Manacor, 1938


Coratge d’un mot
(1975)

VULL SENTIR TOTA MENA DE DESIG

Que la set dematar cridi la sang
cap a l’avenc calent d’una altra sang.
Vull sentir el desig de tots els crims.
Que la fam de robar clogui la nit
dins les presons obscures de les mans.
Vull sentir el desig de tots els mals.
Que l’instint d’estimar posi en perill
l’ordre de la natura i de lafama.
Tan sols així no em semblarà mentida
quan proclami que estim els ederastes,
els lladres, els botxins, els homicides,
perquè tots ells em guanyen en coratge
de convertir en vida els seus possibles.


Cançons per al meu poble
(1978)

L’AMETLER HA FLORIT

L’ametler del meu poble,
vell, caparrut i noble,
fent alba de la nit
malgrat tot ha florit.

No li caven llobades.
No li posen femades.
Ja no l’han esvellit.
Però encara ha florit.

Té la soca torçuda.
Té la branca vençuda.
Sembla que l’han ferit.
Però encara ha florit.

La carretera nova
li ha deixat la clova
i el coster esbandirts.
Però encara ha florit.

Dels cotxes la fumassa,
dels ciments la polsassa,
tot l’aire li han podrit.
Però encara ha florit.

´s un any de nevades,
d’esperances gelades,
d’ametlons penedits.
Però encara ha florit.

Els secallons encara
li pengen per la cara;
ningú els ha recollit.
Malgrat tot ha florit.

Ha vist com li han tallat
els companys del costat,
amb el cor encongit.
Però encara ha florit.

L’ametler, com el poble,
vell, caparrut i noble,
avui alça el seu crit:
Malgrat tot ha florit.

No puc perdre el coratge,
mentre hi hagi el paratge
del meu poble adormit
un ametler florit.


Inventari de la nit
(1980)

MAI ER MAI NO CREIEU QUE LA NATURA
ha fet mala passada,
esgarrifosa –broma de mal gust,
amb vosaltres, transvetits,
transsexuals, vosaltres que portau
florit l’empelt de dona
per l’abril de les branques.
Ni Déu, ni la Natura, ni la Història
-em referesc als altres
absoluts fora l’home-
no es fiquen amb vosaltres.ÉS la nissaga aquesta
de bastards esguerrats,
que anomenen poder, llei o esgléxia,
que aixeca plet encara
per si és penjoll o trau,
monyó, pitera o mama.
Som nosaltres qui us feim mala passada
qan no hem après encara
a dir persona, i prou !
Persona! I punt! I basta!


En nom del pare
(1983)

MATERA

Mai no us vaig veure
parar cap llosa.
Mai no penjàreu a l’estaca
de la cuina una escopeta.
Mai no apallisàreu, encara
que fos per aregar-la,
la mala vessa de les pècores.
Portàveu, adreçades com un cetre,
les corretjades
només per afalagar-les l’embranzida.
Dins les vostres coordenades,
reivindicàveu, fins i tot,
el dret a salvatgina.

Mai per mai ens corregíreu
-us sobraven altres tretes més dolces
per esmenar els fills vostres-
amb la fermesa pedagògica
d’un esclafit.

Mai ningú aconseguí engrunar-vos
els dits a la portada
vitenca de l’ofensa,
perquè el vostre amor propi
duia, de sempre, les mans
dins les butxaques.
La vostra pell cloïa les repinyades
molt abans de congriar-hi la crostera.

Els macolins de la convivència nostra
de cada dia,
que es fiquen,
indefugiblement,
dins les sandàlies,
lluny de fer coixejar les vostres malsofrences,
s’encofinaven entre els dits vostres,
com dins nierons de paciències.

Mai no servàreu memòria dels dolors.
Després de l’enclavatge
per la ort de la filla
aconseguíreu amb les llàgrimes
d’una continuada recordança,
convertir la fondària
de les nafres
en franciscans estimes.

Per a vós
només hi havia uns monstres,
bords, entravessats de mala bava,
imperdonables.
Aquells, sedegosos de sang,
folls de matera,
aquells que descobríreu,
esgarrifat d’evidència,
la nit del genocidi del Poble nostre.
-Guarda’t, fill meu,
d’ells.
Vigila a totes hores
i en tot lloc.
No et fiïs del color del seu pelatge.
Esgoten l’arc de Sant Martí,
tot just per disfressar-se
de la més
militar-civil-eclesiàstica
aparent honoribilesa.
Et clavaran per igual
si et surten
dels extrems,
tant per la dreta com per l’esquerra.

Vés alerta, fill meu.
Fita bé la foscor de la seva ceguesa
i espluga, tel per tel,
la seva ullada.
Si hi denegues
impotència,
fanatisme,
enveja
i consciència segura de salvar-nos,
són ells.
Mai no et confiïs :
aquest verí de mescolança
salfumeja matera ;
matera, fill meu,
matera.



Nissaga de Sen
(1985)

MITJANIT A FORA VILA

Jo dividesc el vespre en dues nits
multiplicant per dos la meva vida,
com si sumàs el doble dels dormits
que, avars, resten la son d’una atapida.

Amb calçons blancs, descalç, pit despullat,
talment conill que surt de lloriguera,
aixec mon cap al cel, tot estrellat,
mentre amb mon salpasser ruix la carrera.

Galls i mussols encisen amb tonades
les fredors que formatgen les gelades.
Picarols i belades de moltons

bresquen batecs de fosca llunyania.
I jo, pagès, davant la celestia,
sent que es fica la terra pels ronyons.


El cos de l’estimera
(1989)

L’AMOR QUE JO ESTIM
Vull que visqui fora
perquè sigui festa
a cada trobada.

Perquè hi hagi crida
de goig a la sang
i vol de tendreses
als coloms dels llavis.

Perquè les campanes
els polsos repiguin
ofici de glòria
al cel de les rampes.

Perquè els ulls espurnin
als fiters esguards
bengales d’enginy
i polissonades.

Perquè els dits estrenin
al joc de les tresques
calfreds a la pell
de l’esgarrifança.

Perquè les paraules
del silenci pengin
garlandes al coll
de belles proclames.

Perquè esclati l’ànsia
l’encesa dels cossos
com el primer cop
que ens enamoràrem.

L’amor que jo estim
mai no vull que el mati
l’atac d’avorrides
vulgars menudències.

No vull que les fosques
del llit, caolanes,
facin de la nit
jeia d’escalfada.

No vull que els espills
trenquin l’encanteri
retrucant l’estampa
del cambuix diari.

No vull que l’avès
del frec esburbat
rebaixi el miracle
de les reverències.

No vull que el polsim
enteli el misteri
de les corpresives
fondals descobertes.

No vull que presència
que nodreix l’ardor
ajusti dogals
a les confiances.

No vull que el delit
que treballa el cos
llauri el mateix solc
a so d’escarada.

L’amor que jo estim
ha de viure fora
al marge de lleis
i virtuts provades.

Un hàlit d’encís
pastat d’estratègies
tovarà el secret
de cada trobada.

Nodrirà l’enyor
segur que l’espera
madura certeses
a la cobejança.

Inventarà senyes
innocents de fum
per comunicar-se
des de l’escenari

amb envits de feines
amb trucs de famílies
amb fils sense escoltes
o amb cartes obertes.

A cada furtiu
transcendent encontre
vessarà les deus
de les estimeres.

I totes les terres
de les nostres carns
seran aiguamolls
sense illots ni ribes.

Només deixarà
per fita i senyera
de retorn a casa
el dit gros del peu.

I tota la resta
romandr¡a sirena
encantada al fons
de l’abisme d’eix

amor que jo estim
tenir tan enfora
que habiti dels segons
de tots els meus somnis.


Estopa encesa
(2005)

PANORAMA AMB COS

Sols panorama
mentre els ulls bresquenmans
on cada dit
desmorativament i delicada
estén una carícia
pel tossol de la pell.
Així, els calfreds
saünyen pessigolles
al fondal de les llàgrimes.
Erotitzat, tot el meu cos esclata
les rampes a borbolls
fins a xopar-me
els racons més secrets
i pregons de les ànsies.
La tedresa consagra
el meu estat de gràcia.
Perquè un cop més els ulls i el panorama
dels arbres que caminen
provocatius i tèrbols
obraren el miracle
de revifar-me el cos
al tombant de la tarda.




 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA