Zagajewski, Adam


Terra del foc.
Barcelona, Quaderns Crema, 2004.
(Traducció de Xavier Farré)

TRANSFORMACIÓ

Fa mesos que no escric
cap poema.
Vivia humilment, llegia diaris,
pensava en el misteri del poder
i els motius de l’obediència.
Mirava les postes de sol
(escarlates, molt inquietants),
escoltava com emmudien
els ocells i com callava la nit.
Veia els caps dels gira-sols que penjaven
al vespre, talment un botxí deixat
que passeja enmig dels jardins.
A l’ampit s’acumulava la pols
dolça de setembre i les sargantanes
es protegien als ressalts dels murs.
Sortia i feia llargues passejades,
assedegat tan sols d’una cosa:
de llampecs,
de transformacions,
de tu.


COMIAT DELS DIES VILS

El dictador gairebé no cabia
a la pantalla del televisor.
Els paracaigudes florien al cel
com miosotis.
Acomiadeu-vos, dies vils.
Els tòtems antics se’n van.
Urèmia de la justícia.


BUSCA

Vaig tornar a la ciutat
en la qual vaig ser un nen
i un jove i un vell de trenta anys.
La ciutat em va rebre indiferent
i als carrers els megàfons murmuraven:
¿no sents l’estrèpit de les flames?
Vés-te’n.
Busca en un altre lloc.
Busca.
Busca la veritable pàtria.


REFUGIATS

Encorbats sota un pes que de vegades
es fa evident, i d’altres no, s’esllomen
entre el fang o la sorra del desert,
ajupits, famolencs,

homes taciturns amb gruixuts caftans,
vestits per a les quatre estacions,
dones velles de cares arrugades que porten
una cosa: pot ser un nadó, un llum
(commemoratiu), l’última fogassa.

Això pot ser Bòsnia, avui,
Polònia, el setembre del 39, França
(vuit mesos després), Turíngia el 45,
Somàlia, l’Afganistan, Egipte.

Sempre hi ha un carro, o almenys un carretó
ple de tresors (tasses de plata, vànoves,
l’olor de casa que s’esvaeix ràpidament),
un cotxe abandonat sense benzina
un cavall (que serà traït), neu, molta neu,
massa neu, massa sol, massa pluja,

i una inclinació característica
com vers un altre planeta millor,
que té generals menys ambiciosos,
menys canons, nenys Història, menys vent,
menys neu (aquest planeta, per desgràcia,
no existeix, sols n’és la inclinació).

Arrossegant les cames
van lentament, molt lentament,
vers el país d’Enlloc,
vers la ciutat de Ningú
a la vora del riu Mai.


VIOLONCEL

Els hostils diuen d’ell: solament és
un violí que ha sofert una muda
i que ha estat expulsat del cor.
No és veritat.
Un violoncel té secrets,
però no plora mai,
tan sols canta amb la seva veu gruixuda.
Però no tot esdevé cant.
Es pot sentir alguns cops
com un xiuxiueig o un murmuri:
estic sol,
no puc agafar el son.


NIT

Dansa bellament
i té desigs profunds.
Busca un camí.
Plora al bosc.
La mataran l’alba, la febrero
i el gall.


AQUELL DIA EL NO-RES

Aquell dia el no-res
com desafiant
va esdevenir foc
i va cremar els llavis
als nens i als poetes.



Lipska, Ewa
(Cracòvia, 1945)

(Eixida d’emergència. Lleida, Pagès editors, 2004. Pròleg, selecció i traducció del polonès de Josep-Antoni Ysern).

Quart recull de poemes
(1974)

TESTAMENT

Després de la mort de Déu
n’obrirem el testament
per assabentar-nos
a Qui pertany el món
i
aquesta gran trampa
per a persones.


Cinquè recull de poemes
(1978)

L’OPOSICIÓ

L’oposició a rei
queda molt bé.

S’hi va presentar certa quantitat de reis
i un candidat a rei.

Com a rei van triar un cert rei
que havia de ser rei.

Va obtenir punts extra per la nissaga
l’educació espartana
i pel captiv ador
somriure amb què agarrà tots pel coll.

Sobre història va respondre
amb un magnífic sentit del silenci.

La llengua obligatòira
va resultar ser la seva pròpia.

Quan nparlava d’assumptes d’art
quasi va partir el cor als del tribunal.

A un dels membres del tribunal
li’l partí del tot.

Sí
aquest segur que era el rei.

El president del tribunal
va sortir corrent a cercar el poble
per a poder-lo lliurar
solemnement al rei.

El poble
estava enquadernat
en pell.


Magatzem de foscor
(1985)

DEL CICLE “GRANS AVARIES” (I)

En aquest país s’ha produït una avaria de la llengua.
Els instal.ladors des de primeres hores del matí
han intentat aturar torrents de paraules.
Els significats inundats es precipitaven al fons.
Els mots perdien l’ordre.
La llengua començà a subordinar-se
a uns quants generals a un cadàver
de signe escorpí a un lloro
usat per a la transmissió de mots
de servils lingüistes
que posen papillotes a la llengua.
L’arrissat discurs
moria en impetuosos torrents.
Es va parlar de canviar les vocals.
Tot d’una van bastir dics de tribunes.
Pels arbres van estendre altaveus.
Arribaven carros de combat
amb malabaristes de paraules.
Però la llengua s’afeblia. Queia desnerida.
S’estenia l’epidèmia d’afàsia.
El sentit errava per mals camins
pels quals començaven a florir
sospites primerenques i maduixes.
Els manipuladors treballaven en quatre torns.
Es perdia la trama.
En els periòdics penjaven ja només
els vestits negres dels caràcters d’impremta.
De la boca amb prou feines eixia una deformitat.
Morien remors i confessions.
Algú encara maldava per formular una resposta
però l’ensordien llums massa fortes.
La terra s’esllavissava.
Van caure els primers geranis.
Una pluja impetuosa esborrava les al.lusions abandonades
diccionaris i mapes esquinçats.

Algunes setmanes després
un supervivent
s’ofereix una entrevista:
ara cal començar de nou
el millor és partir de la imitació dels ocells
diu
esforçant-se per treure de la boca
el grinyol dels significats.

Més tard:
comencen les primeres ordres
tornen les tribunes
cada volta hi ha més
lletres de l’alfabet
minva el dia.


1999
(1999)

31 DE DESEMBRE DE 1999

Escriuran sobre ell tots els poetes.
Fins i tot els illetrats.
Correrà la brama que és l’últim.
Que després ve només la por revestida de metall.
Un compàs dibuixant un quadrat.

No serà però una nit eixorca.
Sobtarà els suïcides dubitatius
i els capellans crèduls
el nadó del nou any
quan xisclarà a la mitjanit.

Es llançarà al vol l’astor del vent
que farà vinclar-se el salze.
La brúixola indicarà
que no hi ha elecció possible.
Com sempre instrucció militar de les hores.

El teu aniversari. Malgrat tot.
Un compàs dibuixant un quadrat.


Botigues d’animals
(2001)

TURISTES DE PARAULES

Turistes de paraules. Al funicular.
Parlem cada volta més abruptament.

Et pintes la boca damunt els precipicis.
Com se t’ha acudit aquesta idea?

Davant nostre el camí. Tot xiuxiuejant cap avall.
Cada volta més bgreu l’alè dels significats.

Una amable pedra ensopega amb nosaltres
quan tornem cap a la ciutat.

Tan mútuament sinònims.
Hi ha qui en diu amor.


Jo
(2003)

JO

Jo.
U numerològic.
Amiga de jardiners i pintors
que amaga records
en el carregador d’una arma de foc
torno a la sortida.

És l’any 2003.
Darrere la paret un concurs televisiu.
Excés de no res.
Neuròtica olor de l’alfàbrega.

Al rebedor penjo
el bot salvavides.

Christoph P.
Un fotògraf fotosensible
em retrata.


MOVIMENT

No em podia imaginar
que em trucaria un ocell
i em diria
que volem plegats per aquest món.

I encara que jo sense ales
i ell sense rostre humà
llegim en comú el moviment.

La lectura de l’existència.


 

Czeslaw Milosz
Travessant fronteres
Antologia poètica 1945-2000
Barcelona, Proa, 2006
Traducció del polonès de Xavier Farré

AMOR

Amor vol dir mirar-se a si mateix
Tal com mirem allò que ens és estrany
Perquè entre tantes coses sols n’ets una,
I qui així mira, tot i que no ho sap,
Guareix el cor de diversos enuigs,
Cada arbre i cada ocell li diu: amic.

Llavors d’ell i les coses vol usar
Perquè puguin lluir en l’acompliment.
Si algun cop no spa què servir, tant és.
No és millor servidor aquell que comprèn.

EL SOL

Els colors són del sol, mes ell no té
Cap color propi, perquè els tanca tots.
I la terra sencera és un poema,
Quan damunt d’ella el sol és un artista.

Qui vulgui el món pintar de molts colors
Que mai no miri el sol directament
Perquè es perdrà el que vegi en la memòria,
Li quedaran sols llàgrimes punxants.

Que s’agenolli i inclini el rostre a l’herba,
I miri el raig que reflecteix la terra.
Hi trobarà tot el que alli deixàrem,
Roses i estrelles, i albes i crepuscles.

REGAL

Quin dia tan feliç.
La boira s’ha esvaït aviat, treballava al jardí.
Els picaflors es detenien en els xuclamels.
No hi havia res a la terra que volgués tenir.
No coneixia ningú que valgués la pena d’envejar.
Vaig oblidar tot el mal que havia passat.
No m’avergonyia pensar que era qui sóc.
No sentia al cos cap dolor.
Redreçant-me vaig veure el mar blau i veles.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA