James Joyce 
(1882-1941)
“Al llarg de la seva carrera com a prosista, Joyce va reservar la poesia per a la projecció dels seus sentiments i pensaments més íntims i més viscerals.”

  L'AMOR VINGUÉ A NOSALTRES.... 

L'amor vingué a nosaltres ja fa temps,
quan l'un, amb timidesa, cap al tard 
jugava, i l'altre, amb por, restava a prop,
car l'amor al començ és molt covard. 

Fórem uns amants greus. Passà l'amor
que abundants hores dolces ens portà.
Benvinguts a nosaltres a la fi
els camins per on ara hem d'avançar.     

(Trad. Marià Villangómez)

James Joyce
Música de cambra
Traducció i pròleg de Paulí Arenes i Sampera
Barcelona, La Desclosa, 2016

INTRODUCCIÓ

Carta adreçada al seu germà [...] "A mi, el llibre no m'agrada gaire però desitjaria que ja estigués publicat d'una vegada. De totes maneres, és el llibre d'un noi jove. Era com jo em sentia. Entenc prou bé que no és un llibre de poemes d'amor, però alguns són força bonics perquè algú els posi música".

[diu Joyce] " La poesia, fins i tot quan ens pot semblar més imaginària, és sempre una revolta en contra d'allò que és més artificiós, una revolta, fins a cert punt, en contra de la realitat. Parla d'allò que sembla irreal i imaginari a aquells que han perdut les més senzilles intuïcions que determinen la realitat".

"Quan el vaig escriure era un noi estrany i solitari, a la nit passejava pensant que un dia una noia m'estimaria... En realitat tu no eres la noia amb qui jo somniava i per a qui vaig escriure aquests versos que ara trobes tan encantadors. Ella potser era (com la veig en la meva imaginació) una jove que s'adaptava als motlles 'duna bellesa d'aire greu, herència d'una cultura de generacions anteriors [...] Però després vaig veure que la bellesa de la teva ànima resplendia més que els meus poemes. Hi havia en tu alguna cosa més elevada de tot el que jo hi vaig posar. Per tant, el llibre de poemes és per a tu. En ell es troba tot el desig de la meva joventut i tu, estimada, ets la realització d'aquest desig". (Carta a Nora Barnacle, la companya de la seva vida)

En el seu món poètic ens descriu escenaris on són presents verds jardins, ens situa en horts frondosos, hi apareixen estels i llunes, se senten vents agradables, i tot resta configurat en una natura harmònica que es transforma altres vegades en escenaris de boscos gairebé màgics que, en alguns casos, fins i tot ens recorden paisatges no gens allunyats dels que creava el nostre Apel·les Mestres en la seva lírica.

I

Violins en la terra i en l'aire
   fan dolça melodia,
violins vora el riu
   on els salzes s'apleguen.

Hi ha música per tot el riu,
   car l'Amor s'hi passeja,
pàl·lides flors al seu mantell,
   fulles fosques en els cabells.

Tot dolçament tocant,
   el cap a la música inclinat,
i dits que es van perdent
   damunt de l'instrument.

V

Treu el cap per la finestra,
   cabellera d'or,
he sentit que tu cantaves
   alegre tonada.

El llibre ja era tancat;
   no llegia més,
mirava el foc com ballava
   allà baix, a terra.

He deixat estar el llibre,
   he deixat la cambra,
car he sentit que cantaves
   en plena foscor.

Tot cantant i tot cantant
   alegre tonada,
treu el cap per la finestra,
   cabellera d'or.

IX

Vents de maig, que damunt el mar danseu,
en giravoltes danseu amb alegria
de solc en solc, mentre a dalt de tot,
i amb arcs argentats que travessen l'aire,
l'escuma, tot volant, es fa garlanda.
Que heu vist enlloc el meu amor?
   Valga'm Déu! Valga'm Déu!
   Oh!, quan el maig ens porta vent!
L'amor no és feliç, quan l'amor és absent.

XV

De somnis de rosada, ànima meva, desvetlla't,
   del somni profund d'amor i de la mort.
Mira els arbres com s'omplen de sospirs
   amb fulles que la primera llum amonesta.

Cap a l'est l'alba impera pas a pas
   on pàl·lids focs comencen a aparèixer,
i fan tremolar tots aquells vels
   de grisa i daurada glassa.

Alhora que suaus, alegres i secretes,
   s'agiten les florides campanetes
i els savis cors del regne de les fades
   comencen (innombrables!)  a sentir-se.

XX

En la fosca pineda,
   jeure voldria,
ben endins l'ombra fresca
   en ple migdia.

Que bo jeure allà,
   dolç el besar,
on l'extensa foresta
   és lloc isolat.

El teu petò baixant
   més dolç em fóra
amb un suau tumult
   dels teus cabells.

Oh, cap a la pineda
   en ple migdia
vine amb mi, ara,
   anem-hi, estimada.

XXX

Ens arribà l'Amor en temps passat
   quan un en fer-se fosc amb por tocava
i l'altre, tímidament, a prop estava
   car, al principi, tot l'Amor ho tem.

Érem vertaders amants. L'amor passà,
   i hores felices sovint ens portà;
benvinguts ens siguin ara, per fi,
   els viaranys per on farem camí.

XXXI

Oh! era en els afores de Donnycarney
   quan el ratpenat volava d'arbre en arbre
i el meu amor i jo caminàvem plegats;
   i dolces m'eren les seves paraules.

Ens acompanyava el vent d'estiu
   que murmurava... oh!, joia!...
però més suau que la brisa d'estiu
   fou el petó que em féu la noia.

XXXII

Ha caigut pluja durant tot el dia.
   Vine cap als arbres curulls de fruit:
les fulles s'amunteguen en la via
   dels nostres records.

Si ens aturem mentre anem fent camí
   dels records ens allunyarem.
Vine, estimada, on ho pugui
   al teu cor parlar.

XXXIII

Ara, ara, en aquesta terra bruna
   on l'Amor tan dolça música creava
tots dos, de la mà, anirem errant,
   mantenint el record d'una amistat,
no pas tristos, car el nostre gai amor,
ara, d'aquesta manera hagi acabat.

Un trapella de groc i de vermell vestit
   pica i repica damunt l'arbre;
i entorn de la nostra soledat
   jovial va bufant el vent.
Les fulles... ja no murmuren gens
quan, a la tardor, se les emporta l'any.

Ara, ara, ja no sentirem més
   ni la villanesca ni el rondó.
Tot i que ens besarem abans, tresor meu,
   de deixar-nos amb tristor, en finir el dia.
Mai s'ha d'estar trist, amor meu, per res...
L'any, l'any va aplegant els dies.

XXXVI

Sento un exèrcit que carrega damunt la terra,
   i l'estrèpit de cavalls impetuosos, bromera als genolls;
arrogants, amb negres armadures, al darrere hi ha,
   desdenyant les regnes, fent petar els fuets, els aurigues.

Criden en la nit els seus noms de batalla:
   gemego adormit en sentir de lluny elevar-se llur riure,
solquen la foscor dels somnis, flama que enlluerna.
   ressonant, ressonant en el cor com damunt una enclusa.

Vénen triomfants, espolsant-se la verda cabellera:
   surten des del mar i corren cridant per la riba.
Cor meu, no tens prou seny perquè així desesperis?
   Amor meu, amor meu, amor meu, per què m'has deixat sol?

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA