València, Edicions Alfons el Magnànim, 1992
Traducció del gal·lès de Carme Manuel i Josep V. Garcia.

EUROS BOWEN
(1904-1988)

GLÒRIA

El món sencer és ple de glòria:

Salve la glòria de les coses creades:
  terra u cekm
    sol i lluna,
       estels i immensitats de l’espai:

Salve la companyonia
  de totes les coses creades,
    aire i vent,
      núvol i pluja,
       llum del sol i neu:

Tots com un riu d’¡eternes aigües
  i els foscs corrents en les profunditats de la mar
    són plens de glòria.

                            *

Alè de pau
  a les muntanyes,
    llum als horitzons
      llunyans de la mar:

Esclats dels tudons a trenc d’alba
  foc dels coloms al capvespre,
    ovells i bestiar pasturant,
      naixement d’innumerables insectes
        comportament instintiu,
          d’aranyes i formigues,
            donen testimoni
              de les riqueses de la bondat.

                             *

Censurable és maleir la vida.

Camps i blat daurat,
  pendents i raïm que s’hi coloreja,
    i fruits madurs de pomers.

Aliments a taula
  de càlides estacions,
    i el nostre tros cada fred hivern:

La ment que insisteix en el respecte
  pel proïsmer,
    per totes les criatures d’avui,
      per la vida al món sempre.

                               *

Que cada terra, cada llengua siga
  pa i vi:

Treballs,
  estacions de tren,
    parades d’autobús,
      al principi del viatge,
        vols d’avió:

Tot l’art
  sota la pròpia figuera,
    visió de l’home i de la dona.

                             *

Que els gests d’incomprensió
  entre l’home i el món
    no s’aferren a l’absurd:

I potser veurem balls
  en els rebedors dels àtoms,
    la inquietud pel tremp
      art delerat:

                           *

Carbó en les entranyes de la vall,
  aigua transparent dels comalls,
    espai de màquines i energia:

Virtuts de l’aire fresc,
  nous pous de vells significats:

Brises perfumades
  com llum de sol en el ventre de la gavina
    ales que s’enlairen.

                         *

Tots hereus
  (si no escopim la por
    original del pecat
      damunt de tot)
que proclamen les lloances de la glòria.

BOBI JONES
(1929)

A L’INFANT ABANS DEL SEU PRIMER ANIVERSARI

Jo sabia molt bé que jo era burlesc,
que el meu cervell, cor i nas eren burlescos;
però innocentment acceptava els gossos,
les cases, quasi totes, els arbres,
i creia que el menjar i la beguda tenien unes normes
molt subtils, ningú no podia esclatar així
en un embogit atac de rialles. És veritat
que ara i adés quelcom respectable ens fa riure;
però ja dolen o malalt, fill meu, tu sempre
xerroteges a tots i a tot. Tot el sant dia
et cargoles de les rialles, et retorces lliure
fins que se’t trenquen les costelles. El món és contínuament
una broma innocent i la redona terra
una pilota per a jugar. Un escambell és
una muntanya que s’escala per acaronar les barbes
del sol, i ety tombes allà dalt
bellugant les cames damunt la casa
o en qualsevol indret segur i discret.
La taula és una talaia: un vertader
acròbat sap apreciar tal punt,
perquè sembla tot un circ de nord a sud.
El vent un pallasso; els núvols grisos
elefants. Però, ¿qui cerca una xarxa
de seguretat? les rialles de l’infant no es poden atrapar.
Saltironegen d’orella a orella. El deler
per riure és molt, terriblement perillós.
De vegades em fa por entrar a casa
per les rialles tremoloses, més quan
hi veig que una cosa així s’alça sobre dos peus,
que provenen el meu fill. Desil·lusiona un home,
és clar, posar conclusió al seu amor
propi. Déu ha creat en una sola persona
un món de rialles i les ha unides totes:
un grapat d’hilaritat i gatzara dins seu.

BRYAN MARTIN DAVIES
(1933)

ECCE HOMO

Els científics actuals proclamen la unitat orgànica de l’home
en tota la seua intricada i mesurable química.
Ell ha deixat de posseir la dualitat d’allò humà i diví
de la mateixa manera que el corrupte fang i l’etern alè són un.

Per això es debat que l’antiga moralitat ha romàs obsoleta
com el bé i el mal són un tot sòlid i irrompible,
que no hi ha diferència entre la pietat i la diableria,
entre el que prega de debò i el golut amb el saeu estupor somort.

“Tanmateix jo sóc el cos, la carn, la passió desenfrenada,
l’opressor cobdiciós, l’hereu de la terra i els cucs.”

“I sóc l’ànima, el nucli, el cercador ansiós
de la llum eterna que guspireja en la puresa de dalt.”

Contempleu l’home, l’inexplicalbe, alhora unicitat i dualitat,
conqueridor de la creació, fràgil mortal.

ROBERT GERALLT JONES
(1934)

CASCADA

Un element damunt un altre. ¿Entreteixits? No, d’un estyrat
a un altre més vell, la paciència de la roca hi és captiva.
L’essència és el silenci, ocult s’hi troba el nucli
de tota creació, mort o esperant viure,
          com a l’estèril matriu o a la tomba d’una dona.

L’aigua és lliure, però. La cascada
corre acaronant el llom de les pedres i les gotes s’esquerden
en el quiet rabeig, aplec d’infinites escissions.
L’aigua hi juga a l’acuit,
          l’encalça  i riu, sobreviu la caiguda.

Com home i dona, infatigables s’entrellacen
sense esperança d’ésser-ne un. Eternament incomplets
en la unió, eternament apartant-s’hi.
Si la persistència de l’aigua és gran, cada roca invicta,
          mai cedint a l’agosarat brivall l’últim secret.

GWYN THOMAS
(1936)

FULLA

La fulla de l’arbre ha caigut.
Plana, vola,
s’agafa a la brisa,
delicada penja,
callada nada,
rellisca amb brillant flamarada,
panxa blanca groga.
Fa pallassades, volteja colorada,
oneja fantàstica
al ratolí camacurt, colors xerrotejants,
roda, s’inclina,
refulgent es gronxa bocaterrosa.
La fulla de l’arbre ha caigut.
I què fa?
          Mor.

NESTA WYN JONES
(1946)

CAMP DE BLAT

Avui,
el cel blau aixafaga
la mandrosa lassitud del bosc.
Menjant móres
damunt un suau tros de gespa tallada,
observe, fent-me ombra amb la mà,
com un infant trontollant xino-xano
escorcolla la cistella del menjar.
     Vaig imaginar
que si pensava que eres a l’altra banda
i el blau dels teus ulls espurnejava
jo també caminaria,
ballaria com aqueixa papallona
per dalt dels caps tronxats del camp ple de dacsa
sense fer nosa als recers dels ratolins arraulits
sense por cap a tu.
     Tanmateix, ets tan lluny,
que aquesta vesprada
em vaig haver d’acontentar
amb el descans a la calor,
mentre fixava la mirada en la nova espiga
del blat marcint-se a la palma de la mà.
La guardaré, amb tot,
per a mostrar-te-la.

ALLAN LLWYD
(1948)

LA LLENGUA GAL·LESA

Poseu-vos al cim del barranc i crideu a l’escletxa:
és tro que esquinça el silenci, soroll que ompli el glaçat buit;
encara que els fugitius que grapegen cercant cordes esfilagarsades a l’estimball
és ella qui impedeix la caiguda dins el gran silenci.

Pluja que refresca la terra, espurneig de robí;
brisa de verema, barrejant dacsa i blat;
safir preciós, maragda en l’herba verda,
neguitós remor d’ordi, guspira refulgent de llum.

Protegeix del mut precipici, fortalesa que allunya els enemics,
i per dalt de l’abisme obert és el nostre lligam;
manté la nostra dignitat, la nostra casa contra tot desordre,
el nus que ens uneix i ens congrega.

Si el vincle es clivellàs i trencàs, ¿què s’espatllaria?
nus a nus la corda es desfà per dalt de l’abisme. Ara.

MENNA ELFYN
(1951)

EN UN TREN

Al meu front
musculosos reclutes
conversa trencadissa com ossos
descarnats de tranquil·litat mental;
parlant de com s’emborratxaran
cada nit de divendres,
sobre açò i allò,
sobre allargar el llit
          a dos metres;
la força com sempre, llançant les campanes al vol.

Calle;
oceans, mons a banda
xiuxiuejant per a mi:
¿què els passaria en una guerra?
¿quines violacions restarien del seu solc
vers al victòria,
recordant el de dos metres d’alçària
i cent catorze quilos de pes?
o ¿quina castració possible
si hi perdessen?
¿hi haurà algun corrent de llàgrimes
sota els dipòsits amagats de la seua carn?

Tanmateix es divertyeixen,
uniformes,
reptant el món
i la nostra pau,

i la nit és tota sola defora.

IWAN LLWYD
(1957)

ILLENCS

Els illencs
veuen els núvols baixos,
el vent i la pluja fuetejant llurs espatles:

senyals de clima i història
damunt la salada pell de la gent de la mar:

malgrat l’estiu
i la marea de turistes
esvaint sorollosa les desertes platges,
accents estrangers
i diners preparats per a comprar el sol:

malgrat l’hivern
i les ones esmicolant les roques,
i l’oceà de bell nou
exigint el seu incondicional tribut:

malgrat la volubilitat de les estacions,
els illencs continuen,
amb la seua estranya parsimònia,
caminant pels viaranys de la inhòspita terra,
llaurant els aspres camps:

apropant-se a l’horitzó,
abraçant-lo tot
com l’ona acarona la platja.

GERYN WILLIAMS
(1963)

¿EL MEU GAL·LÈS?

Vivim entre les cobertes dels llibres.
Ens hi amaguem.
Fa molt de temps vam bescanviar
el gos guia i el bastó blanc dels carrers
per l’espectacle visionari dels nostres llibres.
És aquí on alena Gal·les,
on podem imaginar-lo.
La primavera es precipitarà
entre les cobertes de cada llibre
esclatant promeses poètiques entre els fulls.
La nostra poesia es refereix amb fruïció,
confiada a Cilmeri i Glyndwr
o truca a Dewi(*) demanant-li ajut.
Quasi ningú no els coneix avui:
imatges sobreres, jubilades
que han estat cercant taüts des de segles.
Però l’anarquia
es llueix pels nostres carrers.
Els nostres novel·listes creen l’ordre del desordre
segons les peticions de l’art.
Però una bèstia salvatge
empresonada en una gàbia
no és ferotge.
Encara que conjurem significats
en paper i en tinta
no som, doncs, per això més savis.
I tanmateix us dic:
és més segur llegir que viure.

       (*) Cilmeri és el camp de batalla on l’últim príncep nadiu de Gal·les, Llwelyn ap
             Gruffudd, va morir a mans dels soldats anglesos en el 1282.
             Owain Glyndwr, va acabdillar un alçament popular contra la Corona Anglesa
             al segle XV.
             Dewi, Sant David és el patró de Gal·les.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA