Boston, Massachusets, 27 octubre 1932 - Londres, 11 febrer 1963.

1953, intent de suïcidi. 1955 acaba els estudis i va amb una beca a Cambridge Anglaterra. 1956 coneix el poeta Ted Hughes i s'hi casa. 1957 torna als Estats Units amb Ted Hughes; diversos treballs: professora d'anglès, a les oficines de l'hospital de Boston. 1959 retorn a Anglaterra. 1960 neix la seva filla Frieda. 1962 neix el seu fill Nicholas. El setembre Ted Hughes l'abandona per una altra dona. 1963 se suïcida.

Ariel
(Barcelona, Columna, 1994)


No sóc pas més la teva mare
que el núvol que destil.la un mirall on reflecteix el seu
lent esvanir-se al grat del vent.
           Cançó del matí


un home vell s'extingeix.
No li és cap consol l'esposa que plora.
            Berck-plage


L'ASPIRANT

Abans que res, ja ets un dels nostres?
¿Portes
un ull de vidre, dents postisses o una crossa,
un clau o un garfi,
sexe de goma, pits de goma,

sutures que demostrin que et manca alguna cosa?
No, no? Com vols, doncs, que et donem res?
No ploris.
Obre la mà.
Buida? Ben buida. Heus aquí una mà

per omplir-la, amatent
a servir el te i esbargir migranyes
i fer tot el que li manis.
T'hi vols casar?
Té garantia:

et tancarà els ulls quan t'arribi la fi
i es fondrà de dolor.
De la sal en farem nova lleva.
Però veig que va a pèl.
Què me'n dius, d'aquest vestit?

Encartronat i negre, però t'escau.
T'hi vols casar?
És impermeable, irrompible, a prova
de foc i de bombes per la teulada.
Creu-me, t'hi enterreran.

Ara -i dispensa'm-, no tens res al cap.
També t'hi puc posar remei.
Vine, preciositat, surt de l'armari.
Bé, què me'n dius?
Nua com una pàgina per encetar,

però en vint-i-cinc anys esdevindrà de plata,
i en cinquanta d'or.
Una nina de carn i ossos, per on la miris.
Sap sargir, sap cuinar,
sap parlar, parlar,, parlar.

Funciona sense tares.
Tens un forat, és un emplastre.
Tens un ull, és una imatge.
Bé, noi, és l'última oportunitat.
T'hi vols casar, casar, casar?


MEDUSA

Vora la llenca pedregosa de la boca,
ulls remoguts per blancs bastons,
orelles que copsen les incoherències del mar,
hi hostatges el cap displicent; bola de Déu,
lent de mercès,

els teus acòlits
empenyen boges cèl.lules a l'ombra de la meva quilla,
s'obren camí com cors,
estigma roig al bell centre,
cavalquen l'ona furient que torna al punt de partida.

arrossegant el seu cabell de Jesús.
Me n'he escapat, em pregunto?
Se'm cabdella la ment cap a tu,
vell melic ple de percebes, cable atlàntic
que es conserva, sembla, en bon estat de miracle.

En tot cas, sempre ets allí,
alè tremolós al cap d'aquest fil,
corba d'aigua que s'enfila
a la meva canya, lluent i agraïda,
la toca i la xucla.

No t'he cridat.
No t'he cridat pas.
Tanmateix, tanmateix
vas navegar pels mars cap a mi,
grossa i roja, una placenta

que paralitza els amants apassionats.
Llum de cobra
que esperem l'alè de les campanes de sang
de la fúcsia. No podia respirar,
morta i sense diners,

sobreexposada, com una radiografia.
Qui te penses que ets?
L'Hòstia Consagrada? Una Maria llangorosa?
No tastaré ni un mos del teu cos,
ampolla dins la qual visc,

Vaticà sinistre.
N'estic farta, d'emplastres.
Verds com eunucs, els teus desigs
escarneixen els meus pecats.
Fuig, fuig, tentacle d'anguila!

No hi ha res entre nosaltres.


PAPÀ

Ja no em serveixes, no em serveixes
més, sabata negra
dins on he viscut com un peu
trenta anys seguits, mísera i blanca,
gosant a penes respirar o esternudar.

Papà, ha calgut que et matés.
Vas morir abans que en tingués temps,
feixuc com el marbre, un sac ple de Déu,
estàtua sinistra amb un dit del peu gris
tan gros com una foca de Frisco

i el cap dins de l'Atlàntic rampellut,
on aboca verd pèsol damunt el blau
de les aigües del bell Nauset.
Pregava tot sovint per recobrar-te.
Ach, du.

En llengua alemanya, a la ciutat polonesa
arrasada pel corró
de guerres i més guerres.
Però el nom d'aquella ciutat és molt corrent.
El meu amic polonès

diu que n'hi ha una dotzena o dues.
Així, mai no vaig saber
on plantaves el peu ni les arrels,
mai no vaig poder parlar amb tu.
Se m'encastava la llengua al paladar.

Se m'encastava al parany dels filats.
Ich, ich, ich, ich,
amb prou feines podia parlar.
Et veia en cada alemany.
I aquella llengua obscena

era un tren, un tren
que m'arrossegava  com a un jueu.
Un jueu cap a Dachau, Auschwitz, Belsen.
Vaig començar a parlar com un jueu.
Penso que bé podria ser jueva.

Les neus del Tirol, la cervesa blanca de Viena
no són tan pures ni autèntiques.
Amb els ancestres gitanos i la meva rara sort
i el meu Tarot, i el meu Tarot,
bé puc ser una mica jueva.

He tingut sempre por de tu,
amb la teva Luftwaffe, el teu cloc-cloc.
I el bigoti perfilat
i l'ull ari, blau brillant.
Home pànzer, home pànzer, oh Tu,

no Déu, sinó una esvàstica
tan negra que cap cel no la travessa.
Tota dona adora un Feixista,
la bota a la cara, el cor brutal
i rude d'un home brutal com tu.

Estàs dret a la pissarra, papà,
a la foto teva que tinc,
amb un  clot al mentó en lloc del peu,

però sempre tan diabòlic, sempre
el mateix home negre que
amb un mossec em migpartia el cor.
Tenia deu anys quan et van enterrar.
Als vint provava de morir
per tornar, tornar, toranar cap a tu.
Suposava que amb els ossos n'hi hauria prou.

Però em van estirar fora del sac
i van collar de nou tots els bocins.
Aleshores vaig saber què havia de fer.
Vaig confegir un model de tu,
un home de negre amb aire de Meinkampf

i un gran delit pel poltre i el garrot.
I jo deia sí, sí.
Així que, papà, heus aquí el final.
Tallats arran els fils d'aquest negre telèfon,
les veus ja no podran reptar-hi més?

Si he mort un home n'he mort dos:
el vampir que afirmava ser tu
i em va beure la sang durant un any,
durant set anys, si ho vols saber.
Papà, ara et pots ajaçar.

Una estaca et travessa el cor gras i negre
i els vilatans mai no t'han estimat.
Ballen i trepitgen al teu damunt.
Des de sempre sabien que eres tu.
Papaà, papà, malparit, ja en tinc prou.


PARALÍTIC

S'esdevé. Continuarà?
El meu cervell una roca,
sense llengua, sense dits per aferrar,
el meu déu el pulmó d'acer

que m'estima, bombeja
els dos saquets
de pols, inspira, expira,
no em permet

cap recaiguda,
mentre el dia llisca al defora com una cinta perforada.
La nit du violetes,
tapissos d'ulls,

llums,
veus somortes,
anònimes: "Tot bé?"
El pit emmidonat, inaccdessible.

Ou mort, jec
sencer
damunt un món sencer que no puc abastar;
ran del blanc, cenyit

timbal de la llitera,
tot de fotografies em visiten;
la meva dona, morta i plana, amb pells dels anys vint,
la boca plena de perles,

dues noies
tan planes com ella, que mormolen: "Som les teves filles."
Plàcides aigües
m'embolcallen els llavis,

ulls, nas i orelles,
com una transparent
cel.lofana que no puc esquinçar.
Ajaçat damunt l'esquena nua

com un buda, somric, amb totes
les mancances i els desigs
desprenent-se com anells
que en retenen la llum.

L'urpa
de la magnòlia,
embriaga del seu mateix perfum,
no demana res a la vida.




Arbres d'hivern
Barcelona, Ed. del Mall, 1985
"Sylvia Plath o la sintaxi del sentiment", pròleg de Marta Pessarrodona

EL CORATGE DE CALLAR

El coratge de la boca closa, malgrat l'artilleria!
La ratlla rosa i quieta, un c uc, assolellant-se.
Hi ha discs negres al darrere, els discs de l'ultratge,
i l'ultratge d'un cel, el del seu cervell folrat.
Els discs giren, demanen que se'ls escolti

carregats, com ho estan, amb històries de bastardies.
Bastardies, costums, desercions i falsedats,
l'agulla fa camí en el seu fondal,
bèstia de plata entre dues fosques gorges,
un gran cirurgià, que ara tatua,

tatua un i un altre cop els mateixos blaus greuges,
les serps, els infants, els pits
a sirenes i a noies de somni amb dues cames.
El cirurgià està callat, no parla pas.
Ha vist massa mort, en té les mans plenes.

Així els discs del cervell giren, com boques de canó.
Després hi ha aquella antiga podadora, la llengua,
çinfatigable, purpúria. Caldrà tallar-la?
Té nou cues, és perillosa.
I el brunzit que arrenca de l'aire, un cop s'engega!

No, la llengua, també, ha estat desada,
l'han penjada a la biblioteca amb els gravats de Rangoon
i els caps de guineu, els de llúdria, i els caps de conills morts.
És un objecte meravellós:
les coses que ha foradat en el seu temps!

I què me'n dieu dels ulls, els ulls, els ulls?
Els miralls poden matar i parlar, són cambres terribles
on hi ha una tortura contínua que tan sols es pot mirar.
El rostre que vivia en aquest mirall és el rostre d'un mort.
No us preocupeu dels ulls:

poden ser blancs i tímids, no són pas delators.
Els seus raigs letals plegats com banderes
d'un país del qual ja no se'n sap res,
una obstinada independència,
insolvent entre les muntanyes.


PER A UN FILL SENSE PARE

Te n'adonaràs d'una absència, tot seguit,
que creix vora teu, com un arbre,
un arbre de mort, sense color, un eucaliptus d'Austràlia
que s'esclarissa, capat pel llampec -una il.lusió,
i un cel com les anques d'un porc, una manca total d'atenció.

Però ara mateix estàs mut.
I m'agrada la teva estupidesa,
el seu mirall cec. Hi miro dins
i no trobo d'altre rostre que el meu, i et sembla divertit.
És bo per a mi

que m'agafis el nas, un esglaó.
Un dia potser palaparàs el que és injust,
els petits cranis, els cims blaus desfets, el terrible silenci.
Fins aleshores els teus somriures són moneda fàcil.
 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA