Leveroni, Rosa. Obra poètica completa. Girona, CCG edicions, 2010 (Edició a cura d’Abraham Mohino i Balet)

QUADERN DE VERSIONS

POETES DE L’ÈPÒCA HEIAN (794-1185)

ONO NO KOMACHI (834-880)

La flor perdia
els seus colors magnífics;
jo contemplava
vanament el passatge
del meu jo per la terra.

L’EMPERADOR KOKO (830-887)

Per tu seria
als camps de primavera
a collir plantes;
i va caient encara
la neu damunt ma vesta.

OTOMO NO KURONUSHI

Ja cau la pluja;
d’aquesta primavera
són les llàgrimes?
Qui no sent la recança
si el cirerer es despulla!

TSURAYUKI (872-945)

Del cor de l’home
mai tindrem coneixença.
Però en ma vila
les flors que un jorn floriren
sempre el perfum exhalen.

KIYOWARA NO FUKAYABU

En la nit calda,
quan sembla encara vespre,
ja arriba l’alba.
En quin redós dels núvols
troba el seu llit la lluna?

SARUMARU, FUNCIONARI XINTOISTA (segle VIII)

Tardor, que ets trista
quan fins a mi arriba
el bram del cérvol,
les fulles dels erables
calcigant a muntanya!

YOSHIMINÉ NO IRONOBU

Perquè m’havia
ella sols dit: “Ja torno”,
ai, l’he esperada
fins a la lluna i l’alba
del mes de les nits llargues.

BUN’YA NO ASAYASU (Final del segle IX)

Pel vent fortíssim,
damunt l’alba rosada
dels camps d’autumne
com s’esventen les joies
que cap cordó no lliga!

LA DAMA D’HONOR UKON

Si m’oblidava
no és per mi que sofreixo.
És per la vida
del qui fe va jurar-me,
ai las!, que és trista cosa.

HITOSHI, CONSELLER PRIVAT (segle X)

Oh la planura
dels nous bambús, la riba
tota de canyes!
Prou voldria enganyar-me:
per uqè m’és tan cara?

MIBU NO TADAMI (segle X)

Diuen que estimo,
i el meu nom, de bona hora,
al lluny volava.
Però ningú sabia
quan l’amor em va néixer.

SONÉ NO YOSHITADA (segle X)

Com aquell nauta
que el freu de Yura passa,
canya perduda,
de l’amor per la via
no sé on podré aturar-me.

MINAMOTO NO SHIGÉYUKI (?-963)

Com les onades
que el vent llença a la roca,
només jo penso
ara, desfet, en coses
que tristament em pesen.

FUJIWARA NO YOSHITAKÉ (?-974)

Per tu, la vida
no m’era ja gens cara.
Oh, com s’allarga!
I veus el que pensava
lluny ara de ta vora.

FUJIWARA NO MICHINOBU (segle X)

Després de l’alba
sé prou que la nit torna,
però avorreixo
i trobo detestable
aquest néixer del dia.

LA MARE DE MICHITSUNA, COMANDANT DE LA GUÀRDIA IMPERIAL (final del segle X)

De nit a l’alba
que passo solitària
i en plors perduda,
és que podries dir-me
com el temps s’allargassa?

MURASAKI SHIKIBU

És que l’he vista
a l’atzar retrobada?
Si era ella,
mentre ho pensava, els núvols
la lluna m’amagaven.

AKAZOMÉ ÉMON

Ai, millor fóra
dormir sense esperar-lo.
La nit fent via,
he vist passar la lluna
fins a la seva posta.

SAKANOUÉ NO KORÉNORI (segle IX)

En fer.se dia,
com la lluna de l’alba,
els ulls esguarden
com la neu blanca tomba
sobre el poblet d’Yoshino.

EL BONZE ÉIKEI (segle X)

Solitud pura
de la casa coberta
de vinya verge.
Si ningú no venia
arribava l’autumne.

HARUMICHI NO TSURAKI (principi del segle X)

Tanques abriguen
el torrent de muntanya,
pel vent bastides.
Són les fulles d’erable
que el corrent no s’emporta.

OÉ NO CHISATO (seghle IX)

De mil maneres
quan la lluna contemplo
sento recança.
I tanmateix l’autumne
no és sols per mi que passa.

MICHIMASA, BATLLE DE KYOTO (principi del segle XI)

Si ja des d’ara
deixaré de morir-me
sense pensar-te,
no podria jo dir-t’ho
sense cap testimoni?

MARY ELIZABETH COLERIDGE
(Londres, 23.IX.1891 – Harrogate, 25.VIII.1907)

Ha caigut la nit, a fora, a dins.
Amor, vine, aviat!
Estica cansada del meu dubte.
El foc daurat del sol és fora,
el foc argentat de la lluna.
L’amor serà
un infant dins meu
quan ells són cendres grises,
amb la terra i amb el mar,
amb l’estel que lluu damunt teu
i amb la nit i el dia.

Tankas de diversos autors en versió de Joan Alegret (inèdites)

KAKINOMOTO NO HITOMARO
(     -c.710)

La casa d'ella
a l'horitzó s'albira,
ben lluny encara.
¡Com friso d'arribar-hi!
¡Fes via, cavall negre!


OTOMO NO TABITO
(665-731)

¡Ai, com voldria,
ara en aquesta vida,
ben feliç ésser!
Tant m'és si sóc en l'altra
ocell o cuc de terra.


YAMABE NO AKAHITO
(     -736?)

Tantes glicines
al meu jardí plantades,
per recordar-te:
ara que són florides,
¡que forta és la nostàlgia!


FUJIWARA NO HIROSUGU
(     -740)

Dins cada branca
de cirerer florida,
cents de paraules
s'hi troben amagades.
¡Amb miraments tracteu-les!


OTOMO NO YAKAMOCHI
(c.717/718-785)

Els clavells, ara,
al ple de sa florida
al jardí esguardo;
un collir-ne voldria
si tingués estimada.

Coixí em faria,
el braç de l'estimada,
en la nit freda;
seguit calamarseja:
tot sol caldrà que dormi.


UTOBE USHIMARO
(Soldat de la província de Suruga, tramès com a
guardafronteres lluny de la seva contrada natal)

Res no vaig dir-los,
a mon pare i ma mare,
de la partença;
com ocell de maresma
que frisa per anar-se'n.


ANÒNIMS
(Segle VIII)

Rabent travesses
la nit de negra tinta
lluna tan clara;
a ponent, dalt la serra
jo un mur bastir voldria.

Damunt una jaça,
com lliri de muntanya,
de nits ets bella.
Fins i tot ho ets de dies,
quan el sol t'amanyaga.


ARIWARA NO NARIHIRA
(825-870/880)

Per les tenebres
que els nostres cors enfosquen,
errants anàvem.
Si és veritat o somni,
es resoldrà aquest vespre.

Bé prou em deien
que una última sendera
seguir caldria;
però jo no em pensava
que avui o demà fóra.

Tan prest s'amaga
que la recança ens deixa
de contemplar-la.
Cims que oculten la lluna:
¡tant de bo us esvaníssiu!


ONO NO KOMACHI
(Mitjan segle IX)

Les nits d'autumne,
tothom diu que són llargues;
mes, si les passes
amb aquell qui tu estimes,
no et tems que ja és l'albada.

Ben trista i sola
de la rel separada,
herba que sura;
si un corrent se m'enduia,
jo crec que el seguiria.

Sense fer fressa,
la pluja a les maresmes
cau abundosa.
Vesso plors a la màniga
sens que l'amat ho sàpiga.

Em llevo amb ànsia:
un foc pel meu pit corre
que el cor m'abrusa.
¡Res no pot ajudar-me
per tal que anit jo el vegi!


ANÒNIMS

Si Na Vellesa,
sabés jo que em vol veure,
"no hi sóc", diria,
tot tancant-li la porta,
refusant sa visita.

Canten cigales,
al poble de muntanya,
a l'horabaixa.
Llevat del vent que xiula,
ningú no em fa visita.

¡Que pura hi brilla,
dalt la volta celeste,
la clara lluna!
Es reflecteix dins l'aigua
que ha esdevingut glaçada.


EL MONJO SOSEI
(Segles IX-X)

A la caleta
-el corrent hi acumula
les fulles roges-,
es drecen les onades
d'un viu color escarlata.


KIYOHARA NO FUKAYUBU
(Primera meitat del segle X)

Per què, em demano,
el mot "amor" triaren
per designar-lo,
quan, simplement, bastava
que "morir" li diguessin.


LA MARE DE MICHITSUNA
(Darrer quart del segle X)

Fins a l'albada,
tota la nit planyent-me
de dormir sola,
ben llarg el temps em sembla.
¿És que tu no ho sabies?


DAJO TENNO
(L'emperador Go Toba. 1180-1239, regnà de 1184 a 1198)

La meva màniga
-oblidat per l'amada-
l'amaren llàgrimes.
Ix del turó la lluna
i em revifa la pena.


HATA SHOA
(1550-1607)

Coses que sembla que no han de
reeixir i que, tanmateix reïxen

Un minyó i l'home
amb el qual s'amistança,
dona llegida,
un qui d'actor es prepara
i el fruiter que hom empelta.


MOTOORI NORINAGA
(1730-1801)

Si em demanaven
pel cor d'aquesta pàtria
amb tantes d'illes:
al sol ixent -diria-
florits cirers silvestres.


YAMAGATA BAUTO
(1748-1821)

Ni l'infern hòrrid,
ni el paradís celeste,
ni el jo existeixen.
Sí que existeix l'home
i, al món, totes les coses.


NISHIDA KITARO
(1870-1945)

Dins mon cor s'obre
una abissal fondària;
mes ni la joia,
ni de tristor les ones,
no hi arriben, em sembla.

Tankas de SATO NORIKIYO, EL MONJO SAIGYO (1118-1190), en versió de Joan Alegret (inèdites)

Sacsava, en somnis,
un vent de primavera,
els llucs de l’arbre;
tot i despert, encara
el meu pit s’esborrona.


Fressa afeblida
d’insectes a les herbes
que el temps asseca;
penetren raigs de lluna
per tota la garriga.


Ben lliure em creia
de passions, i em sobta
la melangia:
en la llum de l’autumne,
sorgeix una becada.


El vent a l’alba,
passa i les fulles cessen
la seva fressa.
Nocturns amants, alhora,
defaliits, se separen.


M’és impossible
d’oblidar sa mirada
en departir-nos;
l’adolorit seu rostre
allotjà dins la lluna.


Congost que mena
cap a fosques muntanyes
sota la lluna...
cap al passat m’hauria
ben perdut jo sense ella.


Si el món de veres
més poc real em sembla
d’allò que sembla
¿com és que el món dels somnis
em sembla més que un somni?


A l’alba llisca
la lluna damunt capes
de grossos núvols;
als ulls un a un s’obren
els plecs del meu pretèrit.


Recta és la Senda
-per revolts que els temps sien-
vers Poesia.
No he sabut copsar-ho
fins que en somnis m’ho deien.



Haikús de Matsuo Basho, en versió de Jordi Coca (Barcelona, Empúries, 1992

És la poesia:
Alegres cants de pagesos
A la regió d’Oshu.


Desperta, desperta!
I et prendré per amiga
Papallona blanca.


A dalt del turó
En el silenci ardent
Canta la cigala.


Els vespres d’estiu
Sèiem davant de casa
A prendre la fresca.


Benisafua!
Ah!, Benisafua
Benisafua... ah!



Desclot, Miquel. Per tot coixí les herbes. De la lírica japonesa. Barcelona, Proa, 1955:

Príncep Otsu (663-687)
A LA SENYORA ISHIKAWA

Tot esperant-te,.
al pujol d'ampla falda,
a la serena,
la humitat em punyia
de la rosada freda

Senyora Ishikawa (s. VII)
RESPOSTA AL PRÍNCEP OTSU

Tot esperant-me
la humitat et punyia.
Quina ventura si jo fos la rosada
al pujol d'ampla falda!



Desclot, Miquel
De tots els vents. Selecció de versions poètiques.
Barcelona, Angle, 2004

MONJO RYOKAN, YAMAMOTO EIZO
(1757-1831)

Au, amic, vinga,
tingues el cor alegre,
que jo ja ballo!
¿De veres dormiries
amb aquesta llunassa?

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA