BARCELONA 
(3a. part)

   Alça't, oh Barcelona,
prou has estat postrada i abatuda!
   Mira que una corona 
    tan gran com la perduda
te guarda el cel tal volta per ton front!
   Surt ja de ta agonia!
Pensa que els nostres fills, amb veu severa,
   preguntaran-te un dia:
   "Què has fet de ta senyera?
On són tos reis? Tos braus cabdills, on són?

   On són, dels nostres avis,
lo patri amor, la noble fortalesa?
   On són, los codis savis
   amb los que, quan princesa,
més pobles conquerires que amb rigors?
   Què has fet, segona Roma,
de ta drassana, tos blasons, tes fustes?
   Què has fet de ton idioma,
   tos jocs florals, tes justes,
les arpes i los cants dels trobadors?"

   I tu, ciutat gloriosa,
com un soldat que, mentre enamorava
    a sa nineta hermosa
   i trobes li cantava,
li prengueren sa llança i son escut;
   així, de rubor plena,
hauràs de dir, enmig de ta amargura,
   mostrant-los la cadena
   de ta esclavitud dura:
"Sols això em resta; l'altre ho he perdut!..."

   Alça't, oh Barcelona,
de nou assenta't del saber en l'ara;
   recobra ta corona,
   puix tens per ditxa encara
un Soldat i una Verge per patrons;
   recorda ta grandesa,
i tes glòries recorda ja eclipsades,
   i tornaran, oh princesa,
   les edats benhaurades
dels Berguedans, dels Peres, dels Ramons.

   I com al sol aclama
tot l'univers per rei de les estrelles,
   perquè amb sos raigs de flama
   a tot l'exèrcit d'elles
dóna foc i hermosura i resplendor;
    sòpita aixís, i muda,
sa reina un jorn t'aclamarà la terra,
    i no perquè vençuda
    la tingues per la guerra,
com la tenies en tos segles d'or;

   sinó perquè les ones
   tallant les tues carenes,
com talla el peix los platejats cristalls,
   aniran per les viles
   de tes riqueses plenes
per tornar riques d'envejats metalls.

   Mes perquè hèroes i savis
   darà al món que admira
encara la bravesa i l'alt poder
   dels nostres prudents avis,
   grans en blasons i armes,
nobles per llur virtut i llur saber;

   mes perquè, extasiada
   la terra al so de l'arpa
que et llegaren tos Marchs i Cabestanys,
   de l'arpa que oblidada
   deixares, oh vergonya!,
en llurs humits sepulcres per tants anys,

   caurà a tos peus, comtessa,
   com cau als peus un jove
de la nineta, reina de son cor,
   i els pobles com a deessa
   del saber i les rimes
altars t'aixecaran, i tronos d'or.

   I quan amb veu severa
   nostres fills et pregunten:
"Què has fet de ta armadura i tos blasons?",
   mostrant-los la bandra
   a on brillen les Barres
al costat de les Torres i els Lleons;

   penjada l'armadura,
   dir-los podràs, oh vila,
"puix que el temps de mes guerres ha passat;
   d'un Lleó a la bravura
   he confiat la guarda
de mon escut, amb sang d'un rei pintat".
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA