Abu-Nuwàs
Llibre de la frontera, segles X a XII    
Altres, segles XI a XIII  
Altres, segle XX  

Abu-Nuwàs
(Segles VIII i IX)
“Sembla que el mestre no li va permetre de recitar cap vers propi fins que no hagués memoritzat mil fragments de poetes i poetesses àrabs. Un cop apresos, els recità davant del mestre i demanà permís per compondred els seus propis poemes. Dlàlaf al-Àhmar, però, no ho permeté encara. Abans li digué que havia  d’oblidar tot el que havia memoritzat. No fou fins oblidà els versos que el mestre li donà el seu consentiment.”

(Khamriyyat. Poesia bàquica. Barcelona, Proa, 2002. Traducció de Jaume Ferrer i Anna Gil)

*

Què hi tinc jo a veure, digueu-me homes,
amb les espases i les batalles?
L’única estrella que prenc per guia
és la del gaudi i de la música.
En mi no busquis seguretat,
sóc qui defuig cops i combats.
Quan veig heretges em poso a córrer
damunt del poltre, les brides fixades
al llom i la cua. Com és l’arnès?
Com és l’escut? Com són els sabres?
Sols em preocupo quan fan la guerra
per quina banda fugir és més fàcil.
Si fos la festa, beure vi pur,
dormir amb les verges, em trobaríeu
sent cavaller de tots els àrabs.


*

Són quatre coses
les que revifen
el cor i el cos
l’esperit i l’ànima:
l’aigua, els jardins,
el vi clarós
i un rostre bell.


*

El temps de la nit passà
i el seu vel descorregué,
com fa l’esclava cantora.
Però des de mitjanit
férem que l’alba brillés
sense esperar la seva hora.
I la nit atemorida
pensava que Déu creà
noves llums eixorbadores.
Sense la nit fou la nit
que passàrem i ens llevàrem
sense ser arribada l’alba.
És el misteri d’un vel
que s’alça, n’és l’encanteri.


*

Oblida les ruïnes, que a tot mal són properes,
el món en què vivim és casa fugissera.
Honora i beu el vi, s’exclama el bevedor,
ens han caçat el sol per beure’l al tassó.


*

Desobediència compro a bon preu
i bescanvio fe per orgies.
Perversions sols prenc per guia,
sempre seré un llibertí.
Quants nois manyacs tenyits d’alquena
dels que han cregut en el Messies
he obtingut tendres i bells
quen al cel l’alba apareixia.
Un d’ells s’alegra si em veu venir,
no sóc avar, i ho sap del cert.
amb la barrina desflora el vi,
verge anciana encanudida
que presencià Noè a l’arca
i tots els segles que abans passaren.
El faig servir fins que borratxo
morí tot d’una, però ho puc jurar:
no l’enterràrem en cap fossar.


*

El vi del company no censuris
ni malparlis del bevedor.
Déu Misericordiós ha dat
l’amor fidel pel vi als amics.
No tenen valor els diners
pel cor que el deleja i el vol.
És la verge que delicada,
però dins l’ampolla indomable,
m’ha enfollit, m’ha fet perdre el seny.
Al moment de la mescla amb l’aigua
joiells de núvia la coronen.
Estripa els vels de la consciència
i els secrets més ocults mostra.


*

Somriu la rosa i els llaüts alcen sa sola veu,
plora a voltes la flauta i refila un gemec.
Units els comensals pels vincles de l’amor,
comparteixen el nèctar mesurat dins els gots.
És costum dels companys no fer esment dels descuits
de l’amic que rellisca si beu vi en excés.


*

Sols cal que pensi en una gaseleta
i s’esvaloten els xiuxiuejadors.
Però és sols quan parlo del seu cor dur
que amb justesa en faig la descripció.
D’allò que en diu la gent, en soc gelós.
Converso amb els companys obertament,
però sempre me n’abstinc, de mencionar-la.
No és bo compartir amor, sols ho és compartir copes.


*

S’ha enterbolit la vida estant jo a la presó
i les copes tremolen per manca de vi.
Les vinyes de Fal.luja ja no donen llur fruit,
la beguda no té d’antany el sabor.
Si fos meva la força que el Magnànim Senyor
emprar m’impedeix, l’ànima lliuraria
al gaudi i als plaers. Però a la vida del jove
benaurança s’hi mescla i fatigants dissorts.
Mensu a la passió, company, totes les ànimes.
Ens fereix i a Déu demanem perdó,
amb l’oculta esperança d’haver-lo també ferit.


*

Apressa’t al vi
a la llum del dia,
curulla la copa
i emplena-la al ras.
Generós, moscat,
color de magrana,
acreix la ressaca
tot d’aigua colgat.
I vés als plaers
com fan els valents,
sense cap vergonya.
Fes del jardí casa,
del llogarret llar.
Envola-hi coloms
i cria-hi poltres.
I en temps de verema
premsa-hi el raïm
i cou-lo amb el sol
que pel vi ja és prou.


*

Com jo no hi ha ningú dubtós de la bellesa,
s’hi afonen els meus ulls, l’imaginat no crec.
He observat mantes coses des que la vaig mirar,
és com si no sabés i ensems tot ho sabés.
Guadeix de la conversa amb un dels comensals,
l’adolescent copera, com n’és de prima i bella!
Amb l’esguard llangorós, mirada de malalt,
arrossega quan s’alça els vels que li van llargs.
Vaig premsant la fortuna com raïm a l’almàssera
i vaig a la unió per allà on més es tem.
La meva fletxa sap a qui vull encertar.


*

Beu, per la meva ànima,
beu públicament,
l’ocultació
és de mare adúltera.
Beu, per tu em moro,
i dóna’m el vi
fins que m’endormisqui.
Que no t’acontenti
una borratxera,
embriaga’t  dos cops.
Prou d’hipocresia,
prou celadaments.


*

T’exalten les campanes en dolça companyia
i delit de l’amant; la flauta i el llaüt,
només t’apassionen. Si de matí ja beus
la saliva del vi que et donen els gotims,
per tot això et diuen: -Sens remei sou un cràpula.
-Qui té el cor trasbalsat per ferides d’amor,
diríeu que és un cràpula? Aneu equivocats.


*

Mentre beus a la taverna
oint l’eloqüent llaüt,
conta al censor què et digué
l’alfaquí savi i asceta,
el docte en religió,
en història, ciència i llei:
-Permeteu que es begui el most?
-No, sols el vi colpidor,
espurnejant, podeu beure.
conta què et va respondre
quan preguntares pel rés:
-És un deure religiós.
Pren l’oració d’una nit
com si fos el rés d’un any
i acompanya la vetllada
amb el vi extenuador.
-I el dejuni i les almoines?
-No provis mai el dejuni,
trenca’l sempre, a tothora.
Les almoines són tan sols
un parany d’aprofitats.
-Què en pots dir dels rituals
si faig el pelegrinatge?
-Són superflus i excessius.
Mai no vagis a la Meca,
no en siguis un pelegrí,
per més que la Meca estigui
a la porta de ta llar.
-I les guerres dels tirant?
-Ni que assetgin al-Anbar
no els combatis, viu-hi en pau.
Però si et venç la rancúnia
en contra dels infidels,
busca revenja en llurs fills.
El ventre de la donzella
i el darrere del macip
travessa amb la teva llança.
És el jihad veritable
i en el Judici Final
en seràs recompensat.
-I els préstecs, s’han de tornar?
-Per un dàtil no has de dar
ni pellofa ni pinyol.
Preocupa’t de satisfer
el deute amb el taverner.
Ven-te la teva camisa
per tal de ser-li fidel.
-I un solter i foraster,
si emprèn un viatge,
com creus que millor es capté?
-Si amb la dona del veí
sap gaudir de l’adulteri
i dels plaers de Sodoma
amb els jovenets del barri.
Per dar-me l’últim consell
s’aixecà i s’acostà:
-Has d’embellir les virtuts
apostant diners al joc.


*

Per flairar l’olor de violes i murtres
per un got de vi, jo tot ho daria.
Què et sembla si avui d’ell no ens abstinguéssim
i beguéssim vi ocults de la gent?
Si mai algú ens veu podria pensar
que som uns cristians celebrant llur festa,
per ells beure vi no és cap pecat.
Diguin el que diguin respecte al dejuni,
nosaltres ja haurem passat un bon dia.


*

Encara que tingués
     quelcom per menjar a mà,
no em desdejunaria
     amb altra cosa que el vi.
tu que n’ets bevedor,
     pren la copa i beu-ne!
Hauràs comès un gran pecat,
     però tant se val!
Censors que em critiqueu,
     aneu al paradís,
si ho desitgeu. A mi deixeu-me
     viure a l’infern.

Llibre de la Frontera. De Musa ibn al-Tubbi.
Barcelona, Proa, 2000
(Traducció Jaume Pont)

Són poemes manuscrits en àrab trobats per Mohamed Omar Sumi a la Universitat d’al-Azhar als fulls de darrera d’un inventari andalusí de dolços i pastissos escrit en llatí vulgar titulat Docere et delectare. Es tracta d’una antologia, datada el 1218, de Musa ibn al-Tubbi sobre els poetes del districte àrab de la Lleida dels segles X, XI i XII. Sumi els va enviar a Pont manuscrits traduits a l’italià i al francès, i aquest els traduí al català.

Abd-Allah ibn Yahya
(m. mitjan segle X)

FRAGMENTS

*
Escriure amb sang el llibre de l’esperit

*
Primer els teus llavis, després el vi

*
La poesia és el tatuatge de la infància

*
Vull retrobar el fil perdut dels folls

*
L’alegria és l’esperma de l’ànima

*
La foguera s’emportarà els meus llibres, però no el meu pensament.


Zaynab bint Yusuf
(994 – c. 1072)
Poetessa nascuda a medina Larida. “A Lleida era coneguda com “El llamp”, perquè la seva mirada traspassava el ferro i reblava les pedres”. “era una dona que quan t’ha donat un gra de mostassa, et posa al coll les cadenes del captiu condemnat a mort” “Odiava la tebiesa amb la mateixa força que es deixava emportar per la passió”.

SÀTIRA A HASSAN, ANOMENAT “EL PARDALET”

Si m’haguessin dit, ara fa un any,
que aquell tòtil d’esclau geperut
seria capaç de robar-te
el poc enteniment que et queda,
Hassan meu, m’hagués deixada penjar
de l’arbre més alt de la medina-

Sabia que eres una mica cec
i que en assumptes d’amor patinaves
tothora més del compte,
però no fins a l’extrem de confondre
un jardí ple d’almesc i fruita tendra
amb aquest bassalet de podridura.

No em queixo de la tria
sinó del temps perdut.

Remena, doncs, el teu culet d’anguila,
castíssim maricó,
i busca el niu novell que t’arreplegui
l’escarransit pardal
que t’ha donat natura.


CARTA AL MATEIX

Veig per la teva carta rimada
que a falta de talent que embelleixi
tot aquest collar de mentides
a què em tens acostumada,
acuts a la llàgrima fàcil
i al frau poc subtil de la metàfora.

Si com amant eres bla i maldestre
i cantaves fi com un eunuc,
ara sé també que amb el vers
no et guanyaràs jamai la vida.

Et queda almenys el consol que ets un home
a bastament senzill i equilibrat.
La balança de Déu ha fet justícia:
coixeges de la ploma de dalt i la de baix.


Jalwa al-Abbar “al-Miknasiyya”
(m. 1064)
“Formava part –ens diu Ibn al-Tubbi- del grup d’esclaves cantores i músiques de Yusuf al-Mizzaffar ibn Hud”, senyor de la taifa de Lleida del 1046 al 1079. Era de Mequinensa i havia estat educada a Còrdova. “Ningú com Jalwa excel.lia en l’art de la música, a més de ser una artista consumada en el maneig de les armes i els jocs malabars amb les simitarres.”

ENIGMA

Té el rostre llaurat pel sol
i els vents atziacs de la vida,
i sota la boca una piga
on s’enfosqueix l’estel més lluminós.

A còpia de mirar-la,
del fons del capvespre
a l’alba planyidora
de la piga ho sé tot.

De l’enigma, però, que cela el seu rostre
no he volgut jamai saber-ne res.

Més que per la mitja lluna que mostra,
creix el desig per l’altra mitja que amaga.


INDIFERÈNCIA

No li va impedir que entrés
a la seva cambra,
ni li va dir amb còlera paraules
carregades de rudesa.

Només el va mirar als ulls,
com si fos un foraster a casa seva.


Ahmad ibn Suhayd al-Ansari
(m. 1119)
Poeta itinerant.

AMB DOS AMORS

T’estimo amb dos amors:
un amor on regna la passió
i l’altre amor que verament mereixes.

Amb l’alta passió
t’evoco i em recordo que no vull
vora meu a ningú més.

Amb l’altre et llevo els vels
i em falta massa nit per contemplar-te.

Ni per l’un ni per l’altre
mereixo cap lloança.
Que la lloança és teva
i paga per tots dos.


Ali ibn Jalaf al-Laridi
(m. 1132)
Diu ibn al-Tubbi: “en qüestions d’amor parlava sempre amb coneixement de causa. Era tant el seu rigor poètic que no hi havai jove, sídua o donzella objecte dels seus versos que abans no hagués passat per la seva cambra.”

EL JARDINER DE SOMNIS

Quin és, Qamar, el meu delicte?
Robar potser la rosa traïdora dels teus llavis?
Regar la blanca prada que cada nit em fila
aquest teler que tens per boca?

Accepto de bon grat, Qamar, l’esquerpa
complaença amb què m’evites
i que de lladre sempre em tractis,
però respecta almenys el meu ofici:
sóc jardiner de somnis,
i el que et robo avui t’ho tornaré
demà, llaurat amb el foc ardent
del sol i la rella de la lluna


COMIAT

Bevies de mi i jo de tu bevia.
I de tant beure’ns en l’aquí, l’avui i l’ara,
vàrem oblidar que el càntir es badava.

Haurem d’esperar la nova verema.

La resta ja la saps:
la gola resseca i un adéu de gebre
al peu mateix del llit.


Gayat “al-Waydiyya”
(m. fi del s. XII)
Era jueva conversa

EL CANT DEL GALL
Quan arran d’alba dorm tothom,
la torxa dels amants encara crema.
Una mà l’apaga per mesura.
L’altra, delerosa, l’encén un altre cop.
I de tant apagar i encendre la lluerna,
reverdeix el cant del gall, implacable,
a les golfes estretes de la son.



ALTRES DEL SEGLE XI AL XIII

Ibn al-Yamani d'Eivissa (segle XI)

FRAGMENT BÀQUIC

Dom eren de pesants aquells gots buits que ens duien.
En omplir-los de vi pur, però, s'alleugeriren
i a punt van ser d'envolar-se'm
com escapen les ànimes dels cossos.

    (Trad. Josep Piera)

EL BES

Un bes que va ser sorprenent,
                                    perquè se'n va endur la set que jo tenia;
Ella té tal dignitat, que
                                                                si la perdés no viuria;
Vingué a mi de nit quan les tenebres
                                                           vestien la pell de la serp;
Com si les estrelles en aparèixer
                                         fossin monedes en una mà tremolosa.

Ibn Khafaja d'Alzira (1058-1138)

ESCENA D'AMOR

Amb llambrecs de gasela
i el coll -quin coll!- talment del cérvol blanc;
els seus llavis rojos com el vi roig;
i les dents -ah, les dents!- quina bromera.

Com els estels, lluents, entrellacen la lluna,
d'embriaguesa llanguia dins la túnica d'or.

La mà d'amor em visità en la nit,
vestit d'abraçades que l'aurora esgarrava.

    (Trad. Josep Piera)

EL PARADÍS

Valencians, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
L’evitern paradís és a ca vostra.
De donar-me a triar, meu el faria.
Viviu-lo. No penseu en l’infern.
Del paradís al foc no s’hi va mai.

          (Trad. Josep Piera)


Al-Russafí de València  (mort 1177)

EL MACIP TEIXIDOR

Em deien, tot insistint a censurar-me que l'estime:
"si no t'haguesses enamorat d'un xicot de baixa condició..."

Jo contestava: "si pogués manar del meu amor,
no el voldria, tampoc; aquest poder, però, no el tinc".

L'estime, sí, l'estime;
per les seues dents com bambolles,
pel seu alè perfumat,
perquè els seus llavis són dolços
i encisadors els parpalls i l'esguard.

És una petita gasela, els dits de la qual no paren
de bellugar-se entre el filam; com el meu pensament,
en veure'l, s'hi mou entre constants galanteries.

Els seus dits s'enjogassen, alegres
amb la llançadora sobre el teler,
com els dies fan amb l'esperança.

Oprimint la trama amb mans o peus,
sembla la daina presa que vol fugir de la xarxa.

    (Trad. Josep Piera)


Marj al-Kuhl d'Alzira (1159-1236)

POEMA BÀQUIC

El testimoni tinc dels llavis seus
i aquests proclamen que és vi
llur saliva en els meus llavis.
Si els parpalls em fan embriac,
no he begut, sols és desig.

    (Trad. Josep Piera)

Ibn 'Abd Al-Walì Ibn Al-Binnî

LA TEVA MIRADA

Per ventura hi ha salvaguarda per a la teva mirada seductora
                                   i per a una cintura que es mou com un jonc?
La meva sang, per tu, és a l'infern,
                                        però els meus ulls gaudeixen del paradís;
Mirades fetilleres em sedueixen,
                                            i, per això, no temo el càstig del sultà.

MAR PROCEL·LÓS

Vaig travessar un mar procel·lós que es batia
                 i els seus cops atemorien i espantaven les roques;
És com si els estels s'haguessin submergit
                                i les seves cues suressin sobre les ones.

ALTRES SEGLE XX

Abu-Salma


T'ESTIMARÉ MÉS [Fragment]

Tots els homes tenen una casa,
un llaüt i uns somnis.
Però jo, amb la història del meu país a l'esquena,
ensopego, segueixo ple de pols, escambuixat,
per tots els camins.

Cada vegada que el teu nom aletejà damunt jo,
fou el poema més poema.
Les meves paraules sembren d'anhels tots els campaments,
són torxes per a tots els exilis i deserts.

Palestina!
No hi ha res més estimat, més dolç i més pur!
Cada cop que vaig lluitar per tu, et vaig estimar més!

     (Trad. Joan Manresa)



Mahmud Darwix

(Birweh, Galilea 1942)
Entre 1961 i 1967 és empresonat cinc vegades a causa d’unes poesies que defensen la identitat del poble palestí.  Ha viscut llargues temporades exiliat al Líban i a Tunísia.
És considerat un dels més grans poetes contemporanis en llengua àrab.

CARNET D'IDENTITAT

Escriu
que som àrab,
i que el meu número de carnet és el cinquanta mil,
que ja tinc vuit fills,
i que el novè arribarà al final de l’estiu.
T’enfadaràs per això?

Escriu
que som àrab,
i amb els meus companys d’infortuni
treball a una cantera.
Per als meus vuit fills arranco de les roques
el bocí de pa, el vestit i els llibres.
No demano almoina a la teva porta,
ni em rebaixo al peu de les teves escales.
T’enfadaràs per això?

Escriu
que som àrab.
Som nom sense cognom.
Espero, pacient, en un país
en el que tot el que hi ha existeix irritat.
Les meves arrels
s’enfonsaren abans del naixement del temps,
abans del començament de les eres,
del xiprer i de l’olivera,
abans de la primícia de l’herba.
El meu pare...
de la família a l’arada,
no de nobles senyors.
El meu padrí era un camperol,
sense títols ni noms.
Ca meva era una casa del camp
de canyes i troncs.
Et complau?...
Som nom sense cognom.

Escriu
que som àrab,
que tinc els cabells negres
i els ulls castanys;
que, per més detalls,
em cobreixo el cap amb un mocador;
que els palmells de les meves mans són forts com la roca
i raspen quan es toquen.
I m’agrada l’oli i la farigola.
Que visc
en un poblet perdut, abandonat,
sense nom als carrers.
I amb tots els homes
a les canteres o al camp...
T’enfadaràs, per això?

Escriu
que som àrab;
i que robares les vinyes del meu padrí
i una terra que llaurava
jo, amb tots els meus fills.
Que només ens deixares
aquestes roques...
No me les prendrà també el teu govern,
així com es diu?

Escriu, doncs...
Escriu
al començament de la primera pàgina
que no avorreixo a ningú,
ni robo res a ningú.
Però, si tinc fam,
devoraré la carn de qui a mi em robi.
Esment, doncs!...
Esment amb la meva fam,
i amb la meva ira!

          (Versió catalana de Joan Manresa)

NOMÉS... UN ALTRE ANY [Fragment]

No us moriu, amics meus, no us moriu ara,
no hi ha rosa més preciosa que la sang en aquest desert;
no teniu temps,
no hi balleu, aquí, ara,
no balleu. No hi ha
lliures esclaus
ni esclaus lliures.
Per això...
no us moriu com us solíeu morir, si us plau, no us moriu,
espereu-me un altre any,
un any.
Amb els qui quedeu en tinc prou per a viure un altre any,
només un altre any,
un any és prou temps per a enamorar-se de vint dones
i de trenta ciutats.
Un any em basta per anar-me'n cap a la meva trista mare
i cridar-li: Torna'm a parir!
Per a veure la rosa des del principi,
per a estimar l'amor des del principi
fins al final de l'himne.

Només un altre any,
un any és prou temps per a viure la meva vida sencera
d'una vegada,
d'una besada,
d'un tret que posi fi a les meves preguntes.
Un altre any només,
un altre any,
un altre...

     (Trad. Joan Manresa)


L’ETERNITAT DE LA FIGUERA DE MORO

-Pare, cap a on anem?
-Cap a on ens dugui el vent, fill meu.

Vam abandonar la vall
on els soldats de Bonaparte havien aixecat una talaia
per sotjar les ombres de la vella murada d’Acre.
El pare deia al fill: no tinguis por, no
t’ha d’espantar el xiulet de les bales! Enganxa’t
al terra i no et passarà res. Ens resguardarem
a muntanya, al nord, i tornarem
quan els soldats se’n vagin cap a casa.

-I qui viurà a casa nostra, pare?
-Es quedarà tal com està.

Va palpar la clau com aquell qui palpa un braç
i es va calmar. Tanmateix, en travessar
una tanca de punxes li va dir:
Recorda-ho! Aquí els anglesos van tenir crucificat
el teu pare durant dues nits, sobre les espines d’una figuera de moro,
però mai no va confessar. Et faràs gran,
i explicaràs als qui heretin els fusells
aquesta història de sang i ferro.

-Per què has deixat el cavall sol?
-Perquè faci companyia a la casa,
les cases es moren quan se n’absenten els habitants.

L’eternitat llunyana obre les portes
al carro de la nit. Els llops de l’estepa
udolen a una lluna espantada. I el pare
diu al fill: sigues fort com l’avi!
Enfila’t amb mi a l’últim puig de roures
i recorda: aquí mateix el genísser va caure
del cavall en plena batalla; resisteix amb mi,
que tornarem.

-Quan, pare?
-Demà, o demà passat.

Un matí eixelebrat mastegava el vent
al seu darrere en les llargues nits d’hivern.
Els soldats de Josuè construïen
la fortalesa amb pedres de casa seva
mentre ells dos panteixaven, camí de Canaan:
fill, per aquí va passar un dia Nostre Senyor.
Aquí va convertir l’aigua en vi. Aquí va parlar
a bastament sobre l’amor, recorda-ho demà.
I recorda els castells dels croats,
rosegats per l’herba d’abril
una vegada que els guerrers els hagueren abandonat.

     (Trad. Margarita Castells)

ELS SOMIADORS VAN D’UN CEL A L’ALTRE

Vam oferir la nostra infantesa a la papallona
el dia que vam deixar una mica d’oli sobre els graons,
però vam oblidar-nos de la menta,
i d’acomiadar-nos de pressa del demà que es quedava enrere.
La tinta de la tarda seria blanca
si no planés damunt nostre el llibre de la papallona.

Papallona, fidel a tu mateixa, sigues com vulguis,
mal li pesi a la meva enyorança,
però fes que sigui les teves ales, que la follia
m’escalfi, oh papallona!, nascuda de tu mateix,
no m’abandonis en una d’aquestes caixes
fetes a mida pels literalistes... no m’abandonis!

Els somiadors van d’un cel a l’altre
carregats d’espills d’aigua per a la papallona.
Podem ser com cal que siguem.
Els somiadors
          van d’un cel
                             a l’altre.

La papalloona teixeix amb agulles de llum
la disfressa de la seva comèdia.
La papallona neix de la seva essència
i dansa en el foc de la seva tragèdia.
Meitat fènix, allò que l’enlluerna ens enlluerna,
espectre entre la llum i el foc.
No. No és bogeria ni saviesa, el nostre amor.
El nostre amor és així, sempre.
Els somiadors
          van d’un cel
                             a l’altre.

La papallona és aigua que anhela volar.
S’exhala de la suor de les noies i brolla del núvol
dels records. La papllona és allò que no diu el poema,
de tan lleugera trenca les paraules
com els somiadors trenquen els somnis.

Així sigui.
Que el nostr demà estigui avui amb nosaltres.
Que el nostre ahir estigui avui amb nosaltres.
Que el nostre avui estigui present
en el banquet preparat en honor de la papallona,
perquè els somiadors vagin
d’un cel a l’altre sans i estalvis.

Els somiadors van d’un cel a l’altre.

     (Trad. Margarita Castells)



Hassan Banhakeia

(Nador, Rif, 1966)
“Com una cançó de la vida, la poesia vencerà totes les veritats abominables”

EL BALLADOR

En l’abisme s’enfonsa com un lent moviment
Lleument embriac
Buscant l’harmonia i la bellesa
                                Que es fonen
                                En un cos sublim

     (Trad. Imma Muñinos i Víctor Sunyol)

DOTZE ADAGIS

VIII

La primera crueltat és la justícia
Justícia divina justícia inhumana
Natural justícia que no canvia
            De toga negra
Sempre feta de terror

     (Trad. Imma Muñinos i Víctor Sunyol)

BADIA KASHGARI
(Taif, Aràbia Saudita)

CELEBRACIÓ

Quan recitaven els teus ocells
Sota el goteig de les meves venes
Vaig celebrar amb la meva veu
I ho va celebrar el silenci en mi.
El meu cor pertany al teu polze nebulós
Fugim a la tendresa de la teva jugular
Mentre el món esdevé argent ennegrit
T’ho prego, sigues am mi.

     (Traducció de Macià Catalán)
     (De Lluerna 1, primavera 2012)

BIBLIOGRAFIA
Piera, Josep. Poemes de l’orient d’Al-Andalus. Barcelona, Ed. 62, 1983.
Darwix, Mahmud. Per què has deixat el cavall sol? Andorra la vella, Ed. Límit i Ed. Andorra, 2004 (Trad. Margarita Castells).
Manresa, Joan. Palestina; poemes de Mahmoud Darwsix, Fadua Tujcan, Samih Al-Qasim, Abu-Salma. (Inèdit)
Banhakeia, Hassan. Llibertats tatuades. Barcelona, Cafè Central 1996 (Jardins de Samarcanda, 13) (Trad. Imma Muñinos i Víctor Sunyol)


 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA