|
la bellesa turbo
revisar-te el nom
breviari d'antípodes
tedi[o]
el ginjoler vessant son fruit
de re nocturna
l'afrau del nigromant
pròlegs
EMILI SÁNCHEZ-RUBIO
Va ser expulsat del ventre de sa mare un 9 d’abril de 1983. De llavors ençà
té per nacionalitat l’exili i la paraula, que és el calze del
pensament i l’aurora del presagi. Coneix, per sort, la clariana en un bosc
on s’alça un arbre solitari que porta per fulles les garlandes de
la intuïció. Gronxant-se en un vaivé antipodal, cerca
alhora el vaixell ebri de sentir-se enamorat, i l’ostracisme voluntari; en
el trajecte pendular entre un estat i l’altre: el Dubte, i en el Dubte: la
versificació del succés.
PEDRA FOGUERA
Estic convençut que la poesia no és literatura. Però
què és? No en
tenc ni puta idea. Diria que el poeta emocionarà o no serà.
Afirmaria
que el poeta ha d’estar constantment enamorat o no serà.
Conclouria que el poeta principia la seva inexistència; bell ésser
que
en atrapar-lo ja ha desaparegut.
LA BELLESA TURBO (2006)
Lluna plena: tassó de llet bullint,
termòmetre altíssim dels impulsos,
niu de cremades.
Ara tot camina cap a la
voluptuositat blanquíssima
de les teves mamelles
on em refrec escamant-me
les pelletes mortes del record.
Quina setada que tinc!
I quina famada!
Fam de gana!
Fam de tenir fam!
Fam de fam aganada!
de fer l’animal sobre tu
fins tocar-te les heures,
fins soscavar-te i notar-te
el calendari dels ossos
el calvari de l’ossada.
I quina setada que tinc!
Quina set més bèstia!
Quines ganades de llençar-me al pou de la cervesa!
I sobretot -és el més important-
quines urgències per beure de l’innombrable.
La boca
humida,
pel plaer, badada.
El sexe
humit,
pel plaer, badat.
Oh! cavitats sumptuoses!
Oh! petits regnes de les fondàries!
Oh! perles de l’obscuritat!
Tot bon botó
hauria de trobar forat.
Diu Ausiàs:
Lo temps és tal que tot animal brut
requer amor, cascú trobant son par:
lo cervo brau sent en lo bosc bramar
e son fer bram per dolç cant és tengut.
I allà on un Dalí, Salvador, deia
tots tenim dret a una mica de pensament
paranoico-crític,
jo dic:
teniu lliure accés a la Bellesa Turbo!
CEMENTIRI SOTA EL MAR.
Quantes dones han mort dins mi.
I com pesen.
I com s’arrapen als budells i les costelles.
Veuen en mi una platja,
i decideixen venir a morir,
creuen que tenen dret aquí
a fer la purga i quarantena,
i duen els seus cossos enormes de balena,
arrosseguen els seus ossos cansats,
els seus turmells, llurs artèries,
els maltractaments d’altres homes massa estúpids,
idees buides,
els seus turments, les seves dèries,
molta sofrença i el darrer bri esgotat de l’estimança.
Jo ho deix ben clar des del principi:
Aquesta mar calmada que ara us pensau veure
tan sols és un miratge;
però s’encaparren, ja ho tenen decidit:
han vingut a varar els seus cadàvers de princesa
a l’arena blanca que han intuït en mi.
No, no, jo bec cervesa, i de vespre vi,
i bec whisky, molt de whisky,
i m’empasso el fum de les cigarretes,
i a vegades ni es pot dormir de fum
per on jo he passat,
i escric!, fins i tot escric,
i em surten versos bàrbars,
descompostos des del centre i quasi sempre són tristíssims,
són dotats d’una bellesa inútil...
Però elles,
ancorades d’ànima a l’arena, ja no escolten,
just s’esforcen en el darrer sospir.
I jo em deman,
qui les porta, moribundes, mar atzarosa, fins a mi?
Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986)
DIT TOT A CRIT
(...) I jo em deman,
qui les porta, moribundes, mar atzarosa, fins a mi?
EMILI SÁNCHEZ-RUBIO
Jo crec que són elles les que s’hi porten
amb cos de balena
amb ulls de sardina
i amb pell de sirena
fins allà al fons
al fons de la mar
la mar del voler
del joc de la veu
del truc de l’amor
i que a sobre s’hi aboquen
i no aguanten el pes
i els cau l’esperit
que tot enaiguat els queda molt fi
tan fi com d’alga
d’alga entre onades
que és com un vers
i d’aigua salada
fruint entre cames
allà on l’univers és l’infinit
dit tot a crit a crit de plaer
però esbudellat dins la balena
i enllagrimat per la sardina…
Jo crec que són elles les que s’hi duen
endins a la platja
a la teva platja
potser un mal miratge
però de platja tova, de mal caminar
i a més ho fan nues
i cerquen el sol que creuen que tens
i tenen raó, te l’has quedat tot
i sí que ho fan nues
el cabell se’ls embulla
les mans s’esfileguen
el cor se’ls inunda
i la mort és de fang, de roc i petxina
allà endins la platja
o al fons de la mar
on el naufragi serà amarg
però l’amargor serà d’amor
l’amor serà la barca
i mar endins, els pescadors…
(Pedra Foguera)
REVISAR-TE EL NOM (2004)
VII
Tu tens flamarades de flors
entre la pell.
A mi tant se’m dóna
escriure versos d’amor
quan no estic enamorat.
Quan vaig escriure
el primer poema,
els meus pares - entre rialles -
demanaven qui era l’afortunada.
Ningú.
Ningú, pares, no hi ha ningú,
jo tinc tretze anys i anguiles al cor, pares.
- Rigueren més i no ho cregueren -.
Jo tinc un braç
llançat al futur
que es perfila
com una ombra que s’allarga
sota un xiprer,
l’altre repenja
per l’arena de la platja
on vaig escriure el nom més estimat.
I després un altre. Després un altre
també.
Però jo no tinc amor. Ni abans,
quan el primer poema,
ni tampoc ara.
Jo tinc anguiles al cor, pares:
Tu tens flamarades de flors
entre la pell.
XIV
Tenies albercoquers a la mirada
i el teu cos, horitzontal i nu
part damunt del llit i del deliri
era blau de síndries surant a la mar.
Amb tota l’alegria de sentir
que tu tenies la matinada al gest
i que aquesta era blanca,
custodiava amb zel
el teu somriure acabat en espiga
talment un foc que no volíem que s’apagués.
D’hores ençà, s’han succeït
una súplica de retorn,
una tramuntana d’ansiolítics,
i als cafès, les converses tèbies de menys d’un hora
ja llunyanes al perfum, l’abraçada
i el xiuxiueig a cau d’orella.
D’hores ençà, us deia,
el temps ha esdevingut
un lloc on perdre les coses.
XVIII
Jo em deman
quina diferència hi ha ara
entre tu, i un aplec de personatges femenins
dels quals m’hagués pogut enamorar
mirant algunes pel·lícules, si pels voltants de casa ja no
ets matèria.
Si el record de passar la mà per la teva pell
ben bé podria tenir semblança
amb la rampa
de quan hem dormit
amb tot el pes damunt un braç.
Si les fotos que de tu em queden
podrien ser substituïdes
per pòsters o fotogrames
on sortís la protagonista
del film que m’agradava.
Si el record de la blavor
recorrent l’espinada quan ens besàvem,
pel fet mateix de ser record,
perd valor en la meva jerarquia inventada i, ara
la podria equiparar
amb l’eriçament del borrissol dels braços i la nuca
de quan llegim un poema que ens colpeix.
Per aquest i més motius
em plantejo que mai no hagis existit.
Ja res et fa matèria.
XXXII
Vull purgar un mal que no conec,
sols el sé i el sent dringar dins meu.
Faig excursions extenuants, puig turons amb empits terribles,
intent grimpar més alt i més ràpid per tal d’abandonar-me,
però com una ombra estic lligat a mi mateix.
M’assec a la marjada.
Em retur a omplir els pulmons de paisatge,
bec vi o aigua, i amb la mànega em llevo la suada del front.
Enganyant-me, fingint-me sadoll davant les pedres.
Sento la seva buidor i la seva plenitud,
i per damunt de tot el seu silenci: so precedint a la paraula.
La marjada em sembla
un rellotge aturat en un temps anterior a la humitat i les esquerdes,
el gest silenciat del canvi.
Discreció i ulls,
absència de sàlvia,
ulls i pell tenen aquestes pedres,
però no boca ni lluentor.
Em torn a passar la motxilla.
Abaix, ben abaix es pot veure la cala d’on he partit.
El meu passat -pens- i la cala
on les roques són atavismes calcaris, closques de gambes...
Però, qui sóc?
Quin animal seguiria caminant sense tenir un lloc a on anar a parar?
El cel fa senyals de pluja i amb prou feines queda una hora de llum.
Deix una darrera vegada el pensament en suspensió,
arriba la nit i res m’ajuda a posar nom al meu dolor,
però el dolor ja no és meu,
pertany a les platges.
XXXIII
I a mesura que es fan llargues les nits d’hivern
vaig canviant espiritualitat per preguntes en la blancor.
Esclaten bofegues a la calç viva del pensar
i encara no se sap si la capacitat de solitud mata o porta la indestructibilitat.
M’ha fet ganes escriure-vos aquestes
quatre coses que possiblement ja sabíeu,
perquè en aquesta entrada de desert
quan venim d’un oasi –això és el desamor-
he descobert animals nous
que m’han ensenyat que són habitables
alguns racons de la vida
on jo creia que només hi havia un balancí
on s’arronsen les formes i capeja la mort.
He descobert, i això sí que és important,
que les larves que tant em creia conèixer
i que tant m’esmussaven,
de sobte esdevenen papallones
i com a garlandes en posam per tot,
des del replà de l’escala
fins a l’ampit de la finestra;
perquè l’home també fa coses belles
per combatre el dolor.
Ara ho sé, i not com he tancat una mà
i aquesta m’ha estat coberta de ferro,
per copejar, amb seny, quan faci falta.
Ara també sóc tot això que he après.
En don unes gràcies de pebre bo.
Ara seré ben rebut per aquests paratges, si fa falta,
però enyor la meva terra:
Jo he nascut per habitar un oasi.
BREVIARI D’ANTÍPODES
(2007)
Igual que veiem la diferència
entre planaries i cadenes muntanyoses,
jo veig que existeixen persones equinoccis,
fetes de mesures, d’equilibris...
Els altres, els que resten,
són fets de solsticis;
n’hi ha menys i
són molta la llum
o molta la fosca:
Bella inexplorada
oligarquia dels aristois.
I un dia l’Home
és trobà als colors
fornicant amb els números.
Als indrets on bufa vent
són en els quals hi trobam
les més altes taxes de suïcidis
i majors casos de bogeria.
Ara fa una setmana per aquí
que les ventades no cessen,
i un aire a pressió es filtra onsevulla hi hagi finestres, portes,
obertures...
I es veritat, us puc dir,
que la realitat
porteja.
DENSITATS
Fa espessir al temps,
la part de desig
que l’amor conserva
sens resoldre.
Però, com a mecanisme de la natura,
el temps troba
justa retribució a la injustícia
en la besada.
Territori on tot allò que d’ella s’amara,
es dilueix.
Ara,
que habit el temps
com l’ull que mira dins una campana,
no hi ha veritats ni rectificacions.
Una soledat feta de silencis
ha estat la que ha permès
que jo senti allò que l’home i la natura
calla.
Ha estat la revolució:
el canvi silenciat.
He mort,
però m’he salvat.
Net i falaguer
alhora que negre,
un cul de silenci,
un cop de tramuntana,
m’ha deixat descambuixat, emmalaltit i sord.
A les 6 i 24 de la matinada
d’un dia que no existeix,
en pilotes
al pati de ca meva
alçant la verga
com un estendard manllevat de vent,
em proclam Demència.
Avui vespre ha plogut terra.
En sortir de casa,
el cotxes aparcats en filera al meu carrer
com els guerrers del vast exèrcit de Xian...
Avui m’he passat el dia embotit dins un poema.
El poema com una escafandre que em permet de respirar
en aquest descens que he fet, ara ja de nit,
a tants metres per sota de la realitat
o de qualsevol possibilitat d’una cala.
És, a vegades, aquest cordó umbilical de la meva fosca
el que em comunica amb la superfície,
i em permet de respirar
l’oxigen,
tot el que necessit
en aquest regne on intueixo totes les algues
i on es transformen en belles dones el esculls coral·lins,
i on la rancúnia desapareix perquè els homes
o bé ja dormen o bé callen.
TEDI[O]
Emili Sánchez-Rubio
Universitat de les Illes Balears, Palma, 2011
CANT TERCER: POEMES DE TEDI
II
Tedi, buit per naturalesa,
desconeix tots els ocells
i sent vergonya de matinar.
Podríem dir que és un ésser crepuscular
tot i que en realitat
el que realment li proporciona calma
són les nits sense estrelles.
A la seva respiració apareixen aiguamolls
on clapoteja i somia en brou de pollastre.
Ara dorm tranquil:
Les factures estan pagades,
surt a comprar un sofà italià.
IV
Tedi al prat espanta mosques i l’inici empastifós de l’estiu.
Tremola davant una minúscula aranya.
Es troba assetjat davant la disparitat de colors i
qualque cosa a l’olfacte que recorda vagament el perfum de dona.
V
Li dic: Escolta Tedi, ¿quan deixarem de jugar
amb l’ossada de les paraules?
I Tedi em duu a visitar el metge.
IX
Com si existís doblement,
Tedi a les becades de l’estiu.
Humitat punyent. Pantà en l’obscuritat de la cambra.
Pastís tendre de fruita podrida...
I es desempereseix a la cuina amb ulls febrosos
i bols enormes de cafè calent.
Tedi conserva a la llengua
el llot oníric dels seus paisatges interiors.
I crema i mor
l’horabaixa.
XII
Aquest matí quan Tedi s’ha decidit a llevbar-se
la por ja li portava tres hores d’avantatge.
Li hauria agradat veure que els llençols atrotinats
eren homòleg del sant sudari de Torí,
prova fefaent d’una segona vinguda,
d’una resurrecció esdevinguda al migdia, ja sense ocells.
Ara Tedi es raspalla,
ara hi ha sang de Tedi al raspallet de les dents.
XIII
Deixo a Tedi un volum de la meva col·lecció de pintors moderns.
El sobresalten les il·lustracions surrealistes de Marx Ernst i Tanguy.
Em deixa un paper quadriculat
sobre el llibre tornat sobre el meu estudi:
Falsos, els somnis no són així.
Paraula de Tedi.
XX
Tedi no beu aigua
per clamar la set,
sinó amb la intenció d’evitar-la.
XXI
Canvia de mòbil Tedi
cada cop que l’antic l’informa
que no hi caben més SMS
per manca de memòria.
XXXIII
I Tedi
és sorprès pels efectes devastadors de l’amor.
Ara crida, ara somriu i plora,
ara vol aprendre a cosir un botó;
sorprès per efectes imprevisibles sense pastilles,
escolta Hurricane de Bob Dylan.
Un cop de vent obre amb violència la porta de la cuina.
Hi ha una segona portada,
bota en pluja d’estrelles la vidriera de la porta de l’habitació.
El ginjoler vessant son fruit
Juneda, Ed. Fonoll, 2011
*
Em disposo a la traducció
del llenguatge que eructa la terra,
als poemes furtats al silenciu que guarden els paisatges,
paisatges que, com per error, dormen fora de mi
i que jo segueixo sentint per dintre.
ARISTOTÈLICA
Al meu jardí
hi viu l’home
que veu un arbre
a la mà
que sustenta una llavor.
*
Et mostro els arbres.
El vent sacseja les branques,
es desempalleguen dels seus mutismes,
i, cap al tard, tots els arbres parlen l’idioma dels ocells.
Tot té el sentit del bronze i de la peddra.
Dels arbres, en enfosquir, brosten alfabets,
a les seves copes es vénen vespertins,
s’obrin teatres, carrers, incendis de cossos negres…
Hi ha un pi que somnia en àlbers…
Una arrel pensa allò que és per fora,
pensa en el seu tronc i en les seves branques,
en els termes precisos d’ascensors de la sàlvia.
L’arbre té plomes,
indistintament desprèn fruits
i minúsculs excrements.
Et mostro els arbres,
però fa temps que ja no veiem el mateix:
jo veig àtoms, l’holograma en la seva unitat indivisible…
Les tardes d’observació i estudi
han arrasat les meves retines.
*
El bosc parla de la soledat de l’arbre.
VARIETATS AL·LOTRÒPIQUES
D’un mateix element
neixen diferents pedres i actituds.
Així, igual que succeeix amb el carboni,
les pressions fan de l’home
grafits o diamants.
*
Penso en tu
i em mir a l’estany.
Aquesta cicatriu és meva,
aquesta barba amb l’ombra de tres dies és meva,
aquesta manera de tossir també és la meva.
Una nina llança una pedra a l’aigua.
Aquesta mirada l’has portada tu.
*
Contemplar una estrella
és miorar cap al passat:
la llum que ara veiem
succeí fa milions d’anys.
I Rilke va voler parlar de l’espai que quedava
entre dos pètals de rosa:
hi ha infinits que són en aquest món
i fora d’aquest alhora:
monedes d’or fora de curs.
De re nocturna
Palma, Lleonard Muntaner 2014
1. PRELUDE A L'APRÈS-MIDI D'UN FAUNE
À mon ami M. T., in memoriam
Deessa evident als camps, a les muntanyes, a la mar.
reina de la nit, mar de fons del dia,
nou vegades dolor, amor i venjança en la dona encarnada.
Estat canviant de la llum,
misteri obert a la sang dels homes que ara et miren;
jo, també home en la nit de la teva mort,
en absència teva, et deman alçar la veu per contar.
Pren la meva oració com una ofrena,
no faig celebració de la paraula,
és dolor en Novembre que parla.
2. LA NIT INTERIOR
*
Hi ha un arbre arrelat a la nit:
és l'arbre dels bojos,
dels delirants,
dels dansaires,
dels impurs i dels insans,
de la gendarmeria estel·lar,
dels mags quàntics,
dels que udolen a la Lluna
a lloms d'un bou alienat...
Arbre feliç,
en el prat on tot tremola i entra
i on tot és invertit:
arbre que no existeix a la terra,
viu en l'aigua reflectit.
*
M'estim la nit,
perquè la nit pot ser dia
Andreu Vidal
D'entre les millors qualitats de l'Home
trobaríem la de fer de les seves mancances, virtuts:
mirar la Lluna
i no sentir por
de moure els ulls
cap a l'obscuritat angosta
que l'envolta,
sabent que és la fosca
el que permet d'haver la llum
per allà on no n'hi havia.
*
Al meu pare,
Armando Sánchez Conca,
in memoriam
Si Déu fos la llum,
la nit quedaria profundament desangelada
i els homes imaginarien altres déus;
divinitat vagarejant a les palpentes,
exercitant-se en l'àlgebra del temps,
en la ignota ubicació de les estrelles
i en l'amargor del seu propi engany.
Imaginaria l'home
l'existència d'una nit dins l'Alta Nit,
i seria la invisibilitat de les hores
la promesa acomplerta
del llevat que ens alça el lpa
i ens alimenta.
*
Lo jorn ha por de perdre sa claror
quan ve la nit que espandeix ses tenebres,
pocs animals no clouen les palpebres
e los malalts creixen en llur dolor
Ausiàs March
Temps, espai, udols
poblen la tenebra,
que s'encadena,
botant el dia
a una vesprada
on fa molt fred...
Però la nit dels malalts
s'alimenta de febres...
i surten al carrer,
de fosca camuflats,
els gats
que ho celebren
alçant les seves copes
on barregen
els verins amb les ginebres.
*
La nit
pensada de memòria
és una festa saturnal
on del foc del dia
s'espargeixen fums
i de la gelor el·líptica dels planetes
s'escapcen boires nupcials.
Copes, espases, bastos, oros:
juguen amb cartes rodones,
els infants,
la partida,
observant per la finestra
les cendres de la nit invertida,
al bar de la terrassa
on semblen estrelles
els cremallons de cigars.
*
És quan dormo
que hi veig clar
J.V.FOIX
Pensar la nit que em pensa
faig,
sabent que l'existència
no és ben bé una propietat.
Adormint-me ja,
només queda ordenar els arbres
en filera,
col·locant a un cap
el bonsai del passat
-una arbocera-
que s'engrandeix
i jo m'esforç a fer minvant,
ubicant a l'altra punta
un somni,
un possible,
un futur,
un baobab.
És de nit,
satèl·lits,
quan jo em faig gran.
*
Davant un fet / instintivament no previst,
un animal / aixeca les orelles,
l'home / aixeca un gratacel;
vet aquí l'excés, / la incontinència...
Jaume Munar Ribot
Més enllà del crepuscle
existeix un vast imperi
d'animals que alcen les orelles;
callen els ulls,
creixen els silencis
com a ungles,
com a plantes,
tot palpa i és palpat...
I quan arribi el dia,
els que ho sabem,
ens reconeixerem
per sentir
els que altres ja no oïen,
i
delatats pels dits
ens sabrem germans,
descobrint-nos
morques negres
a les ferides
ulcerades
de les ungles
de les mans.
*
Conec les neus d'alabastre
i una sàlvia obscura conec:
tot l'espai d'ella s'amara
menys els flocs
que pel foc
en el fred
d'estrella es disfressen
tan a lluny,
tan silents.
I encara altra nit
jo conec,
sí, l'altra,
la que se li enfot
a la gent:
en ella es trenquen silencis i esferes
en vastíssims cercles
que des de mi van creixent.
*
Corren, s'escapen, tornen,
troben en falta el sucre d'existir,
simulen que s'embruten,
aparenten la dansa,
s'enfilen, grimpen,
pugen a la font.
Tenen nervi, tenen set,
es reflecteixen dins les ombres
tenen Sol, tenen fred,
corren, trafeguen, es traspassen,
s'escampen, gemeguen,
es transposen, es transvasen,
van i tornen,
fan el tràfec
que els ofega,
giragonsen, s'hol·logramen,
traginen robes
sense cossos,
s'originen, es retornen,
es vomiten, s'historien
i s'inflamen.
Fan la flor, fan la fuga,
fan la purga i quarentena,
pa de figa, figa flor.
Enyoren mares
inexistents,
que es contreuen
que s'etiren
i s'arronsen,
que s'alleten
de llet materna
de mugrons
de mamelles
de femelles
de fantasmes
i no és calostre,
és la mostra
d'una boira
d'aparença...
Ah! Presències!
*
Era de perfil
i en la penombra
que et semblaves a la llum.
Així arribava a mi
la teva nit,
carregada de parany,
d'aparença i de mentida,
ubicant-te a tu on lluïa el Sol,
i a mi, a la cara oculta del dia.
*
No hi ha glaçons d'aigua tèbia
perquè
mai no s'escalfen
fins arribar a l'irrevocable equilibri
dins les copes de ginebra,
sinó que distribueixen sa gelor
com una festa d'artèries capricioses
i invisibles
avançant en totes direccions
per l'alcohòlic element que es refreda.
És el miracle transparent
de l'ordre dins el caos
a les llargues nits d'estiu;
l'esbojarrada alquímia, motor de la berbena,
llepant amb pírcing de gel
a la llengua
la pulcritud exacta de la ciència.
3. BRONZE
*
Hi ha nit
en tots els metalls
que es refreden
i acers escampats
arreu on hi ha nit.
En el vers perdut d'Heràclit
el bronze era la parella:
dia i nit
que han coincidit.
4. ELS PEIXOS ABISSALS
*
Amb ulls enormes,
desorbitades les esferes,
com si la mirada cerqués palpar,
o amb ulls directament atrofiats,
atavismes d'un passat solar,
eterna és la nit
dels peixos abissals.
*
Anam despentinats
i mai no visitam l'odontòleg
perquè l'estètica
és una quimera de la llum.
*
Ocupats,
els homes passen el dia
mirant de front
(la columna d'os
perpendicular al foramen magnum),
i en tocar les nou,
i si no són massa urbanites,
se'n recorden d'alçar el cap.
Tot és així
perquè el zenit desaparegut
deixa de cremar les retines
i perquè el dia viu a la planta baixa de la realitat,
i la nit, a l'àtic de l'atzur, habita.
Enamorada
encén el plàncton,
retorna al món
la grogor de les camamil·les.
L'afrau del nigromant.
Lleonard Muntaner 2015
*
Durant la nit
deixa el fred humit,
sobre els camps,
la seva bava.
Mil cops es fa de dia,
mil cops es fa la llum
-multiplicada-
a les minúscules gotes
de roada.
PRÒLEGS
REVISAR-TE EL NOM
Exorcisme
La idea de l’amor construeix i destrueix la poesia:
li dona ànima i també la transforma en un fruit sec i amarg.
Potser la poesia va inventar una idea errònia de l’amor: va confondre
desig, intimitat, carn, possessió i interessos amb sentiments i nostàlgies...
i no va saber anomenar l’estrany que habita en aquesta paraula gastada per
un ús excessiu, per un ús impropi. Les màquines de la
poesia comencen a rutllar quan es perden la consciència de la poesia
i de l’amor, quan obliden tots els tòpics i falsedats que el temps
ha acumulat entorn les paraules i els sentits. I les màquines de l’Emili
Sánchez-Rubio treuen fum en els seus exorcismes, on la lluita entre
la realitat freda de les coses i la utopia desitjada queda palesa d’una manera
agra i també innocent i honesta. El temps queda traçat
com una fletxa ràpida que deixa enrere els vells conceptes, les paraules
buides. Encara les veiem escrites, i les patim, però el que el subconscient
desitja es engolir-les, fer-les desaparèixer per tal de trobar el
que s’amaga sota les seves aparences. I el que troba la poesia, i l’ànima
de l’Emili, és el buit de les paraules; troba el misteri i les mentides
que ens han llegat a propòsit de l’amor i de la vida. Cal trobar altres
paraules i altres maneres d’enfrontar-se a les contradiccions del món.
I l’Emili s’enfronta a la construcció i destrucció de la pròpia
experiència amorosa, de la qual arriba a dir “Per aquest i més
motius/ em plantejo que mai no hagis existit./ Ja res et fa matèria.”
Lluita per trobar eriçons, mutilacions, quitrà, radiografies,
aram llepat, clovelles, anguiles i cicatritzacions en lloc de platges, ones
i cossos nuus. Tracta d’anomenar la nit dintre del dia, i deixa que la closca
que envolta les crisàlides prengui les nítides formes de les
paraules escrites i encara no escrites. La resta és vol.
Felip Demaldé
EMILI, LA VERITAT QUE CAMINA
Quan et veig, Emili, pens en aquestes paraules
de Blai Bonet: “L'home just és així: parlar, parlar poc i bé,
parlar en bé, parlar sobretot divinament, divina-ment...; esser home
és difícil; esser la veritat és difícil, però
és la nostra tasca única: aqueixa tasca: gosar esser l'home,
gosar esser la veritat que camina, gosar esser la veritat que comença
foc, la veritat que enceta un meló... la veritat que fa amics i els
mira tota la vida."
Quan et veig, Emili, pens en l’home nou que és Blai Bonet: "L'home
nou consisteix en què tot el que el constitueix sigui visible, sigui
municipal; en no deixar res d'amagat. L'home nou és aquell que ho
diu tot.” "Es tracta de diàriament ésser nous, no de restaurar
ni de transformar [...] cada dia ser nou, cada dia ser nou".
En aquesta revisió del nom, veig també "el jove" de Blai Bonet,
que “necessitava set i set creava”.
En aquests poemes la set té un terme concret, un oasi que has perdut,
i hi ha els planys del nin que ha perdut la joguina, i que enyora les esvaïdes
“migdiades a la teva aixella”.
Però tu saps que els oasis són per mitigar una set concreta,
no per esvair la set. Els oasis allargassats tendeixen a acabar en naufragi,
i aleshores tant l’un com l’altre “desitjàvem arribar i sortir a la
terra ferma de la cala”, “perquè la carn /sempre acaba sent cambres
i passadissos, i de sobte / no hi ha carn”. I l’”objecte directe” esdevé
virtual (poema XVIII), com no ho ha deixat mai d’ésser ("els altres
no existeixen", diu Miquel Bauçà).
I cal emprendre el camí, que és la poesia; “Cal el poema per
treure tot el tendrum del que de tu ha entrat en mi” cal continuar caminant
sense fita concreta (poema XXXII) perquè “la capacitat de solitud
mata o porta a la indestructibilitat”. Maria Mercè Marçal,
a Bruixa de dol diu: “M'he emborratxat de solitud”; veu “l’assumpció
de la pròpia solitud com a condició indispensable per a l'existència
com a individu autònom, com a 'peix sense bicicleta'...”.
Tu saps, i ho vius, que com diu Marçal “L’escala fosca / del desig
/ no té barana”; que "En el fons, a través de l'amor es busca
potser una altra cosa que l'amor. Potser és un Desig sense objecte
precís, sense termes." (Ausiàs March: "Terme en amor algú
no pot saber / e cell qui el creu en amor no sap res."). L’amor és
“intransitiu”.
I tu, no has perdut l’amor, perquè com Maria Mercè Marçal,
com Blai Bonet, vius un enamorament perpetu, tant si té terme concret
com si no: “Jo tinc anguiles al cor”.
Antoni Artigues
BREVIARI D’ANTÍPODES
DEL BREVIARI D’ANTÍPODES D’EMILI SÁNCHEZ-RUBIO
Anar en esperit al lloc geogràfic i sobrenatural volgut
per un creador, tornar-ne, és una joia de l’esperit, és pròpiament
el moviment que du al plaer artístic.
MAX JACOB
Quan Verdaguer descriu la seva cambra de la Gleva diu que per la finestra
veu “la meitat de l’infinit”. L’antípoda veu l’altra meitat. La seva
arma és el coratge, arma revolucionària per excel·lència
i font de la poesia. Atrevir-se a parlar clar de coses fosques. Atrevir-se
a mirar els ulls de la medusa, a contemplar la transformació de la
larva, a veure qui ve, i al mateix temps actuar. I a sobre escriure. ÉS
quasi impossible, només es pot aconseguir d’una manera: sense voler,
entenent-ho amb el sentit del tao en allò que les traduccions en solen
dir sense desig i jo sospit que volen dir sense voler. De primera intenció.
Però atenció: un tremp de forta voluntat recorre el llibre
amb reflexos de bronze, que per això entre altres coses deu ser que
és un breviari. Quan l’arrossega o l’embriaga l’escriguera no és
per afegir paraules, és per il.·luminar una idea, precisar
una imatge o explicar-se ell. S’ha ficat en un camí que li durà
la vida: ha començat l’autoretrat que no s’acaba mai, i que naturalment
torna autoretrat de l’univers, per dir-ho modestament amb aquesta paraula
fàcil, però és la que s’hi acosta més. L’autoanàlisi
dura tota la vida i és autoanàlisi de l’univers: ens afecta.
Cou i cura. La presència vivent, i actuant, de les figuracions mítiques
més antigues acompanya l’aparició de les d’ara mateix. Les
imatges són tan reals com les realitats que les acompanyen i per on
camina en flames l’autor. El llenguatge també, i amb els conflictes
de la seva ànima al descobert. Els mots van a rebentar d’idees, i
aquestes de sentit multiplicat per intenció i elevat a emoció.
A la paret hi ha un ganxo, o una clau. O era l’ombra del ganxo. La realitat.
Cops de portes. El llibre no és teòric sinó poblat de
persones que coneixen l’autor i passen pels poemes, hi intervenen, l’afecten,
s’afecten. Però el pal mestre és el viatge que fa ell, convertit
en una gran metàfora, pels teatres d’Epidaure de la ment. La poesia
és mite, espiritualitat, mística, metafísica, filosofia,
ètica, estètica, política, economia, art d’estimar,
xamanisme, ciència oculta, narració psicologia, medecina, autoajuda,
conversa, música, plaer físic, dissolvent universal i altres
coses que no tenen ni nom, tampoc. El lloc on totes conflueixen és
l’instant viscut. El qual, arrossegat pel riu de les sis lletres, se’n ve
a desembocar a la salabror de la nostra consciència de llegidors,
o intuïció d’escoltadors. Com si nosaltres fóssim la mar
on desemboquen els seus poemes. Quan de fet són ells que ens agafen
a nosaltres i se’ns emporten al que diu aquí dalt el cap pelat de
Jacob.
Enric Casasses
CONTRACOBERTA:
La lírica i la pregària: excrescències radioactives
de la soledat. Flors negres esclafades entre les pàgines d’un llibre
d’instants. Memòria d’exilis. L’exili vers les antípodes de
tants mots sense correlat: Déu, home, ànima... La metàfora.
La paraula sempre en exili. Vers l’indret de la metamorfosi on els colors
es sodomitzin amb els nombres. Vers la carícia. Vers la besada. Vers
la tendresa. Vers el Sentiment que transcendeix els sil·logismes de
la Raó. Vers la nit del poeta, l’ésser antipodal: intel·ligència
ternària i alhora primitiva, il·luminada pel llamp d’Heràclit;
però també: memòria del temps, sacrifici i retribució
segons el principi d’Anaximandre. Heus aquí el testimoni del tendre
anyell sacrificat vers la crisàlide de la metàfora.
Pere Perelló i Nomdedéu
PUBLICACIONS
La Bellesa Turbo, dins Els (In)Continents Eufòrics. Palma, 2005
Revisar-te el nom. Palma, 2008 (Capaltard; conté CD)
Breviari d’antípodes. Palma 2008 (Documenta)
Poemes dins:
Enganxa’t a la poesia (UIB 2008)
Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans. Palma,
2008 (Documenta)
A punt de publicar amb Pere
Perelló Nomdedéu i Jaume Pons Alorda, "Els
(in)continents eufòrics"
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
