|
Candelara, Itàlia, 1984
Fúria
Violacions
Esquelet
Mort d'un aviador tartamut
Ortigues
V
Fúria
Documenta Balear. La Cantàrida. 2010
Traducció de l’italià pròpia i de Jaume C. Pons Alorda
AMÈN
Frígida
com la calç
quan
implor pietat
per tot
el que mai
no
he fet.
*
Trepitja
la terra banyada
del sexe,
verema’n
most sens flors.
Mai no hem
estat
pols.
Serem Edèn.
MASTURB –ADOR
-ACIÓ
Un dit
al sexe
omple
la hipèrbole del buit,
mostra
que la presència
és categoria
última
d’absència.
Violacions
Premi Bernat Vidal i tomàs 2011
Palma, Ed. Moll, 2011
*
Et veig:
jaç
silenciat
amb llum
i bava
talment la venjança
dràstica
i filamentosa
de la fusió
impossibilitada.
Et veig:
massa dona
amb un androgin
penjat
a la biga
dels ulls.
Massa home
al balcó
del passat
mirant l’hermafrodita
que s’estavella
contra la vorera
de baix.
Les rajoles
encara desprenen la solitud.
*
Durant la batalla lladrava
des de les fissures dels noms
anomenava els monyons
l’absència de desigs per aguaitar
els buits, els intesticis, les posicions
sense escut
desarmats
els trets
els viaranys dels dits que quedaven
per enumerar
i amarar
amb la medul·la
que enganya, revela
la lluita fora del camp
dins de les torsions horitzontals
erectes
els silencis
on fereix
l’armistici que anomenen plaer.
*
Aquesta pell que no s’arrenca
Aquesta pell que resisteix
Aquesta pell que sap de la ignorància, que desafia la imaginació
Aquesta pell remolcada a dins
Aquesta pell que no assumeix salmorra, sobredosi, sulfat
Aquesta pell despietada, retardada, deficient, constant
Aquesta pell –brot
-regurgitació
-implicació
Aquesta pell
que estimula les glàndules, que et permet, que em defineix
BÍBLICAMENT
En principi fou el repudi del cordó umbilical al voltant del coll.
Després l’abstinència de mi mateixa.
Puc ser cronològica.
En principi fou la condemna a la teva incursió.
Després la justícia d’un bressol de calç.
Dona, abans, al marge del full.
Home, amb tu, al buit entre una línia i l’altra.
Puc ser verídica
quan sóc vertical
puc vessar-te el timpà.
SABÓ
Encara els tinc. Mira’ls.
No han canviat. Ells i el camp.
et faré neta després...
Els cabells escampats que volaren fins i tot en la fugida rebobinada.
Traïdores, esclaus vegetals.
et pentinaré demà...
Les paraules talment el darrer esglaó de la gramàtica corporal.
et netejaré amb aigua i sabó...
Quan el sabó és una declaració d’amor,
quan la taca és la necessitat prèvia
i l’aigua el privilegi de la brutícia.
Els cabells encara t’esperen:
fora temps les fulles mortes estimen.
Lucia Pietrelli
Esquelet
Lleida, Pagès editors, 2013
Premi Benet Ribas de Poesia, 2012
anatomia V
Jo ho sabia
que anàvem amarats de substàncies,
que el glop de saliva que compartíem
era l’eufemisme privat
de la inundació
que ens assetjava.
Ho sabia.
Que el got
ens desafiava,
que cada sòlid
és matriu
paridora
de líquids potents.
Som a la boca
ull gegant
de les concordances vives.
No ens donen a llum.
L’estat no ens salvarà.
Quan volguérem triar entre el sutge i la calç
l’aire va desembeinar-se
de sòlid
del líquid
del to:
l’estri de la pedra
incorre
en l’ordim llanós
de qualsevol mot.
anatomia XII
defora: perfil just
boca acollidora
quan per una mort a dins
comences
a riure
defora: la rialla
de l’esclat
però dins del cos
un suïcidi
orfe i solitari
és que la sang se suïcida
dins la vena
és que el cor es mata
a si mateix
la sag discreta
i el cor elegant:
triomfs que aclaparen
defora: totes les dents
en fila
en el somriure obligat
mentre a dins
s’amaguen els relictes
interiorment: el suïcidi individual
de cada òrgan
i defora
el soroll persistent
i piadós
de qui s’estavella
sense gravetat
interiorment: l’acte
acabat
i sobre els llavis
la violència de la teva rialla
sempre
perfecta
anatomia XIV
Era encara
l’aparició del teu cos
a l’eix
de la meva forma:
la força centrífuga.
Era encara
la set de jeure
amb la paraula verge
escrita en
llengua morta.
Era encara
el trànsit de desaprendre
les energies
i acaramullar
el temps.
Encara: deixa les mirades brutes, estalvia ànima i pous,
no vibrarà l’alvèol.
Un calfred m’astora l’espai del ventre.
Encara tinc un cony, no he crescut.
Si no em faig créixer el buit, solco el seny, rego l’entrecuix,
com et penetraré?
Tinc el somni de membres esmolats per treballar-te la força,
la línia,
la forma.
Som impotents, verdor, infants de forja roent:
una estatuària de paraules
asfixiada
amb gana.
[epíleg]
T’ha desvestit i dignifica l’explicació del sofriment. Una veritable imatge d’infinit dolor acorat amb fesomies. Tu, tu mateixa ballant, la teva pell càustica estotjant esguards per no ferir. Tot i que em sembla que ja domines el plaer, de vegades confons la poesia amb aquest “trepitjar fluix” de les gangrenes dels nostres peus quan volem caminar impunement per aquesta vida de fissures que ens pren l’alè. Llegir-te aquestes diferents pells de serp no ens pot més que fer estremir davant l’observació d’un esquelet nu com aquest.
Pau Vadell i Vallbona
Lucia Pietrelli
MORT D'UN AVIADOR TARTAMUT
AdiA Edicions, Calonge, 2013
Col·lecció Ossos de Sol / 01
Coordinació de la col·lecció: Pau Vadell i Vallbona
Lucia Pietrelli
Candelara (Itàlia), 1984
Personatge real, d’os dur però de terri-
toris poc definits, és una de les autores
revelació dins la lírica catalana. Després
de perdre’s estudiant per Pisa, Madrid i
Barcelona, rega arrels a l’illa de Mallorca,
a l’espera d’un doll definitiu de paraules.
Amb els tres anys que fa que viu la catala-
nitat, ha publicat Fúria (Ed. Documenta
Balear, 2010), Vertical (Raffaelli Editore,
2011), Violacions (Ed. Moll, 2011; Premi
Bernat Vidal i Tomàs 2011) i Esquelet
(Pagès Editors, 2013; Premi Recull de
Poesia 2012). Està a punt de treure la seva
primera novel·la a l’editorial Moll i s’ha
integrat de ple al Col·lectiu Pèl Capell.
Morena, de riure infantil, pell gitana i
odi a les sabates de tacó, dubta cons-
tantment del seu cos i de la connexió
d’aquest amb el cervell. La seva poesia
creix des de l’amor i s’escriu des de la
ràbia. Sorprèn pels girs lèxics i lingüístics
a què els nadius no estam acostumats. El
primer autor que va llegir en català fou
Blai Bonet, el qual considera fonamental,
i troba l’excel·lència en l’obra d’Alejandra
Pizarnik.
“Cal acaronar els límits”, me too.
“I quin és l’atractiu del confessionari?
Atribuir-te crims o agenollar-te en una positura
aproximadament eròtica?”
Josep Palacios
Glosari*
Poema: tisores esmolades; sabates descordades; subterrani obert;
pèrdua del límit entre diàleg i monòleg.
Veu: cos; deslliurament inconscient; preg ignorant; excisió
d’alfabets.
Jo: Jo i no-Jo.
Tu: un Altre amb metamorfosi d’Àngel, Tità, Pervertiment i
Goig.
Aviador Tartamut: Raó final; Amor en concepte, en capsa o en
espill.
*(a vegades m’agrada creure que, dins l’Ara, no pot existir-hi cap
contradicció)
Pròleg
És això.
Escriure, boxejar, recordar
exigeixen un puny tancat,
les mans en implosió.
Murs interns i
-Mai no acabes de treure’m la sang.
Per això.
Per l’esclat que enfonsa i no obre.
Pel nom del cos, dictador,
que t’ha volgut paraula.
Pel gust del gest, feixista,
que no m’ha deixat palpar la solitud.
Si no t’hagués reconegut, seria lluitador,
lluita lliure: escalar les geminacions,
rebaixar-les amb la força d’un únic ressonar.
I negada la possibilitat deforme:
-No podré convertir en monstruós el monstruós.
M’he de rendir.
Em roman un dia:
quan comenci a dissecar el paper,
recordaran que ens vàrem momificar.
La taca de bilis a l’exili exterior:
-Sempre em reculls vers a vers.
La mesura de la terra:
cos obert a raig clar, conjurat.
La mesura del pensament:
mà tancada.
-Fes l’amor després de follar-te’l.
Borrissol d’equilibrista o d’animal pallasso.
Jocs de circ rebaixen el sostre,
teixeixen la capsa del cervell,
l’habitació momentània.
Figures de color, siluetes amb llit.
Aquesta no és la veritat, ni un objecte contundent,
res per emprar o ablanir.
-Folla’t el seny després de fer-lo.
Esbudella la matèria orgànica.
El terra amaga peus mai trepitjats,
s’alça, s’excita.
La seva cara xoca contra el terra erigit mur.
Direcció de filaments estirats,
mentides cap al límit de la finestra.
Negre amb buit.
Sobrevola el perímetre de la caixa,
l’asfíxia que comprimeix la cambra.
Crida’n l’extenuació.
Allibera el cavall.
Sua el fracàs d’un univers blanc
horitzontal.
Trona’m en infinit dins el llenguatge.
Seràs assassí de pau.
Llei d’un nova gravetat,
passat pròxim irregular.
Geometria perfecta d’un semen posseït,
o consistència d’un dejuni condensat.
La claror encega els ulls:
esguard d’àngel deficient.
-Et deixo un lloc més per on entrar?
El llençol arrugat no suma anys.
Era ahir, era.
-Dóna’m permís per tremolar.
La coça, el peu violent, l’ull de la innocència.
Ningú no s’adormirà.
S’agenolla l’hora:
floridures a les busques del rellotge.
-Veus gangrenes blanques al voltant?
-És la llum.
-Notes la mancança de la sang?
-No parlis, o ens sentiran.
Els músculs estirats envaeixen el llit.
-Dóna’m permís per buidar.
-Quants som?
Una carícia,
la pell debilitada,
el blau del darrer empelt.
-Somniaria diferent.
El contacte desafinat.
-Pots intuir les creus del somier?
No, no ens podem modelar.
El coixí ensuma l’olor dels cabells.
Mentre les posicions tornen consanguínies al dia:
-No, no podrem dormir plegats.
Temptatives d’esquitxar la nit:
-Vols que et vetllli?
Suor aferrada a un palmell,
mesura de l’altre front.
-Com pots gosar pensar?
Es clivella el sostre,
l’abisme,
les restes d’abans.
-Vés-te’n més enllà.
No queda terra.
-Dóna’m permís per respirar.
Massoquisme, dius.
Supervivència, corregeixo.
Llençols d’alfabet, balcó de llençols.
Si m’haguessin ensenyat l’amor intransitiu,
oblidaria l’esquela dels noms.
Crosta de lletres.
Sé qui ets.
L’amor transitiu s’endureix,
puja a l’altrua feta de punts suspensius.
L’amor al llençol, a l’alfabet, a la crosta,
a l’esguard, a les lletres, al balcó.
Des de dalt sé com et diuen.
No baixaré, no et duré flors.
Si aquest fos un verb regular,
podria estalviar-se la pols de la terra
i jeure infinit dins la pàgina
del llibre
de la gramàtica.
Però s’agita, exigeix vent,
deixa ombres talment ratlles
o mucosa d’objectes.
Et reconec entre línies: amor més vell
i sempre geperut.
Sobren tombes al voltant de la claror:
vénen del llenguatge,
lluiten de cap, tronc i cor.
L’amor intransitiu sempre agonitza,
desafia la llum.
M’escorreré enmig de l’aigua:
la contaminació dels líquids:
després li direm òvuls,
espermatozous,
i aleshores memòria.
Epíleg
Volia entrar.
Em dic Temps, deia,
i per això no demanava permís.
Jo estrenyia fort les cuixes
i clamava que em deixés ser fidel.
Ell empenyia la clau i repetia el seu nom.
Temps, deia.
Jo abans no havia enganyat mai ningú.
Ell va desfer la carn i esfondrar el pany.
Volia arribar.
Sóc el Temps, deia,
i per això era arrogant,
per això desconeixia el rebuig.
Em va prendre amb força.
Em va posseir els ulls i els peus.
No podràs veure sense mi, no podràs caminar.
Jo abans no havia traït mai ningú.
Ell va clavar l’estendard de la seva llei al meu cos.
Vaig perdre, ell sabia guanyar.
Sóc el Temps, anunciava,
i per això em va usurpar,
per això encara ara ell sóc jo,
ell ho és tot.
Per això
des de sempre
som perdedors som infidels no som.
Ortigues
Calonge, AdiA edicions, 2015
III
"Una vegada, en ple hivern,
quan els borrallons de neu queien..."
de Blancaneus
Quan un riu
et surt del cor
torna prec
per les entranyes.
Quan al semen
de l'al·lot
hi reconeixes la font
i el gorg
de la vallada.
Si a la cova
de la sang
hi pouen
les mirades
i cada afluent
amb deix antic
fuig als peus
de la muntanya.
Si per cardar
es fa la vida,
quan em separi de tu
a les cales dels ulls
faré la morta.
XI
Per fer-te bé
i no fer-nos mal.
Per servar-te el sol
ajupint-nos a l'ombra.
Per donar-te el cos
i estalviar-nos el dol.
Per no encetar una pell,
per no voler-ne el most.
Per cada reflex
amb la teva forma,
per cada rel
dels seus mots.
Perquè la nostra mentida
traça el teu camí.
Arran de terra
les flors,
sota terra
la llavor.
XIV
"I quan per allí va passar un senglar, el va matar
i li va treure els pulmons i el fetge, i els va dur a
la reina com a prova. El cuiner els va haver de
coure amb sal i vinagre..."
de Blancaneus
L'incendi al llimoner
quan arribà el cofre tancat.
Fetge i cor,
pulmó i flames.
-El temps dins mi
et va formar.
Menjaré
per tornar
a fer-te filla,
restituir-te a les entranyes,
a l'úter que et donà
espai.
-El temps fora de mi
et va expulsar.
Devorar-te
serà fundar l'hora cíclica,
complir
l'etern retorn.
Quan obri la boca,
el temps ja vindrà
tacat de sang.
Jo sóc l'expiació,
ell és el sobirà.
Quan em dringuin les dents,
ell ja m'haurà tenyit
les mans i les genives.
-El temps a mi
et va tornar
perquè no hi ha cosa
més dolça
que dins del mateix cos
hi trobis la vida
hi retrobis la mort.
XVIII
La gràcia
no demana permís
quan entra dins d'una fera
i en roba l'esperit.
La gràcia
és ignorant,
es demana
si saba,
aigua
o torta sang
genera dins dels cossos
a contrapèl
quan hi entra sense saber
si seran udols,
lletres o silenci
el vibrar del seu anhel.
La gràcia blava,
de tan cec mirar,
va entrar dins d'ella:
passió
refeta pel verb.
A la por
li neguen noms
i la condemnen
a ser espina del cervell,
a ser agulla d'un cosit
que sense fils
no perd el tel.
Una por transparent
que xoca
que s'enfila
que s'enverga contra el món.
És l'esclat del plaer
el naixement de la passió
que adorm la por
com un infant
mentre els brots s'alcen
deslliurats
i degoten veritat.
XXII
"Cada dia hi entrava tot sol, alçava sa cuberta,
i estava contemplant una bona estona.
[...] era lo mateix de morta, perquè ni alenava
ni feia es més petit moviment en tot es seu
cos; i era lo mateix de viva, però dormint..."
de Na Magraneta
No vull el tall
ni vull la falç,
no vull el batre de l'espiga,
la vull en vertical.
Veure l'altre immòbil
desconegut
és el principi
de tot coneixement.
El cos arriba
abans de la parla.
En quina llengua
em parlaries tu?
La llunyania
és la primera passa.
Tretze gegants
desafien
la mort,
tretze ciris
dallen la memòria.
No em vull perdre el moment
del teu despertar,
perquè la boca segellada
ja és semblant
del pervenir,
de la ruixada
que s'estavella a terra,
que lluita,
encén el món.
Qui vol conèixer l'altre
si el pensament
no es pot posseir?
Si beure't els llavis
és més ver
que escoltar-los,
com et puc jo
conèixer més?
Les paraules
agafen formes traïdores,
però la teva llengua
no pot mudar.
Mirar-nos és
la unió sola
que podem
assolir junts.
Torna a dins d'aquest món
on el tacte és
el llenguatge dels iguals,
on tocar-te serà
munyir el temps
que ta bellesa
plogui
damunt meu.
XXIII
"Com ella se veu allargada dins aquella caixa,
dins una cambra tan magnífica,
davant el Rei, mirà i mirà, i quedà com astorada.
-¿Que somii o estic desperta?"
de Na Magraneta
En una nit a cel obert,
als ulls d'un moix
dins d'una nit a cel obert.
La mirada estripada
torna viva del segrest.
Creix l'herba,
creix la carn,
es divisa un cor,
gemega l'entrecuix.
D'un en un
els porus, les pigues
de la pell.
El recompte de la vida
es desperta
aferradís.
El cor és el cant
del sexe,
quan el sexe
puja als llavis
demanant lleialtat:
que la llum
sigui calor,
que la fosca
abraci el nus.
V
Vic, Cafè Central / Eumo editorial, 2015
I
COM SENTIR QUE PARLA UN LLAVI CLOS
*
Un dragó ha mort sota el llit.
Et protegiré els peus:
qui pot viure la sang?
Embogiran totes les busques
que et resguardaven
del cruixit de l'esquelet.
Un dragó torna gegant a la parla:
és el desig
el mot innocent
que fermenta
dins del silenci.
*
S'obren camí, ens eixamplen.
Ens fan caure amarats de cap a peus.
Hi ha paraules que no hauríem de viure,
esquerdes al cervell o al llit
que de cop es fonen
en una única frontera.
Fes-li l'amor a la vida.
L'avui ressona de la meva retina a la teva pell.
El contacte entre l'humor vitri i les cèl·lules mortes.
Sigil·losa, discreta, la pau dels contraris.
Som vius?
*
Obrim el clot, el traç de les passes,
el forat incert que dibuixem
sense demanar perdó
no hi ha ningú
a qui oferir la disculpa
o el preu exagerat de la ferida:
tindràs set demà?
El dret de la terra
viu en horitzontal.
Aquest repte nostre
voler dir
voler ser
verticals.
Després
on amagaràs el foc?
Com la gravaràs aquella dent
sobre la pell?
Estimat
fent-se marques
de por.
*
Pel contagi
clourem els òrgans
i encetarem els llums.
Cada silenci
quedarà al descobert.
II
COM ABANDONAR UN VICI
*
Vincla'm.
Prostrats
pell, veus, cavitats,
tot aquest cos.
Esquenes d'0animals:
mudes les espatlles,
fissures verticals,
ortigues i un pronom.
*
A Jaume S.
D'on vénen els trets,
no t'ho podré dir.
Si era una mare
fent-se bosc,
o un pare degotejant
herba i olor.
Si és dels cabells
que neix la sang,
si és pell
tota mirada.
D'on ve el rostre,
no t'ho podré dir.
Quan som ulls
vessant el verd.
Quan amb els dits
a la boca
només vull
parir-te llum.
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
