Kirmen Uribe

Ondarroa, Biscaia, 1970.
Ha traduït al basc poemes de Raymond Carver, Silvia Plath, Mahmud Darwix.
El primer llibre de poemes, Bitartean heldu eskitik (Mentrestant dóna’m la mà), és Premi Nacional de la Crítica 2002. Ha publicat poemes a revistes americanes.
De 2003 és el llibre disc Zaharregia, txikiegia agian (Una manera de mirar).
Ha participat en diversos Festivals Internacionals de poesia.

Kirmen Uribe
Mentrestant agafa'm la mà.
Barcelona, Proa, 2010
Trad. de Joan Elordi i Laia Noguera

ILLA

              O sigui que això és la felicitat,
              aquest treballador per hores.
                            Anne Sexton

És diumenge a la platja per a la gent de bona voluntat.
Des de l'illa se sent el seu renou llunyà.

Ens hem ficat a l'aigua despullats.
Al fons hem vist rogers, anemones, eriçons.
Mira, l'aigua mou la sorra com el vent mou el blat.
M'he submergit i t'he mirat des de sota.
M'agrada el teu pausat moviment de braços i cames,
m'agrada quan el pugis t'agafa forma d'alga.

Hem sortit de l'aigua. Fa calor i els ppins ombregen.
Els teus braços estan salats, salat el pit, salat el ventre.
La mateixa força que lliga la lluna i el mar
també ens ha lligat a nosaltres.
Els segles s'han convertit en segons i els segons, en segles.
Peres sense pell, els nostres cossos.

Al fons hem vist rogers, anemones, eriçons.
És diumenge a la platja per a la gent de bona voluntat.

VISITA

L'heroïna és tan dolça com fer l'amor,
deia ella temps enrere.

Els dies passen i els metges diuen quew no ha empitjorat
i que ens ho prenguem amb calma.
Fa un mes que no ha tornat a despertar-se,
des de l'última operació.

Però la visitem cada dia
al sisè box de la unitat de cures intensives.
Avui en entrar hem vist que plorava el malalt del llit de davant;
diu a l'infermer que ningú no l'ha anat a visitar.

Fa un mes que no sentim la veu de ma germana.
No veig com abans tota la vida per davant
ens deia.
No vull cap promesa, no vull cap disculpa,
només un gest d'amor.

Només hi parlem la mare i jo.
El meu germà abans no li deia gran cosa;
ara ni apareix.
El pare es queda a la porta, en silenci.

De nit no dormo, ens deia ma germana,
tinc por d'adormir-me, por dels malsons.
Les agulles em fan mal i tinc fred;
el sèrum m'escampa fredor per les venes.

Si pogués escapar-me d'aquest cos podrit.

Mentrestant agafa'm la mà, ens demanava.
No vull cap promesa, no vull cap disculpa,
només un gest d'amor.

TECNOLOGIA

El meu avi no sabia llegir,
no sabia escriure. Però era un rondallaire

famós al poble. Era ell qui encenia,
envoltat de canalla, les fogueres de Sant Joan.

La cal·ligrafia del meu pare era inclinada, elegant.
Teixia el paper amb precisió,

com si cisellés pissarra.
Tinc sobre la taula la postal que va enviar quan feia la mili.

"Yo bien, tú bien,
mándame cien".

A la nostra època ens enviem
missatges electrònics.

En tres generacions
hem travessat la llarga història de l'escriptura.

Tanmateix, les preocupacions, les pors
són les de sempre, i ho seran:

"Yo bien, tú bien...".

EL TEMPS DELS ARBRES

El temps dels arbres és dins teu
després d'haver-nos estimat.

Adormida al llit, només
et tapen les palpebres.

No t'escoltis la por,
no diguis mai ni sempre,
deixa fer el món,
que vagi per on vulgui.

El temps dels arbres és dins teu
després d'haver-nos estimat.

T'embolca l'aigua del plaer
com la llàgrima embolca l'ull.

No t'escoltis la por,
no diguis mai ni sempre,
deixa fer el món,
que vagi per on vulgui.

El temps dels arbres és dins teu
després d'haver-nos estimat.

AMOR SECRET

Jo també vaig tenir un amor secret
quan tenia set o vuit anys.
Ella no ho sabia.
Mai no li vaig dir res.
Un somriure era el nostre únic pont.

Fa poc vaig somiar en ella.
Garlandes, brides d'or de cavalls blaus.
Em va fer anar en un racó i em va preguntar:
"T'ha anat bé voltant pel món?
Has tingut sort?".
Crec que li vaig dir que no.
I abans de caure a l'abisme em va dir:
"Sempre he sabut que m'estimes".

No sé si ens és possible tornar enrere,
si hi ha alguna manera d'escollir de nou
els camins que hem rebutjat.
Però és veritat que de tant en tant
el que hem sentit en el passat es converteix en real,
encara que sigui només una miqueta.

Després d'una setmana d'aquell somni
ens vam trobar al carrer.
Garlandes, brides d'or de cavalls blaus.

La nostra conversa
no es va assemblar a la del somni.

Igual que fa tants anys,
tret d'un somriure,
no li vaig dir res.

AVIONS QUE ESQUINÇAVEN EL CEL

Els seus ulls porten silenci i rosada.
Has vist cadàvers a les vores dels camins,
avions que esquinçaven el cel,
que plantaven melics de solitud
de camp en camp, de poble en poble.

No té on tornar ni on encaminar-se,
un pantà li ha cobert els records.
No porta històries,
ha sofert les veritats sense nom.
L'únic que vol és que el rebin amb tendresa,
ser sempre  un estrany, de poble en poble.

No té on tornar ni on encaminar.se,
un pantà li ha cobert els records.
Camina mirant enllà, de poble en poble.

NO ES POT DIR

No es pot dir Llibertat, no es pot dir Igualtat,
no es pot dir Fraternitat, no es pot.
Ni arbre, ni riu, ni cor.
A'ha oblidat la llei antiga.

Una riuada s'ha endut el pont entre les paraules i les coses.
No es pot anomenar mort allò que el tirà considera decisió.
No es pot dir quan ens manca una persona,
que ens dessagna el record més petit.

La llengua és imperfecta, els signes s'han gastat
com rodes de molí, de tant utilitzar-los. Per això,

no es pot dir Amor, no es pot dir Bellesa,
no es pot dir Solidaritat, no es pot.
Ni arbre, ni riu, ni cor.
S'ha oblidat la llei antiga.

Però quan sento que dius "amor meu"
he de reconèixer que tinc esgarrifances
tant si és veritat com si és mentida.

L'ESTRANY

No sé quan va començar, no t'ho puc dir.
Vaig adonar-me'n fa un mes i
des de llavors ha passat cada nit.

Feia amb molta cura tot el que havia de fer:
deixar el cotxe en un lloc segur,
assegurar-me que les portes estiguessin ben tancades. Però en va.

L'endemà el trobaria obert.
Primer viag decidir deixar
el cotxe en barris diferents. En va.

El trobava obert. Sembla
que algú hi dormia.
I anava a treballar amb la seva olor.

Després vaig pensar que, si només hi dormia,
no era gaire greu. En definitiva,
no robava el cotxe. Fins i tot

m'agradava aquell perfum llunyà.
Em preguntava d'on devia ser,
com era, si era de pell negra o del color de la mel.

Una vegada li vaig deixar una flor. La va agafar.
L'endemà, li vaig deixar un missatge.
En va. No ha tornat a aparèixer.

EM VÉNEN AL CAP

Recordo de vegades
les coses que vam viure plegats:
les converses del pati de la presó
sobre la costa d'Irlanda, la resistència, les llegendes
i sobre allò que ens fa infeliços
en aquesta banda del món.

Em vénen al cap els gitanos
cantant al pati gelat a l'hivern.
Em vénen partides d'escacs amb els africans,
els càstigs, els vespres en què acomiadàvem,
mantejant-lo, un company pres.
Recordo de vegades aquests dies
i penso en tu.

No han passat ni dos minuts
i m'has trucat per telèfon.

TORNEU-LO

I el dia que el vent del sud se m'endugui
torneu el meu cos al lloc on vaig néixer, a la vora del mar,
enterreu-lo a la tomba dles meus amics,
envoltat de gent de bona voluntat:
amb el pescador,
amb el drogoaddicte,
amb l'escriptor.

FA TRES SETMANES

                Els ocells dibuixaven als meus ulls
                petites gàbies
                             Alejandra Pizarnik

Fa tres setmanes,
tornat del mar.
Em prens a coll,
jugues amb mi.
Homes a terra,
ombres a l'aigua.
Véns quan és fosc
en els meus somnis.

L'odi és senzill,
l'amor, difícil.
No era fàcil saber
què tenies a dins.
Ara una pena
m'emmalalteix:
més que allò que et vaig dir,
allò que no et vaig dir.

Un bon dia em vas engendrar
quan tenies la meva edat.
Ajagut amb la mare,
tal com era costum.
No et preoxupis per mi,
que m'espavilo.
Pare, tu vine
quan vulguis.

UNA LLENGUA

                  Dia d'any nou de 2004

Una llengua no sap res
del bé i el mal.
Això és cosa nostra.
Una llengua és com una ombra.
Si aixeques un puny,
ella també l'aixecarà;
si fuges, ella també
fugirà darrere teu.

La llengua no sap res
de la veritat i la mentida.
Això és cosa nostra.
Una llengua no aixeca parets,
les pinta de colors.
La llengua no mata ningú,
ens uneix.

Però, això sí, una llengua,
una llengua es pot morir.

VIII festival de poesia de la mediterrània. Produccions Estelroig 2006

Coordinació de les traduccions: Antoni Picornell.

EL CUCUT

Aquell any va sentir el cucut a principi d’abril.
Potser, perquè estava inquiet,
potser, per aquella mania d’ordenar el caos,
va voler esbrinar amb quines notes cantava.

L’endemà a la tarda, ja era al bosc,
amb un diapasó, esperant.
Llavors, el va sentir.
El diapasó no mentia.
Si-sol eren les notes del cucut.

El descobriment es va saber arreu.
Tothom volia provar si el cucut de debò
cantava amb aquelles notes.
Però els resultats no coincidien.
Cadascú deia la seva veritat.
Alguns, que feia fa-re, d’altres, mi-do.
No es posaren d’acord.

Mentrestant, el cucut seguia cantant al bosc.
Ni si-sol, ni fa-re, ni mi-do.
Com fa mil anys
cantava: cu-cut, cu-cut.


MAIG

               Deixa’m mirar-te als ulls.
               Vull saber com estàs.
                            Rainer W. Fassbinder

Mira, ha entrat el maig.
Ha estès la seva parpella blava damunt el port.
Vine, fa temps que no sé de tu.
Et noto tremolós, com aquells gatets que anegàrem de petits.
Vine, i parlarem de les coses de sempre,
del valor que té ser amable,
de la necessitat de compondre-se-les amb els dubtes,
de com omplir els buits que tenim a dins.
Vine, sent a la cara el matí,
quan estem trists, tot ens sembla flosc;
quan estem forts, el món s’esmicola.
Cadascun de nosaltres guarda quelcom desconegut de les vides dels altres,
sigui un secret, un error o un gest.
Vine i posarem verds els vencedors,
saltarem des d’un pont rient-nos de nosaltres mateixos.
Contemplarem en silenci les grues del port,
perquè estar junts en silenci és
la millor prova d’amistat.
Vine amb mi, vull canviar de país,
deixar aquest cos meu de banda
i ficar-me amb tu dins una cloïssa,
amb la nostra petitesa, com els caragolins.
Vine, t’espero,
continuarem la història interrompuda fa un any,
com si no tinguessin un cercle més
els bedolls blancs de la ribera.


T’ESTIMO, NO

Encara que va fer feina durant quaranta anys
als alts forns,
dins seu encara hi havia un pagès.

A l’octubre, torrava pebres
amb el soldador
al balcó de la seva casa de barri.

La seua veu era capaç de fer callar
qualsevol.
Només la seva filla s’atrevia amb ell.

Ell mai no deia t’estimo.

El tabac i la pols d’hacer li cremaren
les cordes vocals.
Dues roselles a punt de caure.

Quan es va jubilar, la filla es va casar en una altra ciutat.
Ell li va fer un regal.
No eren robins, ni tan sols seda vermella.

Havia anat traient peces de la fàbrica.
A poc a poc, les seves mans
van doldar un llit d’acer.

Ell mai no deia t’estimo.


L’ANELL D’OR

Mon pare va perdre l’anell de casat a la mar. Com tots els mariners, se’l treia i el penjava de la cadena per no perdre el dit quan amollaven la xarxa.
Al cap d’unes quantes marees la meva tia, mentre netejava uns lluços, va trobar un anell d’or dins un d’ells. Va fer net l’anell i en va veure les lletres i els números gravats. Encara que pareixia mentida, eren les inicials i la data de noces dels meus pares.
Sembla que mon pare va pescar el mateix lluç que s’havia menjat el seu anell. En tota la mar.

La tranquil.la nit d’estiu porta vent de l’interior i records. M’he empescat, mirant al cel, que les casualitats són planetes amb una òrbita molt i molt ampla.
Només es veuen de tant en tant.

Això de l’anell és una casualitat massa grossa. Però és igual. El que importa ara és que durant molts anys la història de l’anell va ser real dins les nostres petites ments d’infant.

De nit, la mar brilla com un lluç.
Les estrelles salten com escates.


NO PUC TRIAR

No puc triar
entre la Mar i la Terra.
Visc feliç a la línia que les uneix.
En aquesta cinta negra que mou el vent.
En aquest llarg cabell d’un gegant desorientat.

Del Mar m’agrada sobretot el seu cor de nin gran.
De vegades rabiós, de vegades capaç de dibuixar
paisatges impossibles.
De la Terra, les mans.

No puc triar
entre la Mar i la Terra.
Sé que el meu lloc és un fil fi,
però al Mar em perdria
i a la Terra m’hi ofego.

No puc triar. Quedaré aquí.
Entre ones verdes i muntanyes blaves.





 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA