Catedràtic de retòrica de l'Estudi General de València, càtedra de la qual fou expulsat dues vegades al.legant insolència. Aprofità les festes que oferí l'Estudi a Felip II en el Real (1586) per venjar-se del claustre i amb el "metre" de Jaume Roig (del qual traduí l'Spill al llatí) redactà la sàtira "Els mestres de València", que és una caricatura mordaç dels professors.

ELS MESTRES DE VALÈNCIA

Jo, mestre Grau,     a qui més plau
ser lo botxí     del rei Pasquí
i lo fiscal     per a dir mal,
vull de mon dit     deixar escrit
los besamans     que els mestres vans
han fet al rei;     perquè en la llei
en què jo vixc     d'est modo em risc,
riure'm de tot     i dir un mot
del més agut.     Del corral brut
de les Escoles     de beceroles,
gran nuvolada     e cavalcada
de cada trib     al rei Felip
ne fan viatge,     que mai passatge
d'areners viu     passar lo riu
que tant duràs.     Ell fonc bell pas:
dos grans macers,     fins arriers,
duien per guia.     Tantost venia
un trist mesquí     en un rossí,
coixo gramàtic,     un poc llunàtic,
lo bon Pomares,     mosso de frares
fons en son temps.     Amb ell ensems,
ve Figuerola,     gran laguiola,
pareix Vulcà,     tan coixo va
d'un negre peu.      Al jubileu
no hi faltà Gil,     cabdell  de fil
sens centener.     Va-li darrer
un mestre Seva,     que tostemps neva
per ser tan fred.     Ja s'entremet
Agesilau,     que tot li escau
sinó el saber.     Lo mercader
del bon Torrella,     si el porta sella
també la porta    amb gepa torta
com los demés.    Seguia aprés,
mestre Real,     vent fals i mal;
per un diner    al barater
lo canviàs.     Al seu compàs
ve Ripollés,     pesat poll és,
com que s'apega    a la gent llega,
simple, sens fel,     ell fa de cel
cova de lladres.     Per bé que lladres,
Vicent Garcia,     amb gallonia,
i molt gralleges     e batxilleges,
no te s'excusa    que en caperusa
també no rebes:     tu, fart de cebes
e de tonyina,     és gran moïna
veure't l'ergull,     la veu de trull,
de llop me mol,      lo cap me dol,
sentit-la gens.     Puix un nas tens
dic que tens nas,     que si fa al cas
fisonomia,     en sodomia
has de parar.     A tot lliurar,
almanganat,     de lleonat,
trau invenció     lo vil capó,
gentil divisa,     com en camisa     
no paregué,     espantà a fe,
lo Vicent Blai,      lo papagai
de les Escoles.     No marxa a soles,
també ho adorna    amb sa gran sorna,
un Castanyeda;     cruixint la seda
diu cada pas:      "Santo Tomás
es de mi parte,     primera parte,
questione prima".     Tantost intima
lo que no sap.      Més xic que nap
ve Forcadell,     ningú com ell,
mestre xiquet,     pareix fillet
de mestre en Arts;     a totes parts
se va girant,     petit infant;
dix un fadrí     que per mení
pensà restar     a visitar
al Príncep nostre.     L'altre que es mostre,
mestre Palau,     pretén i cau
i no s'ho sent;     pensava ardent,
ser catedràtic,     qui bon gramàtic
no crec que ho sia.     Aprés seguia
un mestre Alberro,     digne cencerro
d'aquest ramat,     ben estranyat
sobre ser roig.     Féu-me mal goig
mestre Ferrer,     de tireter,
propi martell,    pareix aucell
en campanar.      A més anar
ve frare Mas,     un pegomàs
semblava entre ells.     Al pas dels vells
trota Cardona,     letja persona,
descosit sac,     pareix un drac
d'estopa ple.     Darrere ve
Antoni Andreu,     qui tot ho veu
i tot ho llig     i a tot afig
i res no sap.     Per altre cap     
ve mestre Roca:     quant mala i poca
doctrina al.lega!     En esta sega
amb gran error,     lo llaurador
de Vilafranca     tampoc hi manca;
molt tes de coll      pensà's lo foll
ser arquebisbe,      un sil.logisme
que sabés fer.     E Llucifer,
guitó de petge,     portava un metge
i dos de lloc,      vestits de groc,
color de guatles,      a les espatles;
Adell la u      que és no ningú,
lo Català     cosín germà:
sols tenen venes     per a morenes.
Segueix Pasqual,     que és ell més mal
que els mals que cura     de l'oradura.
Anava lo físic    ètic i tísic
del mal mateix:      Rodrig és eix
si no ho sabeu.     L'altre que veu    
Arbriscio es diu.      Entrant l'estiu
lo salaran     que és porc tan gran,
de gros no puda.      Tot se demuda
lo Boninfant     ven-se galant,
bé vol lo lleig     que lo passeig
duràs un any.      Aquell tacany,
aquell través      de Cordovés,
espadatxí,      venia allí,
lo gran doctor      Còsar, menor
que la mostalla,     com cus i talla
lo maldient!      En seguiment
ve lo Segarra,      que bé que xarra!,
mas tot ho borra      amb tant que gorra
a visitar.      Polo me  par,
segons lo viu,      groc, cloc i piu,
escagassat,      pernoriat
venir devia,      tant li seria 
l'esclafament      que lo trist sent
de tanta fusta.      Com tostemps gusta,
al seu costat      porta a Salat,
que per desig      venia enmig
d'ell i Segarra,      raïm de parra
penjat pareix:      un bé mereix
d'aquell bon lloc,     que fonc un poc
home de bé,      puix lo mig té
d'hòmens viciosos,      anant pomposos
per mig del pont.
 

SÀTIRA A LA CONTRARIETAT DE LES TEMPORADES [Fragment]

Qui no segueix lo jui de la raó,
son foll parer lo fa prest trabucar.
Mes ara vem mals hòmens prosperar
en actes fils, seguint la llur saó.
La veritat no gosa eixir al món.
Davant los reis, ducs, comtes ni barons,
tots los malvats són hui tinguts per bons,
tant que lo foll l'hom virtuós confon.

[...]

Sols llur parlar és retirant a mel;
les obres són semblants de l'escorpí:
cobertes van d'un amargant verí;
qui n'ha tastat, les troba que són fel.
No pens ningú que parl no sabent com;
força'm raó en dir més que no dic,
que amant sens fi no he trobat abric
a mon voler, que no pendrà mai tom.

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA