POESIA JOVE OCCITANA
Pèl capell, núm. 18, maig ‘13

Hom és caparrut. Tenaç, potser. I la tenacitat té això de bo: que dóna fruits, madurs i gustosos. Aquest monogràfic de jove poesia occitana n’és el resultat. [...] Un arbre que esdevé verger amb set espècies poètiques ben diferents, totes naturals o naturalitzades, autònomes però connectades, locals però universals. [...] la memòria modifica el temps.
     Àngel Igelmo Segura

Aubin Bonnet  
Silvan Chabaud
Jean-Christophe Dourdet
Maëlle Dupon
Xavi Gutierrez Riu
Aurèlia Lassaque
Estève Salendres

AUBIN BONNET (1980)

TRAVESSA

Arribar a les costes seques
estèrils
i sembrar-hi algunes llavors
de llum que les meves mans maldestres
furtaren a l’esdevenidor
acariciar-les perquè es trobin a gust
i pregar perquè vulguin nodrir-se
d’un cadàver de vent
que una mar de pensaments
i silenci
no volgué pas.

SILVAN CHABAUD (1980)

CORALL

Passo i repasso la sorra
Entre els meus dits.
Damunt la pell
A poc a poc s’esmunyen
Pedretes, còdols, graves i
Petxines
És a dir
Muntanyes, turons, comes, penya-segats i planes
esmicolades
Descompostes en milers de
milers de grans.

Una farina de món.

I, a l’atzar de la rissaga
La mar que tot ho destria
Fa aparèixer
Una branca de corall:
Lletra roja
D’un alfabet amortallat
A les nits mediterrànies.

JEAN-CHRISTOPHE DOURDET (1975)

COM LA LLUNA

Em diuen Joan de la lluna,
d’estrelles duc plens els ulls.
Heu-me aquí partit lluny d’aquell país,
tot dret cap a un cel d’esperit.
Vol lleuger
perdut enmig del no-res
per damunt d’un planeta
batut pels espectres,
il·luminat per cinc sols,
per sis llunes emmirallat.
Vol al país de l’arc del cel
dels monstres de l’espai,
el meu país imaginari.
Hi sóc el capità,
el senyor de la revifalla
el salvador del meu turment,
el del poder transterrenal,
príncep del silenci,
mut en la mudesa
d’una serp cantadora.

Una veu em parla, em crida, m’anomena,
m’atura.

Em diuen Joan de la lluna,
d’estrelles duc plens els ulls.

MAËLLE DUPON (1988)

LA TEVA PELL TÉ EL COLOR LENT DE LA PLUJA

2.
La tercera part
La vida, és ella, que em menà
I em dugué al buit.
Ambigua em sent,
D’aquell cor que put, que em dol.
És fosca la teva boca i necessit
Marcir-me, no és més que una soca
I vull beure’n la sang, si estic llesta
És per espigar-te, són les teves mans
el teu cos després, el primer
a buidar-me.

XAVI GUTIÉRREZ RIU (1971)

SEXTINA A LA CARTA

vull llom
vols lluç?
vol ous
vull alls
vol naps
vols ceps?

calen ceps
cal llom
calen naps
cal lluç
calen alls
calen ous

els seus ous
els teus ceps
els alls
el llom
ton lluç
els naps

té naps
té ous
tens lluç
tens ceps
tenc llom
tenc alls

som alls
són naps
sóc llom
són ous
sou ceps
ets lluç

dóna lluç
pren alls
donau ceps
donen naps
dóna ous
pren llom

feis llom i lluç
fa ous i alls
què? naps i ceps

AURÈLIA LASSAQUE (1983)

De sa mare va beure la llet,
De la seva dona va menjar la carn,
Dels seus fills va cremar els cervells,
Per això no entén la seva solitud.
Casa seva beu la pluja,
La seva terra s’empassa les pedres.
Romandrà el rei de la història que conta,
És el privilegi dels monstres d’aquí baix.

ESTÈVE SALENDRES (1978)

CERC ELS MOTS

Cerc els mots
Les fronteres sense tanques
D’un país oblidat
L’alè fatigat
D’una veu sense ressò
Tros de temps escanyat
Camí de batalles
De crits retinguts
Paraules robades
Carregades de llàgrimes
De riures i somnis
D’esperances cantades
Per fer viure l’endemà.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA