Entremesos i col.loquis
 

ROMANÇOS, CANÇONS I GLOSATS
 

Ramon Vidal de Besalú a Las rasós de trobar, a principis del segle XIII, diu: "Totes les gents, cristianes, jueves i sarraïnes, emperadors, prínceps, reis, ducs, comtes, vescomtes, comtors, vavassors, clergues, burgesos, vilans, grans i petits, posen a diari llur enteniment a trobar i cantar. Difícilment et trobaràs en lloc tan amagat ni tan solitari, mentre hi hagi poca o molta gent, sense que tot seguit sentis cantar un o altre, o tots ensems, perquè fins i tot elsl pastors de la muntanya el major plaer que tenen és a cantar". Ara bé, ningú no copiava aquests cants, i cal esperar al segle XVI per trobar algun recull de la poesia d'autor anònim cantada per la gent. 
 

ROMANÇOS

Els romanços que coneixem ens han arribat per tradició oral o pels reculls del segle XIX (Marian Aguiló, Milà i Fontanals) o XX.

Els romanços són poemes narratius, sovint importats d'altres bandes. També de romanços catalans, com El rei mariner ("A la vora de la mar     n'hi ha una donzella     ...") en trobam versions en castellà i en italià; també La dama d'Aragó. 

Vegem-ne l’estructura i el tema. Sovint tenen transfons social, d’abusos del poderós... Sempre hi ha molt de marro.

Sol esser de set síl.labes. Amb rima assonant en els versos parells i lliure en els senars. També és habitual el romanç fet a base de quartetes. 

Exemples de temes:
La filla del rei: el pare enamorat de la filla, la mare la mata de set 
El testament d’Amèlia: la mare enamorada del marit de la filla 
A les portes del rei moro: fadrina prenyada 
El compte  i la pastora: Vol dret de cuixa; el mata 
A la vora de la mar: El fill del rei s’enamora d’una donzella i la segresta 
Don Blasco: Mata l’amic per tenir-ne la dona, i la dona el mata 
Don Francisco: La dona li posa banyes i la mata 
Pepa dormidora: Un noble deixa prenyada l’al.lota i se’n desentén 
La mort de na Roseta / L’amo de Bàlitx: La mort de l'estimada. 
El capitel.lo: un capità espanyol diu a la dona que no penjarà el marit si es colga amb ella, però el mata i ella el mata a ell. 
Bach de Roda: La justícia, injusta, que penja un heroi. 
Els segadors: La lluita contra l'opressor

Els temes d'alguns romanços (Romanço de Martí i Pol, Cançó de la rosa de paper i Cançó de l'home parat d'Estellés) són més actuals, amb els temes de la llibertat individual, i la marginació. Podeu suggerir també altres temes. Recentment han enregistrat romanços: Biel Majoral, Uc, Nou Romancer, Jaume Arnella...

"El comte Arnau" és un romanç molt popular i amb moltes versions. Joan Maragall va fer tres poemes versant aquest personatge.

EL COMTE ARNAU

La comtessa està asseguda, viudeta igual,
la comtessa està asseguda, al seu palau.
Se li presenta a la cambra, valga'm déu, val,
se li presenta a la  cambra el Comte Aranu.
On teniu les vostres filles, muller lleial?,
on teniu les vostres filles, viudeta igual?
A la cambra són que broden, comte Arnau,
a la cambra són que broden seda i estam.
Deixeu-me'n endur una filla, muller lleial,
que amb mi passarà les penes que estic passant.
Així com les heu guanyades, valga'm déu, val,
tot sol com pugueu passu-les, comte Arnau.
Quina hora és que el gall ja canta, viudeta igual?
Les dotze hores són tocades, valga'm déu, val,
les dotze hores són tocades, comte l'Arnau. 
 

FRANCISCA FERRERA

Al dia quatre de maig,    regalada primavera,
s'ha dictat una cançó     d'un fadrí i una donzella.
     Ai, adéu,     adéu, Francisca Ferrera,     ai, adéu.
De petitets s'han fet grans:     el fadrí es vol casar amb ella.
Son pare diu que no ho vol:     sa mare contenta n'era.
-Déu vos guard, Josep Ferrer.     Vostre filla ha de ser meva:
si no me la voleu dar     la prendré sense llicència.-
Se'n va a buscar dos minyons     de la classe bandolera.
-Minyons: si voleu venir     a robar-ne una donzella,
sereu pagats amb diners,     moneda barcelonesa,
i amb pessetes de pilans     de les que corren per la terra.-
A les dotze de la nit     n'hi truquen a la finestra.
-Josep Ferrer, baixa a obrir     que em lluciaràs la rella,
em ferraràs el cavall     de les potes del darrera,
i si tu em baixes a obrir     te'n faré jo de manxego.-
Ja n'agafa el botavant     i me li tira al darrera.
Al primer cop de martell     tres punyalades li pega:
l'una li pega al costat,     l'altra li pega a l'esquena,
l'altra a la boca del cor,     que és que li da més pena.
-Justícia del cel!, baixau     ja que no n'hi ha a la terra!
Me n'han mort el meu marit!,     m'han robat la filla meva!-
De petitets s'han fet grans:     el fadri es vol casar amb ella.
Son pare diu que no ho vol:     sa mare contenta n'era.
Al dia quatre de maig,     regalada primavera.
 

El romanç de Bac de Roda conta un fet de la guerra de Successió.

BAC DE RODA

Ai, adéu, ciutat de Vic,     bé en mereixes ser cremada:
s'hi és fet penjar un cavaller,     el més noble de la Plana,
que per nom li diuen Bac,     al terme de Roda estava.
(Valeu-nos, Mare de Déu,      la del Roser i del Carme,
i sant Domingo gloriós,     que aquell dia l'agafaven).
Diuen a en Bac que debaixi    que un seu amic lo demana.
Tan prompte com va ser a baix,     fortament l'engarrotaven
i amb la cua del cavall     ciutat de Vic lo portaven.
Ja en varen fer una crida:     Fusters i mestres de cases
fessin unes forques noves    al cap de les Davallades.
En responen los fusters     que no n'hi ha fusta obrada.
En respon lo general:     -Espatllin algunes cases.-
Espatllen molts candelers,     també les llànties de plata.
Ja en varen fer unes crides     que tots los portals ne tànquien.
Quan los portals són tancats,     lo perdó ja n'arribava.
Ja l'en prenen i l'en lliguen    i a la força l'emportaven.
Quan va ser dalt de la forca     ja va dir eixes paraules:

-No em maten per ser traïdor     ni tampoc per ser cap lladre,
sinó perquè he volgut dir     que vísquia tota la Pàtria!-
 

Els romanços s'han escampat arreu dels Països Catalans, així, "La dama d'Aragó" és conservat a Eivissa amb el títol "Blancaflor":

BLANCAFLOR

A la finestra daurada     estava na Blancaflor,
sa mare la pentinava    amb una pinteta d'or.
Sa padrina li aclaria     els cabells de dos en dos
sa tia els hi acordellava     amb un floc de nou colors.
Son germà se la mirava     amb aquests ulls de traidor:
-Si no fosses ma germana,     mos casaríem els dos.-
La prengué per les mans blanques,     la dugué a Sant Salvador.
En ser a pendre aigua beneita     li cauen tres anells d'or.
Les donzelles que hi havia     tramudaren de color;
mossènyer dient la missa     hi va perdre la lliçó,
per dir Dominus vobiscum     va dir: Si la tengués jo!-
El sacristà va respondre:     -Més valdria que fos jo,
perquè capellans ni frares     no han de mester res d'això. 
 

CAPITEL.LO

Allí a la vila de Reus    tota la gent ne fugí
sinó una noble dama     que en té pres lo seu marit;
la dama plora i més plora    i sospira dia i nit.
Set anys ha que le'n té pres,     i altres set que no l'ha vist.
Se'n va a trobar el Capitel.lo     que li torni el seu marit.
-Déu lo guard lo Capitel.lo,    si vol treure el meu marit?
-Sí, per cert, la noble dama,     si ve a mb mi a dormir una nit.
-Calli, calli el Capitel.lo,    que ho diré al meu marit.-
Ella se'n gira i se'n torna     a contar-ho al seu marit; 
de tan lluny com la va veure:       -Noble dama què t'ha dit?
-M'ha dit que sí te'n trauria     si hi volgués dormir una nit.
-Fes-ho, fes-ho, noble dama,     fes-ho per amor de mi,
que quan jo de presó surti     se recordarà de mi.
Posa't lo vestit de seda     o si no lo de setí
i si aquests no t'agraden     posa-te'n un d'or fi.-
Al entrar-se'n en el quarto     noble dama fa un sospir.
-Què en sospira, noble dama,     que en sospira, aquesta nit?
Sospira la noble dama      los amors del seu marit?
-Sí, per cert, lo Capitel.lo,      los amors del meu marit.
-No s'espanti, noble dama,     ja el veurà demà al matí;
abans no en serà de dia    tindrà lo marit aquí.-
Fins a ne la matinada     la dama no pot dormir.
Noble dama és matinera    a les quatre del matí,
quan és a la punta d'alba    la dama en finestra ix.
Ja en veu les forques plantades,     veu penjat lo seu marit.
-Calli, calli el Capitel.lo,     ja es recordarà de mi;
n'ha llevat la honra meva,     n'ha penjat lo meu marit.
-No t'espantis, noble dama,     no te'n faltarà marit;
tres fills ne tinc a la guerra,      triaràs lo més bonich,
i si aquests no t'agraden     jo seré lo teu marit,
tinc la dona al llit malalta     que s'acaba de morir
i si ella no es moria     jo l'ajudaré a morir.
-Calli, calli el Capitel.lo,     lo mateix faria amb mi,
deixeu-la viure, Capitel.lo,     deixeu-la viure per mi.-
Ella se'n gira i se'n torna,     de volant se'n va a vestir;
quan de volant s'és vestida    an el rei se'n va a servir.
Un dia venint de missa      Capitel.lo veu venir.
-Hola, hola, Capitel.lo,      t'has de recordar de mi.
Atureu-vos, Capitel.lo,     que ara és hora de morir.
-Tinga pietat la dama,    tinga pietat de mi.
-La pietat que teníeu    al penjar lo meu marit.-
Ja li'n dóna punyalada,     al primera el va ferir,
la segona cau en terra,      la tercera va morir.
-Déu te perdó, Capitel.lo,      a tu i an el meu marit.
 

EL COMTE I LA PASTORA (Mallorca)

Hi havia un gran senyor
qui habitava el seu castell,
i a la vila, no lluny d'ell,
hi havia un llaurador.
Una filla que tenia
era hermosa, gran i bella;
i el comte, perdut per ella,
sospirava nit i dia.
Perquè en tots aquells entorns
no hi havia altra fadrina
que tengués cara tan fina,
ni tanta gràcia a esser-ho.
I cada pic que la veia
son amor li declarava,
i ella tot d'una tornava
com la grana de vermella.
Ell li va dir robadora,
cap a ella s'hi acossta,
no li rep altra resposta:
-Vostè és comte i jo pastora.
-Jo per tu pastor em faré,
de riqueses n'estic fart.
-Senyor comte ha vengut tard;
un altre es meu cor ja en té.-
I el comte fora de si,
se'n va anar dins el torrent,
i quan no veu passar gent
se planta enmig des camí.
Molt prompte veu comparèixer
un jovenet qui venia.
I era el jove que ell volia;
sa rancor li feu conèixer.
Li diu: -Fillet tu em fa nosa
o tu em mates o jo et mat.
Un des dos, d'aquest combat,
quedarà davall la llosa.-
L'espasa li ofereix,
no la vol de cap manera;
i el comte que es desespera
i amb l'espasa l'envesteix.
Tot va passar tan de prompte,
i aquell jove pegà un crit,
quan se va sentir en el pit
que ha ficat l'espasa el comte.
El comte la se va neta
amb les aigos del torrent,
i se'n dugué el mort rabent
a enterrar dins una pleta.
I a les quatre nits després
se'n va anar a ca la pastora,
i ella l'estimat enyora
no sap res d'aquell succés.
L'agafà per la mà blanca,
dins un quarto la se'n du,
i el comte per més segur
la porta del quarto tanca.
La pastora sempre crida:
-Oh estimat meu ajuda'm-;
i cau en terra esmortida,
de tot quant passa no es tem.
I per espai de set anys
cada pic que se mirava,
i el mirall li presentava
i aquella taca de sang.

I UNA BARQUETA DE MOROS (Eivissa)

I una barqueta de moros
a Eivissa varen venir,
de tres cases que hi havia
dos ne varen espenyar.
'Naren a can Joan Batle
i hi havia bestiar,
i hi trobaren dos pastores,
les varen encaptivar.
Sa petita quan va veure
va caure i es va esmaiar;
digueren uns amb sos altres:
i aquesta haurà de quedar.
I es més petit va respondre:
i aquesta no quedarà,
si el rei moro ho sabés
mos podria castigar.
Sa petita davall 'xella
i sa grossa per sa mà.
I adiós terres d'Eivissa,
i adiós qui quedarà,
que es moros ja mos n'enduen,
mai més no podrem tornar.
I sa mare les cridava
d'etzevora de la mar.
I mamà no mos crideu
només mos feis turmentar.
I as cap des quaranta dies
a Eivissa varen tornar.
Son pare quan les va veure,
va caure i es va esmaiar
i els va parar la taula
per si volien menjar.
Sa primer paraula que digueren:
i a on és sa mamà.
Menjau, menjau, filles meves,
vostra mare no vendrà
perquè vostra mare ho és,
ho és morta i enterrada,
que es va morir des disgust
de quan voltros vos n'anàreu.

CANÇÓ DE L'HOME PARAT AL CANTÓ (Vicent Andrés Estellés)

Parat en aquell cantó,       un cantó de la ciutat,  
parat al cap del carrer,       ell era un home parat.  
No sabia d’on venia       i no tenia on anar,  
i en arribar al cantó       en el cantó es va quedar.  
Passaven -i ells les mirava-       parelles d’enamorats,  
agafats de la cintura,       agafats en un abraç.  
Passaven infants i dones       que tornaven del mercat,  
i l’home no s’hi movia       perquè era l’home parat.  
Llums que s’apaguen i encenen,       la fira de la ciutat,  
i en el rostre d’aquell home       una amarga dignitat.  
Si de vegades plorava       ningú no el veia plorar.  
Ningú res no li advertia,       ni veia l’home parat.  
Es féu un arbre de pena,       es feu un arbre d’espant,  
allí, al cantó del carrer,       ple d’orgull i humilitat.  
Algú va avisar l’alcalde,       i l’alcalde, un “concejal”,  
i el “concejal” els qui duien       la grua municipal.  
Com qui lleva un monument       d’un carrer de la ciutat,  
varen endur-se una nit       l’home, l’home parat. 
 

SA CANÇÓ DE SON COLETES  (Guillem d'Efak)

Sa cançó que escoltareu       l’ha feta Guillem d’Efak,  
més de mig manacorí       i fill d’en Toni Cremat.  
La va fer a Son coletes       un horabaixa de març.  
Déu vulgui que per molts anys       pugui anar-hi caminant.  

L’any mil quatre-cents cinquanta       pitjor fou que el de la fam.  
Els rics mengen pa de xeixa,       diuen les dones plorant.  
Els rics mengen pa de xeixa       i per noltros sols no hi ha mestall.  
Lo Tort Ballester ho escolta       i li envest cap a Ciutat.  

I era una colla de veure,  / tots eren manacorins.  
Fent-se costat un a l’altre / anaven replegant amics.  
Primer s’hi ajuntava en Mates, / llavors en Fullana i en Gil,  
en Nadal, en Mascaró,  / en Guinovart i en Fornit.  
Lo Tort Ballester els comanda / perquè era el més decidit.  

Per donar compte an el rei       a Nàpols varen anar  
i el rei els dóna penyora       de que tot s'arranjarà;  
però els senyors de casa bona       ni el rei volen escoltar.  
Tres anys, lo Tort Ballester,       els tengué acorralats.  

Set mil cinc-cents sous donaven       els nobles a qui el matàs.  
Feren venir mercenaris,       moros i napolitans.  
Calaren foc a les cases       i es fartaren de robar.  
Després ‘ribà la venjança       color de vi i de sang.  

I era una colla de veure, / tots eren manacorins,  
si ho eren els condemnats / també ho eren els botxins;  
primer mataren en Mates, / llavors en Fullana i en Gil,  
en Nadal, en Mascaró, / en Guinovart i en Fornit.  
I a lo Tort Ballester el penjaren / escorxat de viu en viu.  
I escamparen els seus trossos / pels entreforcs dels camins.  

Després d’aquesta endemesa       tot romangué com abans;  
els pobres més bocaclosa       i més viudes plorant plorant.  
I no ploraven per elles,       ploraven pels seus infants.  

Sa cançó que heu escoltat       l’ha feta Guillem d’Efak  
qui demana a Déu que el poble       no tengui mai més tirans  
i que si hi torna a haver guerra       la guanyem els catalans.  

PP2 (O LA INEXPLICABLE HISTÒRIA DE LA VÍDUA D'EN FULGENCI MAS)                                           Carles Rebassa Sortiu de dol cap a l'horta que dins el pou de l'Alzina la vídua Mas, Francina, anit l'han trobada morta. Escoltau-me i ho sabreu, d'ella no ho hauríeu dit fins que han trobat per escrit: "Dins el pou em trobareu". Morta era dins la cisterna, la dona, nada a la vila, bona, plaent i tranquil·la, era nostra, no era externa! I ho duran dins la consciència mal que els hàgim de matar. Algun dia se sabrà: cranc no hi ha que el poble venci! Era cosina d'en Pit, son pare del nostre alcalde, i ara aquest bordarro malda per poder dormir de nit. Es veu que tenia un tros allà devers Son Bonada; no feia una quarterada, quatre ametllers, no era gros. L'era heretat de sa mare, morta aprés de gran turment per mal d'un tumor dolent l'any que va morir son pare. I en tenir el seu home mort va dir: "Me'n vaig fora vila i faré vida tranquil. la", però li va sortir tort perquè el fill de la florista, que és el qui dóna els permisos, va veure bitllets ben llisos, gran fill de puta, l'artista! "No és terreny edificable", li entima l'ajuntament mirant-se el compte corrent... Fan la vida inhabitable! I no li daren llicència per fer-se un casetonet en aquell lloc tan estret, a la dona d'en Fulgenci.

Passades unes mesades el fill d'en Pit s'hi presenta, li diu: "Us faré contenta", i amb unes bones xerrades, "veneu vostre tros al poble i veureu molts de diners. Just és signar tres papers davant d'un notari noble". "És que jo no vull signar, vull viure-hi fins que m'hi mori i quan jo seré a la glòria la nebodeta ho tindrà". "Aquella, el que farà serà deixar passar els anys i el vendrà als alemanys així que els bitllets veurà". I tan gros li va anar fent, aquell porc de mercader, que el vint-i-tres de febrer al notari hi manca gent. Li donaren cinc milions, i d'euros no, de pessetes. Va sortir amb les llagrimetes que li queien dels ullons. I, dilluns, xerrant a plaça va saber per n'Esternut que el tros l'havien venut a dos alemanys de raça. Bon negoci els va sortir amb els comptes ben rodons: més de cinquanta milions. Molts n'hi hagué per repartir. I els donaren la llicència i hi van poder edificar, talment el que van negar a la dona d'en Fulgenci. Ahir va anar a ca les monges i els va donar un milió. Va sortir pel portelló amb un saquet de taronges. Després va tocar la porta de la seva nebodeta. La va confitar amb pesseta i al capvespre ja era morta. Quatre eren que la portaven a la seva sepultura. Era cosa de tristura, al batle el condol li daren.

CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER             Homenatge a José Martí Ella tenia una rosa, una rosa de paper, d'un paper vell de diari, d'un diari groc del temps. Ella volia una rosa, i un dia se la va fer. Ella tenia una rosa, una rosa de paper. Passaren hivern i estiu, la primavera també, també passà la tardor, dies de pluja i de vent. I ella tenia la rosa, una rosa de paper. Va morir qualsevol dia i l'enterraren després. Però al carrer on vivia, però en el poble on visqué, les mans del poble es passaven una rosa de paper. I circulava la rosa, però molt secretament. I de mà en mà s'hi passaven una rosa de paper. El poble creia altra volta i ningú no va saber què tenia aquella rosa, una rosa de paper. Fins que un dia d'aquells dies va manar l'ajuntament que fos cremada la rosa, perquè allò no estava bé. Varen regirar les cases: la rosa no aparegué. Va haver interrogatoris; ningú no en sabia res. Però, com una consigna, circula secretament de mà en mà, per tot el poble, una rosa de paper. (Vicent Andrés Estellés)

Exercici per al tercer cicle de Primària.

El romanç és un poema, que es fa cantat, que serveix per contar una història. Digues a la mestra o al mestre que us dugui romanços cantats: enregistraments de Biel Majoral, UC, Nou Romancer, Jaume Arnella...

Mira com estan fets els romanços que hàgiu escoltat,  mira la seva estructura. També tens aquí alguns romanços per tornar-los a mirar: Cançó de l'home parat al cantó de Vicent Andrés Estellés (que el canta Paco Muñoz), i La cançó de son Coletes de Guillem d'Efak (que la canta ell mateix). 

Ara, en grups de tres o quatre fareu un romanç: primer heu de pensar quina història voleu contar, després escriure'l seguint l'estructura que hem dit i finalment, si teniu coratge posar-hi una música (o adaptar-n'hi una de coneguda). Finalment el cantareu. 

Vegeu aquest romanç  fet pels futurs mestres

El torrent de Manacor     encara no està arreglat
i a principis de setembre     la gent a l’església va.
Tenen por que no els arribi     el torrent ben carregat,
i només preguen a Déu     que no els deixi ben pelats.
La gent guaita pels balcons     i amb els ulls espantats
veu el cel que s’ennigula;     ai, déu meu què passarà!
Rentadores i geleres     que passaven per allà
i els gitanos ben contents     'replegaven sens parar.
Aferrat a l’arbre estava     un que anava acollonat
perquè l’aigua el se’n duia     i ell no sabia nedar
 

CANÇONS DE BANDOLERS

El bandolerisme és un fenomen general en el món mediterrani dels segles XVI i XVII. A part de crisi econòmica, se n'han de cercar les causes en la resistència de les minories sacrificades a la unificació política de nacions diferents. A Catalunya és una actitud de rèplica contra la política centralísta que feren els virreis de la casa d'Àustria; el bandolerisme és, doncs, la manifestació més desaforada i extremista de l'esperit de la terra. Per això els bandolers tenen les simpaties del poble, que els tracta com a herois a les seves cançons. 

Perot Rocaguinarda és una de les figures del bandolerisme de gran repercussió literària; al segle XVII es cantaven moltes cançons en alabança d'aquest personatge. Vicenç Garcia dedicà a Perot un sonet encomiàstic:

Quan baixes de muntanya, valent  Roca,
com si una roca del Montseny baixara,
mostres al món ta fortalesa rara,
que per a tu sa fúria tota és poca.

Ninguna de tes bales lo cap toca
de qui no et veja, si no fuig la cara,
que ton valor insigne no s'empara
tras falsa mata ni traïdora soca.

Tot aquest Principat fas que badalle,
que et persegueix de sou i persegueixes
ab mortal i fúnebre parasisme.

Qui tinga tal judici, mire i calle,
o diga't senyoria, que ho mereixes
per lo millor pillard del cristianisme.

Posteriorment, Jacint Verdaguer, Víctor Balaguer, Frederic Soler, Josep Pous i Pagès i d'altres s'inspiraran en alguna de les seves obres en la llegendària figura del bandoler. Encara que la interpretació de la seva figura més coneguda és La fi d'en Serrallonga de Joan Maragall, on és vist a través del prisma de l'exaltació vitalista: és un home, un heroi, extremat en el mal, al qual s'ha lliurat amb complaença. 

La figura del bandolerisme català que tingué més repercussió literària, però, fou la del pagès de Viladrau, Joan Sala, casat amb la pubilla Serrallonga i amistançat amb Joana Massissa, vídua d'un moliner de Castelló d'Empúries, que començà a bandolejar l'any 1622, fou pres el 1633 i executat l'any següent, el 1634.

Per exemple, aquest fragment:

Les ninetes ploren,
ploren de tristor
perquè el Serrallonga
n'és a la presó,
fararà.

I també aquesta cançó:

DON JOAN DE SERRALLONGA:

Joan Sala i Viladrau     era el nom que jo tenia,
per altre nom Serrallonga,     casat amb una pubilla.
Teníem dos heretat      que molt bé nos hi vivíem,
de continu dos fadris     a la taula nos servien.
Vaig tenir quatre raons     amb un fadrí de la vila,
de raons i més raons      jo li vaig llevar la vida.
Un dia em passà pel cap     de fer-me cap de quadrilla,
és veritat que trobí     cinquanta hòmens en un dia;
ja fórem cinquanta-dos     jo i un mosso que tenia.
No teníem cap diner,     jo i les camarades mies,
sabíem que en un hostal     de diners prou n'hi havia:
d'allà ens en vàrem portar,     passa de cinc-centes lliures.
Jo me'n só determinat      de tornar-hi sol un dia.
Ja en veig venir l'hostalera     que cap a mi se'n venia.
De tan lluny com la'n vaig veure     jo saludar-la volia.
"Diuen que ara per ací      no hi ha gent de mala vida,
per a mi bé n'hi ha hagut,      m'han robat tot quant tenia;
los traïdors d'en Serrallonga,     llamp que li llevi la vida!"
"Jo penso entre mi mateix: "lo mal que tu em vols te vinga",
posa al llibre els perduts     totes les cinc-centes lliures". 

El text literari més conegut sobre la figura del bandoler és l'anomenat Ball d'en Serrallonga, que fins fa poc es representava a moltes localitats del principat: és una escenificació amb dansa i diàleg
 
 
 

CANÇONS, GLOSES, CODOLADES, GLOSATS

El recull de poesia popular més antic és un aplec de cançonetes de nadal de 1507: el Canóneret Rovirola. La temàtica i l'estructura és semblant a la de les nadales que ara es canten. En algunes hi ha indicació sobre la tonada amb què han d'ésser cantades; es refereix a cançons amoroses: "Trista és ma vida", "La spineta del boy", "Si bé.m voleu, senyora, per què stau"...

Al cançoner castellà de Juan Fernández de Íxar, hi ha un conjunt de peces populars catalanes, recollides el segle XVI, procedents de l'Urgell; per exemple: 

Quan ve a la nit
los aucells reposen;
no ho fan los meus ulls,
que dormir no poden;
viuen en tristura
fins al dia clar.
Doncs, galant donzella
per què.m feu penar?

Algunes d'aquestes cançons duen per títol Los villancets de les albades d'Urgell, idèntiques a les corrandes o gloses cantades a la casa de l'estimada:

¡Qui pogués, ai, conquistar,
galana, la vostra amor,
que mereixeu ser regina 
o muller d'emperador!

La viola'n tinc cansada
i la nit ne fa son cors;
freda és la tramuntana.
Adéu-siau, dolces amors.

Bona nit hajau, donzella,
lo bonjorn vos sia dat.
Haja'n part la companyia
i encara tot lo veïnat.

Vegem aquesta altre recollida pel mallorquí Pere Ordines, que era estudiant l'any 1593; aquesta cançó apareix com a refrany en un dels poemes de Pere Serafí (i també la següent). Joan Timoneda també és molt proper a la cançó popular.

Jo no us vull perquè em vullau,
ni perquè em fasseu mercès;
basta prou que sapiau
que us am i no puc fer més. 

¡Ai, que no mirau, senyora,
lo gran foc tinc en extrem!
Via fora, via fora!
Vinga aigua, que jo-m crem!

A partir del segle XVI són molt més abundants el cançoners populars, amb notació musical o sense. 

Hi ha cançons llargues de galanteig, com aquesta de les transformacions, de la qual es troben múltiples versions.

LES TRANSFORMACIONS

“Un pensament m’ha vingut,     un pensament a l’instant,
de tornar-me palometa,     pel bosc aniré volant.”
“Si tu tornes palometa     pel bosc aniràs volant,
jo em tornaré caçador     i te n’aniré caçant.”
“Si tu et tornes caçador     i me n’aniràs caçant,
jo em tornaré clavellina,     clavellina al camí ral.”
“Si tu et tornes clavellina,     clavellina al camí ral,
jo em tornaré senyoret     i te’n vindré a collir un ram.”
“Si tu et tornes senyoret     i em vindràs a collir un ram,
jo em tornaré lletugueta,     lletugueta d’enciam.”
“Si tu et tornes lletugueta,     lletugueta d’enciam.
jo me’n tornaré aigüeta      i de mi te’n regaran.”
“Si tu te’n tornes aigüeta     i de tu me’n regaran,
jo me’n tornaré mongeta     i també me’n tancaran.”
“Si tu te’n tornes mongeta     i també te’n tancaran,
jo me’n tornaré escolà     sempre te’n seré davant.”
“Si tu et tornes escolà     i sempre em seràs davant,
jo me’n tornaré morteta     i també m’enterraran.”
“Si tu et tornes morteta     que també t’enterraran,
jo me’n tornaré terreta     que de mi te’n colgaran.”
“Si tu te’n tornes terreta     que de tu me’n colgaran,
jo me’n tornaré viveta     i los dos se casaran.”
 

GLOSES

Algunes normes habituals de les gloses:

- 7 síl.labes cada vers (es compta fins a la darrera síl.laba accentuada)
- Rima consonant (molt preferiblement),
- El més corrent és barrejar versos masculins (acabats en paraula aguda)  i femenins (acabats en paraula plana)
- El més habitual és la quarteta creuada (abba), però també pot esser encadenada (abab), o una quinteta o una sexteta

Diuen que per anar a Pina
han de passar un torrent,
i jo en passaria cent
sols per veure't, Catalina

Margalides de garriga
no m'apaguen sa talent;
però vós, sol resplendent,
en estar-vos de present,
no us puc mirar que no riga

No trobeu d'admirar, hermosa,
si me som enamorat,
perquè molt m'he passejat
p'es pobles i dins Ciutat,
però jamai he trobat 
un cos tan agraciat
ni llengo tan amorosa. 

Una glosa feta per un al.lot de primària:

LA TORTUGA
La tortuga ballaruga
i venga que ballarà.
Ai!, que és de ballaruga,
ai!, que li agrada ballar.

Més gloses:

Vós que amb el mirar matau,
matau-me sols que em mireu:
que m’estim més que em mateu, 
que viure si no em mirau.

Un vespre de llamps i trons
un fadrí no té peresa,
perquè sa naturalesa
tira més que dos muls bons.

En esser la lluna posta,
bona amor, no hi veuen tant.
Jo em pens que la meva sang
és vermella com la vostra.

Molts poetes, fan també quartetes, com aquestes de Feliu Formosa, que parlen de l'absurd de la mort, com a resposta a la mort de la companya:

Quan les hores eren plenes,
temíem la brevetat;
ara que el temps s’ha buidat,
ja no sabem què cal tèmer.

Miro amb una ala ferida
la llarga estela de fum
d’algun reactor perdut
en un espai que és mentida.
 

Quan el govern del PP va fer la nova Llei d'Universitats, LOU, els estudiants de la UIB, el curs 01-02,  organitzaren una llançada d'ous contra una foto de la ministra Del Castillo, i els futurs mestres feren aquestes gloses.

*
Tant de sentir-ne xerrar     
que si LOU o la gallina
no sabem com ‘cabarà     
aquesta puta joguina,
però l’haurem d’aturar     
si no volem la ruïna
que això mos ha de matar.

*
La ministra del Castillo     va quedar ben remullada,
plena d’ous fins a la gepa     perquè ha fet una putada.

Ai!, senyoreta Pilar,     saps que hi estàs d’emmerdada
amb aquesta nova llei     que ara tu has proposada.

De “diana” vares fer     fores blanc de sa tirada
perquè ens tens a tots en contra     per la teva innovada.

D’ensenyament públic res,     tu vols l’escola privada,
a noltros no mos enganes     amb aquesta PePerada.

No n’hi ha prou que siguis lletja,     has de fer la collonada
de llevar l’autonomia     en favor de la privada.

Pilareta, reina meva,     no facis més de pardala,
ni mos toquis més la fava,     que ja la tens emprenyada.

*
A la ministra Castillo     cara d’ou li va quedar
en veure la seva foto     bruta a la universitat.

I què vol aquesta dona,     provocant estudiants?

Intenta fer una llei     a benefici dels grans,
a poc a poc na Castillo     tot ho va privatitzant.

I què vol aquesta dona,     provocant estudiants?

I manipulant la LOU     a tots ens va putejant,
vol endur-se per davant     els Països Catalans.

I què vol aquesta dona,     provocant estudiants?

*
La LOU ens ha imposat
la senyora del Castillo:
sembla que ha ressuscitat
de la tomba el caudillo,
i la ministra no sap
fer una O amb un canutillo.
 
 

CODOLADA

La codolada és una combinació d’apariats de versos de diferent nombre de síl.labes: 8 (o 7) i 4 (o 3). És usada, entre molts d’altres, per Bernat Metge i pels glosadors. És presta a fer poemes llargs per contar una història, com els romanços. 

Seguesca el temps que viure vol:
si no, poria’s trobar sol
e menys d’argent.
Per ço que hage bon fondament
nostre sermó, 
digats amb gran devoció:
Ave Maria;
consell.vos que de tot lo dia
no en digats pus
 Bernat Metge, Sermó
 

UNA GATERA

S'altre dia me seguí     un pas de riure,
i ara l'he volgut descriure     per mon record.
Jo havia carregat fort     de suc de parra.
A la fi faç butifarra;     ja ho poreu creure!
I també ja poreu veure     que vaig dormir
una nit i un matí     a sa serema,
costellantes o d'esquena,     jo no sé com.
Bé me cridava tothom;     la gent venia. 
I uns deien que tenia,     en el cor, gota.
I altres deien: -Mal de bóta     deu esser això!
aviat estarà bo,     jo tenc per mi.
¿Que no veis quin baf de vi     ell deixa anar?
I sols no pot remenar     cama ni peu,
tan llarg com és aquí jeu,     el malanat.
Fins i tot no s'´és adonat     de sa roada.
Bona moneja ha agafada,     gracis a Déu!
I no el pendrà ell sa neu,     per bé que n faça!
Ara sembla una rabassa     que no es pot moure.-
Per pitjor, se posà a ploure,     la gent fugia
i jo tot sol romania     allà allargat,
Mal a pler i ben banyat     em despertí.
-Ai, Senyor! pobre de mi!     Jo estic remui!-
Ja he badat un poc un ui     i m'aixec dret.
Aferrat a sa paret     i ventolejant,
i, enlloc de passar envant,     tornava arrere.
Vaig compondre com una era,     de trepoleig,
i vaig començara fer pets     i a suar.
Me n'anava de d'allà     cap a sa casa,
més esbraonat que un ase     qui ha batut.
I sa dona em diu: -Porc brut,     i què n'heu fet?
-He begut un poc de llet      i m'ha fet mal.
-Deu ser estada del brocal!      -Ai malanada!    
-Em tens tota regirada     que no ho conegues
si és blanc o si és negre,      animalot!
I jo vaig dir: -Poc a poc,      no rallem massa!-
I ja tenc una rabassa     per tirar-li!
Però ella s'aborda ami     com un lleó:
-Oh, grandíssim polissó!     -Jo ho dic de vós!-
Mos embolicam los dos...     Ja me té en terra,
i trabucam una gerra     dalt es gerrer.
Ella i tot també caigué,     dins un instant,
i redolant, redolant,     redolàrem bona estona!...
 
 

GLOSAT

Sebastià Vidal, Sostre, de Cas Concos, respon així a en Calafat que li va demana quina és la muntanya més alta del món:

Vuit mil vuit cents metros canta
sa seva descripció.
Adins l'Àsia està es turó
i als qui van a verurer-lo
la seva grossària espanta,
quasi pareix que s'aguanta
en el cel per esteló.. 
Tu, per ésser glosador
has d'anar a botar-lo
amb un bot a s'altra banda,
llavors en vint anys o quaranta
sabràs fer una cançó.
 

Pere Capellà. Cançons republicanes. 

Deixau que puga cantar
un himne a sa llibertat,
un escarni an es passat
que tant les mos fe passar,
deixau que puga llançar
a sa cara des tirans
que avui ets esclaus d’abans
els deixen fer que s’escapin
perquè en sang bruta no empapin
es calls de ses nostres mans. [...]

N’Alfonso ha estat es darrer
d’aquests personatges raros,
un rei amb molts pocs reparos
com d’altre se’n conegué,
un imbècil, que va fer
de s’Estat una ruïna
i que avui encara camina
perquè es nou poble espanyol
venjar ets agravis no vol
derramant sang de gallina. [...]

Deu creure que és enyorat
perquè ha estat un rei model
com a dèspota i cruel
propi d’un degenerat,
ja que està ben demostrat
que es Borbons tots són així
i els hem haguts de sofrir
bastants d’anys a dins ca nostra,
però sabent que mos costa
¿com l’hem de deixar venir? [...]

Sa teva rialla trista,
distintiu des teus parents
que hem sofrida tant de temps
ja l’hem perduda de vista.
Llàstima que s’anarquista
primer que te fe amenaces
no aconsiguí que quedasses
cuit per sa seva assanya
i hauria salvada Espanya
de que tu la comandasses! [...]

Què, si ses mares ploraven
amb so més gran desconsol?
Què, si a s’estat espanyol
es pirates l’explotaven?,
si a ell no li faltaven
a dotzenes ses querides,
jovenetes i garrides,
el molestava molt poc
que lluitant en el Marroc
s’hi perdessen tantes vides. [...]

S’esperit republicà
per dins tots ets espais flota,
i per onsevulla se nota
que és republicà s’estat,
i que pes Borbons ha arribat
es moment de sa derrota. [...]

Quanta sang! Quanta batalla!,
per causa d’aquell Borbón
que alguns li diuen “Felón”
i que jo sols li dic canalla.
De ràbia es meu pit estalla.[...]

Ara és hora de fer guerra
de lluitar, per evitar
que s’estat republicà
puga caure per sa terra,
si veim que es nou govern s’erra
tots es bons republicans
hem de fer esforços bastants
per poder corregir s’erro
que no vengués des desterro
es que teníem  abans. [...]

Republicans mallorquins
que ses cançons llegireu
per ventura trobareu
que es treball no és des més fins.
Des glosadors algaidins
ja més no es pot esperar
i per tots quants d’erros hi ha
lector en aquestes cançons
te suplica mil perdons
s’autor 
            Pere Capellà. 
 
 

BIBLIOGRAFIA

Amades, Joan.- Folklore de Catalunya. Cançoner.- Barcelona: Selecta, 1979.
Amades, Joan.- Costumari català: el curs de l'any.- Barcelona, Salvat, 1950-1956 (5 volums)
Arnella, Jaume.- Repertori bàsic de cançons populars.- Barcelona, Alta Fulla, 1995.
Capmany, Aureli. Cançoner popular. Barcelona, Ketres, 1980. (Amb les partitures).
Ferrer, Andreu.- Cançonetes menorquines.- Menorca, Nura, 1981.
Ginard, Rafel.- Cançoner popular de Mallorca.- Mallorca, Moll. (4 volums).
Macabich, Isidor.- Romancer tradicional eivissenc.- Palma, Moll, 1954.
Massot i Planes, Josep. Cançoner musical de Mallorca. Palma, sa nostra, 1984. 
Mercadal, D.- El folklore musical de Menorca.- Palma, Sanostra, 1977.
Riquer, Martí de. Història de la literatura catalana. Barcelona, Ariel. Volums 3 i 4.
Romancer català. Barcelona, Ed. 62 / la caixa, 1980. (MOLC 47) (Text establert per Manuel Milà i Fontanals). 

Gloses i glosadors. Blauhaus cultural interactiva (CIMenorca). (Vídeo)
Glosadors i sonadors. Montilla, Fonoruz, 1998 (Patrocinat per Aj. d'Alaior) (CD)
Biel Majoral. Vou veri vou per no dormir. Blau, 1997 (CD)
Biel Majoral. Temps, temps, temps. Blau, 2000 (CD)
Arnella, Jaume. Les cançons del Pont de les Formigues. Barcelona, Tram, 1999 (CD)
 
 

ENTREMESOS i col.loquis

"El joglar medieval fou molt destre en la mímica i en l'acrobàcia. Fou també un bon recitador de la poesia trobadoresca. I recaptà la seva clientela entre l'aristocràcia feudal, que l'utilitzà per distreure's durant les festes o fer menys llarga l'espera entre plat i plat en el transcurs dels dilatats banquets que podien donar to i reputació a un llinatge: d'aquí ve el nom d'entremesos a les accions dramàtiques breus, nom que després ha tingut accepcions diverses." "En el segle XIV, doncs, la professionalització de l'actor era possible, i el teatre començava d'ésser considerat una activitat viable, tot i les condemnes de l'Església." (Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978)

Es conserven pocs textos de teatre profà. 

Del XIV hi ha la Disputació de Buc amb son cavall, feta en 343 octosíl.labs apariats. "L'èquid acusa l'amo per la mala vida que duu, i l'amo torna l'acusació contra la societat coetània, que no deixa altra sortida als pobres sinó el pillatge."  Vegem-ne un fragment:
-Eu te diray cavall trotador!      -E eu a vós En Buch robador!
-Eu te diray cavayll veyll!     -E eu a vós En buch maseylll!
-Eu te diray cavayll afoylat!     -Eu a vós En Buch bandejat!
-Eu te diray cavalàs dur!     -E eu a vós En Buch tafur!
-Ara cayla, cavayll veylot!     -Mas cayla tu, Buch alcavot.

La denominació "entremesos" ja s'emprava al segle XIV, segons diu Josep Romeu. I en un document de 1442 diu que a les parròquies de Mallorca per les festes es fan "entremeses de enamoraments, alcavotarias e altres actes desonests e reprobats". 

Del XVI, la Farsa d'en Cornei. "Amb la Farsa d'En Cornei ens trobem situats ja en el teatre que reflecteix la vida quotidiana immediat, amb ben poques reelaboracions; o sigui, ens trobem en l'inici d'un teatre popular, escrit, però per gent de cultura que no perd el contacte amb les capes senzilles de la societat; és el filó dramàtic que penetrarà al cap de ben pocs anys dins la Comèdia famosa de la gloriosa verge i màrtir Santa Bàrbara, de Francesc Vicenç Garcia, a través dels criats; en definitiva, el filó del sainet que començarà a generar formes dramàtiques més complexes a mesura que els canvis socials ho exigeixin." (Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978).

Per pressions de l'església el teatre a un lloc fix és un monopoli dels hospitals (per ajudar-los econòmicament i per controlar el que es fa); i això fins al 1833. "Les representacions als hostals, a les places, etc., fetes per companyies temporeres són habituals a tots els Països Catalans a partir del XVI i s'intensifiquen en el XVII."! 

D'altra banda, l'església potencia el teatre religiós: representacions de la passió (Esparreguera i Olesa de Montserrat), pastorets, representacions de la mort, els reis, vides de sants, el misteri d'Elx. "Si la sensualitat  sura alguna vegada en el teatre religiós medieval, hi trobem de manera molt més accentuada l'explotació de dos altres sentiments: el terror i el sadisme" sobretot en les escenes de martiris. Solien ésser espectaculars, amb trampes, politxes, maniquís (que eren degollats, etc.). "Posseïm un document molt interessant, del 1453, en el qual Joan Salom es compromet a fer fabricar un colom mecànic pel cadafal de l'Anunciació de la processó de Barcelona: el colom havia de sortir de la boca del Déu Pare, i davallar fins a Maria tot llençant raigs de foc; després havia de tornar a batre les ales i calia que refés el camí a la inversa" Es veu que encara persistien altres fes, ja que a la Consueta de Sant Jordi, fan caure un ídol, que és el déu Apol.lo, a qui fan confessar que és una encarnació del diable. (Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978.p. 41). 
Al segle XVIII es fan diverses comèdies de sants, com la Comèdia famosa de la gloriosa verge i màrtir santa Bàrbara de Vicenç Garcia; també Sebastià Gelabert, conegut per Tià de Sa Real, i amb fama de bruixot va escriure Vida de santa Bàrbara, Comèdia de sant Antoni, Comèdia de sant Sebastià.  I moltes altres. 

Al segle XVIII, i ja al XVII, trobam un gran nombre d'entremesos i sainets. Són peces dramàtiques curtes, d'un sol acte i senzilles pel que fa a la trama; són de caràcter còmic, burlesc, satíric. Els personatges responen a tipus paradigmàtics del teatre universal: marits enganyats, avars, goluts, autoritats corrompudes pel diner, galants menyspreats, etc. La major part de les que es conserven són anònimes. Al Principat: Entremès del porc i de l'ase, Entremès de l'ermità de la guia, Entremès de la màquina aereostàtica, Amor menestral, L'avarícia castigada per l'astúcia d'en Tinyeta... A Mallorca: Entremès del pescador, Entremès dels golafres, Entremès del lladre, Entremès del llunàtic, Entremès de los fingits cegos, Entremès d'un home jugador, Entremès del moliner, Entremès de Na Joana Beu-sa-darrera, En Pipelles i es doctor de Dasse-venga, Entremès del jai gelós, Entremès de la muller marit i marit muller...  Al País Valencià: Entremès de la sogra i la nora...

Molts entremesos, però són d'autor conegut. 

A Mallorca hi ha col.loquis, glosats i sainetistes, com Rafael Sastre, teixidor de lli de Llucmajor: Entremès de na Faldó Gomila; Tomàs Mut, també de Llucmajor: Entremès d'en Roagó Florit i Na Faldó. O Sebastià Gelabert, Tià de Sa Real (1715-1768) que va escriure Entremès de mosson Pitja, Entremès del jovençà i la jaia i Entremès del pagès i del misser mut. Guillem Roca escriu la Comèdia del misser miserable. 

Paral.lelament al teatre de Joan Ramis,  "i segurament per tal de servir-li de complement en les representacions trobem a Menorca una tradició de sainet molt desenvolupada, i diferent de la que hi ha a la resta de l'àrea lingüística. Els sainets més representats han estat atribuïts a Vicenç Albertí [...] : així, L'amo i el criat en la casa del vins generosos (1816), El criat de l'obligació (1824), El borratxo corregit (1826) i El llicenciat Tarruella (1826)." "Al costat d'aquest sainet culte hi conviu a Menorca, un sainet de costums populars [...] Encara que tardà citem, per la seva persistència, Foc i fum (1885), de Joan Benejam, representat cada any per les festes de Sant Joan, a Ciutadella, i l'acció del qual transcorre arran de les justes hípiques." (Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978)

Al País Valencià durant el XVIII abunden els col.loquis, com a forma teatral. Carles Ros escriu Romanç i col.loqui nou per a riure de gana estes Carnistoltes i algun rato en la Quaresma, Raonament i col.loqui nou on se reciten les fatigues i treballs que passen los casats curts d'havers, Altre col.loqui en què se declaren algunes de les moltes virtuts dels valencians , i moltíssims més. Pasqual Martínez: Col.loqui de Nel.lo el Tripero. I molts altres. Vegem-ne una mostra:

RAONAMENT ENTRE UN ESTUDIANT I UNA MOSSA

ESTUDIANT
-Oh!, que ditxa logren ui
els ulls meus
només de mirar als teus
de cara a cara!
I, confessant-me en tu ara,
te vull dir
que, per veure'ls relluir,
a vegades,
perd los matins i vesprades,
passant, tornant
este carrer, i mirant
si és que et puc veure. 
Ia fe que bé me pots creure
que de grat
el meu cor s'ha enamorat
de ta hermosura.
I és tant que ja se m'apura
el sofriment,
si no et declare l'intent 
de mon amor.
Digues si em vols per senyor.

MOSSA
-Cavaller,
pareix que està plasenter.
I, així vol ara
burlar-se de mi a la clara.
Passe avant,
que la gent que està mirant
m'ha de dir
que per què em pose a argüir
en qui sap més.
I si ma cara diu que és 
bonica o lletja
no falta qui la festeja,
i així la vol,
i jo a ell, que és com un sol.

ESTUDIANT
-Així és constant
que ets el preciós diamant
molt estimat
de tots los que l'han mirat.
Has de saber
que ningú t'ha de voler
així com jo.
I en prova de ma afició
mana i remana.
Voràs quant de bona gana
tot ho faç,
perquè en mi un criat tindràs
qualsevol hora.

MOSSA
-Ah! Senyor, vaja's en l'hora
a son camí,
que si l'ama el veu ací
me renyirà, 
i vostè no ho pagarà.
Com sap burlar-se!
Pues no havia així d'estar-se
si vinguera
el meu amant i ahí el véra.

ESTUDIANT
-No tan fort
ho prengues, que em tens mig mort.
I has d'acabar-me
si pegues en despreciar-me.
Per ser hermosa,
no et precies de melindrosa.
Les mans eixes
vull sols que besar me deixes,
que de fines
se'n passen a cristal.lines,
per blancor. 
Deixa'm si no el mocador
(pues veus plore
en prendes de que t'adore),
pues, sent teu,
s'ha d'alegrar el cor meu. 

MOSSA
-Que cortès 
i que acomedit que és!
Vaja, i tan pla
com si fóra mon germà!
Molt falaguer
vostè es coneix que ha de ser.
Vaja, vaja,
ans que algun ruïdo haja,
que m'enfada.

ESTUDIANT
-De veure't així enutjada
cert ho sent,
però no tinc moviment
per a ausentar-me
i de ta cara privar-me.
Deixa, deixa
que et bese de la mà eixa
només que un dit.

MOSSA
-Marxe ja el desvergonyit
en hora mala.
Reparen de què fa gala,
d'atreviments!
Mude, mude ja d'intents,
tinga vergonya.
A fe que és bona fandonya
l'intentar
cosa que no ha d'alcançar.
Passe ja avant,
perquè me vaig apurant,
i s'oïrà
lo que escoltar no voldrà.
Bon xalan
m'havia eixit per galan!
Vaja allà i torque's
i més no mire estes portes.

ESTUDIANT
-Pues, cotxina,
tapadora de letrina,
ull de maganya,
pinzell que et falta la canya,
dents de rata,
cara en nassos de tomata,
boca de tave,
quin cabró haurà que t'alabe,
sent tant lletja
com un tió que fumeja,
boca torta,
que te poses a la porta
de costat,
amagant l'ull reganyat,
en tan gran boca
que et cap sencera una coca.
Tu festeges?
No veus que et pengen les metxes?
Pobre mossa,
apanya't, que estàs donosa.

MOSSA
-I tu, gorró,
que te precies de fartó,
i desafies
a córrer les alqueries,
acaptant,
i el pa, com te'l van donant,
així te'l cales,
per no dur-lo a les espatlles.
Fatxendeta,
que al sisó li dius pesseta.
Famolenc,
que et coneixen en lo Trenc 
per lo que agarres.
Encara et pixes en garres,
i creuràs ser,
en eixos ulls d'esparver,
cert, molt galan,
i a pèntols penjant-te van
ja les sotanes.
De mirar-te no tinc ganes.

ESTUDIANT
-Ai!, la xurra,
que alcança menys que una burra,
i ni menys sap 
posar un remendo a un drap.
Mondonguera,
escalfida, carassera,
sapo unflat,
entecada i ulls de gat,
monyo d'estora,
que te vas fent tan senyora
que no agranes,
ni tens mai d'escurar ganes,
que és menester
manar-t'ho, si ho has de fer,
pués te fa dol
de netejar un cresol,
per no embrutar-te,
que ni acció tens de llavar-te,
sarrapastrosa,
cul brut, cames de filosa.

MOSSA
-Que això digues,
pillo de baix les botigues,
que deixes net
a qualsevol que et ve a tret.
Estrafolari,
de mendrugos gran armari.
I sempre vas
en lo moc penjant del nas,
que no iguales
a un pavo arrastrant les ales.
Movent, així,
tal pols i tal remolí
que els fematers
tots te van per los carrers
seguint los passos,
per a omplir presto els cabassos.
Marxa avall,
en més nas que un papagall.

ESTUDIANT
-Ai!, la bruta,
que enjamai te veus eixuta
de pixum,
i potes sempre un furum;
que els teus faldars
nunca els poden traure clars
les llavaneres.
No veus tu que només eres
que una mona?
Amaga't ja dins, bacona,
ensapada,
botifarra mal nugada,
morro inflat,
drap de cuina mal llavat,
encén lo foc
per a fer el segó al porc,
i pela els naps,
si és que per ventura saps,
que el cussiolet
ja el faràs, si no l'has fet.

MOSSA
-Ai!, lo guilopo,
que porta un coixí per topo,
despilfarrat,
que d'a on està l'han tirat
mil vegades
perquè sap pegar unglades.
Moble honrat,
que carabassa ha portat,
i vol ser frare,
i no coneix a son pare.
Pixaví,
que sempre portes el si
ple de manrons,
i dis que menges torrons,
donant a entendre
que tens salut, i en pots vendre.
Pobre peal,
que t'has vist en l'hospital
en matadures,
alifacs i trencadures.

ESTUDIANT
-Pues, tinyosa,
més calenta que una gossa,
coll de gruga,
en conxes com la tortuga.
Encisamera,
amostra eixa calavera
de buanyes,
que no te queden pestanyes
per la ronya.
I vas sense més vergonya
a tots contant
si la lluna està en minvant.
Maria xorolls,
niu de puces i de polls,
xarcull de patos,
mossa ruín de Pilatos,
Vés-te'n dins
i neteja bé els bacins.

MOSSA
-Lo rematat,
que mentides ha enredat!
Trasto vell,
vaja i tracte en tals com ell.
Bou de prova,
que, si porta fil de roba,
està ben clar
que mànegues sap tirar.
Marxe en l'hora,
si no vol que ixca ahí fora.
Anem al fi,
home que es toca del vi,
i per jugar
s'ho llevarà del menjar.
I quan no té
agarra allò que li ve.
Poca honra,
lleves, d'ahí, que em deshonra.
Mes s'acosta?
A menys tinc dar-li resposta.

     (Se'n va)

ESTUDIANT
-Mai, que olor!
Per greu!, se'n va al servidor,
ja mig cagant-se.
Perquè a fe que, si l'alcance,
les polseres
li haguera dat per a peres,
o una surra.
Ai!, la molt berganta xurra,
quin aire té.
Ja li posaré jo fre
quan la veja.
I, pues és més que relletja
i ha fugit,
favor m'ha fet molt complit,
que si admitira
tot açò que de mentira
li dia ara,
hasta la mort me penara.
Adiós, vaca,
lleva't, si pots, la matraca. 
 

Al País Valencià, també s'hi fan sainets: Francesc Mulet escriu Los amors de Melisendra i La infanta Tellina i el rei Matarot. El XIX, Vicent Branchet fa Més s'aprecien els diners que la sang i el parentesc i Josep Bernat i Baldoví, nat a Sueca el 1809, doctor en dret i diputat a Corts, Qui tinga cucs, que pele fulla, El virgo de la Vicenteta.

A Barcelona es feien ombres i esquetxs o entremesos als "habitatges de la classe mitjana barcelonina que tenien sala i alcova: o sigui, una cambra gran dividida per una porta corredora que feia de teló i separava els actors dels espectadors". "Amb tot, la vida teatral barcelonina era presidida pel Teatre de la Santa Creu, que ostentava el monopoli dels espectacles. Depenia de l'Hospital de la Santa Creu [...] mantenia dues companyies, una d'òpera italiana i una de comèdia, així com un cos de ball." (Molt en castellà).
"L'autor més important del període és Josep Robrenyo. " "Home de conviccions liberals, Robrenyo utilitzà el teatre per a combatre l'absolutisme"

"El 1832 l'Amnistia decretada per Maria Cristina, i el 1833 la mort de Ferran VII i la victòria palatina dels liberals, suposà un canvi fonamental en la política de l'Estat espanyol" "amb la instauració del liberalisme, del "deixar fer", acaba el monopoli que havien detentat els hospitals sobre els escenaris." "A València, la burgesia es construeix el seu gran teatre, el Principal, inaugurat el 1832." "A Barcelona el nombre de locals dedicats al teatre de manera regular comença a créixer a partir de 1836." (Teatre del Carme, de la Mercè, del Liceu).
 
 

El sainet i la comèdia de costums

També el darrer terç del XIX, Josep Arnau sobre el món de la costa del Maresme. Marçal Busquets, etc. Albert Llanas, molt conservador. Emili Vilanova, el món del carrer de Barcelona. Josep Pin i Soler, que du el naturalisme al teatre (un naturalisme frenat pel conservadorisme). 
També al País Valencià: Francesc Palanca, Eduard Escalante... 
A Mallorca Pere d'Alcàntara Penya, Bartomeu Ferrà. Posteriorment Jordi Martí, Es Mascle Ros. 
"Els habitants de Barcelona, entre 1900 i 1936 es divideixen en dues classes; els qui no passen la ratlla de la Rambla, posats de cara al mar a mà dreta; o sigui, els qui prescindeixen del Barri Xino i el Paral.lel, i els qui no se'n mouen." (Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978)
 

A l'època (finalsXIX) eren molt habituals també els titellaires. "A Els Quatre Gats els titelles són objecte d'experimentació, i hom els considera idonis per a qualsevol aventura estètica. Hi són escenificats quadres dramàtics dels autors més acreditats, i les seves possibilitats plàstiques interessen els pintors més inquiets i renovadors, com Pablo Picasso, contertuli llavors d'Els Quatre Gats. A tall d'exemple ens podem referir a l'estrena, en aquell sancta sanctorum  modernista de l'obra Montserrat, de Joan Maragall, amb música d'Enric Morera." (Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978)
"Un altre gènere teatral que amb el modernisme experimenta una nova valoració és el de les ombres [...] hom posava en escena, o per a dir-ho d'una manera més precisa, en pantalla, les obres que havien constituït un èxit del teatre "normal".(Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978)
"La pantomima coneix durant aquests anys un esclat sense precedents. [...] Els Onofri "emmudiren" algunes de les obres dramàtiques de més circulació, tot confiant al gest i a l'expressió corporal el desenvolupament argumental." (Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978)
"Dins la iconografia modernista hi trobaren un lloc destacat els mims, que amb robes folgades i emblanquinats de Pierrot, sospiraren sota una lluna plena penjada dels telers dels escenaris, tot protagonitzant quadres entendridors." (Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978)
"Un altre artista que causà un gran impacte entre el públic de Barcelona, i introduí un nou gènere, fou l'italià Leopoldo Fregoli. Fregoli va arribar per primera vegada a Barcelona el 1899 i participa a les tertúlies modernistes d'Els Quatre Gats. [...] Fregoli imposà entre nosaltres el transformisme [...] Frégoli, tot sol, amb els seus ràpids canvis d'indumentària, la seva gran varietat de gests, de registres vocals, etc., interpretava espectacles de trama complicada en els quals sortien de manera alternativa gran nombre de personatges. [...] Fregoli visità Barcelona de manera regular per espai de més de vint-i-cinc anys." 
"Un altre gènere que pren increment durant el XIX és la comèdia de màgia i espectacle"
"Lluís Graner esdevé productor cinematogràfic i Adrià Gual el seu realitzador. Hom filma el 1904 les primeres pel.lícules parlades de la història del cinema: El telefon, Mal de queixal, El banc de la mandra, Lliçó d'esgrima, i moltes altres fins a superar la vintena de títols. Els actors del Teatre Íntim es posaven darrera la pantalla i deien els diàlegs filmats, mentre que els efectes sonors -sorolls, crits, grinyols, etc.- eren fets amb tota propietat per un especialista." (Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978) 
 

"La segona i la tercera dècada del segle enregistren un teatre de consum extraordinàriament dens. En certa manera aquest teatre és hereu del costumisme del XIX, convenientment reelaborat, de la comèdia de màgia, de la revista, la sarsuela, etc." És la vida frenètica del Paral.lel. (Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978)
 
 

BIBLIOGRAFIA

Entremesos mallorquins. Barcelona, Barcino, 1995. Edició crítica d'Antoni Serrà Campins.
Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978.
Riquer, Martí de. Història de la literatura catalana. (Volum 4rt). Barcelona, Ariel, 1964. 
Romeu, Josep, "Introducció" a Teatre profà. Barcelona, Barcino, 1962.
Teatre medieval i del renaixement
Teatre profà. Barcelona, Barcino, 1962. (2 volums) 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA