Serrallonga, Segimon.
Versions de poesia antiga. Barcelona, Ed. 62 / Empúries. 2002.


CANT DE L’ARPISTA
     Cant que hi ha a la capella del rei antef el benaurat
     davant per davant de l’arpista

  Aquesta és la deixa del bon príncep de destí feliç.

Les generacions se’n van, despareixen,
d’altres en vénen, des del temps de l’antigor.
Així els déus i els qui abans vingueren a la vida
avui a les piràmides reposen.

Els nobles i els més gloriosos esperits
són en llurs tombes sepultats.
Bastiren temples i capelles:
no en queda res. Què se n’han fet?

Encara sento les paraules
de Hardjedef i d’Imhotep.
S’han convertit en dites
amb més vida que no ells.

I què són ara els seus indrets de culte?
Els murs van caure en runes,
els llocs on foren reverits no són enlloc,
com si mai no haguessin existit.

No n’hi ha ni un que pugui retornar
per dir-nos-en l’estat, quina és la seva sort,
i pugui dur la pau al nostre cor
fins que arribem al lloc on ells han arribat.

Així doncs satisfés el teu desig,
fes que el teu cor oblidi, i l’oblidança
et serà l’honra fúnebre més pia.
Creu el teu cor durant tota la vida.

Vessa mirra damunt la teva testa,
vesteix de lli ben fi,
perfuma’t amb l’essència més pura
de les divines serves.

Acreix la teva benaurança,
no et deixis fatigar la ment.
Segueix el teu anhel i el que t’és bo,
fes el que has d’acomplir en aquest terra.

No neguitegis el teu cor
fins el dia del fúnebre lament.
El Cor Feixuc no escolta pas els planys:
cap plany no salva del sepulcre.

Fes-te el dia feliç,
i no te’n cansis,
que ningú no s’emporta els béns a l’altre món,
pensa que cap dels que han partit no torna.

Cants a la vora de l'aigua
(Egipte, Imperi Nou, 1570 aC - 1090 aC)
"LA BESO..."

La beso,
els seus llavis s'obren.
Resto begut,
sense haver begut.

CANTS DE GRAN JOIA

CANT I

Única, amada com cap d’altra,
germana meva, la més bella!
Mireu-la, és com l’estel que s’alça
a la naixença de l’Any Nou.

De gràcia brillant i refulgent de cos,
ulls de mirada lluminosa,
llavis que parlen dolçament
sense que diguin mai un mot de massa.

El coll airós, les puntes dels pits brillen,
blavegen els cabells com pedrablava,
els braços tenen la lluor de l’or, els dits
s’allaqrguen com la flor del lotus.

De malucs purs, cintura fina,
cames esveltes, tot bellesa:
quin aire als peus en trepitjar la terra!
Amb el seu bes el cor se me n’enduia.

Els homes giren tots el cap,
embadalits només de veure-la.
Qui pot besar-la sent el goig
de sentir-se el més ple dels qui l’estimen.

Quan ella surt de casa seva,
tothom diria que en surt l’Única.

CANT II

L’estimat amb la veu el cor em fa malbé,
m’ha fet caure malalta.

Viu a tocar de casa de la mare
i no trobo manera d’arribar-hi.
Bo fóra, en el meu cas, potser, la mare...
Ah, si fos ella qui l’anava a veure!

Però el meu cor ni això gosa pensar,
i a mi l’amor em treu de polleguera.
El cor és foll i jo
tan folla sóc com ell.

Ell no sap el desig d’abraçar-lo que tinc
ni què m’ha empès a confiar-ho a la mare.
Ah, si et fos jo, estimat, la destinada
per la daurada dea de les dones!

Vine tu, que els meus ulls en vegin la bellesa:
que en tinguin alegria pare i mare,
que et facin una festa tots els homes,
que jubili tothom per tu, gran estimat.

CANT IV

Batega tant aquest cor meu, rabent,
així que penso en tot l’amor que et porto!
No em deixa conduir naturalment,
tan trastocat el tinc d’on el tenia.
Tant me fa aquest vestit com aquell altre,
descuro els meus ventalls,
no em pinto els ulls,
ni em poso cap fragància.

“No badis, corre! Ets a tocar!”
em diu el cor, així que hi penso.
Cor meu, no em facis tant de mal!
Per què has de fer coses tan boges?

Aguanta’t en silenci. L’amat ja ve.
Però la gent està a l’aguait.
Tu mira que ningú no pugui dir:
Va arrossegada per l’amor, aquesta noia!

Guarda la calma, cada cop que hi pensis,
cor meu, -i no bateguis tant.

CANTS DE VORA L’AIGUA

1

Oh missenyor, mon déu, com no ho voldria?
És gust d’anar-hi amb tu.
M’agrada tant de veure com glateixes
que em fiqui a l’aigua i nedi davant teu!

Porto per tu la perfecció del cos vestida
del lli reial més fi,
un lli amarat d’essències,
tot xop d’olis d’olor.

I em llenço a l’aigua així per fer-te goig
i en surto cap a tu duent als dits
un peix rogenc que s’estremeix de vida
i me’l poso, no ho veus? entre els dos pits.

Per què no véns, doncs, amic meu, amat,
a veure-ho de la vora?

5

La beso,
els seus llavis s’obren.
Resto begut,
sense haver begut.

CANTS DE LA CIUTAT DE MEMFIS

2

Te n’aniràs de mi perquè tens gana?
I tan esclau ets del teu ventre?
Et llevaràs només per lluir el teu vestit?
I aquest llençol on jo sóc reina?

Te’n vas de mi perquè tens fam?
Te’n vas de mi perquè tens set?
Agafa doncs aquesta sina:
és un regal que sobreabunda.
Perquè un dia als teus braços és més bo
que un miler d’anys en tot altre lloc de la terra.

4

Què n’és de pertorbant el luxe del meu past!
La boca de la meva amada és un botó de lotus,
els seus pits dues pomes de mandràgora,
són ceps de vinya els seus dos braços,
són els seus ulls com dues baies fixes,
les seves celles un arbret de salze
i jo l’ànec salvatge que hi venia.

El meu bec pica el seu cabell que em fa d’esquer
com en fa la cucala de la trampa.

5

El meu cor no serà feliç del teu amor,
llobató meu, fins que sigui tot embriaguesa.

I no et deixaré anar – per cops que em clavin,
quan te’n vas a folgar als aigualls del Delta,

o a les terres de Khor – ni a cops de maça,
o a les terres de Kush – ni a garrotades,
o als confins del Desert – ni a mastegots,
o a les ribes del Mar – ni a clatellades.

Jo no faré cap cas d’aquells que em diuen
que em tregui del damunt la fam que tinc de tu.

CANTS DE GOIG

2

La veu de l’aneguet pres a l’esquer
era tot xiscle.
I a mi l’amor és qui em té presa,
però de cap manera no me’n desfaria.

Despararé els filats,
però què li diré a la mare,
si cada dia quan tornava a casa
li duia un munt d’ocells?

Avui no he parat cap trampa.
L’amor m’ha capturat a mi.

6

Se sent pels camps la tórtora que diu:
“La terra s’il·lumina. Per on te’n tornaras?”

“Au va, petit ocells!
De què m’acuses?
He ensopegat l’amic a dins la cambra
i el meu cor n’està dolç, fins a desdir.

Ens diem, la mà dins la mà:
“Jo mai de tu no em desfaria.
Em deixo anar, quan vaig amb tu,
per qualsevol indret del món, que tot és bell”.

M’ha convertit en la primera de les noies.
Per què el meu cor hauria de frisar?”.

LA VERITAT

Hi ha mirra als cabells negres de la Veritat.

La Veritat vol
l’embriaguesa a dintre.

Bibliografia:
- Bresciani, Edda. Letteratura e poesia dell’antico Egitto. Torino, Mondadori, 1999.
- Gilbert, Pierre. Littérature Egyptienne dins Histoire des Littératures I. Paris, La pléiade, 1977.
- Rachewiltz, Borís de. Liriche amorose degui antichi egiziani. Milano, 1959.
- Mathieu, La poésie amoureuse de l’Égypte ancienne. Le Caire, 1996.
- Parcerisas, Francesc i Vallcorbaplana, Jaume. “Lírica amorosa de l’antic Egipte”, Quaderns Crema, 4, 1979.
- Llagostera, Esteban. La poesia erótico-amorosa en el Egipto faraónico. Ediciones de la Sociedad de Cultura Valle-Inclán, 1995. ISBN 978-84-86046-72-G
- Cortadella, J. et al. Historia de la civilizaciones. Barcelona, Larousse, 1997.
- Rachewlitz, Boris. Los antiguos egipcios. Barcelona Plaza & Janes, 1990.
- Galán, J. M. Cuatro viajes en la literatura del Antiguo Egipto, Madrid, 2000.
- www.egiptomania.com/literatura

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA