Blandín de Cornualla

Els primers poetes catalans que escriuen en llengua romànica ho fan en provençal, en la llengua d'oc, en occità, com també ho feren els poetes del nord d'Itàlia. El trobador professional solia fer lletra i música i ocupava un lloc a les corts, com és el cas de Guillem de Cervera; a Catalunya, abunden més els trobadors que foren senyors feudals o vassalls de certa categoria, com Berenguer de Palol, Guerau de Cabrera, Guillem de Berguedà, Ponç de la Guàrdia, Guillem de Cabestany, Huguet de Mataplana, Jofre de Foixà... El joglar és el que canta, acompanyat d'un instrument musical, les cançons que han fet els trobadors.

Entre els temes de la poesia provençal destaquen el tema amorós i el polèmic o polític; aquest darrer a través del que s'anomena sirventès, vehicle de la ira, de l'odi, de la reprensió moralitzadora, de l'atac personal, de l'exposició d'idees polítiques. "Un sirventès pot aconsellar liberalitat als poderosos, sol.licitar la incorporació a una acció de guerra, criticar la conducta d'un sobirà, mofar-se d'un poca vergonya o d'un infeliç, blasmar un trobador que fa versos dolents o un joglar ignorant o que desafina cantant. El sirventès sol manllevar l'esquema estròfic i la música a una cançó de tema amorós, sobretot si aquesta frueix de popularitat i és coneguda, amb la finalitat d'assolir una més gran difusió aprofitant-se d'una tonada molt sabuda." (Riquer, Martí de. "Els trobadors catalans", dins Història de la literatura catalana 1. Barcelona, Ariel, 1964. P. 30)). També hi ha el plany o lament per la mort d'una persona. La dansa i la balada són cançons per a ésser ballades, com ho indica el nom.

La cançó és el vehicle propi de l'expressió amorosa, sol tenir de cinc a set cobles, o estrofes, i la tornada. El trobador se situa davant la dama com el vassall davant el sobirà, i "jura i promet servir-la", i la tracta de "midons" ("el meu senyor"). "En aquesta mesura feudal la donzella, o sigui la dona soltera, no pot tenir cabuda [...] la dama a la qual el trobador dedica les seves poesies i de qui es confessa servidor i vassall, és sempre una dona casada, esposa, molt sovint, del mateix senyor feudal del poeta. [...] Per bé que existeixen evidents excepcions, l'amor cortès es limita a una mena de joc galant i de tribut a la bellesa i noblesa d'una dama. Si el marit d'aquesta no comprèn la cortesia i no tolera aquesta situació esdevé l'odiat gilós, maleït i temut pels trobadors. Aquest aspecte, l'il.lustra molt bé la fabulosa vida de Guillem de Cabestany [...] trobador assassinat per un gilós, l'acció del qual és castigada pel nostre rei Alfons." (Riquer, p. 34-35).

Riquer esmenta fins a vint-i-cinc trobadors catalans, entre els quals diversos reis (el rei Alfons, Jaume II...).
 
 

GUILLEM DE BERGUEDÀ
(1138-1196)

"És Guillem de Berguedà el més notable dels trobadors nascuts a Catalunya i un dels poetes catalans de més personalitat.  [...] Fill primogènit de Guillem, vescomte de Berguedà, i de Berenguera, el nostre trobador apareix ja atestat l'any 1143." (Riquer, p. 74).

Als cançoners dels trobadors que es conserven hi sol figurar una breu vida. "Apareix com a propietari de cinc castells: el de Puig-reig, el de Montmajor, el de Casserres, el d'Espinalbet i el de Madrona [...] el veiem participar activament en lluites feudals".  A la "vida" de Guillem de Berguedà llegim: "Bons sirventes fetz, on disia mals als uns e bens als altres, e vanava se de totas la dompnas que.il sofrion amor [...] ac guerra ab Raimon Folc de Cardona, qu'era plus rics e plus grans que el; et avenc se qu'un jorn el se trobet ab Raimon Folc et aucis lo malamens" Per aquest fet fou desposseït, i per això, l'antiga vida provençal diu que, "durant molt de temps Guillem de Bergbuedà fou mantingut, o acollit, pels seus parents i amics, però que tots l'abandonaren per tal com violava llurs mullers, filles i germanes, i que només l'acollí Arnau de Castellbò." "Una altra composició de Guillem de Berguedà ens col.loca el trobador al costat de Ramon Guillem de Montcada, aquell qui el 16 de febrer de 1194 assassinà l'arquebisbe de Tarragona Berenguer de Vilademuls, el qual, com ja sabem, era enemic del nostre trobador. [...] No té res d'estrany, doncs, que Guillem de Berguedà visqués en constant neguit, voltat de mortals enemics, perseguit pel poder reial i sempre al costat de barons rebels." "I tampoc no té res d'estrany que Guillem de Berguedà, segons informa la seva antiga vida provençal, morís assassinat per un peó ("e puois l'aucis uns peons"), o sigui a mans d'un soldat, no d'un cavaller. La mort del trobador s'esdevingué entre els anys 1192 i 1196". (Riquer, p. 75 a 78). 

"Ens han pervingut vint-i-vuit poesies de Guillem de Berguedà, dos debats poètics i una lletra en vers. [...] el que impera en el cançoner de Guillem de Berguedà és l'odi, passió, cal confessar-ho, que entre els trobadors és més sincera que l'amor, i en el cas del nostre poeta és sinceríssima per tal com les persones blasmades són un poderós veí, el bisbe de la seva diòcesi i un membre d'un noble llinatge" (Pere de Berga i el bisbe d'Urgell). 

"El cicle contra Pere de Berga consta de tres poesies, i sens dubte ha de situar-se entre els anys 1170 i 1175. Pere de Berga era un poderós senyor les possessions del qual afrontaven amb les de Guillem de Berguedà i la seva família [...] Amb l'afany de ridiculitzar-lo el poeta el sol designar amb el senyal o pseudònim de Mos Sogres, "mon sogre" [per fer avinent que ha tingut relació amb una filla seva] el trobador apareix en aquestes poesies com un fervorós enamorat d'Estefania, la muller de Pere de Berga; i com sigui que aquest és Mos Sogres, no tindrà cap inconvenient a cantar la bellesa d'aquella anomenant-la Sogra." (Riquer, p. 79)
En uns versos diu:
A vos m'autrei [em lliuro], bona dompna de Berga,
vos etz fins aurs, e vostres maritz merga.

"El cicle contra el bisbe és agre, violentíssim, i hi apareix el llenguatge més cru i més obscè que mai emprà Guillem de Berguedà i que sens dubte mai no superà, en aquest aspecte, cap altre trobador. En aquestes poesies no hi ha burla ni ironia, sinó l'insult nu, sense pal.liatius ni metàfores, la indignació destemperada i una ferocitat denigratòria que no cerca tan sols fer riure l'auditori, sinó, sobretot, fer-lo participar d'un odi pregonament sentit. [...] El bisbe és acusat de salvatges violacions de dones [...] i d'homosexual." (Riquer, p. 82).

Cinc poesies integren el cicle contra Ponç de Mataplana, que és objecte de sarcasmes. Ara bé, quan Ponç de Mataplana mor lluitant contra els sarraïns, ell escriu un plany molt sentit. 

"La lírica cortesa i amorosa no és absent al repertori de les poesies de Guillem de Berguedà conservades. [...] El nostre trobador freqüentà diverses corts, algunes d'elles molt lluïdes: les reials de Barcelona i de Castella, de Ricard Cor de Lleó, les vescomtals de Castellbò i de Cabrera, les dels Montcada d'Ausona i tal vegada les dels comtes d'Empúries. [...] Cal tenir ben presents aquestes dues facetes de Guillem de Berguedà: el calumniador i el cortès, el groller i l'elegant, el vassall rebel enfront del seu rei i el vassall amorós davant la dama, el trobador que escriu, sense immutar-se, la més gran obscenitat i el poeta que compon versos delicats. [...] Quatre són les cançons amoroses de Guillem de Berguedà que conservem" (Riquer, p. 86-87). 

"els enemics de Guillem de Berguedà reaccionaren contra ell perseguint-lo, empresonant-lo, excomunicant-lo i fins i tot fent-lo matar, però no foren capaços d'oposar-li una arma que hauria pogut arribar fins als nostres dies [...] : la poesia." (Riquer, p. 94). 

Vegem la primera estrofa d'"Arondeta, de ton chantar m'azir" en la versió original i en la versió en català de Francesc Ribera:

- Arondeta, de ton chantar m'azir:
qe vols, qe qers, qe no.m laissas durmir?
Enojat m'as e non sai qe responda,
q'ieu non fui sans pos qe passei Gironda;
a qar no.m ditz o salutz o messatge
de Bon Esper, non entent ton lengatge.

- Oreneta, el teu cant em fa patir.
Què tens, què vols que no em deixes dormir?
No sé què dir, aquest mal no m'abandona
des que vaig creuar la terra gascona,
i si de Bon Esper no em dus missatge
no puc arribar a entendre el teu llenguatge.

Vegem ara alguns poemes de Guillem de Berguedà en la versió catalana de Francesc Ribera "Titot" (Guillem de Berguedà, obra completa musicada. Barcelona, Discmedi / Blau, 2003). 

Guillem de Berguedà ha fet alguns sirventesos a Pere de Berga, a qui anomena "Mon Sogre", potser per recordar-li que ha tingut afers amb alguna filla seva. En aquests sirventesos l'anomena el "gran banyona", li diu traïdor, etcètera.  Amb aquest sirventès, envia el seu joglar Arnaudó a ratificar la seva lleialtat al monarca i demanar-li que no faci cas de les acusacions que, contra ell, li arribin.

*
Ara que som al mes que el fred
amb neus i vent ens escomet,
dic traïcions que ha difós
Mon sogre, el fotut vell tinyós;
ja que amb ell no em preval cap dret,
a cops d'espasa faré net
i amb el cavall "matagelós".

I també amb el Totpoderós,
que sap tots els meus drets i pors,
car cap amic favors no em ret
tret de Ma Sogra, si m'ho admet,
noble dama de gest formós,
la més bona entre les millors;
i qui m'ho negui és un ximplet.

que ningú no em toqui el botet 
ni un cavaller, ni cinc, ni set
Si gosen dir-me -detractors-
que, bella sogra, no sou vós
la més gentil d'aquest indret;
per la fe que us tinc i em sotmet
m'hi enfrontaré de dos en dos.

Sogra, per vós estic joiós,
humil i franc, gens vanitós.
quan el penó refermo eret
en lluita o en combat estret,
de batallar estic tan frisós
que, als enemics, si un lleó fos
provocaria menys calfred.

Arnaudó, sigues bon genet
i ves a veure el rei de pet.
Joglar, no et mostris temorós,
i ves a dir-li ben veloç
que no em guerregi amb fals retret.
Davant seu defensaré el plet
i allò que diu faré zelós.

Vull a al cort salvar el meu dret
i que el rei jutgi rigorós.

Si algú em diu descregut, pobret,
a sang o mort el repto airós.

Dedica diversos sirventesos a Arnau de Preixens, Bisbe d'Urgell; en un sirventès anterior l'acusa de tenir un membre descomunal i de practicar violacions a homes i a dones. Vegem els dos següents: 

*
Mal fet va fer el Bisbe d'Urgell, 
en dar-me l'excomunió,
mentint i sense emprar el segell
de l'arquebisbe preceptor,
i és que segueix únicament
la llei del boig i el dat pel cul;
per culpa meva, m'ha dit gent,
va perdre tres cavalls i un mul.

No observa sort, cornella esquerra,
i vigilant és un gandul;
si bous i esquelles perd sens guerra,
ara mateix li beso el cul.
No hi ha prior, clergue, ni abat
de tan visible falsedat.
Si dret hi hagués a aquesta terra
ja fóra fora del bisbat,
de malament que s'ha portat.

Per mal, du crossa i porta anell,
per mal, diu missa i fa el sermó,
perquè collons no té al farcell
-m'ho ha dit Guillem de Tarascó. 
La bossa té plena de vent
i quan la toca fa un bramul
que sona com un instrument
fet per David o per Saül.

Cara de marbre, nas de serra
com els parents d'en Nadaül.
Lluità Ogier, més lluny de Berra
contra infidels com Caraül,
i vós de Déu aquí amagat,
heretge, fals, i renegat,
seguint la llei d'un tal Balterra,
el sarraí caragirat
que amb tants, tants homes ha cardat.

*
Prou és ben cert que al Berguedà
aquell bisbot de nas obtús
va fer alçar el soler d'Avià,
amb cent soldats, i més inclús,
perquè li vaig dir que s'estira
damunt dels homes quan són nus.

I el que és amb fets, ell, no ho retira,
negar-ho fóra fer el pallús,
ja que els minyons corba i entoma.
Té cara d'ase i, pobrissons,
dels tres atributs dels barons
ja n'ha perdut els dos bessons.
Com no vola ocell sense ploma
i poc val sella sense arçons,
mal fot bisbe sense collons.

En diverses ocasions es mofa de Pons de Mataplana, a qui anomena Mon Marquès; en una ocasió es burla de les dents que va perdre caient del cavall; en d'altres, li atribueix derrotes en diversos combats, un dels quals amb ell mateix; en aquest li retreu la seva homosexualitat.

*

M'han dit per què tan seriós
en Claramunt va fer jurar
als seus amics guerrejadors
que sols jaguessin per clapar;
i tot per por de Mon Marquès,
que va jugant al joc estès.
A tot baró vol regar el cul
i a més pretén que resti ocult,
per'xò insisteix i es fot ferreny
que per les dames perd el seny.

Jo seguiré els seus juraments
i amb Mon Marquès mai no jauré,
car no em protegiria gens
ni l'armadura de guerrer;
i em vull guardar el seu aguait:
no fos que a dins sentís l'empait;
a un baró sé, de bona mà,
que Mon Marquès va entabanar.
I, si bé és cert que l'ha enriquit,
ja va pagar-ho a dintre un llit.

Mil vileses i mil enganys
n'hauria dit de tots colors,
mil traïcions i mil danys,
si per Jusiana no fos,
que em va manar que no ho fes mai
i tot i que em daria esplai,
obeiré el seu manament,
prô pagaria molt d'argent
per gosar dir-li com va anar
que matà Pons de Castellar.

Després d'haver estat tota la vida mofant-se'n i menyspreant-lo, quan Pons de Mataplana mor en combat contra els sarraïns, Guillem de Berguedà fa aquest plany lloant-lo, dient que l'ha acusat en fals i demanant-li disculpes, alhora que el situa al paradís entre al seva gent més admirada. Vegem-lo en la versió original i en la de Titot:

*
Consirós cant e planc e plor
pel dol qe.m a sasit e pres
al cor per la mort Mon Marqes,
En Pons, lo pros de Mataplana,
qi era francs, larcs e cortes,
e an totz bos captenimens,
e tengutz per un dels melhors
qi fos de San Marti de tors
tro... et la terra plana.

Loncs consiriers ab greu dolor
a laisat e nostre paes
ses conort, qe no.i a ges
En Pons, lo pros de Mataplana;
paians l'an mort, mais Dieu l'a pres
a sa part, qe.l sera garens
dels grans forfatz et dels menors
qe.ls angels li foron auctors,
car mantenc la lei cristiana.

Marqes, s'eu dis de vos follor,
ni motz vilans ni mal apres,
de tot ai mentit e mespres,
c'anc, pos Dieu basti Mataplana,
no.i ac vassal qe tan valges,
ni qe tant fos pros ni valens
ni tan onratz sobre.ls aussors,
jas fosso ric vostr'ancessors;
et non o dic ges per ufana.

Marqes, la vostra desamor
e l'ira qu'e nos dos se mes
volgra ben, se a Dieu plages,
ans qu'eississetz de Mataplana,
fos del tot pais per bona fes;
qe.l cor n'ai trist e.n vauc dolens
car no fui al vostre socors,
qe ja no me'n tengra paors
no.us valges de la gent truffana.

E paradis el luoc melhor,
lai o.l bon rei de Fransa es, 
prop de rolan, sai qe l'arm'es
de Mon Marqes de Matapalana;
e mon joglar de Ripoles,
e mon Sabata eisaments,
estan ab las domnas gensors
sobr'u pali cobert de flors,
josta N'Olivier de Lausana. 

*
Canto plorant, ple de tristor,
per un dolor que em té corprès:
des de la mort de Mon Marquès,
En Ponç, Senyor de Mataplana,
que era gentil, franc i desprès,
i d'excel.lents comportaments,
ben conegut pels seus valors
d'allà, de Sant Martí de tors,
fins aquí baix la terra plana.

Ens ha deixat un gran dolor
que pel país sencer s'ha estès
i cap consol no hi pot fer res,
En Ponç, Senyor de Mataplana;
pagans l'han mort, prô Déu l'ha admès,
per'xò no li comptaran gens
ni els grans pecats ni aquells menors.
Els àngels van dir en cants sonors
que va honrar la llei cristiana.

Marquès, si mai sense raó,
amb mots indignes us he ofès,
errors i faltes he comès;
d'ençà que Déu féu Mataplana,
ningú com vós tan compromès,
ni digne de mereixement
ni encimbellat amb tants honors,
bo i vostres grans antecessors;
i no us faig cap lloança vana.

Si hagués plagut al Creador,
m'hauria fet feliç, Marquès,
que el desamor que ens hem tramès
abans d'eixir de Mataplana
s'hagués tornat en benvolers;
ara tinc molts remordiments
perquè no us vaig prestar socors,
ho hauria fet sense temors
enfront de gent tan inhumana.

Al paradís, al lloc millor,
vostre esperit ha estat admès;
prop de Rotllà i del rei francès
hi ha Mon Marquès de Mataplana;
també el joglar del Ripollès
i el meu Sabata hi són presents;
hi ha dames plenes de favors,
i als peus mil flors pouant rubors,
i l'Oliver, el de Lausana.
 
 

BERENGUER DE PALOU

(1150-1185) 
Es conserva la notació musical d'una de les seves cançons.

I
Tant m'abelis joys, et amors e chans,
Et alegrier, deport e cortezia,
Que'l mon non a ricor ni manentia 
Don mielhs d'aisso.m tengures per benanans;
Doncs, sai hieu ben que midons ten las claus
De totz los bens qu'ieu aten ni esper,
E ren d'aisso sens lieys non puesc aver.

II
Sa grans valors e sos humils semblans, 
Son gen parlar a sa belha paria,
M'han fait ancse voler sa senhoria.
Plus que d'autra qu'ieu vis pueis ni d'abans;
E si.l sieu cors amoros e suaus,
En sa merce no.m denha retener,
Ja d'als Amors no.m pot far mon plazer.

III
Tant ai volgut sos bes e sos enans,
E dezirat lieys e sa companhia
Que ja no cre, si lonhar m'en volia,
Que ja partir s'en pogues mos talans;
Et s'ieu n'ai dic honor ni be ni laus,
No m'en fas ges per messongier tener,
Qu'ab sa valor sap ben proar mon ver.

IV
Belha dompna, corteza, benestans,
Ab segur sen, ses blasm'e ses folhia,
Sitot no-us vey tan soven cum volria.
Mos pessaments aleuja mos afans,
En qu'en delieyt e.m sojorn e.m repaus;
E quan no.us puesc estiers dels huelhs vezer,
Vey vos ades en pensan jorn e ser.

V
Sabetz per que no-m vir ni no-m balans. 
De vos amar, ma belha douss'aimia?
Quar ja no-m cal doptar, si hie.us avia,
Que mesclessetz falsia ni enjans;
Per qu'ieu am mais, quar sol albirar n'aus 
Que vos puscatz a mos ops eschazer
Qu'autra baizar, embrassar ni tener.

VI
Doncs, s'ieu ja.m vey dins vostres bratz enclaus
Si qu'ambeduy nos semblem d'un voler,
Meravil me on poiria.l joy caber.

(I. Tant m'agrada la joia, amor i cant i alegria, diversió i cortesia, que al món no hi ha riquesa ni cabdal que em fessin sentir més benaurat; doncs, bé sé jo que la meva dama té les claus de tots els bens que jo atenc i esper, i res d'això no puc tenir sense ella.
II. Son gran valor i sos humils semblants, son gentil parlar i sa bella companyia m'han fet sempre voler la seva senyoria més que el de cap altra que hagués vist després o abans; i si el seu cos amorós i suau en sa mercè no es digna a reternir-me,  ja d'altre Amor no em pot fer plaure.
III.- Tant he volgut són bé i son profit i l'he desitjada a ella i la seva companyia, que ja no crec, si allunyar-me'n volia, que la meva voluntat se'n pogués separar; i si n'he dit honor ni bé ni lloances, no crec tenir-me per gens mentider, que amb el seu valer bé sap provar ma veritat.
IV. Bella dona, cortesa, benestant, amb seny segur, sens blasme ni follia, encara que no us veig tan sovint com voldria, mos pensaments allunyen els meus afanys, amb què em delit i m'estic i em repòs; i quan els meus ulls no us poden veure, us veig encara en pensament jorn i nit.
V. Sabeu per què no faig volta ni titubeig d'estimar-vos, ma bella dolça am,iga? Perquè ja no em cal tèmer, si us tenia, que mesclàssiu falsia i enganys; perquè m'estim més, i sols gos albirar-ho, freturar de vós que a una altra besar, abraçar ni tenir.
VI. Doncvs, si m'arribo a veure envoltat pels vostres braços, tal que ambdós semblem un sol voler, em meravell d'on em podria cabre el goig.) 
 

GUILLEM DE CABESTANY
(1162-1212)

Vegem una de les versions de la "vida":

Guillem de Cabestaing si fo uns cavalliers de l'encontrada de Rossillon, que confina ab Cataloigna et ab Narbones. Mout fo avinens hom de la persona, e mout prezat d'armas e de cortesia e de servir.
Et avia en la soa encontrada una dompna que avia nom madona Soremonda, moiller d'En Raimon de Castel Tossillon, que era mout gentils e rics e mals e braus e fers et orgoillos. En Guillems de Cabestaing si amava la dompna per amor e chantava de lieis e.n fazia sas chanssos. E la dompna, qu'era joves e gaia e gentils e bella, si.l volia ben mais que a ren del mon. E fon dich so a.N Raimon de Castel Rossillon; et el, cum hom iratz e gelos, enqueric tot lo faich e saup que vers era, a fetz gardar la moiller.
E quan venc un dia, Raimons de Castel Rossillon trobet paissan Guillem de Cabestaing ses gran compaignia et aucis lo; e fetz li traire lo cor dels cors e fetz li taillar la testa; e-l cor fetz lo dar a manjar a la moiller. E quan la dompna l'ac manjat, Raimons de Castel Rossillon li dis: "Sabetz vos so que vos avetz manjat?" Et ella dis: "Non, si non que mout es estada bona vianda e saborida". Et el li dis qu'el era lo cors d'En Guillem de Cabestaing so que ella avia manjat; et, a so qu'ella.l crezes mieils, si fetz aportar la testa denan lieis. E quan la dompna vic so et auzic, ella perdet lo vezer e l'auzir. E quan ella revenc, si dis: "Seigner, ben m'avetz dat si bon manjar que ja mais no manjarai d'autre". E quan el auzic so, el cors ab s'espaza e volc li dar sus en la testa;  et ella cors ad un balcon e laisset se cazer jos, et enaissi moric. 
E la novella cors per Rossillon e per tota Cataloigna qu'En Guillems de Cabestaing e la dompna eran enissi malamen mort e qu'En Raimons de Castel Rossillon avia donat lo cor d'En guillem a manjar a la dompna. Mout fo grans tristesa per totas las encontradas; e.l reclams venc denan lo rei d'Aragon, que era seigner d'en Raimon de Castel Rossillon e d'En Guillem de Cabestaing. E venc s'en a Perpignan, en Rossillon, e fetz venir Raimon de Castel Rossillon denan si; e, quand fo vengutz, si.l fetz prendre e tolc li totz sos chastels e.ls fetz desfar; e tolc li tot quant avia, e lui en menet en preison. E pois fetz penre Guillem de Cabestaing e la dompna, e fetz los portar a Perpignan e metre en un monumen denan l'uis [la porta] de la gleisa; e fetz desseignar desobre.l monumen cum ill eron estat mort; et ordenent per tot lo comtat de Rossillon que tuich li cavallier e las dompnas lor vengesson far anoal chascun an. E Raimons de Castel Rossillon moric en la preison del rei.

Petrarca esmenta el relat als Triomfi, i Bocaccio també a la novel.la IX de la jornada quarta del Decameron. 

Es conserven set cançons seves. Vegem-ne dos fragments:
Si ja fos mais que Dieus m'espires tan
que volcsetz far de vostres bratz sentura;
en tot aitant cum ten lo mons e dura
non es mais res qu'ieu dezir aver tan
(Si algun cop Déu em concedís que em volguéssiu fer cintura amb els vostres braços, en tot quant el món s'estén i dura no hi ha res que jo desitgi tant tenir).
En sovinensa     tenc la car'e.l dous ris,
vostra valensa     e.l belh cors blanc e lis;
s'ieu per crezensa      estes vas Dieu tan fis,
vius ses falhensa     intrer'em paradis;
qu'ayssi.m suy, ses totz cutz,      de cor a vos rendutz
qu'autra joy no m'adutz;      q'una non porta benda
qu'ieu.n prezes per esmenda     jazer ni fos sos drutz
per las vostras salutz.
(A la memòria tinc la cara i el dolç riure, la vostra esxcel.lència i el bell cos blanc i llis; si en la meva fe fos tan fidel a Déu, segurament entraria viu al Paradís; perquè sense vacil.lar m'he lliurat de cor a vós de tal manera que cap altra no em dóna goig; i no me n'aniria al llit ni seria l'amant de cap de les més senyorials, si en compensació rebés les vostres salutacions.)
 

HUGUET DE MATAPLANA
(1173-1213)
Era un gran senyor que protegí els trobadors i ell mateix conrava l'art de trobar. Se'n conserven alguns debats amb trobadors. A la razó repren algunes actuacions del trobador Raimon de Miraval, i aquest li respon amb el mateix nombre de versos, el mateix estrofisme i les mateixes rimes. 
 

RAMON VIDAL DE BESALÚ
(S. XIII)
És autor de les Regles o Las rasós de trobar, que és el primer tractat literari per ajudar els trobadors; parla de la importància de la poesia (en la qual inclou les cançons populars) en la vida de tota la gent; Totas genz, cristianas, jusievas e sarazinas, emperador, príncps, rei, duc, conte, vesconte, contor, valvasor, clergue, borgues, vilans, paucs et granz, meton totz jorns lor entendiment en trobar et en chantar.
A l'ensenyament de joglar, que consta de 1773 versos apariats de vuit síl.labes, enumera les habilitats dels joglars, i també parla del menypreu que reben els joglars per part de molts senyors, que abans acostumaven a acollir-los. "Constitueix, doncs, un document important sobre la consciència que, moments pròxims al desastre de Muret, hom tenia sobre la decadència de les corts i de la poesia, i de l'enyorança dels temps lluïts d'Alfons" (Riquer, p. 115).
El Castia gilós, o reprensió de gelosos, és una novel.la escrita també en apariats octosíl.làbics, en nombre de 450 versos. 
 

PEIRE CARDENAL
(...1205-1272...)
Va viure prop de cent anys; anava per les corts amb el seu joglar que en cantava els sirventesos. La seva  poesia amorosa (escassa en el centenar d'obres conservades) no és tant de l'amor cortès, com de reflexions sobre l'amor, a vegades satíriques.  Vegem aquest fragment d'una poesia de ruptura amorosa:
Anc non gazinhei tan gran re
     con quan perdei m'amia,
quar, perden leis, gazainhei me,
     qu'il gazainhat m'avia...
(Mai vaig guanyar tant com quan vaig perdre l'amiga, perquè perdent-la em vaig guanyar a mi mateix, ja que ella m'havia guanyat).

Vegem dos fragments d'un sirventès, que són cantats amb la música original al disc "Música en la Corte de Jaime I (1209-1276)" (Ministerio de Educación y Ciencia 1976).

Ar me puesc ieu lauzar d'Amor
que no'm tol manjar ni dormir,
ni'n sent freidura ni calor,
ni no.n badail ni no.n sospir,
     ni'n vauc de nueg aratge,
ni'n soi conquistzs ni'n sui cochatz,
ni'n soi dolenz ni'n soi iratz,
     ni no.n logui messatge;
ni'n soi trazitz ni enganatz,
que partitz m'en soi ab mos datz. 

Mais deu hom lauzar vensedor
no fai vençut qui.l ver vol dir,
car lo vencens porta la flor
e.l vençut vai hom sebelir;
     e qui venç son coratge
de las desleials voluntatz
don ieis lo faitz desmesuratz
     e li autre outratge,
d'aquel venser es plus ouratz
que si vensia cent ciutatz.

(Ara puc lloar amor, que no em lleva el menjar ni el beure, ni en sent fred ni calor, ni badall ni sospir, ni vago de nit, si en som conquerit ni apremiat, ni n'estic trist ni afligit, ni llogo cap missatger, ni en som traït ni enganat, que me n'he partit amb mos daus.
Més ha d'ésser lloat el vencedor que el vençut, a dir vera, ja que el vencedor dur la flor i el vençut hom va a spultar-lo; i qui venç son coratge de les voluntats deslleials d'on provenen els fets desmesurats i d'altres ultratges, és més honrat per aquest venciment que si hagués vençut cent ciutats.)
 

PONÇ D'ORTAFÀ
(c. 1240) (Senyor feudal del Rosselló)

Vegem el començament d'una de les dues cançons conservades d'aquest trobador, cantada  amb la música original al disc "Música en la Corte de Jaime I (1209-1276)" (Ministerio de Educación y Ciencia 1976).

Si ai perdut mon saber
qu'a penas sai on m'estau,
ni sai d'on ven ni on vau,
ni que'm fauc lo jorn ni'l ser;
e soi d'aital captenensa
que no velh ni posc dormir,
ni'm plai viure ni morir
ni mal ni be no m'agensa.

(He perdut tant mon saber que a penes sé on m'estic, ni sé d'on vinc ni on vaig, ni que em faig de dia i nit; i som d'aital captinença que no vetllo ni puc dormir, ni em plau viure ni morir ni mal ni bé no m'agraden). 
 

GUILLEM DE CERVERA (CERVERÍ DE GIRONA)
(1250?-1280?)

Se'n conserven 114 composicions líriques i 6 poemes extensos. 

Cerverí, en la seva condició de poeta àulic, va estar al servei de l'infant Alfons i del mateix Conqueridor i, de manera més estable i constant, de Pere el Gran, primer quan era infant, i després quan era rei.. És contemporani de Ramon Llull. 

Segons Riquer, el caracteritza "la seva independència moral i la fidelitat al que ell creu que és ver i just. En moment en què evidentment li hauria estat més profitós de callar per tal de no comprometre la seva situació a les corts on vivia i de les quals rebia retribució econòmica, veiem que fa al.lusió a fets i esdeveniments que no podien ésser agradosos als seus mateixos protectors." (Riquer, p. 126). Com quan l'infant Pere, el 1275, fa assassinar el seu germà Ferran Sanxis i ell n'escriu un sirventès. Bona part de la seva obra és moralitzadora.

"La croada a Terra Santa empresa per Jaume I el setembre del 1269, i que constituí un total fracàs, fou tema obligat per a Cerverí, a causa de la seva condició de poeta àulic; i per tal de crear-ne un ambient favorable va escriure una autèntica cançó de croada." (Riquer, p. 130).

Va escriure planys a Ramon folc de Cardona i a Jaume el Conqueridor. Escriu també cançons imitant l'estil i els temes de la poesia tradicional o popular. Escriu diverses balades i danses i també quatre pastorel.les.

"Gran nombre de composicions de Cerverí -44 almenys- són denominades vers, gènere de gran amplitud temàtica, car hi caben des de les reflexions ètiques i morals i la poesia sagrada fins als jocs intranscendents i l'humorisme. La paradoxa i el concepte singular i inesperat constitueixen de vegades la part principal del contingut d'alguns "versos" de Cerverí. A Lo vers revers, per exemple, sosté la tesi que és preferible tenir fills dolents que tenir-ne de bons, car d'aquesta manera, quan hom n'estableix comparacions, se serva bona memòria del pare [...] Sota aquest joc de paradoxes, al qual al.ludeix Arnau de Vilanova, és possible que hi hagi una intenció política referent a les bregues entre Jaume I i el seu fill l'infant En Pere." (Riquer, p. 136).

A l'infant En Pere dedica alguns jocs poètics, com una cobla plurilingüe, o aquest Vers estrany:
Cifliminch reflemeys vaflamaflemens voflomolriflimiaflama laflamay oflomon
               Deflemeus preflemes maflamal
eflemel noflomostreflemes foflomos caflamaps caflamar maflamays vaflamal.
És un joc sobre els darrers versos del Vers breu:
Cinch reys valens volria lay on Deus pres mal,
     e.l nostres fos caps, car mays val.
(Voldria cinc reis valents allà on Déu patí, i que el nostre en fos el cap, car val més). 
També fa una cançó d'un sol vers:
Us
an
chan,
an
pe-
san,
dre-
çan,
ri-
man,
li-
man, 
lau-
çan...
(Fa un any que canto i vaig pensant, dreçant, rimant, llimant, lloant...).

L'amor també omple part del cançoner de Cerverí. "En una subtilíssima cançó [...] Cerverí manifesta que l'amor el té sense conhort, sense béns, però amb una esperança que el manté nit i dia:
                    C'aver
          domna no vuyll tan re
que    cel bo    ric do     qui.m fo    ab lo     cordo
     promes...
(Car res, senyora, no desitjo tant posseir com aquell ric i bo do que em fou promès amb el cordó...)
El do amorós arribà finalment, com el trobador confessa en una altra poesia:
Pus ma dona-m fetz del cordo estrena,
no.m pot lenga nozer ne far mals pics; 
car no fo vertz, descoloratz ne pics, 
ne per desfar leu faitz, si com es trena,
mas gen obratz, de toz enjans esters.
(Des que la meva senyora em féu obsequi del cordó, llengua no em pot danyar, ni desavenir-me'n; car no fou verd, descolorit ni bigarrat, ni fàcil de desfer, com és la trena, ans obrat gentilment i exempt de tot engany)." (Riquer, p. 147-148).

"Al Sermó Cerverí exposa, entre altres, la idea que aquest món és similar al ventre en què és tancat l'infant abans de néixer, i el paradís és com la terra en què vivim." "El llarg Testament de Cerverí, de 187 versos de dotze síl.labes, és una peça humorística de la qual el trobador es val per esmentar gran nombre de personatges importants de la cort." (Riquer, p. 151 i 152). 

A Lo vers del pessamen parla de l'ofici de trobador, i diu que escriu poesies dormint:
D'aytan me tenc per benaventuros
car ço qui notz als altres a mi val;
e no vis mays nuyll trobador aytal
ne qui.n durmen fezes vers e chanços;
que'n durmen fo aycest chanz començatz,
per que non es ab motz prims ne serratz
ne.y er per me sos ne motz esmendatz.
(Per això em tinc per benaventurat: car el que fa nosa als altres a mi val; i mai no es va veure trobador semblant, que dormint fes versos i cançons; perquè aquest cant fou començat dormint, i a causa d'això no és fet amb mots subtils i tancats i per mi no hi seran esmentats la melodia ni els mots). 

"L'obra més extensa de Cerverí de Girona és el llibre de Proverbis [...] És una col.lecció de màximes morals distribuïdes en 1197 quartetes, que el nostre trobador va escriure vers l'any 1180. El llibre és adreçat als fills del poeta, a fi d'inculcar-los bons consells." (Riquer, p. 158).

La cobla d'En Cerveri que sa dona dix que no li daria un bays si son pare no la.n pregava

I  Gentils domna, vença.us humilitatz
del vostr'amic que faitz morir languen;
per qu'eu vos prec que.l baysetz douçamen.
E ja non er dans ne tortz ne pecatz, 
ans seria mager tortz, ço sabjatz,
s'el moria; c'un bays no.us costa tan
con vostr'amics a cels qui noyrit l'an.

II   Per Deu, fila, no.us sera malestan
si retenetz vostr'amic en baysan.

(I. Gentil dona, que us venci la humilitat del vostre amic a qui feis morir llanguint; per això us prec que el beseu dolçament. I no hi haurà en això ni tort ni pecat, que seria molt pitjor, sapigau-ho, si ell moria; que un bes no us costa tant com vostre amic a aquells que l'han criat.
II. Per Déu, rilla, no serà res mal fet si reteniu el vostre amic besant-lo.)

Poema dedicat a Jaume I, a la seva mort, cantat amb la música original al disc "Música en la Corte de Jaime I (1209-1276)" (Ministerio de Educación y Ciencia 1976; Musicat amb una melodia de Berenguer de Palol):

Tant suy marritz que no'n puesc alegrar
per re qu'auja ni veja sotz le tro,
per chant d'aucels ni per lays ni per so
     ni per temps belh e clar;
ans tota gens privada'm par estranha
e totz mos gaugs maiers mi par corrotz,
quar falhitz m'es lo melher reys de totz.

En l'an mile, qui ben los sap contar,
que Jhesus Chritz pres encarnacio
dos cents e mays setanta sys que so,
le reys Jacmes el sete kalendas
d'agost fini, donç preñguem que s'afranha
Jhesus a lui el gart del prevon potz
on Dieu enclau les anges malvatz totz.
 

***

Blandín de Cornualla

Narració fantàstica en vers; és la història de les aventures cavalleresques i amoroses de dos amics amb un final feliç. És escrita en provençal, però amb moltes paraules que en denoten la catalanitat de l'autor.
Una obra del mateix estil és La Faula, de Guillem de Torroella, del segle XIV.
En una de les aventures, Blandín ha de deslliurar una donzella que es troba en un castell encantat. Un jove, germà de la donzella, li explica quines són les dificultats que haurà de vèncer en l'empresa, entre les quals hi ha tres portes custodiades per sengles personatges:

A la primiera veraiament
atrobarés un gran serpent;
a la segonda un dragon
que és malvaits e fellon;
a la tércia, per veritat,
un gran sarraixín encantat,
que és aital comme vos dirai.
Ell ha de golla un palm o mais
et ha les dents grans comme verre
e dorts e dures comme ferre,
e ha les narres ben fendudes,
e ha les aurelles ben ponxudes;
e és ben negre verament
e fereiós a tota gent.
Ell ha de barba mieja braça,
e ten al col una gran maça.
D'aquell convén sies avisat
que ell morir no pot jamais,
si ell no perdria un dent dels cais.
Et quan haurà perdut un dent,
qualque sia, ardidament
tantost ell perdrà sa vertut.
Per ço vos dic que n'avisés
que un dent les cais li arrabés,
e puis intràs-vos en la tor
çe trobarés lo blanc astor;
e prenes-lo apertament,
car far-lo podes segurament.
Tot aiçò vos convén a far
si ma sor volés deslieurar.-
Respon Blandin de Cornivalla:
-Donzellet amorós, se Dieus vos valla,
aquelles bèsties mi mostràs
car jou n'hai ja enflat lo nas
per ço, gentil donzell, que m'havés dit
d'aquell sarraixín tan ardit.-
 

Més pàgines sobre els trobadors: 1   2   3
 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA