Breu Enciclopèdia Universal Il·lustrada
Palma, Edicions Documenta Balear, 2010 (La Cantàrida 15)

(Barcelona, 1979)

*

Al migdia amb la pell bruna,
pel desert del meu camí,
m’aturà el pas una duna.

Blanca om un gessamí,
muda com un munt de runa,
la fitava, i ella a mi.

“Me n’hauré de pensar alguna,
enfilar-la no té fi
i temptar ara la fortuna

aturant-me aquí és morir
-al sac no duc ni una engruna,
ni tampoc aigua ni vi.

El seu cos, com una lluna,
rondaré, com un fortí,
i continuaré, immune”.

I a la volta, un jardí
amb palmeres i llacuna
m’esperava, o no era així?

*

Ara sóc masia i és de nit.
Ara sóc la gossada de l’era, i la lluna viva.
I sóc el musell del més jove,
i el bosc, fent-se l’orni.

Flaire amiga: algú ara s’apropa.

Ara sóc l’home que camina
i les seves botes.
Sóc la terra que calla,
la queixa del branquilló trepitjat.

Sóc l’ombra del tossal damunt la masia.

Ara, els dos dits i la boca que simulen un xiulet d’au nocturna.
Sóc el seu eco i la llum al dormitori d’ella.
Ara sóc la finestra que s’obre, sordament.

La saca, sóc –el pa, la llonganissa i el formatge-
que cau a les mans d’ell. Ara sóc els seus ulls
i els que s’endevinen dellà de l’era, immòbils.

CER-CURN

Colgat de nit
tot camí germina,
mar obert, vent i vela.
I s’arbra, s’arbra i s’arbra el pensament,
però mai no arrela.

TRES ABECEDARIS DESBARATATS
I QUALSEVOL NIT POT SORTIR EL SOL:

iii. Qualsevol nit pot sortir el sol:

A   B   C   D  E  F
G   H   I    J   K   L
M  N  O  P  Q  R
S              V  W  X
Y   Z

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA