(Palma, 1952)


Gotes de camí
(Dins Temptant l'equilibri, Campos, Impremta Roig, 1973)

                    A Paula, que té la sang que es
                                  queixa i entén la mesura
                                  del dolor.


ELS CAVALLERS DE LA SIBIL.LA

          Què esperam aplegats en el fòrum?
                                             Cavafis

Retornaran agafats de la mà
junts amb una violeta...
Les cortines tremolaran llampegant
i tot es mourà fins el foc del fons...
Rebentaran estómacs de magnèsia i molt
més capes de mercuri...
La lluna es juntarà fent un esclafit
amb la mar i tots hi cauran...
I tot començarà de pressa, perquè el sol
en ocultar-se amenaça tempesta.
Però nosaltres -de tanta llum-
ens sentirem més forts que mai.


ELLA (a L'agost de sempre)

La banyada pal.lidesa dels llavis
i les algues cansades dels ulls
em mostren
                 que no varen entendre
la presó de la teva vida
ni la balada dolça dels teus sentiments.

Ronda de tardor
(Mallorca 1979)

El sol matinal d'octubre
fent punta a l'horabaixa
està quiet.
No ho és com abans.
No hi ha futur
sols l'atzar.
Tot se'n va i tot roman.
El temps passa
i noltros miram la mar.

Boulevards de tardor
(Barcelona, Quaderns Crema 1983)


VIDRIERES D'AIRE ANTIC

Dins la rosada del record
tens, com a un diamant, les causes
perdudes que cerca l'embruixat
per vendre a prínceps i exilats.
Un mercat d'encantaris i escopinyes
que il.lumina un sol esbravat
dins palaus de malangia i tardor.
Presoners de crepuscles i domassos
fruïm d'un hivern venecià;
enm pau amb les desfetes,
és nostre el castell de l'enyorament.
I, dins els silenci de cambres de fil
-manuscrits en pergamí indesxifrables-,
els cossos, indolents, es donen a l'opi.
Som la pietat del demà, per la innoble
fe d'avui: vidrieres mig obertes per un  aire antic.


TARDOR MARÍTIMA

El fum del cigarro
com una dolça boira
sura i penja amb el perfum
del passat plaer, confús.
Plou a la mar,
que, inerta, s'amara d'un regalimar
de vent silenciós i caduc.
De badia, el cel s'impregna.
De mar calmada, l'estància.
I passen els minuts amb un difús
record que va creixent.
En aquestes tardors marítimes,
confús l'horitzó amb les notes d'un nígul
baixíssim, les dones callen.
Als bars és l'hora de l'aperitiu
i duen vestit d'entretemps.
Desitgen l'amagatall de l'hivern.
Com les pàtries. Com les mares.


DEÏTAT

¿Quina deïtat rancuniosa et farà tornar?
¿O serà vellura prematura qui et retorni
a la pàtria infame, al poble obscur, als carrerons?
En el ponent dels aspres mars, en els suburbis
del record i a les sobres xorgues del Sud,
un déu mesquinet t'ha donat tot el que saben
els mortals. Errívol, quan aombren els pollancres,
tornaràs a teixir una vànova de tèrboles
memòries per llargs hiverns i descendències.
Oh, incruenta, inseparable pàtria!





Calaegos
(Barcelona, Columna, 1991)


Del PRÒLEG DE BLAI BONET

La docilitat és l'enemic número u de la pau

Dintre meu, no sé si dins el meu cos o extramurs del cos..., la paraula "docilitat" és sinònim d'adult irreversible, també un substantiu sinònim contrit d'aquell que és en l'esplendor de la salut i se sent fonamentalment malalt. [...]

El grec de Cala Egos, com a títol de la novel.la llavors inèdita, i ara cremada per alliberar-la del vici de ser inèdita, cosa que he fet amb altres textos sortits de mi, havia de tenir dues lectures quant al nom de la cala: Cala Egos, cala de les eugues, i Cala Egos, Cala Ego's en el seu misteriat i misteriador sentit de "Cala dels Jo"... [...]

l'hindú Soler, jo en dic, el gitano Soler, n'Andreu Manresa l'anomena, en Guillem Soler ja podia i volia convertir Cala Egos i Porto Petro en Porto Petra [en femení...], on casa seva es deia "la casa groga" [...]

La pràctica de la intenció artística de Calaegos consisteix, té i reté la seva consistència, a fugir del record d'unes anècdotes puerils, púbers, d'una escena, d'una "opera prima"..., pintades damunt la revolució natural de les infanteses, "la minyonia d'un infant orat", escriví Llorenç Riber, aquell mèdicis de la bragueta de trenta-tres botons i de la Reial de la Llengua...

Aquí, la intenció de l'art-Soler té la seva pedra, la seva roca i la tendror de la seva rel en la realitat de voler, oh, sant voler!, que les infanteses, tant com els instants de l'instant infantil de la celebració eròtica..., siguin el Lloc substantiu: Porto Petro, Porto Petra, Cala Egos, Cala Ego's, les penyes, els penyalars, les coves, els cocons de sal de cocó, les garrigues de les mates de llentiscle, el sol i les mosques de la terra, i només així hom pot i vol veure que, a més d'entendre i comprendre que el més gran invent humà és la paraula escrita, l'home és la paraula que passa i que el Lloc és la paraula escrita.


LA COVA FIGUERA

La meva infància ha estat una cova
on es barallaven  els blaus i els verds,
les transparències i les focors.
Entre roques que la mar bat
les figues s'ofereixen a l'impuls
del peix i la lluna
i els eriçons s'abracen a la soca
que clivellen les encletxes
vetllant els llits més profunds.
Verd i negre del figueral se cenyeix
al blau arrissat de l'ona: brollen els amants.
I ja des de la més tendra edat
els fruits ebris de la nit neixen amarats
per la morfina de l'alga, talment
les ones convulses -consumat el violent
amor- descansen al matí
en el redós del més càlid estiu.


LA DEESSA DE FARRUTX

A la mar som una nacra,
una àmfora que vetlla l'anfós
i corona les mordales del cranc.
A vegades em sobrevolen els homes:
d'ells me'n duu el tèrbol olor de les barques
de bou i les xarxes de color de vi
que rompen les cadenes del fons.
Pels seus braços forts em desfaig.
Per les seves fruites malignes, em delesc.
Mes arribats al port, quan m'hi oferesc,
ells ja pensen en llebres i cans...


EL GAMBANER

                   In memoriam David Fernández

En un fons de roca
tenc el meu tresor:
un gambaner ple de butzes,
pa florit i branques de mata
on naufraguen les donzelles i les gambes.

Despareixerà també un dia,
talment com es va enfonsar
la meva vida als amaradors.
Se n'anirà, sense parlar,
sense expressar els seus darrers pensaments,
com el fruit madur
amb tot el suc i cabal d'haver estat.

Tal vegada sigui un capvespre fosc
quan s'esquincin les xerxes,
o a la deriva voguin els meus dies
-jo que tants he estat-,
com cosa d'un altre cos, d'una altra època,
i en ells no em reconegui.

Ombres estranyes dins un fons d'arena,
hams de llenses dins les algues:
Hem malbaratat tanta vitalitat,
tanta nit, tant plaer,
ens hem estimat tan poc.
Per descobrir el que intuíem.

Quan el cos comença a desfonar
una segona pàtira es desvetlla:
la història és un tresor d'imatges,
un calidoscopi de sensualitat
que guardam per afrontar la mort.
Per exemple, un vell gambaner
a un racó del moll de Portopetra
encara em duu venut
i m'excita en tota la seva olor.

Velles nacres del caló,
amants dels derrotats,
omplen el port amb la fondària
i l'ensenyament dels dies i de la carn,
que a tots ens ha de tatuar.


MARINA

Sota la claror de cendra
sent el trepitar d'aquesta marina
on corre la vida amb peus de plom
i s'encén d'esquerpa passió.

A cavall entre el dia i la nit
s'enfonsa l'horabaixa,
s'enfonsa el meu llinatge.

Ara, mentre escolt el grumeig dels arbres
passa una oronella aperduada,
i la buguenvíl.lea descansa el cap
sobre el vell balustre aixecat pels pares.

Confusa per la calitja,
més enllà del cep que fornica
la lluna, es divisa la ciutat.
Hi habiten els bàrbars.
Hi habiten els que parlen.

 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA