(1907-1988)

Poesía esencial. Galaxia Gutemberg, 2005.


Entreveig el dia que els homes emprendran sense engany el viatge de l’energia de l’univers.


Furor i misteri
(1938-1947)

CALENDARI

He lligat les unes amb les altres les meves conviccions i engrandit la teva Presència. He atorgat un curs nou als meus dies, adossant-los a aquesta força espaiosa. He acomiadat la violència que limitava el meu ascendent. He pres sense clams el canell de l’equinocci. L’oracle ja no em subjuga. Entre: experiment o no la gràcia.
L’amenaça s’ha refinat. La platja, que cada hivern es farcia de regressives llegendes, de sibil.les amb els braços plens d’ortigues, es prepara per socórrer els altres éssers. Sé que la consciència que s’arrisca no ha de tèmer gens l’arrasadora.


PARTICIÓ FORMAL

VII

El poeta ha de tenir la balança igual entre el món psíquic de la vetlla i la facilitat temible del son, les línies del coneixement en les quals jau el cos subtil del poema, anant indistintament de l’un a l’altre des d’aquests estats diferents de la vida.


X

Convé que la poesia sigui inseparable del predible, però encara no formulat.


XVII

Heràclit posa l’accent en l’exaltant aliança dels contraris. Veu en primer lloc en ells la condició perfecta i el motor indispensable per produir l’harmonia. En poesia ha passat que al moment de la fusió d’aquests contraris ha sorgit un impacte sense origen definit l’acció dissolvent i solitària del qual provocava el lliscament dels abismes que transporten el poema de manera tan antifísica. Correspon al poeta de sortir al pas d’aquest perill fent intervenir o bé un element tradicional de provada eficàcia, o gé el foc d’una acció demiúrgica tan miraculosa que anul.li el trajecte de causa a efecte. El poeta pot aleshores veure els contraris –aquests miratges puntuals i tumultuosos-, personificar-se la seva distastia immanent, essent sinònims, com sabem, poesia i veritat.


XXXIX

Al llindar de la pesantor, el poeta com l’aranyta construeix la seva ruta en el cel. En part ocult a si mateix, a’apareix als altres, en els rajos de la seva astúcia inaudita, mortalment visible.


XLV

El poeta és la gènesi d’un ésser que projecta i d’un ésser que reté. A l’amant li empenyora la vida, a la ben-amada, la llum. Aquesta parella formal, aquest doble sentinella li dóna patèticament la veu.


LII

Aquesta fortalesa que vessa llibertat per cada una de les seves poternes, aquesta forca de vapor que manté en l’aire un cos d’una envergadura prometeica que el llamp il.lumina i evita, és el poema, de capricis exorbitants, que en l’instant ens obté després desapareix.


FULLS D’HIPNOS

Hipnos va capturar l’hivern i el va vestir de calabruix. L’hivern es va fer somni, Hipos esdevingué  foc. La continuació pertany als homes.

13

El temps vist a través de la imatge és un temps perdut de vista. L’ésser i el temps són ben diferents. La imatge espurneja eternal, quan ha depassat l’ésser i el temps.


17

Sempre m’alegra el cor aturar-me a Forcalquier, menjar a cals Bardouin, estrènyer la mà de Marius l’impressor i de Figuière. Aquesta penya de bona gent és la ciutadella de l’amistat. Tot el que trava la lucidesa i ralenteix la confiança és bandejat d’aquí. Ens hem unit d’una vegada per totes davant l’essencial.


30

Archiduc em confia que ha descobert la seva veritat quan s’ha unit a la Resistència. Fins aleshores era un actor de la seva vida, criticaire i desconfiat. La insinceritat l’enverinava. Una tristesa estèril a poc a poc el recobria. Avui estima, es dóna, es compromet, va nu, provoca. Aprecio molt aquest alquimista.


58

Paraula, tempesta, gel i sang acabaran per formar un gebre comú.


59

Si l’home a vegades no tanqués sobiranament els ulls, acabaria per no veure pus el que ho paga d’ésser mirat.


83

El poeta, conservador dels infinits rostres del vivent.


104

Els ulls sols són encara capaços de fer un crit.


145

Felicitat que no és sinó l’ansietat diferida. Felicitat blavenca, d’una insubordinació admirable, que es llança des del plaer, pulveritza el present i totes les seves instàncies.


153

M’explic més bé avui aquesta necessitat de simplificar, de fer entrar tot dins un, a l’instant de decidir si tal cosa ha de tenir lloc o no. L’home s’allunya a desgrat del seu laberint. Els mites mil.lenaris l’empenyen a no partir.


ELS LLEIALS ADVERSARIS

DIGUES…

Digues el que el foc dubta a dir
Sol de l’aire, claretat que gosa,
I mor d’haver-ho dit per a tots.


EL POEMA PULVERITZAT

ARGUMENT

Com viure sense desconegut davant de nosaltres?
     Els homes d’avui volen que el poema sigui a la imatge de la seva vida, fer amb tan poques atencions, amb tan poc espai i cremat d’intolerància.
     Perquè ja no els és permès d’actuar supremament, en aqueixa preocupació fatal per destruir-se pel seu semblant, perquè la seva inerta riquesa els frena i els encadena, els homes d’avui, l’instint afeblit, perden, tot mantenint-se vius, fins i tot la pols del seu nom.
     Nascut de la crida de l’avenir i de l’angoixa de la retenció, el poema, elevant-se des del seu pou de fang i estrelles, testimoniarà quasi silenciosament, que no hi havia res en ell que no existeix vertaderament en una altra part, en aquest rebel i solitari món de les contradiccions.


LLINDAR

Quan trontollà la presa de l’home, aspirada per la falla gegant i l’abandó del diví, uns mots en la llunyania, uns mots que no volien perdre’s, intentaren resistir l’exorbitant embranzida. Allà es decidí la dinastia del seu sentit.
     He corregut fins a la sortida d’aquesta nit diluviana. Plantat en l’alba tremolosa, la meva cintura plena d’estacions, jo us esper, oh amics meus que vindreu. Ja us endevino darrera la negror de l’horitzó. La meva llar no para de desitjar les vostres cases. I el meu bastó de xiprés riu de tot cor per vosaltres.


MARTA

Marta de qui aquestes velles parets no es poden apropiar, font on s’enmiralla la meva monarquia solitària, com podria mai oblidar-te si no tinc necessitat de recordar-te: tu ets el present que s’acumula. Ens unirem sense haver-nos d’abordar, que preveure’ns com dos cascalls fan en amor una anèmona gegant.
     No entraré en el teu cor per limitar la seva memòria. No retendrè la teva boca per impedir-li que s’obri sobre el blau de l’aire i la set de partir. Vull ésser per a tu la llibertat i el vent de la vida que atrevessa el llindar de sempre abans que la nit esdevingui introbable.


A LA SALUT DE LA SERP

XXIV

Si habitam un llamp, és el cor de l’etern.

XXVI

La poesia és de totes les aigües clares la que més es torba en els reflexos dels ponts.
     Poesia: la vida futura a l’interior de l’home requalificat.



Les Matinals
(1947-1949)

JUGA I DORM

CENTON

Cerques el meu punt feble, la meva falla? La seva descoberta et permetria tenir-me a mercè? Però, assaltant, no veus que jo som un garbell i que el teu poc de cervell s’asseca entre els meus rajos expirats?

No tenc ni calor ni fred: jo governo. No obstant, no acostis massa la mà cap al ceptre del meu poder. Gela, crema… N’orejaries la sensació.

Estimo, capturo i restitueixo qualcú. Som dard i abeuro de llum el presoner de la flor. Tals són les meves contradiccions, els meus serveis.

En aquell temps, somreia el món i el món em somreia. En aquell temps que no fou mai i que llegeixo a la pols.

Els qui contemplen com sofreix el lleó dins la seva gàbia es podreixen en la memòria del lleó.

A un rei a qui un corredor de quimeres atrapa, li desitjo que es mori.


ROJOR DELS MATINALS

II

Quan hom té la missió de desvetllar, comença per empolainar-se al riu. El primer encant, així com el primer estremiment són per a un mateix.

III

Imposa la teva ventura, estreny la teva benaurança i ves cap al teu risc. A mirar-te, ells s’hi habituaran.

XX

Sembla que hom neix sempre a mig camí del començament i de la fi del món. Creixem en revolta oberta quasi tan furiosament contra els que ens emporta com contra el que ens reté.

XXI

Imita el menys possible els homes en la seva enigmàtica malaltia de fer nusos.



Les voisinages de van Gogh (1985)
Els veinatges de van Gogh (Cafè Central / Eumo editorial, Vic 2003)
(Versió catalana de Vinyet Panyella)

EL BON SALTADOR

     Tigron, gos meu, aviat t’hauràs tornat un cicerer ben gros i ja no copsarés més la connivència del teu esguard, ni el tremolor de la punta del teu musell, ni les bordades d’aguait a tort i a dret que mai no em feien nosa. Quin camí anàvem a prendre? Jo entrava i sortia de la teva jovenesa, vorejant una existència tan llarga que potser esdevindria només la meva per afegir-se algun dia al meu oblit, testa anònima. Després, al capdavall, es perfilaria un camp que ploraria en deixar-se travessar! Ni amatent, ni indiferent. Mentrestant llegiria en els batecs accelerats del teu cor: fatal separació.
     Ah! perd el seu capteniment aquell qui no entreveu al mirall esborrat de casa seva més que els dos mots, entrar i morir, sense tenir res de trist passavolant. Almenys, ho creu així, sense cap possibilitat de retornar. L’afecte, gos meu!


SOCIETAT

     Era desembre, la nit es vestia d’hora. Una pluja fogosa s’entremesclava amb un vent que tot ho glaçava, bastonejant-lo. Uns quants caçadors s’amagaven al boscatge, amb un genoll sobre els branquillons. La cacera que emigrava per aquell mal temps era un vol de tords esfereïts; l’ull dels tiradors, sobre les seves terres grasses amb plantes prou ben arrenglerades, imaginava els ocells a ponent, frisant per morir.
     Els fons dels llits són plens de zel, però massa freds.


 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA