Guillem de Berguedà
Berenguer de Palou
Guillem de Cabestany
Huguet de Mataplana
Ramon Vidal de Besalú
Peire Cardenal
Ponç d'Ortafà
Guillem de Cervera
(Cerverí de Girona)
Blandín de Cornualla
Els primers poetes catalans que escriuen en llengua
romànica ho fan en provençal, en la llengua d'oc, en occità,
com també ho feren els poetes del nord d'Itàlia. El trobador
professional solia fer lletra i música i ocupava un lloc a les corts,
com és el cas de Guillem de Cervera; a Catalunya, abunden més
els trobadors que foren senyors feudals o vassalls de certa categoria,
com Berenguer de Palol, Guerau de Cabrera, Guillem de Berguedà,
Ponç de la Guàrdia, Guillem de Cabestany, Huguet de Mataplana,
Jofre de Foixà... El joglar és el que canta, acompanyat d'un
instrument musical, les cançons que han fet els trobadors.
Entre els temes de la poesia provençal destaquen el tema amorós
i el polèmic o polític; aquest darrer a través del
que s'anomena sirventès, vehicle de la ira, de l'odi, de la reprensió
moralitzadora, de l'atac personal, de l'exposició d'idees polítiques.
"Un sirventès pot aconsellar liberalitat als poderosos, sol.licitar
la incorporació a una acció de guerra, criticar la conducta
d'un sobirà, mofar-se d'un poca vergonya o d'un infeliç,
blasmar un trobador que fa versos dolents o un joglar ignorant o que desafina
cantant. El sirventès sol manllevar l'esquema estròfic i
la música a una cançó de tema amorós, sobretot
si aquesta frueix de popularitat i és coneguda, amb la finalitat
d'assolir una més gran difusió aprofitant-se d'una tonada
molt sabuda." (Riquer, Martí de. "Els trobadors catalans", dins
Història de la literatura catalana 1. Barcelona, Ariel, 1964. P.
30)). També hi ha el plany o lament per la mort d'una persona. La
dansa i la balada són cançons per a ésser ballades,
com ho indica el nom.
La cançó és el vehicle propi de l'expressió
amorosa, sol tenir de cinc a set cobles, o estrofes, i la tornada. El trobador
se situa davant la dama com el vassall davant el sobirà, i "jura
i promet servir-la", i la tracta de "midons" ("el meu senyor"). "En aquesta
mesura feudal la donzella, o sigui la dona soltera, no pot tenir cabuda
[...] la dama a la qual el trobador dedica les seves poesies i de qui es
confessa servidor i vassall, és sempre una dona casada, esposa,
molt sovint, del mateix senyor feudal del poeta. [...] Per bé que
existeixen evidents excepcions, l'amor cortès es limita a una mena
de joc galant i de tribut a la bellesa i noblesa d'una dama. Si el marit
d'aquesta no comprèn la cortesia i no tolera aquesta situació
esdevé l'odiat gilós, maleït i temut pels trobadors.
Aquest aspecte, l'il.lustra molt bé la fabulosa vida de Guillem
de Cabestany [...] trobador assassinat per un gilós, l'acció
del qual és castigada pel nostre rei Alfons." (Riquer, p. 34-35).
Riquer esmenta fins a vint-i-cinc trobadors catalans, entre els quals
diversos reis (el rei Alfons, Jaume II...).
GUILLEM DE BERGUEDÀ
(1138-1196)
"És Guillem de Berguedà el més notable dels trobadors
nascuts a Catalunya i un dels poetes catalans de més personalitat.
[...] Fill primogènit de Guillem, vescomte de Berguedà, i
de Berenguera, el nostre trobador apareix ja atestat l'any 1143." (Riquer,
p. 74).
Als cançoners dels trobadors que es conserven hi sol figurar
una breu vida. "Apareix com a propietari de cinc castells: el de Puig-reig,
el de Montmajor, el de Casserres, el d'Espinalbet i el de Madrona [...]
el veiem participar activament en lluites feudals". A la "vida" de
Guillem de Berguedà llegim: "Bons sirventes fetz, on disia mals
als uns e bens als altres, e vanava se de totas la dompnas que.il sofrion
amor [...] ac guerra ab Raimon Folc de Cardona, qu'era plus rics e plus
grans que el; et avenc se qu'un jorn el se trobet ab Raimon Folc et aucis
lo malamens" Per aquest fet fou desposseït, i per això, l'antiga
vida provençal diu que, "durant molt de temps Guillem de Bergbuedà
fou mantingut, o acollit, pels seus parents i amics, però que tots
l'abandonaren per tal com violava llurs mullers, filles i germanes, i que
només l'acollí Arnau de Castellbò." "Una altra composició
de Guillem de Berguedà ens col.loca el trobador al costat de Ramon
Guillem de Montcada, aquell qui el 16 de febrer de 1194 assassinà
l'arquebisbe de Tarragona Berenguer de Vilademuls, el qual, com ja sabem,
era enemic del nostre trobador. [...] No té res d'estrany, doncs,
que Guillem de Berguedà visqués en constant neguit, voltat
de mortals enemics, perseguit pel poder reial i sempre al costat de barons
rebels." "I tampoc no té res d'estrany que Guillem de Berguedà,
segons informa la seva antiga vida provençal, morís assassinat
per un peó ("e puois l'aucis uns peons"), o sigui a mans d'un soldat,
no d'un cavaller. La mort del trobador s'esdevingué entre els anys
1192 i 1196". (Riquer, p. 75 a 78).
"Ens han pervingut vint-i-vuit poesies de Guillem de Berguedà,
dos debats poètics i una lletra en vers. [...] el que impera en
el cançoner de Guillem de Berguedà és l'odi, passió,
cal confessar-ho, que entre els trobadors és més sincera
que l'amor, i en el cas del nostre poeta és sinceríssima
per tal com les persones blasmades són un poderós veí,
el bisbe de la seva diòcesi i un membre d'un noble llinatge" (Pere
de Berga i el bisbe d'Urgell).
"El cicle contra Pere de Berga consta de tres poesies, i sens dubte
ha de situar-se entre els anys 1170 i 1175. Pere de Berga era un poderós
senyor les possessions del qual afrontaven amb les de Guillem de Berguedà
i la seva família [...] Amb l'afany de ridiculitzar-lo el poeta
el sol designar amb el senyal o pseudònim de Mos Sogres, "mon sogre"
[per fer avinent que ha tingut relació amb una filla seva] el trobador
apareix en aquestes poesies com un fervorós enamorat d'Estefania,
la muller de Pere de Berga; i com sigui que aquest és Mos Sogres,
no tindrà cap inconvenient a cantar la bellesa d'aquella anomenant-la
Sogra." (Riquer, p. 79)
En uns versos diu:
A vos m'autrei [em lliuro], bona dompna de Berga,
vos etz fins aurs, e vostres maritz merga.
"El cicle contra el bisbe és agre, violentíssim, i hi
apareix el llenguatge més cru i més obscè que mai
emprà Guillem de Berguedà i que sens dubte mai no superà,
en aquest aspecte, cap altre trobador. En aquestes poesies no hi ha burla
ni ironia, sinó l'insult nu, sense pal.liatius ni metàfores,
la indignació destemperada i una ferocitat denigratòria que
no cerca tan sols fer riure l'auditori, sinó, sobretot, fer-lo participar
d'un odi pregonament sentit. [...] El bisbe és acusat de salvatges
violacions de dones [...] i d'homosexual." (Riquer, p. 82).
Cinc poesies integren el cicle contra Ponç de Mataplana, que
és objecte de sarcasmes. Ara bé, quan Ponç de Mataplana
mor lluitant contra els sarraïns, ell escriu un plany molt sentit.
"La lírica cortesa i amorosa no és absent al repertori
de les poesies de Guillem de Berguedà conservades. [...] El nostre
trobador freqüentà diverses corts, algunes d'elles molt lluïdes:
les reials de Barcelona i de Castella, de Ricard Cor de Lleó, les
vescomtals de Castellbò i de Cabrera, les dels Montcada d'Ausona
i tal vegada les dels comtes d'Empúries. [...] Cal tenir ben presents
aquestes dues facetes de Guillem de Berguedà: el calumniador i el
cortès, el groller i l'elegant, el vassall rebel enfront del seu
rei i el vassall amorós davant la dama, el trobador que escriu,
sense immutar-se, la més gran obscenitat i el poeta que compon versos
delicats. [...] Quatre són les cançons amoroses de Guillem
de Berguedà que conservem" (Riquer, p. 86-87).
"els enemics de Guillem de Berguedà reaccionaren contra ell perseguint-lo,
empresonant-lo, excomunicant-lo i fins i tot fent-lo matar, però
no foren capaços d'oposar-li una arma que hauria pogut arribar fins
als nostres dies [...] : la poesia." (Riquer, p. 94).
Vegem la primera estrofa d'"Arondeta, de ton chantar m'azir" en la versió
original i en la versió en català de Francesc Ribera:
- Arondeta, de ton chantar m'azir:
qe vols, qe qers, qe no.m laissas durmir?
Enojat m'as e non sai qe responda,
q'ieu non fui sans pos qe passei Gironda;
a qar no.m ditz o salutz o messatge
de Bon Esper, non entent ton lengatge.
- Oreneta, el teu cant em fa patir.
Què tens, què vols que no em deixes dormir?
No sé què dir, aquest mal no m'abandona
des que vaig creuar la terra gascona,
i si de Bon Esper no em dus missatge
no puc arribar a entendre el teu llenguatge.
Vegem ara alguns poemes de Guillem de Berguedà en la versió
catalana de Francesc Ribera "Titot" (Guillem de Berguedà, obra completa
musicada. Barcelona, Discmedi / Blau, 2003).
Guillem de Berguedà ha fet alguns sirventesos a Pere de Berga,
a qui anomena "Mon Sogre", potser per recordar-li que ha tingut afers amb
alguna filla seva. En aquests sirventesos l'anomena el "gran banyona",
li diu traïdor, etcètera. Amb aquest sirventès,
envia el seu joglar Arnaudó a ratificar la seva lleialtat al monarca
i demanar-li que no faci cas de les acusacions que, contra ell, li arribin.
*
Ara que som al mes que el fred
amb neus i vent ens escomet,
dic traïcions que ha difós
Mon sogre, el fotut vell tinyós;
ja que amb ell no em preval cap dret,
a cops d'espasa faré net
i amb el cavall "matagelós".
I també amb el Totpoderós,
que sap tots els meus drets i pors,
car cap amic favors no em ret
tret de Ma Sogra, si m'ho admet,
noble dama de gest formós,
la més bona entre les millors;
i qui m'ho negui és un ximplet.
que ningú no em toqui el botet
ni un cavaller, ni cinc, ni set
Si gosen dir-me -detractors-
que, bella sogra, no sou vós
la més gentil d'aquest indret;
per la fe que us tinc i em sotmet
m'hi enfrontaré de dos en dos.
Sogra, per vós estic joiós,
humil i franc, gens vanitós.
quan el penó refermo eret
en lluita o en combat estret,
de batallar estic tan frisós
que, als enemics, si un lleó fos
provocaria menys calfred.
Arnaudó, sigues bon genet
i ves a veure el rei de pet.
Joglar, no et mostris temorós,
i ves a dir-li ben veloç
que no em guerregi amb fals retret.
Davant seu defensaré el plet
i allò que diu faré zelós.
Vull a al cort salvar el meu dret
i que el rei jutgi rigorós.
Si algú em diu descregut, pobret,
a sang o mort el repto airós.
Dedica diversos sirventesos a Arnau de Preixens, Bisbe d'Urgell; en
un sirventès anterior l'acusa de tenir un membre descomunal i de
practicar violacions a homes i a dones. Vegem els dos següents:
*
Mal fet va fer el Bisbe d'Urgell,
en dar-me l'excomunió,
mentint i sense emprar el segell
de l'arquebisbe preceptor,
i és que segueix únicament
la llei del boig i el dat pel cul;
per culpa meva, m'ha dit gent,
va perdre tres cavalls i un mul.
No observa sort, cornella esquerra,
i vigilant és un gandul;
si bous i esquelles perd sens guerra,
ara mateix li beso el cul.
No hi ha prior, clergue, ni abat
de tan visible falsedat.
Si dret hi hagués a aquesta terra
ja fóra fora del bisbat,
de malament que s'ha portat.
Per mal, du crossa i porta anell,
per mal, diu missa i fa el sermó,
perquè collons no té al farcell
-m'ho ha dit Guillem de Tarascó.
La bossa té plena de vent
i quan la toca fa un bramul
que sona com un instrument
fet per David o per Saül.
Cara de marbre, nas de serra
com els parents d'en Nadaül.
Lluità Ogier, més lluny de Berra
contra infidels com Caraül,
i vós de Déu aquí amagat,
heretge, fals, i renegat,
seguint la llei d'un tal Balterra,
el sarraí caragirat
que amb tants, tants homes ha cardat.
*
Prou és ben cert que al Berguedà
aquell bisbot de nas obtús
va fer alçar el soler d'Avià,
amb cent soldats, i més inclús,
perquè li vaig dir que s'estira
damunt dels homes quan són nus.
I el que és amb fets, ell, no ho retira,
negar-ho fóra fer el pallús,
ja que els minyons corba i entoma.
Té cara d'ase i, pobrissons,
dels tres atributs dels barons
ja n'ha perdut els dos bessons.
Com no vola ocell sense ploma
i poc val sella sense arçons,
mal fot bisbe sense collons.
En diverses ocasions es mofa de Pons de Mataplana, a qui anomena Mon
Marquès; en una ocasió es burla de les dents que va perdre
caient del cavall; en d'altres, li atribueix derrotes en diversos combats,
un dels quals amb ell mateix; en aquest li retreu la seva homosexualitat.
*
M'han dit per què tan seriós
en Claramunt va fer jurar
als seus amics guerrejadors
que sols jaguessin per clapar;
i tot per por de Mon Marquès,
que va jugant al joc estès.
A tot baró vol regar el cul
i a més pretén que resti ocult,
per'xò insisteix i es fot ferreny
que per les dames perd el seny.
Jo seguiré els seus juraments
i amb Mon Marquès mai no jauré,
car no em protegiria gens
ni l'armadura de guerrer;
i em vull guardar el seu aguait:
no fos que a dins sentís l'empait;
a un baró sé, de bona mà,
que Mon Marquès va entabanar.
I, si bé és cert que l'ha enriquit,
ja va pagar-ho a dintre un llit.
Mil vileses i mil enganys
n'hauria dit de tots colors,
mil traïcions i mil danys,
si per Jusiana no fos,
que em va manar que no ho fes mai
i tot i que em daria esplai,
obeiré el seu manament,
prô pagaria molt d'argent
per gosar dir-li com va anar
que matà Pons de Castellar.
Després d'haver estat tota la vida mofant-se'n i menyspreant-lo,
quan Pons de Mataplana mor en combat contra els sarraïns, Guillem
de Berguedà fa aquest plany lloant-lo, dient que l'ha acusat en
fals i demanant-li disculpes, alhora que el situa al paradís entre
al seva gent més admirada. Vegem-lo en la versió original
i en la de Titot:
*
Consirós cant e planc e plor
pel dol qe.m a sasit e pres
al cor per la mort Mon Marqes,
En Pons, lo pros de Mataplana,
qi era francs, larcs e cortes,
e an totz bos captenimens,
e tengutz per un dels melhors
qi fos de San Marti de tors
tro... et la terra plana.
Loncs consiriers ab greu dolor
a laisat e nostre paes
ses conort, qe no.i a ges
En Pons, lo pros de Mataplana;
paians l'an mort, mais Dieu l'a pres
a sa part, qe.l sera garens
dels grans forfatz et dels menors
qe.ls angels li foron auctors,
car mantenc la lei cristiana.
Marqes, s'eu dis de vos follor,
ni motz vilans ni mal apres,
de tot ai mentit e mespres,
c'anc, pos Dieu basti Mataplana,
no.i ac vassal qe tan valges,
ni qe tant fos pros ni valens
ni tan onratz sobre.ls aussors,
jas fosso ric vostr'ancessors;
et non o dic ges per ufana.
Marqes, la vostra desamor
e l'ira qu'e nos dos se mes
volgra ben, se a Dieu plages,
ans qu'eississetz de Mataplana,
fos del tot pais per bona fes;
qe.l cor n'ai trist e.n vauc dolens
car no fui al vostre socors,
qe ja no me'n tengra paors
no.us valges de la gent truffana.
E paradis el luoc melhor,
lai o.l bon rei de Fransa es,
prop de rolan, sai qe l'arm'es
de Mon Marqes de Matapalana;
e mon joglar de Ripoles,
e mon Sabata eisaments,
estan ab las domnas gensors
sobr'u pali cobert de flors,
josta N'Olivier de Lausana.
*
Canto plorant, ple de tristor,
per un dolor que em té corprès:
des de la mort de Mon Marquès,
En Ponç, Senyor de Mataplana,
que era gentil, franc i desprès,
i d'excel.lents comportaments,
ben conegut pels seus valors
d'allà, de Sant Martí de tors,
fins aquí baix la terra plana.
Ens ha deixat un gran dolor
que pel país sencer s'ha estès
i cap consol no hi pot fer res,
En Ponç, Senyor de Mataplana;
pagans l'han mort, prô Déu l'ha admès,
per'xò no li comptaran gens
ni els grans pecats ni aquells menors.
Els àngels van dir en cants sonors
que va honrar la llei cristiana.
Marquès, si mai sense raó,
amb mots indignes us he ofès,
errors i faltes he comès;
d'ençà que Déu féu Mataplana,
ningú com vós tan compromès,
ni digne de mereixement
ni encimbellat amb tants honors,
bo i vostres grans antecessors;
i no us faig cap lloança vana.
Si hagués plagut al Creador,
m'hauria fet feliç, Marquès,
que el desamor que ens hem tramès
abans d'eixir de Mataplana
s'hagués tornat en benvolers;
ara tinc molts remordiments
perquè no us vaig prestar socors,
ho hauria fet sense temors
enfront de gent tan inhumana.
Al paradís, al lloc millor,
vostre esperit ha estat admès;
prop de Rotllà i del rei francès
hi ha Mon Marquès de Mataplana;
també el joglar del Ripollès
i el meu Sabata hi són presents;
hi ha dames plenes de favors,
i als peus mil flors pouant rubors,
i l'Oliver, el de Lausana.
BERENGUER DE PALOU
(1150-1185)
Es conserva la notació musical d'una de les seves cançons.
I
Tant m'abelis joys, et amors e chans,
Et alegrier, deport e cortezia,
Que'l mon non a ricor ni manentia
Don mielhs d'aisso.m tengures per benanans;
Doncs, sai hieu ben que midons ten las claus
De totz los bens qu'ieu aten ni esper,
E ren d'aisso sens lieys non puesc aver.
II
Sa grans valors e sos humils semblans,
Son gen parlar a sa belha paria,
M'han fait ancse voler sa senhoria.
Plus que d'autra qu'ieu vis pueis ni d'abans;
E si.l sieu cors amoros e suaus,
En sa merce no.m denha retener,
Ja d'als Amors no.m pot far mon plazer.
III
Tant ai volgut sos bes e sos enans,
E dezirat lieys e sa companhia
Que ja no cre, si lonhar m'en volia,
Que ja partir s'en pogues mos talans;
Et s'ieu n'ai dic honor ni be ni laus,
No m'en fas ges per messongier tener,
Qu'ab sa valor sap ben proar mon ver.
IV
Belha dompna, corteza, benestans,
Ab segur sen, ses blasm'e ses folhia,
Sitot no-us vey tan soven cum volria.
Mos pessaments aleuja mos afans,
En qu'en delieyt e.m sojorn e.m repaus;
E quan no.us puesc estiers dels huelhs vezer,
Vey vos ades en pensan jorn e ser.
V
Sabetz per que no-m vir ni no-m balans.
De vos amar, ma belha douss'aimia?
Quar ja no-m cal doptar, si hie.us avia,
Que mesclessetz falsia ni enjans;
Per qu'ieu am mais, quar sol albirar n'aus
Que vos puscatz a mos ops eschazer
Qu'autra baizar, embrassar ni tener.
VI
Doncs, s'ieu ja.m vey dins vostres bratz enclaus
Si qu'ambeduy nos semblem d'un voler,
Meravil me on poiria.l joy caber.
(I. Tant m'agrada la joia, amor i cant i alegria, diversió i
cortesia, que al món no hi ha riquesa ni cabdal que em fessin sentir
més benaurat; doncs, bé sé jo que la meva dama té
les claus de tots els bens que jo atenc i esper, i res d'això no
puc tenir sense ella.
II. Son gran valor i sos humils semblants, son gentil parlar i sa bella
companyia m'han fet sempre voler la seva senyoria més que el de
cap altra que hagués vist després o abans; i si el seu cos
amorós i suau en sa mercè no es digna a reternir-me,
ja d'altre Amor no em pot fer plaure.
III.- Tant he volgut són bé i son profit i l'he desitjada
a ella i la seva companyia, que ja no crec, si allunyar-me'n volia, que
la meva voluntat se'n pogués separar; i si n'he dit honor ni bé
ni lloances, no crec tenir-me per gens mentider, que amb el seu valer bé
sap provar ma veritat.
IV. Bella dona, cortesa, benestant, amb seny segur, sens blasme ni
follia, encara que no us veig tan sovint com voldria, mos pensaments allunyen
els meus afanys, amb què em delit i m'estic i em repòs; i
quan els meus ulls no us poden veure, us veig encara en pensament jorn
i nit.
V. Sabeu per què no faig volta ni titubeig d'estimar-vos, ma
bella dolça am,iga? Perquè ja no em cal tèmer, si
us tenia, que mesclàssiu falsia i enganys; perquè m'estim
més, i sols gos albirar-ho, freturar de vós que a una altra
besar, abraçar ni tenir.
VI. Doncvs, si m'arribo a veure envoltat pels vostres braços,
tal que ambdós semblem un sol voler, em meravell d'on em podria
cabre el goig.)
GUILLEM DE CABESTANY
(1162-1212)
Vegem una de les versions de la "vida":
Guillem de Cabestaing si fo uns cavalliers de l'encontrada de Rossillon,
que confina ab Cataloigna et ab Narbones. Mout fo avinens hom de la persona,
e mout prezat d'armas e de cortesia e de servir.
Et avia en la soa encontrada una dompna que avia nom madona Soremonda,
moiller d'En Raimon de Castel Tossillon, que era mout gentils e rics e
mals e braus e fers et orgoillos. En Guillems de Cabestaing si amava la
dompna per amor e chantava de lieis e.n fazia sas chanssos. E la dompna,
qu'era joves e gaia e gentils e bella, si.l volia ben mais que a ren del
mon. E fon dich so a.N Raimon de Castel Rossillon; et el, cum hom iratz
e gelos, enqueric tot lo faich e saup que vers era, a fetz gardar la moiller.
E quan venc un dia, Raimons de Castel Rossillon trobet paissan Guillem
de Cabestaing ses gran compaignia et aucis lo; e fetz li traire lo cor
dels cors e fetz li taillar la testa; e-l cor fetz lo dar a manjar a la
moiller. E quan la dompna l'ac manjat, Raimons de Castel Rossillon li dis:
"Sabetz vos so que vos avetz manjat?" Et ella dis: "Non, si non que mout
es estada bona vianda e saborida". Et el li dis qu'el era lo cors d'En
Guillem de Cabestaing so que ella avia manjat; et, a so qu'ella.l crezes
mieils, si fetz aportar la testa denan lieis. E quan la dompna vic so et
auzic, ella perdet lo vezer e l'auzir. E quan ella revenc, si dis: "Seigner,
ben m'avetz dat si bon manjar que ja mais no manjarai d'autre". E quan
el auzic so, el cors ab s'espaza e volc li dar sus en la testa; et
ella cors ad un balcon e laisset se cazer jos, et enaissi moric.
E la novella cors per Rossillon e per tota Cataloigna qu'En Guillems
de Cabestaing e la dompna eran enissi malamen mort e qu'En Raimons de Castel
Rossillon avia donat lo cor d'En guillem a manjar a la dompna. Mout fo
grans tristesa per totas las encontradas; e.l reclams venc denan lo rei
d'Aragon, que era seigner d'en Raimon de Castel Rossillon e d'En Guillem
de Cabestaing. E venc s'en a Perpignan, en Rossillon, e fetz venir Raimon
de Castel Rossillon denan si; e, quand fo vengutz, si.l fetz prendre e
tolc li totz sos chastels e.ls fetz desfar; e tolc li tot quant avia, e
lui en menet en preison. E pois fetz penre Guillem de Cabestaing e la dompna,
e fetz los portar a Perpignan e metre en un monumen denan l'uis [la porta]
de la gleisa; e fetz desseignar desobre.l monumen cum ill eron estat mort;
et ordenent per tot lo comtat de Rossillon que tuich li cavallier e las
dompnas lor vengesson far anoal chascun an. E Raimons de Castel Rossillon
moric en la preison del rei.
Petrarca esmenta el relat als Triomfi, i Bocaccio també a la
novel.la IX de la jornada quarta del Decameron.
Es conserven set cançons seves. Vegem-ne dos fragments:
Si ja fos mais que Dieus m'espires tan
que volcsetz far de vostres bratz sentura;
en tot aitant cum ten lo mons e dura
non es mais res qu'ieu dezir aver tan
(Si algun cop Déu em concedís que em volguéssiu
fer cintura amb els vostres braços, en tot quant el món s'estén
i dura no hi ha res que jo desitgi tant tenir).
En sovinensa tenc la car'e.l dous ris,
vostra valensa e.l belh cors blanc e lis;
s'ieu per crezensa estes vas Dieu tan
fis,
vius ses falhensa intrer'em paradis;
qu'ayssi.m suy, ses totz cutz, de cor
a vos rendutz
qu'autra joy no m'adutz; q'una non porta
benda
qu'ieu.n prezes per esmenda jazer ni fos sos
drutz
per las vostras salutz.
(A la memòria tinc la cara i el dolç riure, la vostra
esxcel.lència i el bell cos blanc i llis; si en la meva fe fos tan
fidel a Déu, segurament entraria viu al Paradís; perquè
sense vacil.lar m'he lliurat de cor a vós de tal manera que cap
altra no em dóna goig; i no me n'aniria al llit ni seria l'amant
de cap de les més senyorials, si en compensació rebés
les vostres salutacions.)
HUGUET DE MATAPLANA
(1173-1213)
Era un gran senyor que protegí els trobadors i ell mateix conrava
l'art de trobar. Se'n conserven alguns debats amb trobadors. A la razó
repren algunes actuacions del trobador Raimon de Miraval, i aquest li respon
amb el mateix nombre de versos, el mateix estrofisme i les mateixes rimes.
RAMON VIDAL DE BESALÚ
(S. XIII)
És autor de les Regles o Las rasós de trobar, que és
el primer tractat literari per ajudar els trobadors; parla de la importància
de la poesia (en la qual inclou les cançons populars) en la vida
de tota la gent; Totas genz, cristianas, jusievas e sarazinas, emperador,
príncps, rei, duc, conte, vesconte, contor, valvasor, clergue, borgues,
vilans, paucs et granz, meton totz jorns lor entendiment en trobar et en
chantar.
A l'ensenyament de joglar, que consta de 1773 versos apariats de vuit
síl.labes, enumera les habilitats dels joglars, i també parla
del menypreu que reben els joglars per part de molts senyors, que abans
acostumaven a acollir-los. "Constitueix, doncs, un document important sobre
la consciència que, moments pròxims al desastre de Muret,
hom tenia sobre la decadència de les corts i de la poesia, i de
l'enyorança dels temps lluïts d'Alfons" (Riquer, p. 115).
El Castia gilós, o reprensió de gelosos, és una
novel.la escrita també en apariats octosíl.làbics,
en nombre de 450 versos.
PEIRE CARDENAL
(...1205-1272...)
Va viure prop de cent anys; anava per les corts amb el seu joglar que
en cantava els sirventesos. La seva poesia amorosa (escassa en el
centenar d'obres conservades) no és tant de l'amor cortès,
com de reflexions sobre l'amor, a vegades satíriques. Vegem
aquest fragment d'una poesia de ruptura amorosa:
Anc non gazinhei tan gran re
con quan perdei m'amia,
quar, perden leis, gazainhei me,
qu'il gazainhat m'avia...
(Mai vaig guanyar tant com quan vaig perdre l'amiga, perquè
perdent-la em vaig guanyar a mi mateix, ja que ella m'havia guanyat).
Vegem dos fragments d'un sirventès, que són cantats amb
la música original al disc "Música en la Corte de Jaime I
(1209-1276)" (Ministerio de Educación y Ciencia 1976).
Ar me puesc ieu lauzar d'Amor
que no'm tol manjar ni dormir,
ni'n sent freidura ni calor,
ni no.n badail ni no.n sospir,
ni'n vauc de nueg aratge,
ni'n soi conquistzs ni'n sui cochatz,
ni'n soi dolenz ni'n soi iratz,
ni no.n logui messatge;
ni'n soi trazitz ni enganatz,
que partitz m'en soi ab mos datz.
Mais deu hom lauzar vensedor
no fai vençut qui.l ver vol dir,
car lo vencens porta la flor
e.l vençut vai hom sebelir;
e qui venç son coratge
de las desleials voluntatz
don ieis lo faitz desmesuratz
e li autre outratge,
d'aquel venser es plus ouratz
que si vensia cent ciutatz.
(Ara puc lloar amor, que no em lleva el menjar ni el beure, ni en sent
fred ni calor, ni badall ni sospir, ni vago de nit, si en som conquerit
ni apremiat, ni n'estic trist ni afligit, ni llogo cap missatger, ni en
som traït ni enganat, que me n'he partit amb mos daus.
Més ha d'ésser lloat el vencedor que el vençut,
a dir vera, ja que el vencedor dur la flor i el vençut hom va a
spultar-lo; i qui venç son coratge de les voluntats deslleials d'on
provenen els fets desmesurats i d'altres ultratges, és més
honrat per aquest venciment que si hagués vençut cent ciutats.)
PONÇ D'ORTAFÀ
(c. 1240) (Senyor feudal del Rosselló)
Vegem el començament d'una de les dues cançons conservades
d'aquest trobador, cantada amb la música original al disc
"Música en la Corte de Jaime I (1209-1276)" (Ministerio de Educación
y Ciencia 1976).
Si ai perdut mon saber
qu'a penas sai on m'estau,
ni sai d'on ven ni on vau,
ni que'm fauc lo jorn ni'l ser;
e soi d'aital captenensa
que no velh ni posc dormir,
ni'm plai viure ni morir
ni mal ni be no m'agensa.
(He perdut tant mon saber que a penes sé on m'estic, ni sé
d'on vinc ni on vaig, ni que em faig de dia i nit; i som d'aital captinença
que no vetllo ni puc dormir, ni em plau viure ni morir ni mal ni bé
no m'agraden).
GUILLEM DE CERVERA
(CERVERÍ DE GIRONA)
(1250?-1280?)
Se'n conserven 114 composicions líriques i 6 poemes extensos.
Cerverí, en la seva condició de poeta àulic, va
estar al servei de l'infant Alfons i del mateix Conqueridor i, de manera
més estable i constant, de Pere el Gran, primer quan era infant,
i després quan era rei.. És contemporani de Ramon Llull.
Segons Riquer, el caracteritza "la seva independència moral i
la fidelitat al que ell creu que és ver i just. En moment en què
evidentment li hauria estat més profitós de callar per tal
de no comprometre la seva situació a les corts on vivia i de les
quals rebia retribució econòmica, veiem que fa al.lusió
a fets i esdeveniments que no podien ésser agradosos als seus mateixos
protectors." (Riquer, p. 126). Com quan l'infant Pere, el 1275, fa assassinar
el seu germà Ferran Sanxis i ell n'escriu un sirventès. Bona
part de la seva obra és moralitzadora.
"La croada a Terra Santa empresa per Jaume I el setembre del 1269, i
que constituí un total fracàs, fou tema obligat per a Cerverí,
a causa de la seva condició de poeta àulic; i per tal de
crear-ne un ambient favorable va escriure una autèntica cançó
de croada." (Riquer, p. 130).
Va escriure planys a Ramon folc de Cardona i a Jaume el Conqueridor.
Escriu també cançons imitant l'estil i els temes de la poesia
tradicional o popular. Escriu diverses balades i danses i també
quatre pastorel.les.
"Gran nombre de composicions de Cerverí -44 almenys- són
denominades vers, gènere de gran amplitud temàtica, car hi
caben des de les reflexions ètiques i morals i la poesia sagrada
fins als jocs intranscendents i l'humorisme. La paradoxa i el concepte
singular i inesperat constitueixen de vegades la part principal del contingut
d'alguns "versos" de Cerverí. A Lo vers revers, per exemple, sosté
la tesi que és preferible tenir fills dolents que tenir-ne de bons,
car d'aquesta manera, quan hom n'estableix comparacions, se serva bona
memòria del pare [...] Sota aquest joc de paradoxes, al qual al.ludeix
Arnau de Vilanova, és possible que hi hagi una intenció política
referent a les bregues entre Jaume I i el seu fill l'infant En Pere." (Riquer,
p. 136).
A l'infant En Pere dedica alguns jocs poètics, com una cobla
plurilingüe, o aquest Vers estrany:
Cifliminch reflemeys vaflamaflemens voflomolriflimiaflama laflamay
oflomon
Deflemeus preflemes maflamal
eflemel noflomostreflemes foflomos caflamaps caflamar maflamays vaflamal.
És un joc sobre els darrers versos del Vers breu:
Cinch reys valens volria lay on Deus pres mal,
e.l nostres fos caps, car mays val.
(Voldria cinc reis valents allà on Déu patí, i
que el nostre en fos el cap, car val més).
També fa una cançó d'un sol vers:
Us
an
chan,
an
pe-
san,
dre-
çan,
ri-
man,
li-
man,
lau-
çan...
(Fa un any que canto i vaig pensant, dreçant, rimant, llimant,
lloant...).
L'amor també omple part del cançoner de Cerverí.
"En una subtilíssima cançó [...] Cerverí manifesta
que l'amor el té sense conhort, sense béns, però amb
una esperança que el manté nit i dia:
C'aver
domna no vuyll
tan re
que cel bo ric do
qui.m fo ab lo cordo
promes...
(Car res, senyora, no desitjo tant posseir com aquell ric i bo do que
em fou promès amb el cordó...)
El do amorós arribà finalment, com el trobador confessa
en una altra poesia:
Pus ma dona-m fetz del cordo estrena,
no.m pot lenga nozer ne far mals pics;
car no fo vertz, descoloratz ne pics,
ne per desfar leu faitz, si com es trena,
mas gen obratz, de toz enjans esters.
(Des que la meva senyora em féu obsequi del cordó, llengua
no em pot danyar, ni desavenir-me'n; car no fou verd, descolorit ni bigarrat,
ni fàcil de desfer, com és la trena, ans obrat gentilment
i exempt de tot engany)." (Riquer, p. 147-148).
"Al Sermó Cerverí exposa, entre altres, la idea que aquest
món és similar al ventre en què és tancat l'infant
abans de néixer, i el paradís és com la terra en què
vivim." "El llarg Testament de Cerverí, de 187 versos de dotze síl.labes,
és una peça humorística de la qual el trobador es
val per esmentar gran nombre de personatges importants de la cort." (Riquer,
p. 151 i 152).
A Lo vers del pessamen parla de l'ofici de trobador, i diu que escriu
poesies dormint:
D'aytan me tenc per benaventuros
car ço qui notz als altres a mi val;
e no vis mays nuyll trobador aytal
ne qui.n durmen fezes vers e chanços;
que'n durmen fo aycest chanz començatz,
per que non es ab motz prims ne serratz
ne.y er per me sos ne motz esmendatz.
(Per això em tinc per benaventurat: car el que fa nosa als altres
a mi val; i mai no es va veure trobador semblant, que dormint fes versos
i cançons; perquè aquest cant fou començat dormint,
i a causa d'això no és fet amb mots subtils i tancats i per
mi no hi seran esmentats la melodia ni els mots).
"L'obra més extensa de Cerverí de Girona és el
llibre de Proverbis [...] És una col.lecció de màximes
morals distribuïdes en 1197 quartetes, que el nostre trobador va escriure
vers l'any 1180. El llibre és adreçat als fills del poeta,
a fi d'inculcar-los bons consells." (Riquer, p. 158).
La cobla d'En Cerveri que sa dona dix que no li daria un bays si son
pare no la.n pregava
I Gentils domna, vença.us humilitatz
del vostr'amic que faitz morir languen;
per qu'eu vos prec que.l baysetz douçamen.
E ja non er dans ne tortz ne pecatz,
ans seria mager tortz, ço sabjatz,
s'el moria; c'un bays no.us costa tan
con vostr'amics a cels qui noyrit l'an.
II Per Deu, fila, no.us sera malestan
si retenetz vostr'amic en baysan.
(I. Gentil dona, que us venci la humilitat del vostre amic a qui feis
morir llanguint; per això us prec que el beseu dolçament.
I no hi haurà en això ni tort ni pecat, que seria molt pitjor,
sapigau-ho, si ell moria; que un bes no us costa tant com vostre amic a
aquells que l'han criat.
II. Per Déu, rilla, no serà res mal fet si reteniu el
vostre amic besant-lo.)
Poema dedicat a Jaume I, a la seva mort, cantat amb la música
original al disc "Música en la Corte de Jaime I (1209-1276)" (Ministerio
de Educación y Ciencia 1976; Musicat amb una melodia de Berenguer
de Palol):
Tant suy marritz que no'n puesc alegrar
per re qu'auja ni veja sotz le tro,
per chant d'aucels ni per lays ni per so
ni per temps belh e clar;
ans tota gens privada'm par estranha
e totz mos gaugs maiers mi par corrotz,
quar falhitz m'es lo melher reys de totz.
En l'an mile, qui ben los sap contar,
que Jhesus Chritz pres encarnacio
dos cents e mays setanta sys que so,
le reys Jacmes el sete kalendas
d'agost fini, donç preñguem que s'afranha
Jhesus a lui el gart del prevon potz
on Dieu enclau les anges malvatz totz.
***
Blandín
de Cornualla
Narració fantàstica en vers; és la història
de les aventures cavalleresques i amoroses de dos amics amb un final feliç.
És escrita en provençal, però amb moltes paraules
que en denoten la catalanitat de l'autor.
Una obra del mateix estil és La Faula, de Guillem de Torroella,
del segle XIV.
En una de les aventures, Blandín ha de deslliurar una donzella
que es troba en un castell encantat. Un jove, germà de la donzella,
li explica quines són les dificultats que haurà de vèncer
en l'empresa, entre les quals hi ha tres portes custodiades per sengles
personatges:
A la primiera veraiament
atrobarés un gran serpent;
a la segonda un dragon
que és malvaits e fellon;
a la tércia, per veritat,
un gran sarraixín encantat,
que és aital comme vos dirai.
Ell ha de golla un palm o mais
et ha les dents grans comme verre
e dorts e dures comme ferre,
e ha les narres ben fendudes,
e ha les aurelles ben ponxudes;
e és ben negre verament
e fereiós a tota gent.
Ell ha de barba mieja braça,
e ten al col una gran maça.
D'aquell convén sies avisat
que ell morir no pot jamais,
si ell no perdria un dent dels cais.
Et quan haurà perdut un dent,
qualque sia, ardidament
tantost ell perdrà sa vertut.
Per ço vos dic que n'avisés
que un dent les cais li arrabés,
e puis intràs-vos en la tor
çe trobarés lo blanc astor;
e prenes-lo apertament,
car far-lo podes segurament.
Tot aiçò vos convén a far
si ma sor volés deslieurar.-
Respon Blandin de Cornivalla:
-Donzellet amorós, se Dieus vos valla,
aquelles bèsties mi mostràs
car jou n'hai ja enflat lo nas
per ço, gentil donzell, que m'havés dit
d'aquell sarraixín tan ardit.-
Més pàgines sobre els trobadors: 1
2
3
inici
Pàgina de
presentació MAG POESIA
|