(Modica / Ragusa, 1901- Nàpols, 1968)
“Amb Quasimodo comença l’anomenat “ermetismo”, moviment que resol en una retòrica eclèctica les contrastants propostes, temàtiques i estilístiques, dels grans mestres de la nova lírica italiana. La poètica de Quasimodo es fonamenta en la dialèctica vida/mort [...] La Segona Guerra Mundial va decantar els seus pretextos cap a un compromís civil: la seva poesia es torna més humana i emotiva.”

“Vaig nèixer a Siracusa el 20 d’agost de 1901. El meu pare era ferroviari. [...] La meva àvia era una grega autèntica de Patras. Vaig aprendre a llegir i a escriure molt aviat: i em vaig apropar als poetes. No els entenia encara; però me’n queda d’ells una imatge inesborrable.”

[Si no s’indica, les traduccions són de Rafart/Escofet]


I el vespre ve tot d’una

Aigües i terres
(1920-1929)

ANTIC HIVERN

Desig de les teves mans clares
en la penombra de la flama:
sabien a roure i a roses;
a mort. Antic hivern.

Cercaven el mill els ocells
i eren de neu, tot d’una;
així, les paraules.
Una mica de sol, una aurèola d’àngel,
i la boira després; i els arbres,
i nosaltres fets d’aire en el matí.

    (Trad. Tomàs Garcés)


TU CRIDES UNA VIDA

Treballs d’amor, tristesa,
tu crides una vida
que, endins, profunda, té noms
de cels i jardins.

I fos la meva carn
el que el do del mal transforma.


MARINA FRESCA

La meva vida d’home a tu la comparo,
marina fresca que duus còdols i llum
i a cada onada oblides,
aquella a qui donà el seu so
en altre temps el moviment de l’aire.

Si em desvetlles, t’escolto,
i tot repòs és cel on m’he de perdre,
serenor d’arbres en la claror de nit.


MIRALL

Ara mateix al tronc
floreixen les gemmes:
un verd més nou que l’herba
al cor li és repòs:
ja semblava ben mort el tronc,
vinclat al penyalar.

I tot se’m fa miracle:
i sóc aquella aigua de núvol,
que avui emmiralla en les fosses
el seu bocí de cel més blau,
aquell verd que rebenta l’escorça
que tanmateix anit no hi era.


Oboè submergit
(1930-1932)

ILLA

              Només et tinc a tu
              cor de la meva raça

L’amor que et tinc m’entristeix,
terra meva, si el capvespre exhala
foscos perfums de tarongines,
o de baldres, i serè,
avança amb roses el torrent
a tocar de la desembocadura.

Perquè si torno als teus ribatges
i en el cant una veu dolça
crida des del camí insegur
no sé si infància o amor,
ànsia d’altres cels m’envolta,
i em refugio en les perdudes coses.


L’ÀNGEL

Dorm l’àngel
en roses d’aire, immaculat,
de costat,
a recer del ventre
les belles mans en creu.

La meva veu el desvetlla
i em somriu,
esquitxada de pòl.len
la galta que dormia.

Canta; m’assalta el cor,
cel opac de l’alba.
L’àngel és meu;
jo el posseeixo: gèlid.


LLAVOR

Arbres ombrívols,
naugraguen illes en vastos aquaris,
nit malaltissa,
en la terra que neix:

un fresseig d’ales
de núvol que s’escampa
en el meu cor:

res no morirà,
que en mi no visqui.

Tu em veus: així tan lleu he esdevingut,
tan dintre de les coses
que faig camí amb els cels;

perquè quan Tu ho vulguis
com la llavor em llencis,
ja cansat del pes que dorm.


Èrato i Apol.líon
(1932-1936)

DE LA MEVA OLOR D’HOME

En els arbres occits
udolen els inferns.
L’estiu reposa en la mel verge,
la sargantana en la infància monstruosa.

De la meva olor d’home
gràcia a l’aire dels àngels,
a l’aigua el meu cor celeste
en la fèrtil foscor de la cèl.lula.


DEL PECADOR DE MITES

Del pecador de mites,
recorda’m la innocència,
oh Etern, i l’arrapament,
i els estigmes funestos.

Té el senyal teu del bé i del mal,
i les imatges on es plany
la pàtria de la terra.


Poemes nous
(1936-1942)

ARA QUE EL DIA MUNTA

La nit finí, la lluna
es desfà lenta en la serena,
es pon en els canals.

És tan viu el setembre
d’aquesta terra de planures!
Hi verdegen els prats
com a les valls del sud per primavera.

He deixat els companys,
el meu cor he amagat entre velles muralles,
per quedar-me tot sol i recordar-te.

Oh tu, que ets més llunyana que la lluna,
ara que el dia munta
i bat damunt les pedres la pota dels cavalls.

    (Trad. Tomàs Garcés)


DÈLFICA

En l’aire d’ns cedres lunars,
sota senyal d’or, vam sentir el Lleó.
Presagi en fou l’udol de la terra.
ES desvela el nervi de corol.la
a la templa que minva el son
i  la teva veu òrfica i marina.

Com si fos la sal de l’aigua
jo surto del meu cor.
S’escola l’edat del llorer
i l’inquiet ardor
i la seva pietat sense justícia.

Mor exígua
la invenció dels somnis
a la teva espatlla nua
que fa olor de mel.

A tu m’elevo, oh dèlfica,
mai més humà. Secreta,
la nit de les pluges de llunes càlides

dorm als teus ulls:
i en aquesta calma de cels en ruïna
pervé la infància inexistent.
En els girs de solituds estel.lars,
en els fruits oberts de blat,
en la voluntat de les fulles,
seràs de la meva substància el crit.


INICI DE LA PUBERTAT

Saquejadora d’inèrcies i dolors,
la nit; a l’empar dels silencis,
l’edat de nou germina
de les obliqües tristeses.

I veig en mi els infants
xamosos encara i lleugers,
al vessant de les petxines,
que es torben amb la meva veu mudada.



Dia rere dia
(1947)

SE SENT ENCARA EL MAR

Des nits i nits ençà se sent encara el mar,
lleu, amunt i avall, a frec de l’arena llisa.
Eco d’una veu tancada en la ment
que sorgeix del temps; i també aquest
plany assidu de gavines; potser
d’ocells de les torres, que l’abril
empeny envers la plana. Ja
em feies costat tu amb aquella veu,
i jo voldria que a tu també vingués,
ara, de mi un eco de memòria,
com aquell murmuri fosc de mar.


ELEGIA

Gèlida missatgera de la nit,
has retornat diàfana als balcons
de cases desfetes, a il.luminar
tombes ignotes, restes desateses
de la terra fumant. Aquí reposa
el nostre somni. I solitària et gires
vers el nord, vers on tota cosa  corre
sense llum a la mort; tu resisteixes

          (Trad. Xavier Riu)



La vida no és somni
(1946-1948)

GAIREBÉ UN MADRIGAL

El gira-sol s’arrupeix cap a occident
i el dia precipita ja el seu
ull en la ruïna i l’aire de l’estiu
es fa dens i arrufa ja les fulles i el fum
de les drassanes. S’allunya amb el discórrer
eixut dels núvols i el cruixit dels llamps,
aquest joc últim del cel. Encara,
i després dels anys, estimada, ens atura la mudança
dels arbres atapeïts dins la murada
dels Navigli. Però sempre és nostre el dia
i sempre aquell sol que se’n va
amb el fil del seu raig afectuós.



El verd fals i vertader
(1949-1955)

MÉS ENLLÀ DE LES ONDULACIONS DELS TURONS

La vida no t'ha fugit per càbales
o híbrids emblemes del zodíac o síl.labes,
i números ordenats per a redescobrir
el món. Però vas estar a la presó
mesurant, amb l'arena i la sang,
els silencis les veus de la mort,
més enllà de les ondulacions dels turons.

          (Trad. Josep Ballester)


DE LA XARXA D'OR

De la xarxa d'or pengen aranyes repugnants.

          (Trad. Josep Ballester)


ALS GERMANS CERVI, A LA SEUA ITÀLIA

En tota la terra riuen homes vils,
prínceps, poetes, que repeteixen el món
en somnis, savis de malícia i lladres
de sapiència. També a la meua pàtria riuen
de la pietat, del cor pacient, la solitària
malenconia dels pobres. I la meua terra és bella
en arbres i en homes, en martiri, en figures
de pedra i de color, d'antigues meditacions.

Els estrangers  ens palpen amb dits de mercaders
el pit dels sants, relíquies d'amor,
beuen vi i encens sota la plena lluna
de les ribes, en guitarres de reis tempren
cants de volcans. Durant anys  i anys
ací penetren armats, discorren per les valls,
al llarg de les planures, amb animals i rius.

Ací plora Polifem en la nit dolcíssima
encara amb el seu ull rebentat pel navegant
d'una illa llunyana. I la branca d'olivera crema sempre.

També ací divideixen en somnis la natura,
vesteixen la mort i riuen els enemics
familiars. Alguns estaven amb mi en el temps
dels versos d'amor i solitud, en els confusos
dolors dels molins lents i de llàgrimes.
Al meu cor acabà la seua història
quan van caure els arbres i les muralles
entre fúries i laments fraternals a la ciutat llombarda.

Però jo escric encara paraules d'amor,
i també aquesta és una carta d'amor
a la meua terra. Escric als germans Cervi
no a les set estrelles de l'Óssa: als set camperols
emilians. Pocs llibres tenien al cor,
moriren llançant daus d'amor al silenci.
Filòsofs soldats i poetes no sabien
d'aquest humanisme de raça camperola.
L'amor la mort en una fossa poc profunda de boira.

Qualsevol terra voldria els vostres noms de força, de pudor,
no per al record, sinó per als dies que s'escolen
lents d'història, ràpids de màquines de sang.

                   (Trad. Josep Ballester)



La terra incomparable
(1955-1958)

VISIBLE, INVISIBLE

Visible, invisible
el traginer a l’horitzó
invoca des dels marges del camí,
respon a la veu de les illes.
Jo tampoc no vaig a la deriva,
el món gira al voltant, llegeixo
la meva història com un guarda nocturn
les hores de les pluges. El secret té vores
felices, estrategemes, atraccions difícils.
La meva vida, habitants cruels i somrients
els meus carrers, dels meus paisatges,
no té manetes a les portes.
No em preparo per a la mort,
sé el principi de les coses,
la fi és una superfície per on viatja
l’invasor de la meva ombra.
Jo no conec les ombres.


LA TERRA INCOMPARABLE

Ja fa temps que et dec paraules d’amor:
o potser són aquelles que cada dia
fugen acuitades tot d’una que les bato
i la memòria les tem i fa
dels senyals inevitables un diàleg
enemic que es precipita amb l’ànima. Potser
el brogit de la ment no deixa sentir
les meves paraules d’amor o la por
de l’eco arbitrari que emboira
la imatge més dèbil d’un so
afectuós: o grapegen la ironia
invisible, la seva natura de destral,
o bé la meva vida ja està assetjada, amor.
O potser és el color el que les enlluerna
si topen amb la llum
del temps que vindrà a tu quan el meu
ja no pugui invocar amor obscur,
amor que plora
la bellesa, el trencament impetuós
amb la terra incomparable, amor.


MINOTAURE A CNOSSOS

Els joves de Creta tenien cintura
esvelta i malucs arrodonits. També per ells
mugia el Minotaure dins el  Laberint.
Saviesa, Ariadna, dels sentits de Pasífae
que escuà feres imatges amb el brau
expel.lit com Venus del mar.
Però l’art, les eines de l’home, els senyals
refinats d’una vida civil,
són vostres, cretencs, no hi ha mort.
Tanmateix ja no queda ningú que apunyali
el monstre a Cnossos, i al mercat
d’Iràklion confús i brut d’Orient
no hi ha res que s’assembli
a la Grècia d’abans de Grècia.



Deure i haver
(1959-1965)

NO HE PERDUT RES

Un altre cop sóc aquí, el sol gira
a les espatlles com un falcó i la terra
repeteix la meva veu en la teva.
I torna a començar el temps visible
en l’ull que albira la llum.
No he perdut res.
Perdre és caminar més enllà
d’un diagrama del cel
encalçant moviments de somnis, un riu
ple de fulles.




 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA