Lao Tse  
Altres  

Antologia de la poesia xinesa clàssica

Lao Tse
(Xina, segles VII-VI aC)

Tao te king (El llibre del Tao)

(Palma, Olañeta, 1997)

(Trad. de l’anglès d’Esteve Serra)

I

El Tao que pot ésser expressat no és el Tao absolut.
Els Noms que poden ésser dits no són els Noms absoluts.

El Sense Nom és l’origen del Cel i la Terra.
L’Anomenat és la Mare de totes les coses.
Així, el qui s’allibera de la passió veu el Secret de la Vida.
El qui contempla la vida amb passió en veu els resultats manifestos.

El Secret i les seves manifestacions són de la mateixa naturalesa.
Reben diferents noms quan es fan manifestos.

Ambdós poden ésser anomenats el Misteri Còsmic.
El Misteri dels misteris és la Porta del Secret de tota vida.


II

Quan tots els homes reconeixen el bell com a tal,
sorgeix el reconeixement del lleig.
Quan tots els homes reconeixen el bo com a tal,
sorgeix el reconeixement del dolent.

Així, l’ésser i el no-ésser s’engendren mútuament;
el difícil i el fàcil es completen mútuament;
el llarg i el curt contrasten entre ells;
l’alt i el baix són l’un en la mesura de l’altre;
el to i la veu s’harmonitzen mútuament;
davant i darrere s’acompanyen mútuament.

Per això,
el Savi condueix els seus afers sense actuar,
predica l’ensenyament sense parlar.
Totes les coses es manifesten, ell no les rebutja.
Els dóna vida, però no se n’apodera.
Actua, però no s’apropia.
Acompleix la seva tasca, però no s’atribueix cap mèrit.
I precisament perquè no s’atribueix cap mèrit,
el mèrit no li pot ésser arrabassat.


V

La Natura no és sentimental,
tracta totes les coses com si fossin gossos de palla.
El Savi no és sentimental,
tracta els homes com si fossin gossos de palla.

L’univers és com una manxa:
és buit, però és inesgotable.
Com més se’l fa treballar, més produeix.
L’excés de paraules esgota la intel.ligència.
És millor aferrar-se a l’essencial.


X

¿Pots mantenir units el cos i l’esperit
sense que es dissociïn?
¿Pots controlar la teva força vital i aconseguir la flexibilitat
d’un nadó?
¿Pots netejar i purificar la teva visió interior
esforçant-te per arribar a la perfecció?
¿Pots estimar el poble i governar el reialme
practicant la no-acció?
¿Pots obrir i tancar les Portes del Cel
fent el paper de la Femella?
¿Pots comprendre totes les coses
sense fer servir la ment?

Engendrar, alimentar,
engendrar sense apropiar-se,
actuar sense prendre possessió,
ésser guia dels homes sense exercir la cominació:
aquesta és la Virtut amagada.


XIII

“El favor i la desgràcia ens sobresalten;
allò que estimem i allò que temem és dins nostre”.

¿Què vol dir: “El favor i la desgràcia ens sobresalten”?
Els qui reben un favor de dalt
se sobresalten quan el reben,
i també quan el perden.
¿Què vol dir: “Allò que estimem i allò que temem és dins nostre”?
Tenim por perquè tenim un jo.
Si no considerem aquest jo com a tal,
de què podem tenir por?

Per tant, a qui aprecia el món com a si mateix
se li pot lliurar el govern del món;
i a qui estima el món com a si mateix
se li pot confiar el món.


XVIII

Quan el gran Tao va ésser abandonat,
sorgiren les doctrines de l’”amor” i la “justícia”.
Quan aparegueren els coneixements i l’enginy,
els seguí una gran hipocresia.

Quan els sis parentius deixaren de viure en pau,
s’exalçà l’amor patern i la pietat filial.
Quan un país caigué en el caos i el desgovern,
aparegueren els “ministres lleials”.


XIX

Desterreu la saviesa, abandoneu els coneixements,
i el poble se’n beneficiarà cent vegades més.
Desterreu l’”amor”, abandoneu la “justícia”,
i el poble tornarà a estimar els seus.
Desterreu l’astúcia, abandoneu la “utilitat”,
i els lladres i els bandits desapareixeran.

Aquestes tres normes són insuficients;
la gent necessita allò en què pot confiar:
     revela el teu jo simple i natural,
     abraça la teva Naturalesa Original,
     controla el teu egoisme,
     restringeix els teus desigs.


XX

Elimineu la instrucció i s’acabaran les preocupacions.
Quina diferència hi ha entre “ah” i “oh”?
Quina diferència hi ha entre “bé” i “mal”?
No es pot deixar de témer allò que els homes temen,
però, que lluny que està l’alba del desvetllament!

Tothom s’alegra,
com si mengés les ofrenes sacrificials,
com si pugés a la terrassa en primavera.
Només jo estic en calma, com qui no té res a fer,
com el nadó que encara no sap somriure,
desaferrat, com qui no té casa.

La gent del món viu en l’abundància,
però jo sóc com un abandonat,
el meu cor és com el d’un foll,
és confús i nebulós.

Els homes vulgars saben, brillen;
només jo semblo curt i atordit.
Els homes vulgars són llestos i estan segurs d’ells mateixos;
només jo estic abatut.
Sóc serè com el mar,
sóc mòbil com el vent.

Tothom té un objectiu;
només jo semblo tossut i rude.
Sóc diferent dels altres
perquè aprecio la Mare que em nodreix.


XXXI

Les bones armes són instruments nefastos,
odiats pels homes.
Per això l’home del Tao les evita.
En la vida quaotidiana, el cavaller considera l’esquerra com el lloc d’honor,
mentre que, en temps de guerra, ho és la dreta.

Puix que les armes són instruments del mal,
no són adequades per al cavaller.
Quan l’ús de les armes és inevitable,
és millor romandre en calma.

Ni tan sols en la victòria hi ha bellesa,
i qui la troba bella
és algú que gaudeix de la matança.
El qui gaudeix de la matança
no prevaldrà en el món.

Per a les coses de bon auguri, hom prefereix el costat esquerre.
Per a les coses de mal auguri, hom prefereix el costat dret.
El lloctinent es col.loca a l’esquerra,
el general es col.loca a la dreta.
Això vol dir que la guerra és considerada com un funeral.
Cal plorar amb gran tristesa les grans matances.
Una victòria s’ha de celebrar amb el ritu funerari.


XXXII

El Tao és etern i no té nom.
Encara que en la seva Simplicitat primordial és petit,
ningú no pot utilitzar-lo.
Si els reis i els barons s’hi adherissin,
el món sencer se’ls sotmetria espontàniament.

El Cel i la Terra s’unirien
i deixarien caure una dolça rosada.
El poble, sense necessitat d’ordres,
viuria en harmonia.

Quan la Simplicitat primordial es diversificà,
aparegueren els noms.
Puix que hi hagué noms,
era convenient de saber on aturar-se per reposar.
El qui sap on aturar-se per reposar
sap evitar el perill.
El Tao és en el món
com el gran riu o el mar on van a parar tots els rierols.


XXXIII

El qui coneix els homes és intel.ligent.
El qui es coneix a si mateix és savi.
El qui venç els altres és vigorós.
El qui es venç a si mateix és veritablement fort.
El qui s’acontenta amb el que té és ric.
El qui persevera és home de voluntat.
El qui no perd el seu Centre resisteix.
El qui mor i no pereix té llarga vida.


XXXVIII

L’home de virtut superior no pensa en la seva virtut,
per això és virtuós.
L’home de virtut inferior s’aferra a la virtut,
per això no té virtut.
L’home de virtut superior mai no actua,
i mai no obeeix a motius personals.
L’home de virtut inferior actua,
però obeeix a motius personals.
L’home de bondat superior actua,
però ho fa sense motius personals.
L’home de justícia superior actua,
i ho fa perseguint una finalitat.
Però quan l’home de cortesia superior actua i no troba resposta,
s’arromanga per tal de forçar-la.

Per això,
quan es perd el Tao, sorgeix la doctrina de la bondat;
quan es perd la bondat, sorgeix la doctrina de la justícia;
quan es perd la justícia, sorgeix el ritual.
Ara bé, el ritual no és més que l’escorça de la lleialtat i la fe,
i és el començament del caos.
La presciència tan sols és la flor del Tao
i l’origen de la insensatesa.
Per això l’home noble viu en el que és sòlid
i no en el diluït.
Viu en el fruit
i no en la flor.
Per això rebutja això i agafa allò.


XL

El retorn és l’acció del Tao.
La suavitat és la funció del Tao.
Les coses d’aquest món venen de l’Ésser,
i l’Ésser ve del No-Ésser.


LVIII

Quan el govern és mandrós i inactiu,
el poble és diligent i feliç.
Quan el govern és eficient i actiu,
el poble està descontent.

La desgràcia recolza en la sort,
i la sort s’amaga en la desgràcia.
Qui coneix el resultat final d’aquest procés?
ÉS que no existeix una norma?
El normal esdevé anormal
i el bo es torna sinistre.
Fa molt de temps que la humanitat s’ha esgarriat.

Per això el Savi és recte, però no tallant;
és íntegre, però no fereix;
és honest, però no altiu;
és brillant, però no enlluerna.


LXV

Els antics que eren versats en la pràctica del Tao
no tractaven d’il.lustrar el poble,
sinó que el mantenien en la seva senzillesa.

Si al poble li costa de viure en pau
és perquè té massa coneixements.
Els qui tracten de governar amb la instrucció
són la maledicció del país.
Els qui no tracten de governar amb la instrucció
són la benedicció del país.

Els qui coneixen aquests dos principis
coneixen l’Antiga Norma,
i tenir constantment present l’Antiga Norma
és posseir la Virtut Mística.

Quan la Virtut Mística esdevé profunda i de llarg abast
i les coses tornen a la seva font,
aleshores emergeix la Gran Harmonia.


LXVII

Tothom diu que el meu Tao sembla follia.
Perquè és gran, sembla follia.
Si no ho semblés,
fa temps que hauria esdevingut insignificant.

Posseixo Tres Tresors
que guardo i protegeixo amb cura:
el primer és l’Amor,
el segon, la Sobrietat,
i el tercer, No Voler Ésser Mai el Primer en el Món.
Gràcies a l’amor, hom és valent.
Gràcies a la sobrietat, hom té àmplies reserves.
Gràcies a no voler ésser el primer en el món,
hom pot ésser senyor de totes les coses.

Però si un home vol ésser valent sense amor,
generós sense sobrietat,
i ésser el primer sense humilitat,
camina vers la mort.
L’amor és victoriós en l’atac
i invulnerable en la defensa.
El Cel arma amb l’amor
aquells que vol protegir.


LXXV

Quan el poble passa gana
és perquè els governants exigeixen massa tributs.
El poble famolenc és difícil de governar
perquè els seus governants actuen massa.
Per això és difícil de governar.

El poble es pren la mort a la lleugera
perquè tan sols anhela viure.
Per això no tem la mort.
No interferir en la vida
és exaltar-la sàviament.


LXXXI

Les paraules vertaderes no són agradables.
Les paraules agradables no són vertaderes.
L’home bo no discuteix.
Qui discuteix no és un home bo.
L’home savi no és un erudit.
L’erudit no és un home savi.
El Savi no acumula:
viu per als altres
i cada cop és més ric.
Dóna als altres
i cada cop posseeix en major abundància.

El Tao del Cel és beneficiar i no perjudicar.
El Tao del Savi és actuar sense competir.

Altres

TZU YEH
(poetessa xinesa, s. IV)

TORNA a venir la nit
i em deixo anar la mata
de fina cabellera
damunt de les espatlles
i eixarranco les cuixes
damunt de l'estimat.
-Digues, ¿hi ha res de mi
que no et sigui adorable?

    (Trad. Miquel Desclot)



Maleïdes les guerres. Poesia universal de tots els temps sobre els desastres de la guerra. Barcelona, Ed. 62/Empúries, 2003. (Tria de Jordi Cornudella):

Li yi

ANANT CAP AL NORD AMB L’EXÈRCIT

Muntanyes del Cel, de neu colgades, on hi bufa un vent glacial.
Arreu ressona el xiular de les flautes: camí de mal caminar.
Un exèrcit de tres-cents mil homes s’endinsa tartgera enllà:
en veure sortir la lluna giren tots plegats el cap.

          (Trad. Dolors Folch)

PUJANT DE NIT A LA MURALLA DE SHOUXIANG I ESCOLTANT UNA FLAUTA

Davant de les serres de Huile la sorra sembla neu,
enllà dels murs de Shouxiang la lluna sembla gebre.
En algun indret, no se sap on, siula un flabiol:
tota la nit, als legionaris, l’enyor els talla el son.

          (Tras. Dolors Folch)

Uang-Oey
(Poeta i metge, segle VIII)

ADÉU A LA PRIMAVERA

Cada dia ens empeny
a la fatal vellesa,
mentres cada any, de nou,
torna la primavera.
Amic, gaudim ensems
tant com la tassa és plena
i no hi volguem pensar
en si les flors s’esfullen i es marceixen.

     (Traducció: Apel.les Mestres)

Txu-Kuang-Hi
(Poeta dels segles VII al IX)

L’ESTUDIANT

Tan bell punt el sol al pondre’s
ha deixat d’il.luminar
la finestra de la cambra
que mira cap a llevant;
en tant que els bambús esfulla
la ventada tardoral,
al finestral de migdia
s’acosta l’estudiant.
Sempre d’ulls damunt dels llibres,
no els aixeca ni un instant.

Al mirar l’herba i la molsa
somnia en l’antiguitat;
mira, escolta i s’extasia
en sa calma i soledat.
“Com s’ho fa –pregunteu ara-
per no morir-se de fam?”
Se’n va a segar blat salvatge
pels ermots abandonats.

     (Traducció: Apel.les Mestres)

Poesia xinesa. Barcelona, Bonavia, 1925.


 

Pedra i pinzell. Antologia de la poesia xinesa clàssica.
Pròleg i traducció de Manel Ollé.
Barcelona, Ed. Alpha 2012

VENT DEL NORD
Shiging (segles X>VII aC)

Bufa el vent glaçat del nord
i el temporal de neu ens envolta.
Dic a l’amiga: dóna’m la mà
i fugim plegats.
¿Si ens queda temps encara?
Apressem el pas.

Bufa amb fúria el vent del nord
i la neu s’escampa pertot.
Dic a l’amiga: dóna’m la mà
i marxem per mai més tornar.
¿Si ens queda temps encara?
Apressem el pas.

Cap roig més roig que el de la guineu.
Cap negre més negre que el del corb.
Dic a l’amiga: dóna’m la mà
i pugem al carro.
¿Si ens queda temps encara?
Apressem el pas.

BEVENT
Tao Qian / Tao Yuanming (365_>427)

Visc just enmig dels tràfecs humans
i no em destorben cavalls ni carruatges.
Si em demanes com pot ser això possible,
et diré que és el cor qui sap com se n’allunya.

Cullo crisantems a les prades de l’est
i alço la mirada cap als cims del sud,
allà on l’aire és net de nit i de dia.
A la vesprada els estols tornen plegats als nius.

En tot això hi ha alguna cosa certa i pregona,
però no em facis dir quina: n’he oblidat les paraules.

SEUS A CANTAR DE NIT
Bao Zhao (414->466)

Al fons de la nit d’hivern,
al fons de la nit seus a cantar.
Abans que el so arribi ja en sé l’emoció.
El gebre amara les cortines.
El vent xiula entre els arbres.
S’extingeix el llum rogenc
i et busco els ulls en la foscor.
Entenc la teva cançó.
Segueixo la teva veu,
però no en preuo el so
sinó el sentit pregon.

LAMENT DE CAMBRA
Wang Changling (698->756)

Mai cap preocupació ha torbat
la jove esposa a la cambra,
però avui amb l’esclat de la primavera
es maquilla amb cura,
puja al pavelló de jade
i veu tot d’una en la llunyania
la llum dels salzes i els àlbers.
Lamenta llavors haver empès l’espòs
a percaçar títols i honors.

EL PAVELLÓ ENTRE ELS BAMBÚS
Wang Wei (699->759)

M’assec sol a l’obaga dels bambús.
Passo les hores xiulant i tocant la cítara.
Ningú em sent al fons d’aquest bosc:
només la lluna que m’il·lumina.

DE VIATGE
Li Bai (701->762)

L’aroma de cúrcuma en el vi de Lanling
i el reflex d’ambre en el vas de jade.
Tant de bo que l’amfitrió emborratxi el convidat
i pugui així oblidar que es troba en terra estranya.

DALT DE TOT
Du Fu (712->770)

La ventada empeny el cel amunt.
Udolen tristos els micos.
Sobre la sorra blanca i brillant
els ocells van i vénen,
i el fullam s’escampa.
El gran riu empeny avall d’esma
el corrent eixordador.
Viatjo des de molt lluny
amb aquesta tardor esblaimada.
Massa patiments per a tot just cent anys.
La vida amarga emblanqueix les temples.
Pujo sol a la terrassa
i bec vi tèrbol, un vas rere l’altre.

CANÇÓ DE L’AIGUA VERDA
Li He (790->816)

Anit besos de lluna i vent.
¿On ets ara Ah Hou?
La bellesa es torna amarga.

¿Ets al llac de l’est o del sud?
¿Culls joncs o flos de lotus?

Veig altres noies que arriben,
però d’elles només me’n queda
encara més enyorança a l’ànima.

AL PAVELLÓ DEL SUD DEL TEMPLE DE
CHONGZHEN, ON ES PENGEN ELS
RESULTATS DELS EXÀMENS IMPERIALS
Yu Xuanji (860->874)

Cims emboirats m’omplen la mirada
de clarors de primavera.
Només els dits més destres
saben fer amb el pinzell traços de plata.
Odio que els meus vestits de dona
restin valor als meus poemes.
Alço els ulls en va
cap a la llista dels honorats.

AL SO DE LA PAPALLONA A LA FLOR
Feng Yansi (903->960)

De totes les nits que han compartit
al pavelló del Fènix,
aquesta és la més tendra.
A cau d’orella li diu plaers passats
i ella enrojoleix i decanta el cap,
la llangor de les celles
com pluja als cims llunyans.

Cauen avall les llàgrimes de l’espelma
amb el lament de la flauta.
Ella es recull el vestit.
Vol i no vol cantar la passió però no refusa
tornar a omplir la copa d’or de l’embriaguesa
mentre sona una cançó de comiat.

QUAN YU KE PINTA BAMBÚS
Su Shi / Su Dongpo (1037->1101)

Quan Yu Ke pinta bambús,
veu els bambús, no veu la gent.
I no és tan sols que no vegi la gent:
tampoc es veu a si mateix.
Ell mateix es torna bambú
que creix fresc i sense límits.
Zhuangzi ja no és en aquest món.
¿Qui podrà doncs arribar a preuar
aquesta mirada tan fonda i singular?

BRINDO AMB LIU ZIYU AL TEMPLE
JINSHAN, M’ADORMO BEGUT DEL TOT
SOBRE L’ESTORA DE MEDITACIÓ DEL
MONJO BAO JUE. A MITJANIT EM
DESPERTO I ESGRAFIO AIXÒ EN EL MUR
Su Shi / Su Dongpo (1037->1101)

El mal vi és com la mala gent,
et clava amb fúria fletxes i punyals.
M’enfonso, em redreço,
i a la fi guanyo sense haver lluitat.
La veu del poeta ressona amb força.
Les paraules del monjo són clares i suaus.
Estic begut i no enten res del que diuen,
però m’enlluernen el verd i el vermell.
Quan em desperto la lluna cau al riu
i el vent xiula entre les fulles.
Només hi ha una llanterna a l’altar.
Els dos grans homes ja no hi són.

AL SO DE COM SI SOMIÉS
Li Qingzhao (1084->1151)

Els rierols, el pavelló i l’horabaixa
es fan difícils d’oblidar.
Hem begut tant que no trobem el camí.
Naveguem en cercles.
La barca s’enreda entre els lotus.
Remem i remem,
fins que tot d’una s’enlaira
una bandada de garses esverades.

AL SO DE PRIMAVERA A WULING
Li Qingzhao (1084->1151)

Vent quiet, olor de pols
quan les flors ja no hi són.
És tard i no tinc forces
ni per raspallar-me els cabells.
Hi ha aquí les seves coses, però ell no hi és;
tot troba el seu final.
Vénen les llàgrimes
abans que les paraules.

Diuen que en el riu Shuangxi
encara s’hi atarda la primavera.
Podria arribar-m’hi amb la barca,
però potser és massa fràgil
per suportar el pes de tanta tristesa.

AL SO DE L’ORGULL DELS PESCADORS
Li Qingzhao (1084->1151)

Hi ha en la neu escrit el missatge
que anuncia la primavera.
Hi ha flors de prunera en el jade
glaçat dels branquillons:
cares d’aroma pur, al pati, mig obertes,
com la dona apareix després del bany,
joia polida amb vestit nou.

Diríeu que la natura s’ha proposat
ensenyar a la lluna a brillar com mai.
¡Gaudim junts del vi verd en vas daurat,
sense por de l’embriaguesa,
que és flor singular com no n’hi ha cap altra!

AL SO DE CEL DE LES PERDIUS
Li Qingzhao (1084->1151)

Els raigs glaçats del sol s’enfilen,
tímids, a la finestra.
Els arbres odien el gebre
que els du la nit.
Després de beure tant de vi,
ve de gust el te amarg.
Gaudeixo dels perfums
quan el somni s’atura.

La tardor s’ha acabat,
però els dies sembla que s’allarguin.
Penso en l’enyor de Zhongxuan, lluny de tot,
i la tristesa és encara més freda.

ÉS millor, doncs, que begui
fins a l’embriaguesa,
que no se’ns decebin ara els crisantems
de la tanca de l’est.

EL MIRALL DE L’ESTANY
Zhang Kejiu (1278->1385)

Cauen les fulles i s’afua el rostre del bosc.
Els poetes vagaregen ociosos.
Un núvol espars sobre una barca buida.
La lluna glaçada al mirall de l’alba.
Les flors de tardor es marceixen al vas de jade.
Els immortals exiliats s’apleguen a beure licors.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA