Salem Zenia.
Jo sóc l'estranger.
Lapislàtzuli editorial, 2015
1962 Llengua amaziga

DESIG DE LLIBERTAT

Oh, flors de la perera
que s'ha emportat el vent.
Aquest és el destí
de l'home lliure.
La llibertat que alleuja els cors
fa galopar els genets.
Vivim de llibertat
que hem mamat de la mare.
Qui la perd, emmalalteix
i l'ànima se li esberla.

SÓC LLIURE

Sóc lliure com el foc,
que en mi es consumeix.
I sóc lliure com l'aigua,
que en mi regalima.
I sóc lliure com l'aire,
que em dóna nova vida.
Tots ells junts es congrien
per fer-me més lliure.

Lliure sóc com la natura
que aquí dins meu habita.
Igualment sóc lliure,
com ho és la natura que a mi m'ha creat.
I semblantement sóc lliure,
com aquesta natura que amb ella faig tot u.
I l'home em diu i em jura:
vull fer-te el meu esclau.


ALS DÉUS

En principi fou déu creat amb sos servents
els quals han fabricat mil lleis i mil lligams.

Ens hem quedat tancats entre dues murades,
dues reixes ens guien, dues xurmes ens menen
vers la presó plaent dels vidres de colors.

I tanmateix nosaltres som nats per ésser lliures.
Sabran al capdavall que som éssers humans
condemnats, malgrat tot, a viure juntament?

Déu fou creat un dia amb els seus consemblants;
s'esbatussen entre ells, inflats del seu orgull.
Si els podem oblidar ni que sigui un sol dia
arribarà la pau i ja serà per sempre.

HE ACOMPANYAT

He acompanyat el temps tot cavalcant per vents exploradors
I he aterrat en països de somnis que valoren la vida
I jo observava

He acompanyat la història que va a l'arrel del temps
I he vist la veritat tant de temps amagada
I jo observava

He acompanyat aquells que juraven i juren
I l'honor que els sosté els ha fallat de cop
I jo observava

He acompanyat aquelles que donven la vida i tant la defensaven
quan la mort s'escampava pel país enfollit
I jo observava

He enfilat el camí que tramunta l'esguard
dellà de l'horitzó d'on els ulls no retornen
I jo observava

He acompanya desigs, de neguit tremolosos
que tan assedegats es moren de tristor
I jo observava

He acompanyat aquella veu del cor, llançada a tots els homes
Però ningú l'havia sentit néixer
I jo observava

He acompanyat el pas de la gent poderosa camp a un país d'engany
i he vist la resistència trencada i sense ajut
I jo observava

He acompanyat una generació que trenca cadenes de la por
I he vist tot un poble que cau i torna a alçar-se
I jo observava

APRENGUEU A DIR NO

A costums revellits
que fan de l'home un ninot
presoner del seu ésser.

I a aquells déus que ofeguen
els cervells infantils
d'uns caps que es van buidant.

I a totes les creences
que tenen una Meca
amb tots els seus profetes.

APRENGUEU A DIR NO

A tots els poderosos allà on es trobin,
ells que tant s'estarrufen
damunt tots els damnats.

I als déus i als mots que diuen
que tenen lligat l'home
ben amarat de por.

I als savis que han ficat
l'home dins la desgràcia
amb un grapat de lletres.

CATALUNYA, CATALUNYA

Plugims de llibertat
s'escampen damunt teu.
La vida refredada pels hiverns gelabrosos
ha acabat esclatant dins teu esponerosa.
Les flors abans marcides de cop s'eixoriveixen
del llarg son xafogós.
Ragen del teu alè
com pètals d'una flor
un doll d'ànimes noves.

Catalunya, Catalunya
No deixes mai d'estendre el teu ample brancatge
envers aquells ocells ferits i alatrencats
que els caçadors empaiten.
Mai deixes de teixir
amb el fil de mil mots,
ni mai de donar beure als cors assedegats.
Esbatanes els ulls que romanien clucs.
El teu do més preuat és tot reblert d'amor
Assacies els ulls dels qui amatents t'admiren
i de tothom qui aculls.

Catalunya, Catalunya
Terra de destí obert
que sega mil cadenes
cap a un nou horitzó que ara fa renéixer
nous altres segadors.
Tot i que el camí és llarg
l'esperança és més forta.
Ta força sorgeix d'ella
perquè ets nascut poema
que entrelliga els seus versos
que el temps ens ha escrit.
Com s'exalta el meu cor
sentint com ara arriben
tambors de llibertat!

Hassan Banhakeia
(Nador -Rif-, 1966)

Llibertats tatuades
(Barcelona, Cafè central 1996)
(Original en amazic, bereber)
(Trad. a partir de la versió francesa de l'autor: Imma Muñinos i Víctor Sunyol)


CANT CADÀVER

Sóc un infant sense llengua
I us escric un cant mort
Però mai una cançó
És trist cantar sobre els cadàvers
Per als cadàvers
Pertot innocentment germinen

Ella m'ho ha dit
M'ho ha explicat tot

Que els astres berebers s'apaguen
Dins l'oblit que propaguen els incendis
Per tot arreu només els ossos d'una cultura
Trossejada degollada dominada
La clara veu explica les vies tancades
Sembrades de carrerons i laberints
     Agonia n'és la ficció ajustada
     L'agonia arreu totes les vides

M'ha dit que el cant turmenta les orelles tímides
Tothom sent els gemecs
     i els clams
Però tothom dubta tremola i com la tortuga
S'amaga dins la closca immortal

Escriptura condemnada és la teva trista cançó
Pobra petita ànima
Deixa les teves fantasies que ens envesquen l'esperança

     Tu ets gran
     Tu ets el més gran vivent


EL SOMNI DE LES MUNTANYES

Sí una muntanya somia profundament


NOVA ESPERANÇA

Vénen
Un eco

Galopen
Un tremolor

Es multipliquen
Un cant

S'acosten
Un somni

Apareixen
Una albada

Ens envaeixen
Una nova esperança


INTIMITATS

En les carícies desbocades del vent
Jo t'acariciava la cabellera daurada
     Bella nit

Al so dels passos tremolosos del vent
Jo t'acariciava el desig dels ulls
     Verge nit

En les fantasies infinites del vent
Jo acariciava el somni dels teus llavis
     Amorosa nit


EL BALLADOR

En l'abisme s'enfonsa com un lent moviment
Lleument embriac
Buscant l'harmonia i la bellesa
                               Que es fonen
                                En un cos sublim


LA PATERA

Tu que acariciant el somni i la maregassa
Vivint grimpes el blau atzur
T'acompanyen els grinyols
Ni la fatiga ni l'angoixa no poden res contra el teu aire
Temerària ànima marinera
          Deu ésser la bufada del Gran Somni
          Que ens aboca cap a l'esperança i la vida

Corre corre i corre patera bonica
El teu lliscar sense silueta ens revifa
Ens porta manyaga en un feliç bressol

Allí hi ha la costa de tots els somnis frontera que verdeja
Plantada de matolls de felicitat i d'esperança
No t'espantis oh bella ànima meva
          Que la vida per fi ens llança les xarxes
          Ens abocarem als seus braços
          Feliços humans feliços humans


DOTZE ADAGIS

VIII

La primera crueltat és la justícia
Justícia divina justícia inhumana
Natural justícia que no canvia
     De toga negra
Sempre feta de terror


PER

Per l'ampla ruta viatjaràs
Pel gran penya-segat emprendràs el vol
Pel cel blau sospesaràs el nostre amor
Per la mar furiosa navegaràs amb la mateixa esperança
Pel pendent d'un passat veuràs el desert que és l'home
Per amor
L'home vencerà totes les veritats abominables




 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA