Palma, 1959

ALGÚ QUE ENCARA HI CREU

Algú que ha arribat a l'hotel
i no ha deixat cap traça de perfum.
Algú ha lliurat els guants
al costat de la llarga coa d'homes sols.
Algú ha vessat el calze
i ha tacat la núvia amb rouge de llavis.
Algú ha trastocat l'ordre dels coberts
i ha fet seure la sogra vora el satir.

     Lluís Juncosa

Somnio i deso tigres
a les habitacions:
sóc un escriny usat, estellat al somier.


CIUTAT DE MAL, HOSTAL PERÚ

Mirar o a l’estació
estar assegut pensant una forma d’amor
sense massa despeses.

Vestits, acompassats,
recórrer la distància del foll
amb guants de goma.

Reaparèixer com sempre
a una cruïlla conflictiva a hora punta
com animals de tundra.

 

Lluís Juncosa
Glacial
Palma, Lleonard Muntaner, 2013-04-18

CARTA A LUCILLE BALL

Saps que no hi ha frontera entre amor i odi?
Els meus cavalls, com la teva dissort,
biòpsien un sòl eixint d’una casa esbucada.

La balustrada, la teva dentadura,
sobre un batut de mar
il·luminat de catàstrofe aèria, condol
per a l’orfe al·lucinat.

Introduir l’expedientat apèndix
o la clavilla ingrata i extirpable,
endollar-la a l’interstici sublumbar,
d’on provenen els teus morius per riure.

Per qui, sinó per la meva metamorfosi,
has trnsformat el rostoll del teu cap
en ros casc de psicòpata,
blanca, mata, Beverly Hills?

AMPER

Gent que recorda estius
de sol negre i anti-matèria.
Al balancí de lona,
gent que em recorda
a la terrassa de l’apartament,
vora mar, buit, amb un llibre
entre les mans.
Temps feliç aquell, buit
i perdut i confiat
i buit 2 vegades.

UN ASTEROIDE

La brossa em fatiga
i del meu cap fa un tors o un animal
marí. A contrapèl. Els peus al bosc.

La boca escura el gland
i l’engoleix, la pista restringida
al drive contra la xarxa.

Com si s’estella el bosc
o la casa rebenta.
Fer de minerva enclusa i de ble, nirvi.

LA PENÍNSULA

Al plat de llet ardent el bescuit sura,
embeu i cau a pes al fons. Per la finestra
superior de l’arsenal, la cara negra observa
les nostres convulsions.
Un sauri de metall
esaclata amb la bala enemiga. La
premsa hidràulica, la guineu dissecada
i l’extrem de la manguera –dius- són
el darrer paisatge que veurem.

No –dic-, els meus testicles a la teva boca,
el cotxe derrapant, el volant contra el tòrax...

I esclata el sauri
amb la bala que envien certerament
els nostres enemics.

NATURALESA

L’herba a la boca, blana,
propulsada per la monotonia vental
dels que damunt les roques
alcen els seus cossets incapaços de pensar
sinó en la guerra.

En l’amistat del conill sec
-que incorporen amb crosses-
pensen els cossos,
que són part d’altres cossos anteriors
protagonistes de benignes excursions estivals.

Cada cos brandeja un pal
quan, com ferroviaris accionant les agulles
als creuers de les vies,
corren, arrosseguen els peus, remenen el cap
i no enfonsen el braç dins la lloriguera
per por de la dent, del trau,
de la infecció del trau, de la clínica i
dels que contemplen la convalescència.

Per por del gest tràgic
no enfronten el gest tràgic
d’extreure la larva del conill
i en tenen prou amb arrossegar els peus,
moure els capets
com les balances.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA