*

No sent, ne veig, ne oig, ne conec res,
ans m'és semblant que en aquest món no sia;
voler fer juí amb la raó és demés,
que, com més pens, més mon seny se desvia.
O jo no só, o no es pot fer que sia
res del passat semblant del que és present.
En so d'estrany mir tot quant fa la gent,
e mon semblant representa follia. 

Per sentiment he perdut lo sentir,
que pler no em val ne em nou malenconia;
mes noves són variant de partir,
mostrant que fon d'aquest meu dan la guia.
Entre bo e mal mon juí res no detria,
sols me regesc per l'instint de natura.
Apoderat, de dolor perdí cura,
e mon semblant representa follia.

Sol bast sentir que he mon desig perdut,
per desitjar lleixant la fantasia.
Caract'he tal que em fa devenir mut,
mirant aquell al record que solia.
Llavors somi despert, e que dormia;
amb dret sentir, plorant conec que só,
e, despertat, retorn sens passió,
e mon semblant representa follia.

Los ulls, lo cor, lo seny e lo voler
e el pensament que Amor dins ells nodria,
van esperduts, abstrets de llur poder,
seguint Amor, no sabent per qual via.
E, si per cas negú d'ells se canvia,
volent mostrar de mon estat la contra,
tots los restants ensems li vénen contra,
e mon semblant representa follia.

Bé de mos mals que per veure tenia
los béns que absent han mon seny desviat,
dels dans mpreniu, no de mi, pietat
e mon semblant representa follia.
 
 

És l'autor del primer sonet en llengua catalana: 

*

Pus no us desment ignorança l'entendre,
pus entenent percebeu coneixença,
pus coneixent veniu lo ver compendre,
pus comprenent sentiu ma benvolença;

que benvolent jamés prova defensa,
que defenent ofensa's vostr'honor,
que d'honrament no fos causa major,
que majorment guordeu vostra fallença.

Qual falliment bé de tants béns me nega?
Qual negament mostra tal fermetat?
Qual fermetat liga tant pietat?

Piadosament mos enuigs no desplega,
desplegament, per tants juís aprovat,
provablement mèrits d'amor replega.
 
 

El següent poema, fruit de la visita a un bordell, és revelador de la crisi de l'idealisme poètic medieval.

*

Doleu,vos enamorats,
e vestiu-vos tots de negre,
car ja pens que us pendrà febre
escoltant mes veritats,
vistes, no amb ulls tancats,
mas amb clara experiència:
los del món pus aviltats
praticant vostra ciència.

Prenint hora descuidada,
no ha passat quinze jorns,
entrí, per passar raons,
en una casa estimada
de dones molt ben poblada,
tals que a molts fan perdre el seny.
Mes la via porta errada
qui navega amb un tal lleny.

Trobí, al primer devessall,
a man dreta de la porta,
una donzella mig morta,
d'espatlles sobre un costal,
i un rapaç per metge gual
usant una medecina
de què ella es clamava mal,
mostrant-se que era fadrina.

No curí, mas tot suau
-puix viu que metge tenia-,
prosseguint ma dreta via,
encontrí un jove esclau
treballant ficar un dau,
que era tot de dos e as,
en un tauler, de tal grau
que, sospirant, diguí: "Llas!"

Passí avant, meravellat,
e viu un villà modorro
en la mà tenint un porro
tal, que jo en fui espantat.
Mes qui l'havia tastat
no en mostrà haver feresa,
ans mostrava que de grat
ne prenguera altra presa.

Així, seguint mes passades,
somrient-me de tal joc,
trobí un fals pedagog
amb les faldes ben trossades
qui dava espesses maçades,
treballant ficar un pal,
fent de si certes passades
en so s'hom qui pica sal.

Tirí los ulls al travers,
per causa de olor d'ambre,
e mirí dins una cambra.
Recorda'm veure un convers
d'aquells qui diuen joiers
portant perles amb anells
del qual una d'elles pres
segons mostra el joc entre ells.

Senyant-me d'açò que via,
viu estar un capellà
amb salpasser en la mà
sobre un cos que absolia.
"A porta inferi" -deïa-
era forçat que el metés,
e, per complir-ho faria
d'aquells qui forcen volers.

En una altra cambra entrí 
no pensant ja veure pus,
e viu star -no pas dejús-
un mercader florentí
amb peça de carmesí
-qui pens fou del joc tercera-
dient que per "far cosí"
dara quant haver poguera.

Tirí'm sens un mot parlar,
als enamorats pensant
qui fan festa desitjant
los béns que viu maltractar.
Mas puix vinguí a pensar
que dons amb avinentesa
basten més dones cobrar
que virtuts, amor, ne aptesa.

Sia, doncs, bé avisat
qui té o vol tenir casa:
no hi pratic corona rasa,
pedagog, ni retallat,
mercader, ni hom orat,
mosso gran, ni jove esclau.
E hauré-us jo consellat,
puix que n'he vista la prova.

Recordant aquestes coses,
mos dits no tingua en vil,
que aquests qui fan lo gentil,
tots se contenten de roses:
lleixen lo text per les gloses,
oblidant lo que és degut,
e fan abans mil gelosos
que no faran un cornut.

Si degú dels temorosos
ha aquest meu assot retut,
en so d'hom que menja aloses
mostre que es fal de l'escut. 
 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA