(Lleida, 1947)

Lími(s)
(Barcelona, Llibres del Mall, 1976)

        COSSOS
              IV

        Frec a frec
       positura letal
      osmosi alhora

l’un       de        l’altre
          collíem
encesa fondària d’ulls


LULÚ

perdre’t
en el pas insolent
de l’amarat ofici
destruir-te

a l’esguard
d’una paraula muda
per massa perfecta

sentir-te
fingida de tota la misèria
d’aquell somni
invisible

estimar-te

que si amic
de la mort no fos
tindria l’amor per defecte


POSTSCRIPTUM
VII

            A Joaquim Marco

poema
           oratge de sang
           pou i cabdell
           on la llei
           es fa ritu

carn
           que la tempesta
           engoleix
           infinit
           sense cap
           prerrogativa

boomerang

Els vels de l’eclipsi
(Barcelona, Ed. 62, 1980)

CORREDORS DE TENEBRA
II

Espais, remors, escumes, somnis en fricció, fullam
on el no-res geometritza l’oblit de tot principi,
torneu-me el tacte, la carn, el sexe que la màgia
del símbol perpetua, torneu-me la por, si us plau,
el límit on roman l’estel de la meva condició.


TRACTAT DE MECÀNICA SENTIMENTAL
II

No ens canviarà la veu el pensament.
Preservo el ritu i amb claredat t’imposo
el cant. Lliura’m l’espai. Sacrifica els mots.
De l’eternitat al tacte, del símbol a la carn.

Divan
(València, Eliseu Climent, 1982)

      BESOLAR
              I

Per inventar el teu cos
    ofego la paraula
    en la nocturnitat
           del bes

            Aquí
         és l’espai
            Ara
         el temps

Conjugat domini del silenci


        EBRIETAT
                 I

Allò que tarda el vi
a consumar el viatge
  del llavi al paladar

         ebritat
de l’ull que em mira
     perquè el miro


       BOCAEIXAM

  Llesques molles pel vi
     i l’amarga dolçor
          del record

La teva boca és un eixam
           d’abelles

Enlloc
(Proa, 2007)


Aigües d’enllà

I

          He naufragat en una mar profunda
                               Joan Vinyoli

Qui sol naufraga en una mar profunda
només coneix l’enteniment
del no saber
o l’orba foscúria de la llum
que abismada espurneja a la badia.

L’oscada nau i el seu enyor
                                            fan niu
on la Quimera pon els ous
del no saber.

No crida port ni s’extravia
qui sol naufraga en una nit profunda.

En ell comença el doll i el càntic.

Com el callat ocell que en roca viva
desfulla al bardissar de l’ànima
la rosa secreta
                       dels vents.

                                                (Nàufrag)


VI

Per tots els llocs on vetlla la tenebra
les ones delitoses de la son,
troba amor salvatge pas i sendera.
No descansa fins que arriba a la balma
de la font. 
                Llenguamort penetra, fila,
furga abismes on mai no es toca fons,
cabdella en aigua pura les paraules.

Com aquell subtilíssim rossinyol
que obre de bat a bat les portes closes.
Com aquella boca fonda on neixen
els llims secrets del cel i de la terra.

De tu depèn el trull d’aquest celler:
trepitja lentament l’atziac beuratge.

                                                      (Atziac beuratge)


XIII

                 …Ces deux eaux sans thèatre
                Étaient les yeux, les yeux jumeaux de la solitude.
                                                Pierre Jean Jouve

                La lluna plena del dia de Phâlguna, la lluna plena
               del dia d’Âsâda, la lluna plena del dia de Kârttika:
               els senyals penjats del cel amb què s’obrien les tres
               estacions del calendari a l’antiga Índia budista.

Eren els ulls, els ulls bessons
de l’alta solitud que em deien:

“Aboca’t a la nit i escolta
la muda fressa del no-res.

Comença la lluna d’Âsâda
i el retir sagrat de les pluges.
No beguis del solatge
que deixa l’aiguamort.
Les deus ho renten tot.

Camina eixut cap a la festa
de l’orba llum i de les llànties”.

                                         (La lluna plena d’Âsâda)



Enlloc

ENLLOC

A la boca li creixen tots els pous.

Encalça una llengua en l’altra llengua
avara d’una set més alta i pura.

Es diu Enlloc per tot aquell damnat
que en closa i negra nit gosa mirar-la.

Fa mal als ulls i no coneix mesura.

Un foc, un vent, un sangtraït al temps:
com més s’allunya, més a dins et crema.



Aigües de l’aquí

L’ALTRE

I tot de sobte, amb l’esma ja vençuda,
l’altre que vaga i viu en mi
ha decidit trobar la llum
dins una tina plena de paraules:
eclipsi i vol, límits, atzar i cendres.

Ell, alosa del bon passar,
l’hoste que porta el mateix nom,
aparia la bugada que ens acordi
l’estatge de la neu i la ventura.

A l’altra banda del mirall,
jo cerco vent gelat i fruita amarga,
les roderes del cant secret
i un fogall de deserts on res no brosta.

La clau és meva i ell ho sap:
li calen les aigües d’aquest poema
per trobar-se i retrobar-nos.



 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA