hauria de tractar.
No les hauria de tractar per res.

Les hauria de veure, veure-les tan sols;
veure-les fins a no poder pensar-hi més,
veure-les sense temps ni espai,
veure podent prescindir de tot menys del que es veu.
Heus aquí la ciència de veure, que no és cap ciència.

    (Trad. Joaquim Sala-Sanahuja)



Poemes d’Álvaro de Campos

ODA TRIOMFAL

A la dolorosa llum de les grans làmpades elèctriques de la fàbrica
tinc febre i escric.
Escric escarritxant de dents, esfereït per tota aquesta bellesa,
per tota aquesta bellesa totalment desconeguda dels antics.

Oh rodes, oh engranatges, r-r-r-r-r-r-r etern!
Ferm espasme retingut dels furients mecanismes!
Furients fora i dins de mi,
per tots els meus nervis disseccionats,
per totes les papil.les enfora de tot allò amb què sento!
Tinc els llavis secs, oh grans brogits moderns,
de sentir-vos massa arran,
i em bull el cap de voler cantar-vos amb excés
en l’expressió de totes les meves sensacions
amb un excés contemporani de vosaltres, oh màquines!

Febril i mirant els motors com una Natura tropical
-grans tròpics humans de ferro i foc i força-,
canto, i canto el present, i també el passat i el futur,
perquè el present és tot el passat i tot el futur,
i hi ha Plató i Virgili dins les màquines i els llums elèctrics
tan sols perquè n’hi hagué adés i foren humans Virgili i Plató,
i bocins d’Alexandre Magne del segle tal volta cinquanta,
àtoms que algun dia portaran la febre al cervell de l’Èsquil del segle cent,
corren per aquestes corretges de transmissió i per aquests èmbols i per aquests volants,
rugint, cruixint, zumzejant, eixordant, ferritxant,
fent-me un excés de carícies al cos únicament amb una carícia a l’ànima.

Ah, poder expressar-me tot tal com un motor s’expressa!
Ser perfecte com una màquina!
Poder anar per la vida triomfant com un automòbil darrer model!
Poder, si més no, penetrar-me’n físicament,
esqueixar-me tot, obrir-me completament, tornar-me porós
a tots els perfums d’olis i escalfors i carbons
d’aquesta flora admirable, negra, artificial i insaciable!

Fraternitat amb totes les dinàmiques!
Promíscua fúria de ser part-agent
del rodar ferrenc i cosmopolita
dels ferrocarrils estrenus
del tràfec-de-càrrega dels vaixells,
del girar lúbric i lent de les grues,
del tumult disciplinat de les fàbriques
i del quasi-silenci xiuxiuejant i monòton de les corretgetes de transmissió!

Hores europees, productores, atrapades
entre maquinismes i feines útils!
Grans ciutats parades als cafès,
als cafès – oasis d’utilitats bullicioses
on cristal.litzen i es precipiten
les remors i els gestos del que és Útil
i les rodes, les rodes-dentades i els coixinets del Progressiu!
Nova Minerva sense-ànima de molls i d’estacions!
Nous entusiasmes amb l’alçada del Moment!
Quilles de xapes de ferro somrients arrambades als docs,
o avarades, ertes, als plans-inclinats dels ports!
Activitat internacional, transatlàntica, Canadian-Pacific!
Llum i febrils pèrdues de temps als bars, als hotels,
als Longchamps i als Derbies i als Ascots,
i Piccadillies i Avenues de l’Òpera que m’entren
ànima endins!

Hé-là els carrers, hé-là les places, hé-là-hô la foule!
Tothom que passa, que bada als paradors!
Comerciants; rodamons: escrocs exageradament ben vestits;
membres evidents de clubs aristocràtics;
figures desnerides i dubtoses; caps de família vagament feliços
i paternals fins en la cadena d’or que els travessa l’armilla
de butxaca a butxaca!
Tothom que passa, tothom que passa i que no passa mai!
Presència massa accentuada de les cocottes,
banalitat interessant (¿i qui sap què per dins?)
d’aquelles burgesetes, generalment mare i filla,
que van pel carrer amb una finalitat qualsevol;
la gràcia feminal i falsa dels pederastes que passen, lents;
i tota la gent simplement elegant que passeja, que s’exhibeix,
i que al capdavall té una ànima a dins!

(Ah, que m’agradaria de ser el souteneur de tot això!)

La meravellosa bellesa de les corrupcions polítiques
delectables escàndols financers i diplomàtics
agressions polítiques als carrers,
i de tant en tant el cometa d’un regicidi
que il.lumina de Prodigi i Xaranga els cels
usuals i lúcids de la Civilització quotidiana!

Notícies desmentides dels diaris,
articles polítics insincerament sincers,
notícies passez-à-la-caisse, grans crimsx
-dues bones columnes que segueixen a segona pàgina!-
La flaire fresca de tinta de tipografia!
Cartells acabats d’enganxar, encara molls!
Vient-de-paraître grocs amb una faixa blanca!
Com us estimo a tots, a tots, a tots,
com us estimo de totes les maneres,
amb els ulls i amb les orelles i amb l’olfacte
i amb el tacte (no sabeu què representa palpar-vos per a mi!)
i amb la intel.ligència com una antena que vosaltres feu vibrar!
Ah, quina gelosia us tenen els meus sentits!

Adobs, màquines de batre, progressos de l’agricultura!
Química agrícola, i el comerç quasi ciència!
Oh mostraris dels viatjants,
dels viatjants, cavallers-errants de la Indústira,
perllongaments humans de les fàbriques i dels plàcids despatxos!

Oh teixits dels aparadors! Oh maniquins! Oh últim figurí!
Oh articles inútils que tothom vol comprar!
Oidà grans magatzems amb seccions varidaes!
Oidà anuncis elèctrics que sorgeixen, es paren i desapareixen!
Oidà tot allò amb què avui es construeix, amb què avui s’és diferent d’ahir!
Eh, ciment armat, formigó, procediments nous!
Progurés dels armaments gloriosament mortífers!
Cuirasses, canons, metralladores, submarins, aeroplans!
A tots, a tot, com una fera, us estimo.
Carnívorament, us estimo,
perversament i enroscant la meva vista
en vosaltres, oh coses grans, banals, útils, inútils,
oh coses modernes,
oh contemporànies meves, forma actual i pròxima
del sistema immediat de l’Univers!
Nova Revelació metàl.lica i dinàmica de Déu!

Oh fàbriques, oh laboratoris, oh music-halls, oh Luna-Parks,
oh cuirassats, oh ponts, oh dics flotants
-en la meva ment tèrbola i roent
us posseeixo com una dona bonica,
us posseeixo enterament com una dona bonica que un hom no estima,
que trobem casualment i que ens sembla molt atractiva.

Eh-là-hô façanes de les grans botigues!
Eh-là-hô ascensors dels grans edificis!
Eh-là-hô renovacions ministerials!
Parlaments, polítiques, ponents de pressupostos,
pressupostos falsejats!
(Un pressupost és tan natural com un arbre
i un parlament tan bell com una papallona.)

Eh-là l’interès per tot en la vida
perquè tot és la vida, des dels brillants dels aparadors
fins la nit pont misteriós entre els astres
i el mar antic i solemne rentant les costes
i essent misericordiosament el mateix
que era quan Plató era realment Plató
en la seva presència real i en la seva pròpia carn amb l’anima a dins,
i parlava amb Aristòtil, que mai no havia de ser deixeble seu.

Jo podria morir triturat per un motor
amb el sentiment deliciós amb què es lliura la dona posseïda.
Tireu-me a dins dels alts forns!
Fiqueu-me a sota dels trens!
Assoteu-me a bord dels vaixells!
Masoquisme a través de maquinismes!
Sadisme de no sé què de modern i jo i brogit!
Up-là-hô jockey guanyador del Derby,
qui pogués rosegar el teu cap bicolor!

(Ser tan alt que no pogués entrar per cap porta!
Ah, mirar és en mi una perversió sexual!)

Eh-là, eh-là, eh-là, catedrals!
Deixeu que m’esberli el cap contra les vostres arestes,
i que em recullin pel carrer tot ple de sang
sense que sàpiguen qui sóc!

Oh tramways, funiculars, metros
fregueu-vos amb mi fins a l’espasme!
Hilla! hilla! hilla-hô!
Tireu-me riallades a la cara,
oh automòbils atapeïts de pinxos i de putes,
oh multituds quotidianes ni alegres ni tristes dels carrers,
riu multicolor anònim on puc banyar-me a plaer!
Ah, quines vides complexes, quines coses, allà, per les cases de tothom!
Ah, saber-los les vides a tots, els problemes de diners,
les dissensions domèstiques, les disbauxes insospitades,
els pensaments de cadascú tot sol a la seva cambra
i els gestos que fa quan ningú no pot veure’l!
No saber tot això és ignorar-ho tot, oh ràbia,
oh ràbia que com febre i gelosia i fam
em neuleix el rostre i m’agita de vegades les mans
en crispacions absurdes al bell mig de la xurma
pels carrers plens d’empentes!

Ah, i la gent ordinària i bruta que sembla sempre la mateixa,
i fa servir el renec com a paraula habitual,
amb fills que roben a les portes dels colmados
i filles que als vuit anys –ho trobo bell i m’agrada-
masturben homes d’aspecte decent als ulls d’escala.
La gentussa que camina per les voreres i se’n va cap a casa
per carrerons quasi irreals d’estretor i podriment.

Meravellosa gent humana que viu com els gossos,
més avall de tots els sistemes morals,
per a la qual cap religió no ha estat feta,
cap art creada,
cap política no els fou destinada!
Com us estimo a tots perquè sou així,
ni immorals, de tan baixos que sou, ni bons ni dolents.
Inassequibles a tots els progressos,
fauna meravellosa del fons del mar de la vida!

(A la sínia del clos de casa meva
l’ase roda que roda,
i el misteri del món és d’aquesta grandària.
Eixuga la suor amb el braç, treballador malcontent.
La llum del sol ofega el silenci de les esferes
i tots hem de morir,
oh pinedes obagues al capvespre,
pinedes on la meva infantesa fou una altra cosa
del que sóc avui...)

Mes, ai, un altre cop el furor mecànic constant!
Un altre cop la bellugadissa obsessió dels òmnibus.
I un altre cop el furor d’anar al mateix temps a dalt de tots els trens
de tot arreu del món,
d’estar dient adéu a bord de tots els vaixells,
que a hores d’ara lleven l’àncora o s’allunyen dels molls.
Oh ferro, oh acer, oh alumini, oh planxes de ferro ondulat!
Oh molls, oh ports, oh trens, oh grues, oh remolcadors!
Eh-là, grans catàtrofes ferroviàries!
Eh-là, esllavissaments de galeries de mines!
Eh-là, naufragis deliciosos dels grans transatlàntics!
Eh-là-hô, revolucions a tort i a dret,
constitucions vulnerades, guerres, tractats, invasions,
aldarull, injustícies, violències, i potser aviat la fi,
la gran invasió d’Europa pels bàrbars grocs,
i un altre Sol al nou Horitzó!

¿Què importa tot això, què li importa
al fúlgid i roent fragor contemporani,
al fragor cruel i deliciós de la civilització d’avui?
Tot això ho esborra tot, llevat del Moment,
Moment de tronc nu i calent com un fornaler,
Moment estridentement fragorós i mecànic,
Moment dinàmic per on passen totes les bacants
del ferro i del bronze i de la borratxera del metall.

Eia trens, eia ponts, eia hotels a l’hora de sopar,ç
eia aparells de totes menes, ferrencs, toscos, mínims,
instruments de precisió, aparells de triturar, de cavar,
ginys, broques, màquines rotatives!
Eia! eia! eia!
Eia, electricitat, nervis malalts de la Matèria!
Eia telegrafia sense fils, simpatia metàl.lica de l’Inconscient!
Eia túnels, eia canals, Panamà, Kiel, Suez!
Eia tot el passat dins del present!
Eia tot el futur ja dins de nosaltres! eia!
Eia! eia! eia!
Fruits de ferro i útil de l’arbre-fàbrica cosmopolita!
Eia! eia! eia! eia-hô-ô-ô!
Ni tan sols sé que existeixo dins de mi. Giro, giravolto, em mecanitzo.
M’enganxen a tots els trens.
M’hissen a tots els molls.
Giro a les hèlixs de tots els vaixells.
Eia! eia-hô! eia!
Eia! Sóc l’escalfor mecànica i l’electricitat!
Eia! i els rails, i les sales de màquines, i Europa!
Eia i hurrah per mi-tot i per tot, màquines en marxa, eia!
Saltar amb tot per damunt de tot! Hup-là!

Hup.là, hup-là, hup-là-hô, hup-là!
Eh-là! Eh-hô! Ho-o-o-o-o!
Z-z-z-z-z-z-z-z-z-z-z-z!

Ah, no poder ser tota la gent i tot arreu!

                              Londres, 1914 - Juny

     (Trad. Joaquim Sala-Sanahuja)


LISBON REVISITED

No: no vull res.
Ja he dit que no vull res.

No em vingueu amb conclusions!
L'única conclusió és morir.

No em retragueu estètiques!
No em parleu de moral!
Fora d'aquí la metafísica!
No em prediqueu sistemes complets, no em retragueu conquestes
de les ciències (de les ciències, Déu meu, de les ciències!)
-de les ciències, de les arts, de la civilització moderna!

Quin mal els he fet, jo, a tots els déus?

Si teniu la veritat, guardeu-vos-la!

Sóc un tècnic, però la meva tècnica és tan sols dins la tècnica.
Fora d'això, sóc boig, amb tot el dret d'ésser-ho.
Amb tot el dret d'ésser-ho, ho heu sentit?

No em molesteu, per amor de Déu!

Que potser em volíeu casat, fútil, quotidià i tributable?
¿Que potser em volíeu el contrari d'això, el contrari de qualsevol cosa?
Si jo fos una altra persona, faria de voluntat de tothom.
Així, tal com sóc, tingueu paciència!

Aneu al diable sense mi,
o deixeu-me anar sol al diable!
Per què anar-hi plegats?

No m'agafeu pel braç!
No m'agrada que m'agafin pel braç. Vull ser solitari.
Ja he dit que sóc solitari!
Ah, quina llauna de voler-me fer sociable!

Oh cel blau -el mateix de la meva infantesa-
eterna veritat buida i perfecta!
Oh Tejo mansoi, ancestral i mut,
petita veritat en la qual el cel es reflecteix!
Oh pena revisitada, Lisboa d'adés d'avui!
Res no em doneu, res no em preneu, res no sou que jo em senti.

Deixeu-me tranquil! No trigaré, que jo mai no trigo...
I mentre triguen l'Abisme i el Silenci, jo vull estar tot sol!

    (Trad. Joaquim Sala-Sanahuja)



Poemes de Ricardo Reis

ODES – LLIBRE PRIMER

II

Les roses amo del jardí d’Adonis,
aquelles roses, Lídia, volucres,
     que tan bon punt com neicen
     el mateix dia moren.
Per a elles la llum és eterna, car
neixen després del sol, i ja s’acaben
     abans que Apol.lo deixi
     el seu camí visible.
Talment, d’un dia fem la nostra vida,
Lídiaq, de gratcient ignorants
     que abans i que després
     d’aquest viure és de nit.

V

     Com si cada besar
     dugués un comiat,
Cloe, oh Cloe, besem-nos, amor.
     Tal vegada ja ens toca,
     a l’espatlla, la mà
que a la barca crida, buida en venir;
     i que en un mateix feix
     lliga el que plegats fórem
i l’afegit aliè de la vida.

XVII

No vulguis, Lídia, bastir en l’espai
que tàfigures futur, o prometre’t
un demà. S’acompleix avui, no espera.
     La vida ets tu mateixa.

Amb el destí no comptis: no ets futura.
¿Qui sap mai si, entre la copa que buides
i la copa que omples de nou, la sort
     no interposa l’abisme?

     (Trad. Joaquim Sala-Sanahuja)


ODES I ALTRES POEMES

*

Savi és aquell que s’acontenta amb l’espectacle del món,
     i en beure ni recorda
     que ja begué en la vida,
     per al qual tot és jove,
     immarcescible sempre.

Tant si el coronen pàmpols, heura o roses volútils,
     ell poru sap que la vida
     passa per ell, i tant
     talla la flor com ell
     d’Àtropos la tisora.

Ell, però, sap fer que el color del vi ho amagui,
     que el seu gust orgiàstic
     minvi el tast a les hores
     com a una veu plorant
     els pas de les bacants.

I ell espera, quasi content i bevedor tranquil,
     i només desitjant
     amb un desig incert
     que l’ona abominable
     tan aviat no el mulli.

*

Vosaltres, creients en Crists i Maries,
que torbeu de ma font les aigües clares
     per dir-me solament
     que d’altres aigües hi ha,

més rialleres, banyant prats amb hores
millors - ¿d’aquestes altres regions,
     per què parlar-me’n, si
     les d’aquí prou em plauen?

La realitat dels déus va ser aquesta,
i perquè fos real la van fer externa.
     ¿Què seran els meus somnis
     si no l’obra dels déus?

La Realitat del moment deixeu-me
i tots els déus tranquils, immediats
     que en l’Incert mai no viuen,
     ans pels camps i pels rius.

Paganament, deixeu fugir ma vida
acompanyada per civades tènues
     amb què els joncs dels marjals
     es confessen a Pan.

Viviu els vostres somnis i deixeu-me
el natural altar del culte meu,
     la visible presència
     dels déus propers de mi.

Procus inútils de més que la vida,
deixeu la vida als creients més antics
     que Crist i que la creu
     i Maria plorant.

Ceres, mestressa dels camps, m’aconsoli,
Apol.lo i Venus, i l’antic Urà,
     i els trons, amb més ressò
     perquè Jove els envia.

*

Per damunt de la veritat hi ha els déus.
Fallida còpia és nostra ciència
     de la certesa d’ells
     que existeix l’Univers.

Tot és tot, i més amunt són els déus.
No escau a la ciència conèixer-los,
     mes ens cal adorar
     com les flors llurs imatges.

Car a la nostra alta vista visibles,
són tan reals com reals són les flors,
     i en el calm Olimp llur
     són una altra Natura.

*

Quan, Lídia, el nostre autumne vindrà
amb l’hivern que porta a dins, reservem
un pensament, no per a la futura
     primavera, que és d’altri,
ni per l’estiu, del qual ja som morts,
ans per a allò que del que passa resta:
la grogor que les fulles viuen ara
     i les fa diferents.

          (Trad. Joaquim Sala-Sanahuja)


*
No vull ni recordar ni conèixer-me.
De veure allò que som ja n'hi ha prou.
     N'hi ha bé prou per viure.
     Ignorar que vivim.
Sols viu el que vivim durant cada hora
i en viure-hi hi mor junt amb nosaltres:
     Quan passa, bé sabem
     que nosaltres passam.
Sense poder, de res val conèixer-nos.
     Millor vida és la vida
     que passa sens mesura.

*
No tan sols qui ens odia o qui ens enveja
ens limita i sujuga, aquell que ens ama
     igualment ens limita.
Que els déus em concedeixin que, desfet
d’afectes, tingui jo la llibertat
     dels despullats pinacles.
Qui vol poc, ho té tot; qui no vol res
és lliure; qui no té i res no desitja,
     home, és igual als déus.

     (Trad. Josep M. Llompart)

 

Fernando Pessoa
Robaiyat (Cançons de beure).
Edicions de la l·l, Girona, 2014
Selecció i traducció a cura de Gabriel de la S. T. Sampol

*
Fóra bo la infantesa conservar!
Fóra bo aquesta vida deturar!
Però bo sense fóra és vi que es beu
sense propòsit de tenir o estar.

*
El poc temps que tenim de breu edat
no ens basta per saber la veritat.
Millor el vi sota rama remorosa,
que ens du un son de què el son sols és meitat.

*
Sols no et veig, d’embriacs que puc sentir
el cos i l’ànima on em sé mentir.
Però el teu rostre és do que jo voldria
si el voler en mi volgués. És negre el vi.

*
¿Culls roses? ¿Penses que han d’esdevenir
motius amb coloraines de morir?
Cull roses, tanmateix. ¿Per què no fer-ho,
si t’agrada i tot deixa d’existir?

*
Devot d’allò que és ja de mi ignorat,
m’he dirigit al temple de bon grat.
Però he vist que el temple era taverna,
i hi he romàs: tal fe m’ha embriagat.

*
La vida és terra i viure-la és ser llot.
Hi ha mode i diferència pertot.
En tot quant facis sigues només tu,
en tot quant facis sigues tu del tot.

*
Diuen que Khayyam jeu on, ufanoses,
a Nixapur les roses són formoses.
Però el qui jeu allà no és Khayam;
Ell jeu aquí, i és ell qui és les roses.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA