Jaume Cristòfol Pons Alorda va néixer a Caimari a l’any 1984. Vint anys després va renéixer a la ciutat anglesa de Sheffield, en el comtat de Yorkshire, durant una estada Erasmus (sistema d’intercanvi universitari també conegut com Orgasmus) en el curs acadèmic 2005/2006. De tant en quant l’esperit shakespeareà d’Ariel, o les Muses eufòriques, o la Deessa Blanca el visiten sota múltiples i variades formes, cosa que li permet desbudellar-se a gust de vísceres i ànima davant una fulla tacada. Actualment està a punt de llicenciar-se en Filologia Anglesa a la Universitat de les Illes Balears i, a la vegada, es dedica a organitzar activitats culturals cada dimecres en el bar Es Pinzell de Palma juntament amb altres éssers emblemàtics com Pep Lladó, Pere Perelló i Nomdedéu o Emili Sánchez-Rubio. En premsa i a punt de publicar-se al llarg de 2007 i 2008 es troben tres llibres de poemes: El territori del desig (una compilació de poemes de joventut), Els (in)continents eufòrics (realitzat juntament amb Pere Perelló i Nomdedéu i Emili Sánchez-Rubio) i Llibre del silenci. Segueix cercant la coixera de Byron. 

Selecció de diversos llibres: Exercicis aristocràtics, Les vagines místiques

La victòria de la dona lluna, XII premi Miquel Martí i Pol  

Selecció de L'arbre de les estacions, Corpseland, Fongs de Lord Alorda

Alfa, Omega i Mercuri

          Llibre del silenci    

          Els estris de la llum    

          Cilici  

Selecció de diversos llibres: Exercicis aristocràtics, Les vagines místiques, Llibre del silenci

ORGO

Vaig néixer entre gemecs
i oliveres davall d’un arbre
antic amb l’absoluta certesa
que jo mai no he de morir.

          Els continents eufòrics




30

parlaré sobre les coses
que la gent no vol parlar
del coll de la medusa
la barba del cranc
la brillantor de la vulva
poetesses del mal
l’ull de Guillem Sagunt
una cançó de Guillem d’Efak
l’erosió del nas que put
el desig de ser tot cant
la mala llet del poema
bava per a mil esputs
incrementar voler una pena
llançar espases per escuts
el premi de la primavera
entendre la meva lluna
quan no la veu la duna
del cos neix la primera
i més premis per les dones
volgudes en sorra d’espurna
cíntols de cintura aguda
les portes obertes de les roses
les feres - el gos - la tempesta
dones que m’inflen els ulls
de carnalitat i meravella
naixement de l’imperi esculls
la tenebra - el rom - la festa
em tallen els dits
però ells tornen a créixer
a la merda vos dic
a la merda les costelles!

          La bellesa absoluta

 (IIIIIIiI)

M'alimentaré
d'una poma encucada
i d'una llauna entonyinada
per (ser) un sac ple d'ossos:
el premi és el beneplàcit
de Ramon Llull.

Exercicis aristocràtics
dintre Els (in)continents eufòrics
amb Pere Perelló i Nomdedéu
i Emili Sánchez-Rubio

CVC

Encara queden purs havans
de pur fum cubà,
s'esgoten les tovalloletes de conyac
i els eixugadors del whisky retrobat
per poder rememorar
incerteses de tristeses malmeses:

les dames s'enverinen amb pètals d'ametlles.

Exercicis aristocràtics
dintre Els (in)continents eufòrics
amb Pere Perelló i Nomdedéu
i Emili Sánchez-Rubio

GIO-F23

Delfos Power a tota ultran_a. Ja no pots escapar, Oracle
en subhasta, de la temptaci_ eterna, ni de les vileses o
pedres o guerres santes, i per haver de sofrir aquesta
condemna, aquesta gran matan_a, Oracle, la nit se t°Øacosta
i em fas pena perqu_ ets una puta fulana, una puta mentidera.

Exercicis aristocràtics
dintre Els (in)continents eufòrics
amb Pere Perelló i Nomdedéu
i Emili Sánchez-Rubio

 I

el meu únic déu és la poesia,
els meus apòstols les vagines místiques

          Les vagines místiques




XXII

no em fa vergonya viure
ni tampoc despullar-me davant el món
com una quimera ho fa davant la llegenda
perquè sóc jove i bell
i el món hauria d’engrandir-se amb el meu nu
visceral i fràgil, però sobretot sincer,
sense por de ser pretensiós com sóc

ja que només aquells que ho desitgen tot
ho aconsegueixen tot


          Les vagines místiques




XXIII

el teu sexe i el meu són un ham i un peix
el meu et pesca amb una aclucada d’ull de poll
amb un prepuci vell que es retira estabornit
i el teu el mossega creient trobar-hi el millor sabor
i s’enganxa a la pell bona amb de nit un trist pessic
i després els meus collons són l’interrogant del líquid que fecunda
i els nerviosos que hi neden fan preguntes estúpides
i la teva olor de calamar els abandona com fills de puta

i el teu peixet lladra com una cussa
i el meu l’imita però el gemec no perdura
i el final sobtat, llefiscós de blau de lluna,
el meu sexe s’adorm de gust i el teu encara remuga  

          Les vagines místiques
 

LA VICTÒRIA DE LA DONA LLUNA
de Jaume C. Pons Alorda

La VI Nit literària de la Universitat Autònoma de Barcelona comptà amb Edgard Cantero com a guanyador del II premi de Narrativa curta Caterina Albert amb el conte Els tres nadons i el XIII premi Valldaura - Memorial Pere Calders de novel·la amb l´obra Baileys in Coke. Juan Lorenzo Collado s´endugué el XXIV premi de poesia Divendres Culturals per Ítaca i Jaume Pons, el XII premi de poesia Miquel Martí i Pol per La victòria de la dona lluna.
El jove poeta mallorquí Jaume Pons (Caimari, 1984) fou proclamat guanyador del XII premi de poesia Miquel Martí i Pol pel poemari La victòria de la dona lluna. La poetessa, professora de la UAB i membre del jurat, Anna Aguilar-Amat, explicà que l’obra de Pons és "una successió de poemes numerats del 100 fins a l´u, que fa com un compte enrere, però que no és un retrocés sinó que avança cap a un origen. És l’origen matriarcal representat per una deessa, la lluna, que en la simbologia representa la feminitat". El poemari també recull "molts altres símbols i mites, vinculant-los a la vida quotidiana".
Un emocionat i pletòric Jaume Cristòfol Pons Alorda desvetllà que el llibre està dedicat a tres persones que l’han marcat molt al llarg del darrer any i amb qui han endegat moltes activitats de difusió de la poesia a Mallorca. Són Antonio Rigo, Emili Sánchez Rubio i Pere Perelló Nomdedéu. "Gràcies a ells", digué, "el llibre és possible". No hi faltà una dedicatòria ben especial a la seva mare, qualificant-la, afectuosament, com "la gran matriarca". Pons es mostra partidari de celebrar i gaudir la vida a cada moment.
(Diari de Cerdanyola, 25-IV-2007)

 

99

sona la campana
i és l’una
com una gran baralla
victoriosa i sana
la dona lluna

98

element d’aigua-dona
un reconeixement en el tap de la
banyera entesa
ous de sargantana els ulls

96

Tinc la força de
la serp, l’ull
de l’entranya, la victòria
de la pols i del vent,
el budell de l’aranya.

95

L’espasa fàl·lica,
    els ulls oberts i feliços.
        Ets més poderosa que jo.   
 

60

entrepà de mamelles
olives negres els mugrons
i dansen-dansen elles
la virtut de la celebració

59

quimera pel deliri
oda a la immortalitat:
i pietat, sempre pietat.

58

pe-
legri-
natge:
caravanes
les caravanes
les caravanes del desig
que van cap al desig i mengen
del desig i sofreixen el desig, sempre
el desig de la nit blanca  

57

dona    dona    dona
dona    dona    dona
dona    dona    dona
dona    dona    dona
dona    dona    dona
dona    dona    i dolor

40

obeir la pastosa funda de les figues
cantar per la pell invertebrada, odes
antigues, el seu cor és una magrana
estimar la tendresa de la teva mare
tan plena d’amor i tan         malalta

 
Una colla de nans viciosos (Nota de la redacció)

Selecció de L'arbre de les estacions, Corpseland, Fongs de Lord Alorda

L'arbre de les estacions

*

Enterreu-me cap-per-avall com una ceba
perquè tota la terra pugui xuclar les arrels negres
del meu cervell enamorat.



*

Em trobareu davall d’aquest arbre,
jo no em mouré. Vos esperaré tots els dies
que facin falta, amb el cor de mort,
ventre de mel i mirada d’àngel. 

*

Jo ja no formo part
del vostre món de carn.



*

El meu sexe és ara massa petit per als teus llavis
però el temps segueix essent una farsa.  





CORPSELAND



Corpseland: terme d’origen anglòfil format pels dos substantius “corpse” (cadàver) i “land” (terra) i que, en conjunt, es correspon a denominar tots aquells territoris on, després d’una batalla, s’abandonen els morts a la seva sort com fongs sobre l’escorça terrestre: en efecte un camp mort, una tenebra il·luminada, una terra de cadàvers.


MANS



He considerat perfecta l’ambivalència
I l’espectacle del teatre arriba a la
Potència d’una tempesta amarga. No
Voldria creure pròpiament el missatge d’aigua
Ja que s’ha enfonsat en el corall una ungla de lluna.
Creixent com el tacte d’una besada pionera,
Quan m’has contestat el ball i demanat on era
T’he acaronat els ulls amb unes mans de fil de pruna. 


Cada persona és un país
On s’han representat les més
Rotundes batalles, els deliris més
Extraviats, els coratges atribuïbles,
Les aventures i les troballes. Cada
Egoisme, un pessic íntim del cos, i
Tota abraçada un coratge de
La infinita eufòria, sargantana amorosa,
Dona en còlera, mística glòria de
Mans meravelloses.



Aprendre a acaronar el misteri
Hauria de ser l’educació primigènia
De les mans més lúcides per així ensenyar-les a
Saber com preparar els dits i
Conjugar el silenci de gemecs com
Esbufecs de vent d’hivern.
La tendresa de les mans sempre
Arriba durant l’hora més profunda.
El meu infinit s’amaga davall cada ungla.

El meu mestre em va dir
Que si tancava la mà
Sempre estaria buida
Però que si l’obria
Ho posseiria tot:
L’aire, la vida, el desig i el
Món.

Em despertaré abraçat a una dona nua
Suant com un petit porcell de dinamita
I sota el subtil art de l’erotisme. No
Hi haurà fred, no hi haurà res que no
Sigui vida, i amb el desig d’eternitat i poesia,
Davall les invencibles mans del gran migdia,
Cantaré totalment euforitzat que tot és alegria. 


FANGS

II
BAR RESTAURANT CA’N NITO

Boquerons amb llimona
Calamars a la romana
Xipirons i xipirones
Hamburgueses africanes
Un plat de macarrons
Pizzes, sàndwichs i pasta
Oliveres de tardor
Els caçadors de la platja
Un plat de formatge frit
Albergínies que canten
Croquetes de pernil
Sípia a la planxa
Espaguetis marinats
Canalons amb salsa
Caldereta de cranc
Brouet d’escaldada
Melons d’aquest temps
Profiterols amb xocolata
La barraca incontinent
Tot em porta a l’orgasme
Cafè amb gel o amb llet
Geladet d’avellana
Entrepans plens d’embotit
La columna innombrable
En Pau fa un acudit
I n’Emili no calla

I des de lluny hi ha dues femellotes formidables, les seves mames podrien donar llet a tots els morts de fam de Roma com dues fonts extraordinàries perquè aquestes mames no són mames, són pitreres sagrades, són mamellotes exaltades, són carn amb sobrassada, són piscines impronunciables, són desertores de la ràbia, són mugrons que esclaten, són santes, són enormes, són exagerades, són brunes, són prunes, són magranes, són pomes, són figues, són agres, són precioses, són dolces, són fantàstiques però sobretot no són mames, NO SÓN MAMES!, perquè com bé diu n’Emili amb una rialla

“Teta que mano no cubre
no es una teta, es una ubre...”





III
BAR ES PINZELL

A Pep Lladó i a Borja Darder

“I must lie down where all the ladders start,
In the foul rag-and-bone shop of the heart.”
W. B. YEATS

Tot és molt més fosc en un poema en prosa, talment un homenatge a Hölderlin o aquesta darrera copa de conyac dedicada a Andreu Vidal sobre la finestra de la pols: llum fosca, fosca lluminosa del dolor. No sentiu la cançó? “L’amor és pa amb formatge, / el pa amb formatge és vida, / la vida anar paint, / l’amor és déu en barca, / la vida és un naufragi / en un  got de vi blanc, / l’amor és caure al toll /i trobar-hi l’amor.” Les tendes d’ossos i de draps són també molt més tristes en un poema en prosa, com Àngel Terron recitant de memòria les pedres, fent recomanacions doloroses, recordant les tombes dels amics morts com si fossin cebes plenes de sang. I és que aquesta volta arquitectònica ha vist tota la llet i els recitals, tots els versos i les cerveses, el pamboli mineral, la bondat i la maldat. Ja és hora de sembrar la sal, de dir adéu a aquest últim sopar final, d’acceptar les ombres i cantar en aquesta meva darrera festa dels esperits dionisíacs. 

ALFA, OMEGA I MERCURI



I
Antoni Artigues

Si t’entregues a la festa recitant tot el matí
no et desinfles com pollastre tot ben ple el seu cul de col.
El teu goig ens il·lumina com infant que sempre vol:
“A Mallorca aquestes dones semblen porcs de Sant Martí!”

Ets un mestre, Toni  Artigues, el teu cor no coneix dol,
ets com sàtir, caça-nimfes, bevent gin com font nodrí
una esfera sang-barrada o el pelut d’un foradí.
La teva estrella infinita dóna llet com tità sol.

A Mallorca és el que passa, sempre falta mamellam
o potser persona forta que, com tu, tingui la fam
de justícia i alegria com un triomf de sort llur dot.

Prò cultura és una truja, no copula amb el seu xot,
i la xona és una porca: competeix com un escrot,
forat d’amor no exalta tanta força en un sol clam.   
 



II
Biel Majoral

Si t’entregues a la gesta de cantar tota la nit
et despulles de tenebres com poal que vessa mel.
Teva veu sembla un cometa, meteorit brillant al cel,
un pou negre, fondo i verge que floreix sobre el teu pit.

Llibertats vestint albades, llur bell cant provoca zel,
sense dubte ets un prodigi, místic repte corferit,
cantes torres tan alçades com un cony molt ben cosit.
Te n’adones que ens exaltes en la dansa de la fel.

Els de Frankfurt són uns putes, prest sabran què s’han perdut,
teva barba enamorada guarda xauxa com escut.
Sigues sempre, cranc autòcton, mercader d’aquesta figa,

llur fruit sembra meravelles talment coit en cova amiga,
teva veu sempre apassiona com colors de força antiga.
Lentament, com caravanes, el teu somni sempre acut. 
 




III
Àngel Terron

Acosta’t a la cova que raja i mama solitud,
un foll àngel no descarta tot l’horror d’un cor pansit
o el xaloc mentre investiga la sordesa del desig
quan ton jorns, terrors d’ivori, fan dolor de la virtut.

No se’n duu la gelosia tot el dol del que has perdut
ni hi ha orgull que tant no valgui l’horror de la gran pupil·la
com una fada tan bruta en la claror de qui destil·la
la maror de ton pubilles plenes de sucre i pinyons.

I si dorms la nit de rates com Ramon en temple gong,
ton Mercuri anant a Randa, miracle de clorofil·la,
i ho escolten totes dues, espectacle de ciclop.

L’orgull és com una flauta amb verí que amolla un fong,
encadena la misèria que s’exalta d’un sol cop.
Entengueres ‘questa guerra perquè no ets cec. Potser miop.
 

Llibre del silenci

                     Com regar el futur perquè existeixis?
                                               Margalida Pons


Llibre del sublim

Sublim ens diuen

     Hem pessigat l’infinit més enllà de la presó autòctona del primer caire i ara ja som alliberats del sinisteri del silenci i la seva fastigosa mandra. L’inabastable ens ha apresat entre les seves dents grogues, grasses i perfumades, com les primeres paraules de l’infantó que va aprendre a llegir amb el llibre del seu pare. El miracle de l’instant alçat a les mans mirades. Agradar de gastar un paquet de preguntes místiques, més grans que nosaltres, i inventar l’inexistent amb una nova paraula. O riure. Com voldrem anomenar aquest espai innombrable entre els pètals de les roses o la brillantor de les escates? Aconseguirem la definitiva de la bellesa exacta, el xiprer que ha arribat a acaronar Déu amb la punta alçada de la seva llàgrima, i per això sap creure el que nosaltres ja cantàvem: la litúrgia, l’inexplicable, l’índex de la cambra segellada, l’habitacle, el triomf del verrim i el minvant de la bava. Ja no dormim, hem despertat de l’horrorós espectacle de la cara tancada. D’ara endavant ens anomenaran Sublim i serem tot passió, eufòria, vertigen, rosa i paraules.


Introducció al món

     Jo he vintgut al món tot ple d’amor, amb la nova identitat de qui es creu llepador de tots els mugrons, oculta lluna morta, suc de mel i suc de cony, prolífica aventura en la terra eixorca. Torno de terres estrangeres com un ciclop deixat cec per les feres del xaloc i de la pedra. Ja he sobreviscut la poderosa infinitud de la pena i ara els poetes alimenten els peixos de les illes de Saladina amb formenteres de formatge. Mira’m, mirall forçat de la claustrofòbia porpra. Mira’m, cristall trobat de les falòrnies i les gosses, i digues què trobes en la saliva de la flauta de la meva cara, el rostre tot ple de besades, els ulls polits-polits de la representació i del miracle mentre el meu amic proposa “La terra exhausta” i recita totes les paraules. Ja no fa falta dir res més. Les cartes estan posades. Sé com és el procés del meu secret: vaig renéixer entre coits i teatres, sota l’ombra de l’anglès, i ara tot és la gran dansa en la penyora del marès.


El cavall interior

     Jo sóc la Guerra de les Tendreses, la Guerra del Fervor, la Guerra de la Tèrbola Espessa, la Guerra del Furor. Jo sóc el cony de la fosca nodridora. Jo sóc el tòrax del reciclatge a l’hora de la incineradora. Jo sóc l’home èpic per excel·lència, batallant i plorador, enmig de l’oceà intentant caçar l’últim peix de l’amor. Jo sóc tots els homes que han mort d’amor durant tots els segles, tots els carnatges, totes les tenebres de la creació del nom de la nit. Jo sóc el creador del Llibre del Sublim. Jo sóc el cavall interior que corre i desespera pel poema dels teus pits. Jo sóc un cavall lluitant en mi per poder sortir.


Criatures (o Oda a Monkeyman)

     Jo he vist la natura perfecta de l’home primitiu, el retrat ideal de l’home absolut. Monkeyman, Monakeyman. L’exterminador, el visionari, per a ell és igual ballar damunt la taula com cridar Déu i començar a paralar-li. El turment, la bellesa, la tempesta. L’ordinador per a ell sembla la porta que el transporta del tedi al deliri, dolç aparell de l’aiguamoll de les rates. El llop ha pactat amb els porcs i ha decidit que només en matarà un cada setmana, un només, i aquest és el pacte. No vull escoltar res més. S’ha acabat per sempre. No parlarem amb els àngels. No parlarem amb les estrelles. No parlarem amb ningú. Inútils el llenguatge i les cançons, la cosa cuinada per la femella i Monkeyman flipant, cridant, eufortzant la tenebra. Monkeyman, Monkeyman. Jo només et dic, viatger sense descans, que no tanquis mai la porta del bany: mai no saps qui et pot cercar darrere del teu primer rastre sagrat.


L’art de la sensació

L’epifania del rostre (o Tota la llum)

     Mentre tu t’estàs enamorant d’un rostre jo he vist els colors autèntics de l’univers, he esnifat la línia multicolor de l’horitzó i ara el cel i la terra han deixat de separar-se: són la mateixa bellesa taronja al final del món. Estic enamorat de tot. Estic malalt d’amor i de tot. La senzilla possibilitat total de posseir-ho tot i d’entendre-ho tot com una infinita perfecció. Sóc com Déu Nostre Senyor. Sóc com Déu.


El cant èpic

     L’art de la sensació. Moltes són les meravelles del món: alegria, bellesa, dignitat i intuïció, vida, noblesa, bondat i serenor, poesia, senzillesa, generositat i il·luminació.


Els éssers sublims

     Ja podeu començar a tremolar aquesta nit perquè ja han arribat els éssers sublims.


Llibre del silenci

Capítol de l’inici

És fosc, digueres, i a mi em va semblar creure que la mar estava amagada darrere d’un bloc de pisos. Portàvem el crim del delicte entre les butxaques, com una serp lletosa, però no teníem por. Tot era càlid i agradable. Aleshores jo em confonia amb evidència. Reconeixia la lluna en cada farola de les avingudes i els clàxons dels cotxes em semblaven vaixells a punt d’arribar a port. Era agradable aturar-se una estona a principi de carrer, ensumar la sal de l’altra banda, deixar-se portar per la dolça facilitat de les circumstàncies, trobar flors per totes bandes, la coca de pinya que preparava la teva mare. Llavors ja vaig saber que escriuria un nou llibre i que abandonaria la provocació per dir les coses pel simple fet de dir-les en la bellesa pura de les substàncies. Perquè la veritat, la bellesa, és descoberta en els ulls d’una dona vella. Sempre la primera pàgina.




La novel·la de la por

Recordaré sempre aquella nit silenciosa, et prometo que sempre la recordaré, però no només per tu, sinó per jo, per tot. Érem a aquella cova preciosa que tant enyorem i que ens havia sigut testimoni contínua. De tant en quant uns peus per la finestra. Havíem acabat d’explorar un poc més la solidesa de la carn, el secret del secret, la tendresa de la pell, i jo et mirava els teus ulls tancats. Quan jo començava a tenir son tu tremolares i em digueres “Abraça’m! Abraça’m!” i vaig haver d’abraçar-te perquè t’havia vingut la por de sobte. Així d’aquesta manera, despullats i a les fosques, estiguérem molta estona.

Els estris de la llum
Palma, Documenta balear 2008 (La cantàrida 3)

Jo he vist l’infinit davant mi,
I tenia el meu rostre.

Prosperant, l’Art de Ser Pròsper:
Esdevenir el pare de les paraules,
Saber obtenir tota la màgia dels llibres,
Aprendre a ser invisible.

L’arbre de l’esperança
I l’arbre de l’amor
Sempre tenen raó.

Estar enamorat de la paraula amor
Abans que de l’amor mateix,

Belles característiques d’un món
Insuficient.

Ser testimoni del misteri,
mer contemplador del món,
arqueòleg de l’essència,
científic de la consideració,
infinit estudiant primigeni,
iniciador de la compassió.
Jo sóc l’aprenent del silenci,
tot m’incita a enamorar-me
de tot.

Cilici

Premi ciutat de Palma Joan Alcover 2008.
Palma, Moll, 2009

               "La poesia és la cega puixança dels cromosomes feta paraules". 
                         (Felip Demaldé, "Un mur de paraules")

L'arbre de les estacions

EL PALAU DELS SUBTERRANIS

                     A Àngel Terron

Ets un jardiner alquímic,
nostàlgic i visceral,
assassí de la lletjor:
sembres martells
per recollir destrals
en el gran combat
contra l'ortiga.


NOVEMBRE

Ja he decidit la meva tomba. Serà
un calorós dia d'estiu, el primer de molts altres,

sota el gran rapte de les sensacions.
Una soga de pastilles blanques beneirà la tendra

ineptitud del meu cor davant la
inexperiència de morir. I serà sense

cap forma de dolor, ni d'ordre, perquè
tots els morts semnpre s'enamoren de la terra.


ELS GENOCIDES D'AGOSTS
(Torrent de Sa Mosquera)

                 Parlem de què hi farem pels llindars mercúrics
                 que el sol i la magrana ens jaspien tostemps
                 a la matinada dels olis.
                                                             Josep Albertí

                                                         A Miquel Alorda
                                                  i Joana Aina Nicolau

Ens acostarem, puputs, a la murtra.
La tarda pudirà a fura i tu a eina de safareig.
Fotrem bonys al pus de la joventut
amarats de nafres i crostes feridores. Ginjolarem
sense saber-ho.

Revinclaràs les cames, oferint-me-les fortes i nues
a l'elogi del cactus com una niuada de dragons:
cor de cony ple d'albes. L'albó,
talment un fuet de despulls,
rescatarà queixals de padrí
davall les mates en flama.

Emoció de cadàvers brillants.
Esplendor de pins ejaculats.


Autòpsia
1979/1984

4

            Without guest or God.
                          Ted Hugues

                               A Carlota

Penses els seus ossos
i això és el màxim
que t'acostaràs
a ella.


El sexe de la fosca
(Tan prop de la mare, quin cos gosarà morir?)

Dir l'home
és dir els sexes que
l'engendraren,  és dir la pedra
que ronca al seu estómac, els animals
que han acabat en aquest estómac,
els aliments que aquests animals
menjaren, la terra on
es nodriren els aliments,
la memòria que tot ho destil·la
i fa créixer des de dins
com un paràsit
que en nosaltres transita.


Un moniato esdevé dona,
un home es transforma
                           en patata
i llavors tots dos copulen
                           sota la terra
             donant en neix
             un cos-raïm
amb el gest mineral
                            de llur florida.
Amb el temps
             uns peus
                             se n'enamoren,
boixant-lo abans d'esclafar-lo.
La mort és vi amb formatge
i l'amor és confós amb un caixó de condons.

No hi ha res que no mereixi la renúncia.





Les deixalles del desig
Ciutat de Mallorca, Edicions Can Sifre, 2007

RIALLES

Jo vull riure com riu una al·lota
des de totes les railles i canto
des del bon humor d’un cos en constant ortgasme. A aquestes

altures de la vida ja sé que tan sols el plaer mana
i el que no es dicta en els seus paràmetres no sap esdevenir

el fruit d’una carn exaltada. Llegeixo, des del fons d’una
llibreria
santa, un poema que regalima llet de mare mentre brindo
am un conyac d’espill

de dona per tots les rialles.

LA GRAN IL·LUSIÓ

jo escriuré tots els poemes
jo guanyaré tots els premis
jo besaré totes les boques
jo penetraré tots els sexes
jo curaré totes les ferides
jo viuré totes les vides
jo conqueriré tots els territoris del desig
jo faré totes les revolucions

perquè

jo cóc la revolució
jo sóc la gran il·lusió

EL JARDÍ DELS DITS AVORRITS

Els meus dits prims són melodia, gelosia i esplendor.
Et masturbaré positiva, sabata que entra als turmells.
Per lluitar contra el teu tedi usaré els dits i l’estretor.

Cridaràs dolorosa com preludi a matança d’anyells.
Jugarem junts a fer callar i a calmar la puta fortor.
Si t’avorreixes sense jo, fica’t els dits als teus anells.

Carn vol dir desaparicions
labreu edicions, 2010

                           Cap fosca no s’acaba
                                    Margalida Pons

PORT BAAL

Tèrbolament
va quallar la carn amb la penombra
fins a fer-se un coàgul
infecte, xacrós.
La flaire de fornicacions
es reproduïa per totes les estances
tot sembrant ventres obscurs
amb verrim de ganivet.
Tot quedava prenyat per tot,
i aquell combregava
amb el moll de muscles
des d’on esperava un retorn
sense certeses.
Per això va restar
mut. callat per sempre,
destruït però intacte.

FRENÈTIC

Tot esdevindrà espasme.

CONSCIÈNCIA DE CARN
se’ns fa del tot madura:

carn, furor de l’instant,
esperma transformat
en lepra sens sutura

la substància mòrbida
sentida en la fretura

carn sap el que tot calla
fins i tot la natura

carn, misèria sòlida,
instrument de tortura

la carn sempre vol carn
i mai res la detura

L’ÚLTIM TOT

Sóc ambaixador
de la fosca a la terra,
emperador d’un dolor
que no forma part
d’aquest món.
Desexisteix.
No som.
Oh... poder
condensar l’eternitat
de l’ombra
en un sol vers
i romandre-hi.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA