(París, 1808-1855)
“Els surrealistes es reclamaren de l’art de Nerval perquè havia estat un dels primers a proclamar que el somni és una altra vida i que, en la confluència de la nostra consciència de les coses i el que la nostra imaginació en llibertat ens diu d’elles, tot esdevé signe i símbol d’un saber que transcendeix  els límits estrets de la raó.”


Les quimeres

EL DESDICHADO

Som el Tenebrós, -el Viudo, - el Desconsolat,
el Príncep d'Aquitània de la Torre abolida:
la meva única Estrella és morta, -el meu llaüt constel.lat
porta el Sol negre de la Melancolia.

Dins la nit de la Tomba, Tu que m'has consolat,
torna'm el Posíl.lip i la mar d'Itàlia,
La flor que agradava tant al meu cor desolat,
i la parra on el Pàmpol amb la Rosa s'alia.

Som Amor o Febus?... Lusignan o Biron?
El meu front encara és vermell del bes de la Reina;
he somiat dins la Cova on neda la Sirena...

I he dos pics vencedor travessa l'Aqueront:
Modulant a la lira d'Orfeu, ara els uns ara els altres,
els sospirs de la Santa i els crits de la Fada.

     1853 (Trad. Jaume Galmés)


MIRTO

Pens en tu, Mirto, divina maga,
en el Posíl.lip altiu, que brilla amb mil focs,
en el teu front inundat de les claredats d'Orient,
en els raïms negres mesclats amb l'or de la teva trunyella.

És dins la teva copa també que havia begut l'embriaguesa,
i dins el llampec furtiu dels teus ulls somrients,
quan als peus d'Iaccus em veien pregar,
car la Musa m'ha fet fill de Grècia.

Sé per què allà baix el volcà s'ha tornat a obrir...
És perquè ahir l'havies tocat amb els peus àgils,
i tot d'una de cendres l'horitzó s'ha cobert.

D'ençà que un duc normand trencà els teus déus d'argila,
sempre, davall les branques del llorer de Virgili,
la pàl.lida Hortènsia s'uneix a la Murta verda!

     1854 (Trad. Jaume Galmés)


HORUS (déu egipci de la primavera, el sol naixent)

El déu Kneph tremolant l’univers s’estremia:
llavors Isis, sa mare, s’aixecà del seu llit,
i va fer un gest d’odi al seu espòs ferotge,
la lluor d’altre temps brilla als seus ulls verds.

“Mirau-lo va dir ella, es mor el vell pervers,
les gelades del món per sa boca han passat,
fermau el seu peu tort, i aclucau son ull tèrbol,
és el deu dels volcans i el rei dels hiverns!

“L’àguila ja ha passat, l’esperit nou em crida,
jo per ell he vistit la roba de Cibeles…
És l’infant estimat d’Hermes i d’Osiris!”

La deessa va fugir sobre en sa copinya d’or,
la mar ens retornava sa imatge adorada,
i els cels resplandien  a sota el mantell d’Iris


ARTEMISA

La tretzena retorna… Torna a ésser la primera;
i sempre és l’Única, - o és l’únic moment
car Reina, ets, oh Tu! la primera o l’última?
I tu Rei, ets tu l’únic o el darrer amant?...

Amau qui us amà del bressol al bagul
l’única que volia m’ama encar tendrament:
és la Mort – o la Mort… Oh delícia! oh turment!
La rosa que sosté és la malva doble.

Santa napolitana amb mans plenes de foc,
rosa amb cor violeta, flor de Santa Gudula:
has encontrat la creu en el desert dels cels?

Roses blanques, tombau! insultau nostres Déus,
Caieu fantasmes blancs, del vostre cel que crema:
- La Santa de l’abisme és més santa als meus ulls!


VERSOS DAURATS

¿Et creus que ets, home, lliurepensador, únicament
d’aquest món en què esclata la vida en tota cosa?
De les forces que tens ta llibertat disposa,
però dels teus consells l’univers és absent.

Respecta en l’animal un esperit agent!
La Natura té una ànima per cada flor desclosa;
un misteri d’amor dins el metall reposa;
“Tot és sensible!” I tot damunt de tu és potent.

Tem, al mur que creus cec, un esguard que t’espia!
Àdhuc a la matèria un verb és ajuntat...
No la facis servir per a cap feina impia!

Sovint, dins l’ésser obscur, viu un Déu amagat;
i com l’ull que cobert de ses parpelles neix,
pur, al fons de les pedres, un esperit s’acreix.

    (Trad. Marià Villangómez)



Altres poemes


FANTASIA

Hi ha un aire pel qual donaria
tot Rossini, tot Mozart i tot Weber,
un aire antic, llangorós i fúnebre,
que just per mi té encants desconeguts!

Així, cada volta que arrib a sentir-lo,
dos-cents anys la meva ànima rejoveneix:
fins a Lluís tretze, i m'apar veure estendre's
un pujol verd, que el ponent torna groc,

lavors un castell de maó amb cantons de pedra,
amb els vitralls acolorits de vermell,
cenyit de grans parcs, amb un riu
banyant-li els peus, que corre entre unes flors;

llavors una dama, a l'alta finestra,
rossa amb els ulls obscurs, la roba antiga,
que, potser en una altra existència,
he vista ja... i me'n record!

     (Trad. Jaume Galmés) 


LA COSINA

L'hivern té els seus plaers, i sovint,. els diumenges,
quan un poc de sol fa groga la terra blanca,
solem, amb la cosina, sortir a passejar...
- I que no vos haguem d'esperar per sopar,
diu la mare. I quan heu vist, a les Tuileries,
prou, baix dels arbres negres, els vestits florejats,
l'al.loteta té fred... i vos fa reparar
com la boira del vespre comença a aixecar-se.

I tornam, parlant del bell dia que enyoram,
que se n'ha anat volant... i de flama discreta:
i ensumam en entrar, havent-hi molta gana,
des de baix de l'escala, -l'endiot que es rosteix.

    (Trad. Jaume Galmés)


EL PUNT NEGRE

Qualsevol que ha mirat el sol fixament
creu veure davant els ulls volar obstinadament
entorn d'ell, en l'aire, una taca lívida.

Així, ben jove encara i més audaç,
sobre la glòria un instant vaig gosar fixar els ulls:
un punt negre va quedar dins el meu esguard àvid.

Després, mesclada amb tot com un signe de dol,
pertot, onsevulla que s'aturi el meu ull,
la veig posar-se també, la taca negra!-

Què, sempre? Entre jo incessantment i la benaurança!
Oh!, només l'àguila -ai de nosaltres, ai!
Contempla impunement el Sol i la Glòria.

     (Trad. Jaume Galmés)


LES CIDALISES

I les nostres amades?
Són a dins el fossar!
Són més afortunades,
tenen més bella llar!

Celestials estances
a,mb els àngels prop seu,
i canten alabances
de la Mare de Déu!

Oh blanca enamorada!
Oh verge just en flor!
Amant abandonada,
musteïda pel plor!

L'ull se us enriolava
de fonda eternitat...
Fogau la volta blava,
llums que el món ha apagat!

     (Trad. Jaume Galmés) 

EL DESPERTAR EN COTXE

Vet aquí qle que vaig veure: -Els arbres del camí
fugien mesclats com un exèrcit desfet,
i a baix, talment commòs pels vents que s'encrespaven,
el sòl cargolava ones de gleva i de llambordes!

Uns cloquers conduïen entre les planes verdes
llurs llogarets de cases de guix i recobertes
de teules, que trotaven com si fossin ramats
de mens blancs, amb l'esquena marcada de vermell!

I els puigs embriagats trontollaven, - el riu
talment un serpent boa, sobre la vall sencera
estès, s'abalançava per entortolligar-los...
-Anava en posta, jo, a penes despertat!

     1831 (Trad. Jaume Galmés)



Galmés, Jaume. Versions del francès (XIX-XX). Mallorca, Sa nostra, 1999


 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA