|
W. B. Yeats
(1865-1939)
Poeta, dramaturg, prosista i estadista irlandès. Premi Nobel 1923. “Yeats és una de les figures centrals de la poesia anglo-americana d’aquest segle.” La seva poesia ha passat per diverses èpoques, amb influències molt diverses: Blake, Nietzsche, Pound.
UN VESTIT
Vaig fer de la meva cançó
un vestit cobert de brodats
trets de velles mitologies
del taló fins al coll;
però els necis van agafar-lo,
se’l van posar davant tothom
com si ells l’haguessin treballat.
Cançó, deixa que el prenguin,
ja que és més gran empresa
caminar nu.
(Trad. Marià Villangómez)
LA MORT
Ni por ni esperança acompanyen
un animal agonitzant;
l’home espera la seva fi
tement-ho i esperant-ho tot;
ha mort moltes vegades,
moltes vegades s’ha aixecat de nou.
Un gran home en el seu orgull,
fent cara als assassins,
llança l’escarni sobre
l’alè que es paralitza;
coneix la mort a fons
-l’home ha creat la mort.
(Trad. Marià Villangómez)
Irlanda indòmita. 150 poemes de W. B. Yeats
Traducció de Josep M. Jaumà
Barcelona, Edicions de 1984, 2015
La rosa
(1893)
A IRLANDA EN ELS TEMPS A VENIR
Sapigueu que vull ser comptat
com un germà dels qui han cantat
a Irlanda -per guarir-li els torts-
rimes, balades i cançons;
i no vull ser meys que ells perquè
les roses roges del rivet
d'aquella que era molt abans
que Déu creés àngels alats
solquen pertot les meves pàgines;
car, quan el món florí primer,
amb peus alats i pas lleuger
començà a batre el cor d'Irlanda;
i les espelmes dels estels
encara guien els seus peus;
i els pensaments d'Irlanda encara
vetllen la seva santa calma.
Ni puc no ser-hi comptat com
Davis, Mangan o Ferguson,
car diuen més, si bé ho ponderes,
les meves rimes que les seves
dels sabers vells, obscurs, pregons,
que Déu atorga a aquell que dorm.
Perquè a la taula hi veig, corrent
d'ací d'allà, els quatre elements:
que, lluny dels caps pensants, s'aplegen
a l'aigua, al foc, al vent, la terra.
Qui viu, però, amb austeritat
ha de trobar el seu vell esguard
perquè tot home encalça, amb ells,
les roses roges del rivet.
Fades dansant sota la lluna!
Oh terra druida, cançó druida!
Mentre que us puc escriure, escric
del que he estimat, somnis que he vist.
Des que naixem fins a morir
no dura sinó un breu sospir;
i les cançons, l'amor, nosaltres,
els mariners de la nit alta
i tot el que a la taula va
com un bruixot d'ací d'allà
fugen cap on potser no hi hagi
-en la veritat i el seu erm èxtasi-
ni amor ni somnis; perquè Déu
avança amb passos blancs de neu.
Poso el meu cor en els meus versos
perquè, quan vinguin els temps grisos,
vegeu com encalçava amb ells
les roses roges del rivet.
El vent entre les canys
(1899)
LA CANÇÓ DE L'ERRANT AENGUS *
Vaig fugir al bosc d'avellaners **
perquè em sentia bullir el cap,
i vaig tallar i pelar una vara
i lligar amb fil una baia a un ham;
i quan les blanques papallones
titil·laven com els estels,
vaig llançar aquella baia al riu
i vaig pescar-hi un peix d'argent.
I quan el vaig haver deixat a terra
vaig disposar-me a abrandar el foc,
però vaig sentir un renou per terra:
algú em cridava pel meu nom;
es mudà en noia resplendent
amb flors de pomera als cabells:
em cridà pel meu nom, i en l'aire
lluminós desaparegué.
Malgrat que vell de tant errar
entre turons i fondalades,
descobriré cap on anà
per prendre-li les mans i besar-la;
aniré per la gespa clapada
fins que el temps s'extingeixi del tot
collint les pomes d'argent de la lluna
i les pomes daurades del sol.
* Déu de la joventut, la bellesa i la poesia
** L'avellaner, a la tradició irlandesa, és l'arbre del Paradís, de la vida i del coneixement
ELL DESITJARIA LES TELES DEL CEL
Si tingués les teles brodades del cel,
teixides amb llums d'or i d'argent,
les teles blaves i grises i fosques
de la nit i la llum i la mitja llum,
te les estendria sota els peus:
però sóc pobre i tinc només els somnis;
jo t'he estès els meus somnis sota els peus;
trepitja amb cura, que em trepitges els somnis.
EL VIOLINISTA DE DOONEY
Quan faig sonar el meu violí a Dooney
balla la gent com una ona del mar;
el meu cosí és mossèn a Kilvarnet,
a Mocharabuiee ho és el meu germà.
Passo davant del cosí i del germà
mentre llegeixen uns llibres de resos;
jo llegeixo el meu llibre de cants
que vaig comprar a la fira de Sligo.
Quan arribem al final de la vida,
amb Pere assegut al seient,
ens somriurà als tres vells esperits,
però em farà passar a mi el primer;
perquè els bons són sempre els alegres
si no és per un mal atzar,
i als alegres els agrada el violí,
i als alegres els agrada ballar:
i quan la gent d'allà dalt se n'adoni
em sortiran tots a trobar
dient: "Aquí ve el violinista de Dooney!",
i ballaram com una ona del mar.
L'elm verd i altres poemes
(1910)
FOSC PENIC
Vaig dir. "Sóc massa jove".
I després: "Ja sóc prou gran".
I vaig llançar enlaire un penic
per saber si podia estimar.
"Vés, jove, vés i estima
si la dama és jove i bella."
Ah, fosc penic, fosc penic, estic atrapat
entre els rulls de la seva cabellera.
I el penic em cantà cara a cara:
"No hi ha ningú prou savi al món
que ho sàpiga tot de l'amor,
perquè qui hi pensa es troba pres
entre els rulls dels seus cabells
fins que s'esgotin els rulls del temps".
Ah, penic, fosc penic, fosc penic,
mai no es comença massa prest.
Responsabilitats
(1914)
CRIDÀ UN CAPTAIRE A UN ALTRE
"És hora de deixar el món i d'anar
a refer la salut vora el mar",
cridà un captaire, delirant, a un altre,
"i forjar-me l'ànima, abans no em quedi calb."
"I tenir dona i casa confortables
que em deslliurin del diable que duc dins",
cridà un captaire, delirant, a un altre,
"i el diable pitjor de l'entrecuix."
"I si em casés amb una bella mossa...,
no cal que ho sigui massa; tant se val",
cridà un captaire, delirant, a un altre,
"que hi ha un diable dintre dels miralls."
"No cal que sigui rica, que el diner
perd als rics, com als pobres la picor",
cridà un captaire, delirant, a un altre,
"i mai no estan ni contents ni amb humor."
"I viuré satisfet i respectable
sentint, de nit, enre la pau dels arbres",
cridà un captaire, delirant, a un altre,
"el vent que em duu el clamor d'ànecs salvatges."
UN ABRIC
Vaig fer-me un abric de cançons
cobert de brodaries
de velles mitologies
del coll fins als talons;
però els folls me'l van prendre
i el duien, presumint
com si fos obra seva.
Cançó, deixa'ls-el dur:
és més agosarat
anar tot nu.
Els cignes silvestres de Coole
(1919)
UN GRAN JURAMENT
D'altres, perquè mancares
al teu gran jurament, foren els meus amics;
però sempre que veig la mort al meu davant,
o que m'enfilo pels cimals del somni,
o m'excito amb el vi,
trobo de sobte el teu semblant.
PRESÈNCIES
Ha estat una nit estranya: era
com si se'm posessin de punta els cabells.
Des de la posta del sol he somniat
que unes dones rialleres, o salvatges, o tímides,
pujaven, amb remor de blondes o de sedes,
fent cruixir la meva escala. Havien
llegit el que he rimat sobre el fet monstruós
de l'amor que es retorna però no és correspost.
Es van quedar a la porta, o entre el meu gran
faristol de fusta i la llar de foc,
des d'on podia sentir els batecs dels seus cors.
Una, una puta, una altra, una criatura
que no ha sentit mai per cap home deler.
I una altra, una reina, potser.
ELS GLOBUS DE LA MENT
Mans: feu el que se us mana;
porteu el globus de la ment
que s'infla i s'arrossega amb el vent
a la seva estreta cabana.
La torre
(1928)
NAVEGANT CAP A BIZANCI
I
Aquell no és país per a vells. Els joves
en braços uns dels altres, els ocells als arbres
-morents generacions- amb els seus cants,
els saltants amb salmons, els mars plens de verat,
peix, carn o ocell alaben tot l'estiu
tot el que és engendrat i neix i mor.
Presos d'aquesta música sensual,
obliden els monuments de la ment immortal.
II
Un home vell no és més que una fotesa,
un abric espellifat sobre un bastó, llevat
que l'ànima piqui de mans i canti, i més fort canti
per cada esquinç del seu vestit mortal.
No s'aprèn a cantar sinó en l'estudi
de la magnificència dels monuments.
Per això he navegat pels mars fins aquí,
la ciutat sagrada de Bizanci.
III
Oh savis que guardeu el foc diví
com al mosaic damunt d'un mur, daurat.
Baixeu del foc sagrat, gireu enrere
i ensenyeu la meva ànima a cantar;
feu cendres del meu cor: foll de desig
i subjectat a un animal morent,
ni tan sols sap el que és; i feu-me entrar
dins l'artifici de l'eternitat.
IV
Un cop sortit del món, mai no prendré
cap forma corporal de la natura,
sinó una forma com les dels orfebres
grecs, d'or esmaltat, picat amb un martell,
per mantenir el sòpit emperador despert.
O, en una branca daurada, cantar
als senyors i les dames de Bizanci
el que ha passat, o passa, o passarà.
LEDA I EL CIGNE *
Panteix sobtat: les grans ales batent
damunt la noia atordida, les negres
membranes amoixant-li les cuixes, el bec
sota el clatell, el pit d'ell a l'indefens pit d'ella.
Com poden els seus dits, aterrits, allunyar
l'insigne alat de les cuixes que cedeixen?
Com pot el cos, tombat pel blanc assalt,
no sentir aquell estrany cor que hi batega?
L'estremiment dels lloms engendra allí
el mur caigut, la torre i sostre en flames
i Agamèmnon mort.
Captiva així,
sotmesa per la sang bestial de l'aire,
¿adquirí el saber d'ell amb son poder
abans que el bec mesell la deixés caure?
* Zeus, en forma de cigne, violà Leda. D'aquesta unió en nasqueren: Hèlena, Clitemnestra, Càstor i Pòl·lux
L'escala de cargol i altres poemes
(1933)
LA MORT
Ni esperança ni por no afecten
un animal que mor;
l'home espera el final
tement-ho i esperant-ho tot;
ha mort moltes vegades
i ha reviscut molts cops.
Un gran home orgullós,
quan s'enfronta a assassins,
se'n riu amb menyspreança
si l'alè és abolit;
coneix la mort a fons:
l'home ha creat la mort.
UN DIÀLEG DE L'ÀNIMA I EL JO
I
La meva ànima. Cap a l'antiga escala de cargol et convoco;
fixa la teva ment en l'ascens costerut,
en els trencats i arruïnats merlets,
en l'estel que assenyala el pol ocult,
en l'aire sense alè i ple d'estels;
i fixa cada pensament ociós
en aquell lloc on mor el pensament:
qui destriarà l'ànima de la foscor?
El meu jo. L'espasa consagrada que tinc sobre els genolls,
la vella arma de Sato, encara tal com era,
com navalla esmolada o com lluent mirall
no maculat pels segles,
i el vell brodat de seda, florit, tret d'un vestit
d'alguna cortesana i ben lligat
a l'entorn de la beina de fusta, pot encara,
estripat, protegir i, mustiat, adornar.
La meva ànima. Per què la imaginació ha de recordar
molt després de viscuts els millors anys,
emblemes de l'amor i de la guerra?
Pensa en la nit ancestral, que podria
-si la imaginació menyspreés la terra,
i l'intel·lecte, el seu vagarejar
cap a això, cap a allò o el de més enllpa-
deslliurar-nos del crim de morir i néixer.
El meu jo. Montashigi, el tercer del seu clan, la forjà
fa cinc-cents anys, i l'envolten encara
aquestes lfors de no sé quin brodat
-color de cor de púrpura- que són,
per mi, emblemes diürns contra la torre
emblemàtica de la nit,
i reclamo el meu dret com a soldat
de repetir altre cop aquest vell crim.
La meva ànima. Tanta abundància en aquest lloc sobreïx
i cau dins la ribella de la ment,
que l'home es torna cec i sord i mut,
i l'intel·lecte ja no distingueix
l'és de l'hauria, el saber d'allò sabut...
És a dir: que s'enfila cap al cel;
sols es perdona els morts; quan penso això
la meva llengua es torna com un roc.
II
El meu jo. Qui viu és cec i ha de beure el seu glop.
Què importa si les sèquies són impures?
¿Què importa si reviu sempre el mateix,
si ha d'aguantar l'esforç d'haver de créixer,
la ignominiosa infància, el sofriment
del nen que esdevé home:
un home inacabat, amb la sofrença
d'encarar-se amb la seva malaptesa,
o -si acabat- entremig d'enemics?...
¿Com, valga'm Déu, pervindrà a escapolir-se
de la desfigurada i bruta forma
que el mirall d'altres ulls maliciosos
llança sobre els seus ulls fins que a la fi,
creu que aquella deu ser la seva forma?
I què hi guanyaria de fugir
si l'honor el trobés a l'hivern gèlid?
M'alegra de reviure-ho novament,
i un cop més, fins si és vida per llençar-la
al fossat fastigós d'algun vell cec,
vell cec esbatussant altres vells cecs;
o bé dins el clot més exuberant
de les follies que un hom fa
o que haurà de sofrir en festejar
una dona orgullosa d'ànima discordant.
M'agrada resseguir fins a la font
cada incident de fets o pensaments;
comptar-ho tot -i perdonar-m'ho tot!
Quan els qui som com jo ens espolsem la recança
una dolçor tan gran ens flueix dins el pit
que comencem a riure i a cantar
i som per tota cosa beneïts,
i tot el que mirem és beneït.
LA SANG I LA LLUNA
I
Beneït sigui aquest indret
i més beneïda aquesta torre;
un poder sanguinari, arrogant,
s'alçà aquí des de la raça
expressant-la, dominant-la;
s'hi alçà igual que les parets
de les masies enrunades.
I jo amb escarni hi he aixecat
un poderós emblema
i el canto rima a rima
en escarni d'una època
al capdamunt mig morta.
II
La torre d'Alexandria era un far; la de Babilònia,
imatge dels moviments del cel, un quadern dels viatges del sol i de la lluna;
i Shelley tingué torres, anomenant-les poders coronats pel pensament.
Declaro aquesta torre el meu símbol; declaro
que els cercles, revolts i espirals d'aquesta roda de molí que és l'escala són la
meva escala ancestral;
i que Berkeley i Burke, Goldsmith i el Degà hi varen pujar.
Swift colpejant-se el pit amb sibil·lí deliri cec
perquè el cor, amarat de sang, fins a la humanitat l'havia empès;
Goldsmith xarrupant deliberadament del pot de mel de la seva ment,
i Burke, d'altiu pensament, que provà que l'Estat era un arbre,
que l'inconquerible laberint d'ocells, segle rere segle,
sols llença fulles mortes a la igualtat matemàtica;
i Berkeley, l'emissari de Déu, que demostrà que tot era un somni,
que aquest pragmàtic, insensat i porc món i els seus garrins aparentment tan
sòlids
s'esvairien en un instant si la ment fes un canvi;
Saeva Indignatio * i el sou del camperol,
la força que dóna a la nostra sang i condició la magnanimitat de fer el que hom
vol;
tot el que no és Déu consumit pel foc intel·lectual.
III
La puresa sense núvols de la lluna
clava a terra, com un fletxa, la seva llança.
Set segles han passat i encara és pura;
la sang de la innocència no hi deixà taca.
Per aquesta terra, amarada de sang, han passat assassí, botxí, soldat
per un sou miserable, per un odi abstracte o cega por, i vessaren sant,
però ni un sol dels esquitxos no la pogué tacar.
Olor de sang a l'escala ancestral!
I els que no n'hem vessada hem d'aplegar-nos-hi
i clamar per la lluna amb deliri embriac.
IV
S'adhereixen a les finestres polsegoses, lluents
i semblen adherir-se ala cel lluent de lluna,
papallones-paó, papallones-carei,
mentre volen un parell d'arnes nocturnes.
¿Està cada nació moderna com la torre,
mig morta al capdamnut? No em feu cas:
la saviesa és propietat dels traspassats,
incompatible amb la vida; i el poder,
com tot allò que la sang embruteix,
és propietat dels vius: però cap taca
no ensutzarà el rostre de la lluna
quan, des d'un núvol, gloriosament, ens guaita.
* Expressió llatina que significa "salvatge indignació" i que es troba a l'epitafi de Swift, a la catedral de Saint Patrik, a Dublín
EL SEGLE DINOU I DESPRÉS
Encara que el gran cant mai no retorni,
en això que tenim trobem un gran plaer:
el retrunyir dels còdols a la platja
i l'ona que cedeix.
L'EPITAFI DE SWIFT
Recalà Swift al seu repòs;
allí no podrà ferir-lo
la salvatge indignació.
Vés, si el goses imitar,
viatger atordit pel món; ell
serví la humana llibertat.
MOHINI CHATTERJEE
Vaig dir-li: "He de pregar?".
Em respongué el braman:
"Prega per no res; digues
cada nit, al teu llit:
"He estat un rei,
he estat un esclau,
no hi ha cap cosa
-foll, bergant, truà-
que no hagi estat,
però al meu pit
miríades de caps s'hi han adormit"."
Per donar pau a un noi
de viure turbulent,
Mohini Chatterjee
digué mots com aquests.
I jo els comento així:
"Els vells amants, encara
poden tenir
allò que els negà el temps:
tomba damunt de tomba;
per fer-los satisfets;
sobre la terra negra,
formats, els vells guerrers;
un naixement darrere
un altre, que els canons
espaordeixen el temps;
part i mort aplegats
o -com diuen els savis-
ballar amb peus immortals".
GRATITUD ALS MESTRES DESCONEGUTS
Allò que es proposaven,
ho feien:
tot penja com gota de rosada
d'un bri d'herba.
El funeral de Parnell i altres poemes
(1935)
UNA PREGÀRIA PER A LA VELLESA
Déu em guardi de pensaments
nascuts sols dins la ment;
qui canta una cançó per sempre
pensa amb tot l'esquelet.
Que em guardi del que fa als vells savis
admirats per tothom;
oh, què sóc jo per no semblar
foll per una cançó?
Prego -s'han acabat les modes,
la pregària ha tornat-
poder semblar, per vell que mori,
un foll apassionat.
Nous poemes
(1938)
ESPIRALS CAPGIRADES *
Espirals capgirades! Vell Rostre Petri, observa:
allò pensat fa temps ja no pot ser pensat,
car el bell mor de bell, el digne mor de digne,
i els traços més antics han estat esborrats.
Corrents absurds de sang ara embruten la terra;
Empèdocles engega el món al botavant;
Hèctor ha mort i hi ha llum sobre Troia;
i els qui ho veiem riem amb tràgica joia.
Què se'ns en dóna que el balb malson senyoregi,
que sang i fang embrutin els cossos delicats?
Què importa? No llancem ni un sospir ni una llàgrima;
una època més gran, més graciosa ha acabat;
pels colors em delia abans, pels maquillatges
a les tombes antigues, però ara ja mai més:
què importa? Des d'una cova ens ve una veu
que només sap un crit: "Que us alegreu".
Hàbit i treball sollen i embruteixen les ànimes;
què importa? Tots aquells que el Rostre Petri estima,
els amants de les dones i els cavalls,
del marbre d'un sepulcre rebentat,
d'una foscor entre fures i mussols
o de qualque no-res fosc i ric, exhumaran
el noble i sant obrer, i girarà
tot, altre cop, dins l'antiquada espiral.
* Yeats creia que la història es movia en orbes, que són com dues espirals oposades que s'entrecreuen, símbols de la conflictivitat de la vida.
LA PRIMERA CANÇÓ DE LA MINYONA
Com pot, aquest rodamón
que ara dorm rendit,
estar-se -estrany amb estrany-
damunt el meu fred pit?
De què serveix sospirar
per una estranya nit?
L'amor diví l'ha resguardat
de ser malastruc.
El plaer l'ha tornat
tou com un cuc.
L'ESPERÓ
Us sembla horrible que luxúria i ràbia
em sedueixin, a la meva edat;
no em van turmentar tant quan era jove;
quin altre esperó em queda per cantar?
AQUELLES IMATGES
I si et pregués de sortir de
la cova de la ment?
Hi ha exercicis millors
sota del sol i el vent.
No t'he demanat mai
d'anar a Moscou o a Roma
deixa ja d'esforçar-te,
fes tornar les Muses.
Busca aquelles imatges
pròpies d'un món feréstec:
la verge i el lleó,
la criatura i la meuca.
Descobreix aquella àliga
suspesa a mitja altura;
recobra els cinc sentits
que fan cantar les Muses.
Últims poemes
(1938-1939)
LAMENT DE JOHN KINSELLA PER LA SENYORA MARY MOORE
I
Una fi sobtada i sagnant
per tret o dogal,
car la mort et pren el que esimes
i deixa el que no vols.
Em podia haver pres la germana
o un grapat de cosins,
però res no ha satisfet la folla
comla meva Mary Moore,
que sabia el que plau a un home
a la taula o al llit.
Com m'ho faré per belles mosses
sense la meva alcavota?
II
Era ràpida a fer tractes
com un vellard jueu,
i, el tracte fet, rèiem, garlavem
i bevíem a pler;
i, oh, si en sabia d'històries,
(no pas per a mossens),
que et mantenien l'ànima viva
oblidant anys i patiments;
i, com més vella, el que contava
ho refinava més
Com m'ho faré per belles mosses
sense la meva alcavota?
III
Si no fos pel pecat d'Adam
-un llibre del mossèn ho diu-,
encara hi hauria jardí de l'Edèn
i jo hi seria dins.
Allí l'esperança no es frustra
ni s'esgota l'hàbit feliç,
ni ell envelleix ni ella es refreda,
els amics van amb els amics.
Si el pa pot agafar-se als arbres,
qui es baralla per mig penic?
Com m'ho faré per belles mosses
sense la meva alcavota?
LES APARICIONS
Perquè la burla és més segura
vaig parlar d'una aparició
sense maldar a ser convincent
ni plausible a ningú seriós,
malfiant-me de l'ull popular,
tant el coratjós com el sagaç.
Quinze aparicions he vist; la pitjor,
un abric en un penjador.
Res no he trobat que em plagués tant
com una planejada mitja soledat;
poder passar-me mitja nit
amb un amic amb prou enginy
com per no deixar-me entreveure
quan resulto ininteligible.
Quinze aparicions he vist; la pitjor,
un abric en un penjador.
Quan algú envelleix, la joia
és més pregona cada dia;
el seu cor buit finalment s'omple,
i és que li cal aquesta força
perquè la Nit s'està apropant
i obre el seu misteri i espant.
Quinze aparicions he vist; la pitjor,
un abric en un penjador.
POLÍTICA
"En el nostre temps, el sentit
del destí humà es presenta en
termes polítics."
Thomas Mann
Amb aquesta noia al davant,
com puc fixar-me
en les polítiques de Roma, de Rússia
o d'Espanya?
Però vet aquí un home que ha viatjat i sap
de què parla,
i un polític que ha llegit i pensat,
i potser el que diuen és veritat
sobre alarmes i guerres i més alarmes.
Però, oh, poder tornar a ser jove
per abraçar-la!
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
