Pintor i poeta, anomenat "lo grec". La primera notícia que en tenim és de 1534 quan pagà el dret d'esposalles a la Seu de Barcelona.  Consta que el 1566 fou viaticat i que el 1568 la seva dona signa com a vídua. Tingué un fill que fou clergue.  Desplegà una considerable activitat en el camp de la pintura; es conserva el retaule d'Arenys de Munt, el de sant Romà de Lloret, les portes dels orgues de Barcelona i Tarragona, les temptacions de sant Antoni al museu diocesà de Vic... Pintor clarament renaixentista , es caracteritza per una particular tendència a la monumentalitat. 
Com a poeta és el petrarquista més significat del Renaixement català. També té força influència d'Ausiàs March, el primer humanista català. Escriví sonets (ja inaugurats en les lletres catalanes per Pere Torroella ), madrigals, octaves rimades, epístoles, emblemes (que són comentaris d'un dibuix o d'un fresc), cançons... En un sonet parla dels seus poetes preferits: Homer, Virgili, Ovidi, Dante, Petrarca i Ausiàs March. 
És autor de Dos libres de poesia vulgar en lengua catalana, editat el 1565 i dividit en dues parts: "Llibre primer d'amors" i "Llibre segon de les obres espirituals". També la poesia popular és una font per a Serafí; el primer vers de la següent cançó és el començament d'una recollida en un cançoner popular de l'època. També moltes cançons seves i madrigals eren musicats (per exemple, Pere A. Vila musicà "Qui vol oir la gesta"). 
 

(CANÇÓ)

Si em leví de bon matí
i aní-me'n tota soleta
i entrí-me'n dins mon jardí
de matinet.
L'aire dolcet, la fa rira riret
per collir la violeta.
Ai, llasseta que faré
ni què diré?
Valga'm Déu que estic dolenta,
l'Amor és que m'aturmenta.

A mon dolç amat trobí
adormit sobre l'herbeta,
despertà's dient així:
de matinet
l'aire dolcet, la fa rira riret,
si vull esser sa amieta.
Ai llasseta què faré
ni què diré?
Valga'm Déu que estic dolenta,
l'Amor és que m'aturmenta.

Jo li'n responguí que sí;
mas que no fos sentideta;
ai que tant pler mai prenguí
de matinet.
L'aire dolcet, la fa rira riret,
que restí consoladeta.
Ai Llasseta, què faré
ni què diré?
Valga'm Déu que estic dolenta,
l'Amor és que m'aturmenta.

 
CANÇÓ

Carrer Ample, en tot lo món
lo millor de Barcelona!
Està qui porta corona
sobre quantes dames són.

Qui vol veure gentilesa
que en lo món no trobe par,
vingue-se'n a contemplar
la que em té l'ànima ,presa,
i veurà que mai no fon
altra tan gentil persona.
I és la que porta corona
sobre quantes dames són.

I, perquè secret no sia,
son bell nom feneix en el,
la més bella i més cruel,
la que em roba l'alegria,
puix mai per mon bé respon,
ans per vida mort me dóna.
I és la que porta corona
sobre quantes dames són.

És graciosa i tan galana
que enveja no té que dir
d'ella res, ni el presumir
d'altra dama és cosa vana.
I ab sa gràcia correspon
son dolç parlar com raona.
I és la que porta corona
sobre quantes dames són.


ALTRA [CANÇÓ]

Ai, que no mirau, senyora,
lo gran foc tinc en extrem!
Via fora, via fora,
vingue aigua, que jo em crem!

Senyora, de vostra vista
tot lo cor tinc inflamat
i, perquè tal foc resista,
cerc la vostra pietat.
I essent vós la causadora,
mon cor trist cremar-se tem.
Via fora, via fora,
vingue aigua, que jo em crem!

És un foc de molt gran força
que ha crescut de poc en poc,
que, si no es mostra en l'escorça,
tot dedins só flama i foc,
tant que quan més va pitjora
i és en lo grau més suprem.
Via fora, via fora,
vingue aigua, que jo em crem!

És d'Amor aquesta flama
encesa del vostre gest,
i quan més va més s'inflama
puix que el remei no ve prest.
I vós sou l'atiadora
d'aquest foc que tant me pren.
Via fora, via fora,
vingue aigua, que jo em crem!

Si tant dura vostre tema,
sens mirar ma servitud,
ab lo coc que tant me crema
ja só, tist, del tot perdut.
I així, més cruel que mora
tots vos anomenarem.
Via fora, via fora,
vingue aigua, que jo em crem!

Cesse, doncs, vostra cruesa,
puix que mereixeu tant,
i és de gràcia i gentilesa,
que ningú no pot dir quant.
Socorreu al qui us adora,
que està ja al darrer extrem.
Via fora, via fora,
vingue aigua, que jo em crem!

Vinga l'aigua piadosa,
don remei al foc ardent,
aigua fresca com la rosa
del vostre cos tan plasent!
I, si no, abans d'una hora
tornar cendra tot me tem.
Via fora, via fora,
vingue aigua, que jo em crem!


OBRA DE AMORS

Ensems ab dir la pena que ens tormenta
en fet d'amor que ens torba l'esperit,
en semblant cas diré com és sentit
de part del cors quan dins si l'aposenta.
Los tres poders que l'esperit procura,
enteniment, memòria i voluntat,
guien aquell ab tanta potestat
que en llur parer tot son poder atura.

Los cinc sentits que en nós posà natura,
veure i oir, olor i el gust juntat,
també lo toc, son ésser és posat
en ben servir los tres ab molta cura.
Primerament, l'enteniment es guia
per mig dels ulls en fer dilecció
per sols parer, no per jui de raó,
que, si es seguís, alta virtut seria.

Considerant l'enteniment tal via,
fa reservar memòria en la saó.
I lo desig, seguint la intenció,
cerca son gust, per bo o mal que sia.
Oir aprés, volent sentir la cosa,
dóna de fet a voluntat sa part.
I al bon olor del gust on creu ser fart
sens perdre punt la diligència posa.

Lo toc, aprés, nostre voler disposa,
seguint delit que en tot lo cos repart;
en açò, ferms, tot nostre engín i art
posam, deixant on nostre bé reposa.
Té dintre nós tan gran poder i força
Amor quan vol, que en son voler està
de fer-nos bé o mal, si li plaurà.
Ningú no pot fugir per més que estorce.

     Tornada

Oh ver Amor, vós que regiu la escorça
i l'esperit al lloc on bé volrà!
A vós reclam guiau de vostra mà
tot mon intent on lo voler s'esforça.

SONET MORAL DE LA RAÓ I SENSUALITAT

Dos grans camins nos mostra la Natura
molt diferents al que per ells camina:
la u pedragós entrant i aprés s'afina,
l'altre és tot pla, finint en greu spessura.

Drida'ns raó, que lo primer procura,
dient que ell sol guia a la part divina.
Sensualitat a l'altra part inclina
tot son intent, vent fàcil la planura.

Los dos seguir és pensa viciosa
que dintre d'u és la segura via,
car bé i mal en res mai no es convenen.

No troba al món ni sent la més fort cosa
que dos extrems combatre nit i dia,
i entre ells jamés pau ni descans no tenen.

DESPERADA

Ja de hui més no vull cantar d'Amor.
En sos engans tindré tot mon intent,
que mon voler ja és ploe de desamor,
si bé no és buit encara del turment.
Per altra part, jo tinc molt gran temor,
per més que estic sentit del que tant sent,
que, quan jo més d'Amor m'apartaré,
en desamar més amor mostraré.

Doncs, quin remei tindré per desviar
mon cant d'aquest perill tan vergonyós,
perquè no vull, com dic, sinó cantar
dels grans engans que reben amadors?
Per ço del tot en tot vull apartar
l'amor, turment i tot quant pas per vós;
i per tenir que mon intent no es mud,
tindré davant la vostra ingratitud.

Vull oblidar tot mon voler passat,
puix mon delit s'és convertit en dol.
Sols cantaré de vostra crueltat
i dels engans ab què tractar-me sol,
mostrant també que viu sempre enganat
tot amador que en dones fiar vol;
i per fugir de caure en tal perill,
tindrà davant mon cant per clar espill.

Mas qui porà comptar tot per estès
quants són los fraus i desamors tan grans
que dones fan obrant tot al revés,
mostrant aprés fingits sos ademans?
Jo tinc per cert que no poré jamés
bastar ni dir, per ésser grans i tants,
mas diré part del que m'és fet a mi
a tan gran trot per ben amar sens fi.

Amava jo, tenint amor i fe,
senyora que em mostrà perfecció,
que judiquí no trobar mai per què
deixar d'amar, forçat de tal raó.
Mas enganyí'm, segons que mostraré,
puix me donà tan aspre galardó
que per mercè de mon lleal servir
tal m'ha portat que estic per a morir.

Desig la mort per no veure'm en tal,
que un fet cruel me fa estar avorrit.
No el puc celar, puix que és tan desigual
que als amadors causa major despit.
Bé pot sofrir l'amant qualsevol mal
d'amor causat, si bé fos infinit;
sofrir no pot aquest major pecat
que és no tenir l'amada llealtat.

Fins en tal punt sofreix tot fel amant
sens mai cansar, servint de tot poder,
sols aquest fet l'Amor va aniquilant,
que ha potestat de rompre'l i desfer.
On, descontent, ja vull finir mon cant,
finint també de vós tot ben voler.
Sols prec de cor l'immens eternal Déu
que em guard de vós i us pag com mereixeu.


ALS MALS HÒMENS ÉS PRÒPIA LA GUERRA

Un pescador d'anguiles mai pot fer
res del que vol, si l'aigua no és torbada.
Los lladres fins mai grassos poden ser
mentre els discords civils no han entrada.
Lo temps torbat, en guerra començada,
a mala gent és serè i molt propici,
perquè llavors millor fan son ofici;
mai en tot l'any tenen més alegria,
car temps de pau i de just exercici
a malfactors és pitjor temps que sia.

AMOR I POR MANTENEN LO PRÍNCEP

Si el príncep vol que sa virtut floresca
i tinga nom de fama assenyalat,
per conservar, i que son regne cresca,
deu fer dels seus sia temut i amat.

Si tal tindrà, sempre serà estimat
i dels súbdits conservat amb honor.
La llebre tem, lo ca té gran amor;
dos enemics ferma pau entretenen.

Són mantinguts los reis d'amor i por,
llebres i cans llurs corones sostenen.

(SONETS)

*

Tres són llatins en l'alta poesia,
que sens igual sostenen glòria i fama:
Homero es diu la u, que los grecs ama;
Virgili, par, segueix sa companyia.

I Ovidi tant amb ells ferm porfidia
que d'alts secrets poètics tot s'inflama,
i d'aquests dos Itàlia se'n recama,
que duraran mentre al món vida sia.

Tres són vulgars que per semblant manera
lo principat aporten dels poetes:
Petrarca i Dant, que Itàlia blasona;

Ausias March, que a Espanya tant prospera,
nos ha mostrat per obres molt eletes
que, par amb ells, mereix portar corona.

*

L'aigua, lo foc, la terra i lo vent,
luna i estels, per ma sort i ventura
són contra mi perquè la nit escura
era al descans en part del meu turment:

Glaça'm lo Sol al temps que és més ardent,
lo gel me fa cremar, oh cosa dura,
que puguen tant mos fats i desventura
en contrastar al cel de l'element!

Mas perquè clam sino del principal
que ha replegats los altres accidents
per augmentar en mi tristor i mal.

Puix los planets i tots los elements
a son voler seran tots de un igual
si em vol levar o créixer mos turments.

(SONET A ISABEL D'AGUILAR, acròstic)

Isabel és un nom qu'entre.ls poetes
Se té per nom de dama singualr;
Així l'he vist en libres celebrar,
Bell nom que.s veu en dames molt eletes.

Es nom posat entre les més discretes;
Lloen-lo tant, que no.s pot ben comptar.
Doncs, en mon dir raó serà loar
A vós tenir tal nom entre perfetes.

Gentil sou vós, i creix en tanta stima
Vostre valor, gràcia i perfecció,
I entegritat en la més alta cima.

Lo més avant diré, pus tinc saó:
Aguila sou qual vostre nom se anima,
Regint-vos tal com vol juí de raó.

 
SONET MORAL DE LA RAÓ I SENSUALITAT

Dos grans camins nos mostra la Natura
molt diferents al que per ells camina:
la u pedragós entrant i aprés s'afina,
l'altre és tot pla, finint en greu spessura.

Drida'ns raó, que lo primer procura,
dient que ell sol guia a la part divina.
Sensualitat a l'altra part inclina
tot son intent, vent fàcil la planura.

Los dos seguir és pensa viciosa
que dintre d'u és la segura via,
car bé i mal en res mai no es convenen.

No troba al món ni sent la més fort cosa
que dos extrems combatre nit i dia,
i entre ells jamés pau ni descans no tenen.

CANT DE AMORS
(El poeta sent una dama que canta uns versos d'Ausiàs March)

Puix vostre cant, gentil senyora mia,
ab son acord pot fer dolç tot l'amarg,
cantant del gran poeta Ausias March,
quan dix d'amors, ab destra fantasia:

"Jo viu uns ulls haver tan gran potença",
i.l més avant, com és en son tractat,
i en tal dolçor restí pres i lligat,
que ser libert no tinc ja més creença.

On ho diré, mogut per excel.lença:
"Sentí una veu, que té tal potestat,
ab son cant bell, de tanta majestat,
que vida i mort pot dar sa coneixença,

prometent pler ab càntic de dulçura
i ensems dolor d'ànima i cors forçar,
lo paradís al món fer contemplar
i dels inferns sentir la pena dura".

Tornada
I així suplic, angèlica figura,
que ab càntic dolç me vullau consolar,
car, si no ho feu, per mi.s pot ordenar
càntic de morts per ma desaventura.

(MADRIGAL)

Malventurós amar poc li aprofita;
son ben servir no li serà.graït,
en descontent tornarà son delit,
quant més avant servesca i s'adelita.

Perquè vol la ventura
al que en amar procura
donar lo dret al qu'és mereixedor:
tal lei sosté lo vertader amor.

DE UN DESESPERAT AMOR

¿Qui vol oir la gesta d'un jove enamorat,
que nit i jorn sospira d'amors apassionat?
Un jorn de primavera eixit és de poblat,
cercant va part escura, fugint de claredat.
Solet sens companyia, del tot desesperat,
les llàgrimes que plora reguen pertot lo prat,
clamant-se de fortuna, d'amor i crueltat,
d'una gentil senyora que l'ha desheretat
de sa benivolència, donant-li comiat,
essent d'amor esquiva ab son desdeny ingrat.
Alça la veu plorosa vent-se desemparat;
pel long d'una ribera camina tot cansat.
Dins una scura cova solet se n'és entrat,
troba serpents horribles, de res no està spantat;
i ensems leons i tigres li van de tot costat:
mudant naturalesa d'ell tenen pietat.
A cada crit que crida respon a son dictat
Eco, dins sa caverna, seguint l'acostumat.
Sobre la terra dura lançat s'és abocat,
perduda l'esperança de mai mudar estat.
Perduda la paraula, sembla que està finat;
un rossinyol de cima prop d'ell s'és assentat,
sobre d'un ram d'oliva son cant ha començat.
Ab veu molt dolorosa i so trist, lamentat,
fa ressonar la selva, tant és harmonitzat.
Tots los aucells silenci sostenen de bon grat,
sinó sols l'aureneta, que jamés ha callat;
mas per això son càntic no n'ha desemparat.
Canta d'amor la causa, qu'és cego i fort mal nat,
i no té coneixença quan ell és mal fundat,
i plora la ruïna del qu'ama i no és amat,
servint senyora ingrata, sens fe ni caritat,
la que contrasta sempre, cruel sens pietat,
i al fi consent que muira qui l'ama de bon grat.
(Posat en música als Madrigales de Pere A. Vila,
que es publicaren a Barcelona el 1561.)

[Fragment del CAPÍTOL MORAL]

Primerament veurem que nit i dia
tot quant al món té vida sempre corre
seguint la mort, que es fa de tots la guia.

I lo més cert que d'est avís ocorre
és vestir prest un hàbit i una forma
de fortitud, com una ferma torre.

I açò perquè resistint prengam norma
d'immortal ser, en Déu tenint la pensa,
perquè el sentit als fets mundans no dorma.

Que l'adormit i no curant l'ofensa
d'est món caduc el fi de quant espera
seran treballs, en pura recompensa.

[Fragment de CÀNTIC D'AMORS]

Lo cervo que és nafrat cerca aigua clara
per refrescar, tenint mortal ferida;
si troba font o riu, prest se declara
de ben curar i renovar sa vida.
Tal só nafrat, mas sent que és molt avara
qui em pot donar la sanitat complida,
que té per bé de pura set matar-me
primer que mai no vulla remediar-me.

Tot reverdeix la fèrtil primavera
quan és passat l'hivern que el món despulla:
floreix los prats i els aucellets prospera,
a l'arbre nu fa recobrar la fulla;
dins l'aigua el peix i al bosc tota altra fera
troben descans i amant qui bé els reculla.
I en mi lo temps jamés no fa mudança,
ans sent del tot secar-se l'esperança.

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA