Trenta-tres poetes flamencs
Universitat de València, 1990
Selecció i traducció de Germain Droogenbroodt i Vicent Martínez.


MIRIAM VAN HEE

PORTES ENDINS (4)

Un moment encara
i el tren de la vesprada
despareix com una cortina

però no t’amoïnes
no penses en el cos
plegada en la nit llarga
no penses en la bicicleta prima
en la matinada plena de desesperació
no penses en els gats escassos
arreu de l’herba humida de la matinada

no t’amoïnes
perquè al cabell encara tinc el caliu
del teu alè i la cambra encara
és plena de la teva veu
com un caragol de la mar


HERMAN DE CONINCK

*

Els teus jerseis i els teus xals blancs i vermells
i les teues calces i les teues bragues
(fetes amb amor, segons la publicitat)
i els teus sostenidors (hi ha poesia en aquests teixits
sobretot quan els portes)
tot escampat en aquest poema
com en la teua cambra.

passeu, passeu, lector, poseu-vos bé,
compte, no entropesseu amb la sintaxi ni amb les sabates,
seieu

(mentre ens besem per un instant
en aquesta frase entre parèntesi, així
el lector no ens podrà veure) ¿què us sembla?
Tot el que hi veieu existeix,
¿no és tot com en un poema?



Hugo Claus
El gatpenat
Barcelona, Columna, 1998
Selecció de Paul Claes
Traducció de Ferran Bach


“Hugo Claus (Bruges, Bèlgica, 1929) ha portat una vida ideal per als biògrafs. Passa la infantesa en un pensionat de monges, manté una relació edípica amb els pares, se’n va de casa als divuit anys, troba feina en una fàbrica, s’exilia voluntàriament a París, coneix els artistes d’avantguarda, pinta –fou memebre del grup Cobra-, escriu, dirigeix cinema, es trasllada a Amsterdam, a Roma i, quan torna Flandes, és rebut amb crítiques i honors. ÉS l’autor flament més clebrat en poesia, prosa i teatre. El 1986 va rebre el Premi de les Lletres neerlandeses i ha estat diversos anys candidat al Nobel.”


Una casa entre la nit i el matí (1951)

EL MÓN ÉS FRED

El món és fred.
Els escarabats de la infelicitat
se’m passegen per la cara.

Tinc l’ull completament blanc,
el cucut pon un ou de por
als meus braços.

L’acció de somiar.

I sense poder dormir ni vetllar,
teixir ni segar,

el meu cant és un doll
d’aigua que em rebenta la gola. 


Tancredo infrasònic (1952)

FLANDES OCCIDENTAL

Cançó apagada fil de penombra
Un país com un llençol
Que cedeix

Terra vernal de masos i llet
Infants de vímet

Febre i camps d’estiu quan el sol
Engendra els seus fills en el blat

Envoltats d’ocre
Amb els pagesos sordmuts vora les llars extingides
Demanant “Que Déu ens perdoni pel
Que ens ha fet”

Amb els pescadors recremant-se a les barques
Amb els guspireigs d’escata dones escumejants
Que s’enfonsen

Irromps en mi, terra M’esmicoles els ulls
Jo a Ítaca amb la pell nafrada
Les meves paraules manlleven el teu aire
Els arbusts els teus til.lers són a la meva llengua

Les meves lletres:Flandes Occidental duna i pòlder

M’ofego en tu
Ets un gong al meu crani país meu i a vegades
Més tard als ports
Un cargol de mar: maig i escarabats Fosca lluminosa
Terra


Poemes d’Oostakker (1955)

UNA DONA

1

Amb cabells escandalosos,
Ulls de gavina, una bossa al ventre.
Una mare o una traïdora innocent,
Qui coneix aquesta dona flamejant?

Les seves ungles s’acosten a la meva vara,
Les urpades em desvetllen la pell,
Com un corn de caça la sento brunzir als cabells.

S’acosta entre replecs i llamps,
Calor, resina i clapoteig,
Mentre jo, en zel,
Tens com un fusell i
A punt d’atacar i assassinar,
Abraço, solco i talo,
Ajupit, agenollat, l’animal olorós
Entre els genolls suaus com el cuir.

Ella m’esberla la fusta
En l’escalfor coneguda.


Un cavaller pintat (1961)

ELS JUGADORS DE FUTBOL AMERICÀ

M. i M., increïblement joves en el mallot de l’equip,
amb pelvis de goma i espatlles d’hacer, el penis protegit,
el casc ajustat a les celles,
dues àligues bessones, Mort i Mart.

L’estadi brama els seus noms sagrats,
quan s’ataquen a les dents i travessen la davantera del Gegants
com el jardí de casa enfangat.
Entre tots dos plaquen un migcampista, es parteix
una peça del tauler, hurra pels
germans Mascle i Mont. Yeah, Yeah, Visca.

Al vespre, després d’un arbitratge caòtic i un sopar
amb cervesa i cants a dojo,
l’un aixeca l’altre per damunt dels caps.

I quan dormen, l’ossada boirosa
dels dos guerrers decapitats es separa de la seva pell.
Somrient xiuxiuegen a la nit
la tàctica del cop de genoll i la puntada de peu a les barres.


El senyor senglar (1970)

LA SEVA RELÍQUIA

20

La llengua del foc?
Vocals rostides, frases socarrimades.
Cuinar és una llengua. Aquest matí al llit: l’olor del cafè.

L’estiu de 1944 el 3r exèrcit americà
va destruir les fàbriques de formatge a Normandia –a causa de l’olor-
l’olor de cadàver, deien els soldats.

Abans, deia Aristòtil, rostien
la carn.
Encara avui, oh savi,
   tu que deies: “Sòcrates és pàl.lid”
   tu que deies: l’home engendra els homes”
   tu que ja aleshores, a través de concepte,
                                                judici,
                                                raonament,
   havies trobat una solució
   per als esclaus i el bords,

encara avui els homes rosteixen la carn,
com als contes de fades: carn humana.

Al matí: l’olor del cafè, la llengua del foc.
Una fortor de socarrimat a casa, una indiferència perfecta.


Figuratiu (1973)

ÍCAR

Preparat? Preparat!
Reia cap al seu pare, traïdorament.
(I va volar massa a prop del sol, la seva mare,
i va penetrar en el calor dels seus llavis immensosç
i va caure del seu morro com un ratolí
i va anar a espetegar a l’oceà de marbre.

Temeritat? Desesperació?
Aquest era més aviat el domini de Dèdal.
Ícar no volia evitar l’escalfor de la mare,
es volia enterrar en la seva cabellera esponerosa i flamejant.

Preparat? Preparat! Riu,
i es lliga plomes als turmells, els senyals d’Eros,
el rastre dels grifons.


 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA