(Manacor, 1980)

MAI ACABIS
(Espiral d'embulls, No tot és desar somnis, Blau/Discmedi 2000)

Mai acabis de respondre' m,
mai em descloguis tot el misteri,
mai em contestis la darrera pregunta,
guarda't sempre una sorpres
i em serà impossible
deixar d'estimar-te,
i em serà impossible deixar-te.

D’Era Penombra
(Palma, Lleonard Muntaner, 2003)

                1

               TU,

     rostre

                   expressió

     llavis

                   tacte,
omples d’enrampades infinites
     tota la meva extensió.

     Crec en la immensitat.


27

Encara em passa sovint
aquella flaire d’esperança
fregant-me el cor
i veig que tristesa i enyorança
dón profunditats
que, tot i ser tremoloses,
les tenc molt arrelades
arran de l’ànima.
Inevitablement
sé que a aquest cos espantadís
que som jo,
després dels voltors de desesperació
se li inflaran les venes d’estimera
perquè tu,
presència captivadora,
apareixeràs
com un estel fugaç
al somni de la meva realitat.
   

Cartografies devastades
Palma, Fundació sa nostra, 2007


CARTOGRAFIES DEL COR ERRANT

               En les ciutats alienes venim al món
               i les anomenam pàtries
                    Adam Zagajewski

I

Perquè no siguin simples escenaris
cal que et facis teus els paisatges,
no passar-hi sols de puntetes,
dibuixar-hi cartografies pròpies,
allargar els fils subtils que t’hi perllonguen,
ombres precises al lloc escaient
que, sense fer remor, s’esmunyen.
Llavors les terres que t’acullen seran casa
pairal d’aquells efímers manuscrits
que persisteixen tatuats en la memòria.


IV

Hi ha incendis breus,
instants perfectes,
llampecs de far,
que perduren tota una vida.


LA VIDA ÉS UN DESGUÀS

I

No està ben vist anar contra el corrent
que ens empeny a no ser nosaltres.
¿Qui és prou valent
per nedar contra l’espiral,
per rebentar murades,
per desemmanillar-se?
Espriu no en fou capaç,
Rimbaud ho féu per traficar amb armes.
I jo vaig disfressat de comediant
que cerca camins on no hi hagi murs
ni cap cadena i visc el desconcert
de no aclarir res de la vida.
Per ser salmó et cal saber això:
hi ha molts peixos morts riuada avall.


ENTENDRE

Desitjar ser artista i artesà
sembla una idea massa elemental,
ingènua fins i tot, mes cal combatre
aquesta asfíxia de perdre tant temps
dins un cafè benigne, tot i que
m’entabani la seva aroma plena.
Artesà sòlid, com un pacient liquen
aferrat a una roca, per no perdre
ni un sol matís en la reproducció
de les matèries i formes apreses,
coneixedor de l’escriptura lúcida,
aprenent dels grans mestres de la meva
parla i la d’altres pàtries més llunyanes.
Artista, perquè allò que tenc no em basta
i necessit continuar tenaç
en la recerca de paraules noves
per vèncer el pols als límits del llenguatge,
per tal de poder entendre i per entendre’m.


DESVESTIR LA NIT

No m’interessa cap futur escrit.
Jo vull esser amb la ploma
qui festeja amb l’atzar,
qui escapa dels filats,
qui mossega les reixes,
qui profana fronteres,
qui guaita pels forats,
qui llegeix moltes ànimes,
qui nits amb sol despulla.


TRASPASSAR LA REALITAT

               Jo no sóc jo ni sóc un altre,
              sóc alguna cosa intermitja:
                               pilar del pont de tedi
                              que va de mi cap a un altre.
                                   Mário de Sa-Carneiro

La realitat no em bast ni m’escalfa
un abric si tenc fred de tu.
M’esflora com si d’improvís
caigués fins al fons d’un precipici.
Necessit expandir-me com el vent,
seguir l’impuls vital que m’empeny fort,
com una crida de la carn,
de canviar la petjada on habitar.
En aquest incansable reinvbentar-me
també hi ha la lectura apassionada
dels llibres que em fan tocar el cel.
Sempre amb la dèria de ser fugitiu,
mai presoner del que m’envolta
i del que era. Fugir? Morir?
Aquest no és dilema, ans
traspassar el tel de l’esperança.

Ara jo tenc un altre nom.


M’ATREUEN LES PARAULES

M’atreuen les paraules
només si la tinta és de sang
que, pausada i constant, batega;
només si destil·len saber
i m’incendien la camisa;
només si l’ànima em despullen
com la mirada de Gioconda;
només si palpiten subtils
plen es de nervis i de músculs.

Que em llancin a l’abisme, estrictes,
tenyides de nit i enganyoses,
vestides com Shakespeare o Whitman,
però amb una pell enrampant,
com la trompeta de Miles Davis
o com un bolero melós,
m’atreuen les paraules.


SOLITUD PRIMERA

              … plens de ser l’un miracle per a l’altre,
             vivint en el poètic, assumint
             que no és dat posseir res, només absència…
                                                 Joan Vinyoli

Si, com el desig, s’allargàs l’orgasme
enllà dels nostres cossos fets de por,
creuria cert que el goig ens unifica,
que el sexe és un camí, una salvació
per acabar amb la solitud primera,
prò un dia fins l’atracció se’ns apaga
i ens dol de nou el tall umbilical.
Llavors el plor de naixença floreix,
de res no ens ha servit dissimular-lo,
fer-lo transcórrer, esquiu, ànima endins.
No hi ha miracles. Posseïm l’absència.


CINC POEMES PER A DAMIÀ HUGUET

IV

Arribam a la fi sabent que no
sabem res. Ànimes pel món errants.
De tu he après que Campos i París
poden estar molt a prop, que el cinema
és poesia o no és, que cal ser
autèntic per ser algú, que cal posar
el peu fiter en la terra de naixença,
conèixer prou bé el nom de cada cosa,
saber descriure el que reté l’esguard,
portar la terra ben clavada als ulls,
mediterrània de colors i vents,
i amb tot poder, així, parlar de l’home,
descloure’n l’emoció, punyir-ne l’ànima.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA