València 1978-Barcelona 2011

Els cossos oblidats
Benicarló, Onada edicions, 2009

CANÇÓ DE L’ENCONTRE

III

I vine i despulla’m després de despullar-te,
escolta les meues paraules com si fossen ordres,
posa la teua mà dreta sobre el meu sexe,
comença lentament fins que et sentes segura,
després fes-ho amb la boca, excita’t,
ara faré jo, la meua llengua farà gust a ginebra,
tot és qüestió de no pensar, rlaxa’t,
abandona’t del món i la consciència,
ara nóta-la dins teu calenta, ets meua,
sent com et penetra amb lentitud i fermesa,
acobla’t al meu cos, mou-te alhora,
sent com augmenten els matisos de plaer
que es deslliguen com batecs incontrolables,
no hi haurà amor en aquesta contesa,
només desig ara que et tremolen les cames,
ara que el plaer ja no et ve de mi sinó de tu,
respira, gemega, insulta’m en la boca,
fins que amb un renec ofegat caiga sobre teu
i el teu cos, que no està fet de fang, tremole.

EL PONT SOBRE EL MERSEY

El tren creuava el pont de ferro sobre el Mersey,
un pont llarg com mai no n’havia creuat jo, feia por,
mirava per la finestra amb aquella voluntat humana
de preservar l’impossible, sensible als grans freds
d’aquell país que semblava composat per crepuscles,
eixut de llum, amb aquella sensació de no tindre rumb
que es té quan no se sap exactament per què es viatja.
Mirant per la finestra provava d’explicar-me el món,
el meu país semblava tan llunà, el meu país català,
tan petit, amb la seua gent que ignora tantes coses,
tan vulnerable a les burdes adulacions que reclama,
la súplica dels meus ulls en la llunyania atònita,
la infància damunt la pell com una plàcida penyora,
sentit-me indefens, provant de convèncer-me
que totes les pors de l’home en el fons són vanes.
Diuen que el passat sempre torna, que, quan dol el camí
llavors potser sempre és millor parlar d’una altra cosa,
sense un crit ni una queixa, donar voltes a l’obscuritat
i en el meu cas ara mateix, d’estació en estació
amb la comesa humil de revelar-vos el sentit del poema,
absort i inconsistent, per tal que el cataloguen.
No ho pense fer, no vull el meu cor a una hemeroteca.
No sé què és pitjor si el passat o el futur,
i el present s’obri pas a colps de colze,
sobrevisc, això sí, amb la bonior dels dies de pluja,
erràtic, llegint als confessionalistes junt a d’altres
lectures, obligades, d’aquelles acadèmiques
que normalment m’avorreixen i em salva
l’honradesa de saber-me transitori, que la poesia
no és eterna, i de tot allò que he vist em pense
que no ho és cap cosa, qüestió de fer-se vell,
que no som el que volem ser però que ho sabem fingir.
Tinc una set muda de silenci per escoltar-me
allò que encara em quede per dir, novembre endins,
i m’he vist massa vegades perdre l’entusiasme
pel curs lent d’un món fet d’estranyes aliances.
Mentre el viatge de Liverpool a Londres continua
em situe al llindar de tot aquest temps viscut,
¿tçe sentit existir?, amb la força de sempre veure
passar els anys, presents o absents, com miratges
envoltats de boira, sempre pres per vells enyors.
La meua vida és tan petita, de vegades sembla
un sever recompte de pèrdues, entrebancant-me,
mirant de comprovar si realment alguna d’elles
importava, és inhòspit el paisatge d’haver anat
donant amor a aquelles que mai no t’estimaren,
quest d’imbècils, haver après tants cops a renunciar.
El món veu créixer les realitats que s’imposen,
i molt sovint no hi trobarem diferència entre
posar la vida en quarantena o bé saltar al buit,
però jo sempre hi saltava, ara reprenc vells costums
i he de dir que el dolor és més amarg que no ho era,
que hi ha gent que és feliç sense llegir un sol llibre,
sense conèixer Rilke, Galeano, Eco o Estellés,
Schegel, Berryman, Pavese, o Nabòkov, i d’altres,
la llista podria ser molt llarga i no la sabria encabir
en aquest poema malmès ja per si sol prou llarg.
Hauré, doncs, d’anar acabant-lo, posar-hi fi,
potser una fi que no tinga records, car Londres

m’espera indecisa encara sense adéus i sense destí.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA