(Búger, 30-4-1982)

Libèl·lula    

Més poemes  

La transformació de la nit en incendi    

Libèl.lula
Capaltard

ANOTACIONS SOBRE EL CEL.LULOIDE
     Consideracions preliminars

La REALITAT:

                  Jo sóc el meu mòn. (El microcosmos.)
                                            Ludwig Wittgenstein.

1. Tot individu viu dins l’estat de ficció que ell mateix ha generat.
2. La ficció no és una representació simulada de la realitat, una falsa eufòria que se situa fora de l’indivigu matiex, sinó el que es troba en ell com a real.
3. El que s’havia entès com a realitat, és a dir, allò qualitatiu, el descriptible com a cosa, el que ens ve donat, el fet exterior, no es pot conceptuar de manera independent al solus ipse. Tot l’existent tan sols pot ser entès a partir de l’individu que ho configura.
4. La realitat no és el factum, el que no es pot negar que sigui o hagi estat real, sinó la comprensió que nosaltres feim d’aquest factum. Aquesta no és el fet d’inocular a un objecte donat unes determinacions subjectives: el mateix donar-se, sempre en la consciència, ja inclou aquestes determinacions. No es pot parlar d’un objecte sense una comprensió per part del jo.
5. Amb absència de processos psíquics no hi ha realitat. Aquesta, en tant que producte individual, és sempre realitat-per-a-mi.
6. El pensament és la primera realitat bàsica a partir d’on es desenvolupa l’exterior, el que volem absorbir.
7. L’individu resta situat simultàniament en diverses dimensions del pensament, entrellaçades les unes amb les altres.
8. L’objectivitat és una exteriorització de la subjectivitat.
9. La ment és l’òrgan de percepció, no l’ull. Aquest darrer porta el dispositiu de desenfocament d’imatges que el psiquisme li ha col.locat.
10. L’ésser projecta el seu món propi fora d’ell i es desenvolupa en aquest espai. L’estat de ficció és el lloc on cada individu fluïdifica la seva existència.
11. Hom és a partir del no-ser. L’individu com a ésser a fer-se, com a ésser en projecció, s’abisma a la negativitat del seu existir. L’esdevenir, com a horitzó de possibilitats, fa de l’individu quelcom que es manté envoltat de no-ser.

L’ALTRE:

1. L’altre, entès sempre respecte al jo, cal ser considerat de forma ambivalent: en primer lloc, com a participació de la ficció pròpia, és a dir, l’altre no es constitueix com un enx que s’ogina en jo, però sí com a part d’aquesta ipsitat; en segon lloc, com una entitat productora de ficció confrontada al mateix.
2. La realitat-ficció en la qual el si mateix es configura és diferent a la realitat-ficció de l’altre. Cada individu desenvolupa una visió del món que en cap moment pot ser transferida.
3. És del tot absurd intentar conèixer la totalitat de la ficció de la resta. Tan sols tenim un accés restringit a allò que ell ens mostra.
4. L’individu en no poder sortir dels seus propis límits es troba en soledat davant el món que ha produït. Per una part, no pot exiliar.se de la ficció en la qual ell mateix s’ha abocat, d’altra, no té accés a una ficció externa a ell mateix: així doncs, resta llançat en una solitud existencial.

EL CINEMA:

                   El cinema implica una subversió total dels valors, un trastoc omplet de
                   l’òptica, de la perspectiva, de la lògica. És més excitant que el llumí, més
                   captivador que l’amor.
                                                             Antonin Artaud.

1. El cinema és entès com a metaficció. El film s’origina com un més enllà de la ficció individual: un bombardeig constant d’imatges que es troben en moviment a partir d’elles mateixes.
2. El cinema té un funcionament de tipus esfèric: les imatges transcorren sobre la pantalla construint llur realitat sense que res exterior hi pugui intervenir.
3. La pel.lícula pot projectar-se sense la necessitat de l’espectador. En canvi, aquest darrer necessita existencialment el film per tal de determinar-se com a ésser. L’espectador està lligat de manera essencial a l’existència de la pantalla. La destrucció d’aquesta provoca la mort del primer.
4. El total distanciament entre el film i l’espectador fa que cada un resti enclaustrat en la seva única vunció anteriorment establerta. El film es determina tan sols com a emissor mentre que l’espectador es constitueix com a receptor passiu a partir d’aquest: la influència és tan sols unilateral.
5. És a partir de la no necessitat del fet extern que el film pot configurar-se com un orbe tancat en ell mateix. La possibilitat d’existència resideix en el seu interior.
6. El cinema és una forma de metamorfosi: posseeix l’esma per transfigurar la ficció on resideix l’ésser en un altre estat de ficció alternatiu. El cinema, quant a metaficció, té la possibilitat de modificar l’estructura sintàctica de la ficció de l’individu, té la capacitat de generar una realitat completament nova experimentant amb nous límits de la consciència.

L’ART:

1. L’art no és un instrument de re-presentació de la realitat sinó de presentació d’aquesta.
2. Tot objecte artístic és una extirpació de la ficció d’aquell que l’ha produït.
3. L’art és una producció de realitat artificial: el seu fi es descobrir nous horitzons de desenvolupament.
4. L’art té la necessitat de deslligar-se de l’existència quotidiana per tal de definir nous límits i establir una perspectiva reflexiva.
5. El que s’anomena creació artística és del tot inexistent. L’ésser humà no crea objectes, senzillament els genera.
6. El terme creació suposa la producció de quelcom a partir del no-res. Les úniques entitats amb possibilitat creadora són les divinitats. Vet aquí l’herència d’un romanticisme ranci. L’home tan sols manipula una matèria donada i la presenta en una forma diferent a l’habitual mitjançant tot un seguit de coneixements previs.
7. El fet que l’objecte d’art perdi la seva aura, entesa com a relació entre l’humà i el diví, el seu fonament teològic, fa que pugui afirmar el seu caràcter destructiu-constructiu (l’instint de mort com element de construcció) i llançar l’individu cap a estadis extramorals.
8. L’art pour l’art és la negació del sustent de l’art. És el fet de devaluar l’expressió artística al buit: l’endinsada en la banalitat de l’art.


LA LIBÈL.LULA:

                 La poesia donà simplement un gir: vaig escapar per ella del món del discurs,
                 que per a mi s’havia convertit en el món natural, vaig entrar amb ella en una
                 mena de tomba on la infinitud del possible naixia de la mort del món lògic.
                                                                       Georges Bataille.

1. La poesia neix en el silenci i tendeix a aquest silenci (el que no pot expressar-se).
2. Hom incuba en ell mateix la nit de la seva autodestrucció.
3. El final és el començament del diferent: la nova matinada.

          1.

EXILIATS

*

          Área clown: les criatures aboquen el seu flux
          sobre noves criatures. Més enllà inexistent. Continu
          retorn a ulls cecs - vodevil mastegant el buit.

          Àrea zero: no comunicació...
          ara ja esqueixada, deixa transpirar-se com a pròpia...
          ens dirigim cap allò percebut i,
          un altre cop, ho projectam tot damunt la pantalla.

          4.

Pervivència en el no cognoscible:
la ciutat es deixa consumir en la mitjanit predilecte...

El cercle que ens envolta
ens submergeix gangrenant-nos l’enteniment –
en el cinema es projecta el món,
INDIVIDU: la casa davant la realitat.

          6.

ESPAI D'ACCIÓ:
el buit i el collarí líquid del crepuscle.

TRAMA:
la dansa orgiàstica que perfora el sexe de l'esdevenir tentacular
els residents en el microscopi d'arena
l'ull que s'observa a si mateix
i alhora és observat per seu si mateix alià.

DESENLLAÇ:
la memòria de la placa fotogràfica.



          7.

La pel.lícula circula per la medul.la de l’habitable:
l’individu és l’origen i el producte
de la realitat. En ell, igual que en els somnis,
s’engendra el trípode de si mateix
i alhora ell mateix és el fal.lus del que ha
engendrat: la cinematografia.

Arrivé du train à La Ciotat.


           8. 

TORNADA:
expulsats de nou allà on ja hom s’havia fet
originàriament present.

L’ÉSSER s’habitua a la pausada autodestrucció
un cop s’obre pas enmig de la negativitat:
la tendre malaltia de l’etern finit.
Desemparadament inicia la desfilada cap al no-res.
Temporalitat i existència – reconèixer-se novament estrany
abocat dins l’úter de la no-percepció.


          20.

El CUB i l’individu:
llur xòpula
deslliura l’estat d’estranyesa
que embriaga tot esdevenir successiu:
l’arlequí roman suspès dins un bordell virtual.

La retina s’alimenta de les imatges
que hom prèviament ha ejaculat.

     CONDEMNA: residència en el fer-se exterior de l’interior.


          21.

L’existència del voyeur
es manifesta en la incapacitat
de retrocedir fins a la sortida única de l’habitacle
on psíquicament es va penetrar durant el naixement:
el jo i d’absolutament altre dins el jo.

La libèl.lula voleteja davant el focus:
dormim el somni més profund,
la tragèdia agònica vers la nihilitat.


          23.

Presència: el tuf del jo enclaustra
l’eminent pathos, sortir-de-hom,
esqueixar la carn i fer-se visió.

Més enllà, s’arbora el tot i
amb ell decreixem –
     cada ens dintre la seva copinya
     es copsa a ell mateix com estrany.


          27.

M’agenoll
damunt la molsa d’un poema
envejant l’absència que s’enfila pel teu pubis.


          29.

Al bressol,
engax criatures sense forma
per desglossar la clepsidra
de la teva silueta
...


          34

Despertar -
ballarins que es veuen submergits
en la membrana de l'home absurd.

La creació es caracteritza per
l'estat d'angoixa de
l'individu que intenta divinitzar-se.

          Pires funeràries a la superfície del bulevard.


          35.

El mirall interpreta la imatge com a realitat pròpia
ofrena: garlanda de visions – camí vers l’absolut.

L’espectador
no percep llur existència objectiva,
es regenera la ficció ara ja en el seu escenari personal:
                            NOVES CRIATURES;


          36.

Interior:

               continu arreplegar-se sobre el mateix
               l'ésser i la seva negació
               expel.lits sobre el símil que es transfigura.

Exterior:

                l'escenari on les cacofonies es masturben.


          37.
*

Desert.
Trenc d'alba.

VEU 1:
Amb sigil, reptam sobre
els cràters de mercuri que es reprodueixen
en el cinema. La nostra ombra talla les estries
entre l'exili i el no-res.

VEU 2:
L'ambiteatre resta despullat. La màquina de projecció
es sosté sobre els éssers alcohòlics
que irradiaven la nit passada. Som peces d'un
mecanisme preexistent.

Silenci.
Fosc.
Teló.

          38.

Hem penetrat en el cercle còsmic:
dansam en el seu interior

     els intestins de la ciutat
     no deixen que entri dins el teu cos,
     al final ens convertirem en
     paràsits del CUB

sovint veig libèl.lules al meu costat
    
     T’ESTIM


          46.

L'espectador com a tal
té la necessitat d'anihilar la pantalla:
el parricidi
comporta la seva autodestrucció -
l'etern repetir-se del mateix.

VEU EN OFF: la pel.lícula comença en dos minuts:


          50.

LIBÈL.LULA.

El diorama psíquico-somàtic emana
de la categorització fictícia de la substància.

NO REDUCTIBLE: els moviments amorfs
són el viatge tranquil cap a la podridura del meu coll –
a l’altre costat de la mateinada
inseminaré aquest cos destruït
dins el teu reflex: la nit arterial de la qual mai despertarem...

No hi pensis més     és el FINAL.

Solstici d'estiu 9. Fundació ACA, Búger, 2006


V

sistema de control:
en el centre de l'escenari
les bagasses despullades
creixen dins l'amplària
de la ment pornogràfica

envoltant l'encefalograma-espirall que s'enlaire
els rostres van mutant
la fragmentació de l'ésser
on indefinidament
resten suspesos
(cristal.litzant-se quan el
punt de mira torna cap a ells)

un altre cop
des de la llunyania futura
les criatures comencen a plorar.


X

     Els esclaus, de manera cautelosa, situaran
les seves mans en la vulva verge de la mare.
Un cop introduïts dintre, la percussió esquei-
xarà les diòptries del silenci. Fer palpitar
el propi cos - la pell esfèrica del tambor
- fins a mastegar la matèria cerebral.
La restitució del moment alfa.
     Després, començarà el mite...




La transformació de la Nit en Incendi. Textos intempestius al marge
Palma, Documenta Balear, 2011. La Cantàrida 17

Primera part:
L’homenot que treu aigua.

Bé sabem que l’ésser humà,
ni tan sols el planeta que habita,
és la guixa de l’Univers;
que l’Homo Sapiens
és un més en l’enfilall evolutiu
[tanmateix, tal com
l’Homo Erectus o el de Neandertal,
la seva comesa és anar preparant el camí
que, en aquest cas, donarà pas a l’Homo Poieticus];
que el jo, l’ego, no és el rocam cartesià
sinó un camp de tir, un mer teatre de teresetes...
tot això, si més no, d’altra en faltaria,
ens ha fet entendre en què consisteix ser Home;
tot això, no ha fet més que establir-nos com a centre.

Certament, l’únic coneixement
que adesiara se’m presenta vàlid
és aquell que hom sap com a poètic,
o, si t’ho estimes més, per abreujar, la poesia.
A diferència de tots aquests assajos de carnisser
que s’estilen arreu arreu, hom pot aprehendre-hi,
[producte, ben segur, del seu origen oracular]
un moviment sintètic incomparable, del tot global.
Malgrat això, no per fer blasma, urgeix de plantejar-nos:
no seria tot acte d’escriptura una alteració
ja que el quefer poètic és, únicament,
sense condicions, un modus vivendi?
No seria l’escriptura un intent, forçat,
de sublimació, de despoetització?
No valdria més deixar de banda,
d’una vegada per sempre, tants de paperots
i declarar-nos, obertament, sense por,
terroristes de la Llei?
Tu sabràs, companyó,
però caldria que anéssim fent.

Potser anem errats
i la poesia no sigui res d’allò
que un, cabota, sempre ha cregut que era.
És de menester pensar-s’ho bonament
i considerar-ne les conseqüències,
que mai seran poques. Sens dubte,
espesses vegades, no per abusar ni fer recança,
resulta molt més poètic, en el sentit últim del mot,
un d’aquells sopars sonats d’homes lliure
amb timbales, beure de més i dansa,
que tanta cansalada rància per llegir.

Mentre hi hagi Llei,
tots serem culpables
[fulleja Kafka].

Veurem a Pasolini com la pedra de toc,
el primer humanista, en sentit propi,
que ha llucat l’existència a partir del menester
d’una mitologia escaient:
Edip Rei, Medea, Saló o Les mil i una nits.

A pesar de tot, no et preocupis pel Superhome,
pel Fill de Déu, puix que, amb més o manco celeritat,
arribarà a concórrer aquests viaranys. L’existència,
malgrat la deixa, té quelcom d’infantil, de sublim,
extremadament poètic, perplexament metafísic,
que necessita ser renovat sempre seguit.
No siguis pur, ara és la teva.

La nostra missió és aprehendre l’Ésser,
advertir-ne els girs, clissar-ne les tombarelles,
apercebre cada un dels insòlits moviments
que, d’amagat, desempallega amb desmesura.
Aquest és l’únic mode de tornar-se existent.

Viure és quelcom que qualsevol pot fer,
altra cosa és existir...

No pots aprehendre-ho d’altra forma o manera,
tot grup, de la casta que sigui, l’integri qui l’integri,
no té altre propòsit o intensió que desbaratar, esgotar,
les expressions, condicions o posicions de l’ànima d’un.
Pensant-ho més, els grups són propis d’una consciència feudal,
a diagnosticar com a somorta, gregària i, segur,
incorruptiblement anihiladora, avorrible a qualsevol preu.
En tot cas, l’única forma comunal o tribal possible és aquella
que descobreix el termini als pocs minuts d’haver pres cos;
aquella, completament espontània,
immediatament extingible
[amb bafarades, si tant vols, d’Hakim Bey]
que pot atiar o despertat un estat d’ànim recòndit.
Són només positives, parlant amb veu etimològica,
les comunitats que se’ns apareixen com a esfèriques,
aquelles que aclareixen la ment i reconforten la pensa,
aquelles, d’imminent expiació,
que il·luminen la refulgència.

El capitalisme, que fotrà de morros
més aviat que de pressa, només ha tingut
un aspecte, per dir-ho així, positiu:
ensenyar-nos a ser individuals

Si tens pretensió de dur a terme o realitzar
quelcom de ben fet, que et sigui plenament satisfactori,
fes-ho sol, entotsolat, d’amagat o en vista d’altri,
car els grups o les comparses t’esgarriaran la feta.

És ben clar que no veurem l’Homo Poieticus,
pel simple fet que és, en quan a l’evolució, posterior.
El que sí podem fer, però, és accelerar-ne l’arribada:
el nostre vitalisme serà crucial, car Ell depèn de nosaltres.

El meu llaüt té molts de mollets
on arraconar-se i fer-hi un jaç,
per això t’he de dir que no en vull cap,
de títol, perquè sóc, i seré, esporàdic de tot.

El problema dels pobles sense Estat,
[no és que vulgui, de cap de les maneres,
defensar bubotes de tal envergadura,
només ens faltaria, en aquestes altures,
pregonar estatismes o cabòries similars],
vull dir, aquells que son governats i,
per això, sotmesos a les directrius de l’extern,
és l’odi que desenvolupen cap a ells mateixos,
dit d’altra forma, l’anhel de suïcidi.
Si hi ha quelcom que bé exemplifica
el caràcter dels illencs, els de Mallorca dic,
és aquest fet: la frissor d’esdevenir difunts:
“Cavorques no és la mort, però s’hi assembla”.

Segona part:
L’homenot que jeu al recer.

Siau benvinguts.
L’única pretensió que tinc
és la d’esdevenir eremita,
talment un ferro de foc
o la penombra entre la tenebra.
Gastar els dies en una esglesiola
torrada pel Sol més silvestre
o en un far tocat per l’embat,
encallat en la sublimitat del mar
o en la generositat de la tempesta.
Ramon lo foll a la memòria.

Què més vols?
Mal educat i brut,
beus i puts com un porc.
Totes les planificacions que feres,
igual que el teu idealisme, han fracassat.
Si els altres et suporten i t’escometen,
si et permeten qualsevol cosa, no és sinó
perquè et consideren un tarat o,
en el millor dels casos,
un espècimen perill d’extinció.
Saps quina ha estat la teva sort?
Vares néixer dins el vermell de l’ou
i has caigut amb gràcia a la vida.

Enc que la major part del humans ho neguin,
que hi renunciïn per considerar-ho estantís, passat de moda,
o, tan senzill, per què l’època actual així ho marca,
veig encara molta de teòrica creacionista enrocada,
ben endins, amb dos dits de crosta, en el caparrot del personal.
De què parlo? De l’extinció de l’Homo Sapiens, un altre pic!
Malgrat no ens ha de preocupar, cal tenir, sense menar-li por,
les fites netes, el cervell ben eixermat, sense bordalls, aritja
ni malaltia, car tot el que ara un solqui, demà bo serà.
De què ens han servit tots els mesos de poca son
de Darwin, Wallace o, maldament xerri massa, Carbonell?
Dir que nosaltres just som un més, que no amaguem cap finalitat,
cap ceptre, cap corona, que l’extinció és allò que tenim de real,
que som el preparatiu d’una espècie, de l’Homo Poieticus,
[de la mateixa manera que ho foren
l’Homo habilis, l’Homo erectus,
l’Homo antecessor o l’Homo sexual],
suscita encara ara una mena de terror,
de bombolles al cul, com agrada dir, que remena tot el cabal.
Per què? Bé saps que ens agradaria ser el fi, la perfecció.
La primera passa per a curar-se,
tingues-ho ben clar,
comença en l’inconscient.

Despulla’t,
fot els peus dins el fang,
en allò que ets, que seràs.
Contempla’t com a Home,
sense altre més ornament,
com a pura existència i,
després, alça el cap,
fixa el ulls als de Déu
i parla.

No perdre l’enravenada,
vet aquí la qüestió.

Fes-ho com vulguis,
com et passi pels collons,
però torna una animal poètic existent,
mitòman, sense altra pretensió.

Al·lots! La Poesia és acte,
ben igual que la Religió,
individual, cada un la seva.
Per fer burots en un quartilla
o resar avemaries
sempre hi som a temps.

Ser ateu, ben igual que ser antisistema
[en refereixo amb això, a aquells que es posicionen
en contra de l’Estat, el sistema econòmic imperant,
en el nostre cas el capitalisme, el sistema educatiu
i, per acabar, a l’entramat dels mitjans de comunicació],
no és més que quelcom necessari per a la curació,
vull dir, per prendre consciència de la realitat
on un, sigui qui sigui, es desenvolupa, serpenteja,
però, en cap moment, has de saber-ho, és la finalitat.
Moure’s dintre de la negativitat d’aquestes dues postures
és gens vital per antonomàsia, dit en altres paraules,
aquell que vol ser Home no pot, en cap moment,
descabdellar el seu quefer dintre d’una negació inacabable.
Vet aquí, el pecat de molts, la majoria,
d’aquells que avui en dia s’apel·len o defineixen
sense moltes més manies, com a esquerrans.
Cal dir que l’esquerranisme
[és prou interessant veure
els pensaments o idees de Kaczynski, Unabomber,
terrorista i tronat, sobre aital concepte],
ja bé sigui per moda, mal de ventre o morenes,
avui per avui, voga dins una mena de cercle viciós,
com un peix que es mossega la coa,
sense donar-ne cap ni una, de solució.
Ben conscients de tot aquest caliportal,
panxacontents, foten els dies
amb qüestions epidèrmiques per a fer bonic.
Al que anàvem,
la negació de l’allò divinal [del sistema, també]
és un punt de reflexió, de tornar sobre un mateix,
de, com es diu, tocar amb els peus a terra,
de topar amb una altra partió,
de reconèixer les possibilitats del que significa ser humà.
Llavors, un cop portada la comesa a port,
primera passa per a la curació,
cal invertir, capgirar o transfigurar aquesta negativitat,
realitzar el que hom diria una negació de la negació,
tot partint d’un acte creatiu espontani i individual.
Ja saps que la idea del superhome, del nounat,
arranca de la desmesura dionisíaca,
de la fortor perpètua, perenne, verge,
aqueixa que no fineix mai.
De l’ase beat que sempre diu que sí
a l’ase esquerrà que sempre diu que no,
has de saber que la diferència és mínima.
El que vull que entenguis:
per romandre en aquesta contrada,
per no cessar mai de ser ateu o antisistema,
més val que malgastis el temps
sembrant gladiols, fent punt mallorquí o
tallant-te les ungles dels peus.

Nietzsche diu:
“tan sols després de la mort de la religió
pot tornar a créixer exuberant la invenció del diví”.
Talment. Vet aquí el bessó de tota aquesta història.

Per què sovint, freqüentment, ens fa por estar tot sols?
Encara que siguem humans, això vol dir,
que un dia deixéssim el boscatge
per inventar-nos allò que després vam etiquetar de Cultura,
hem de tenir clar que, vulguem o no,
instintivament no som més que animalets.
La por d’entotsolar-nos és una vibració de la nit dels temps.
Pel simple motiu que l’home,
fisiològicament, és un tarat en tots els sentits
[què tenim de bo? Ni la vista, ni l’olfacte, ni l’oïda,
per collons no sabem córrer a grans velocitats
i som, certament, dèbils],
no ens va quedar altre remei que fer pinya entre els qui hi érem,
a saber, ajudant-nos o aidant-nos uns amb els altres,
per suplir aquestes mancances;
un cop la tècnica ens ha procurat tot allò que un ha de menester,
car ara ja no tenim cap necessitat
d’enfrontar-nos amb un tigre o una serpent,
inconscientment tota la càrrega de quan vivíem a les cavernes,
de quan caçàvem llebres i encalçàvem cabrits,
roman guarida en l’espatlla.
Per altra part, metafísicament parlant,
quan hom percep la solitud
veu que, entre les seves encletxes,
hi trasllueix la por a existir,
que, a través d’ella, brillen els ulls
d’una existència que ens fuig de les mans.
Una cosa però has de saber:
per poder existir així com toca o cal,
primer has d’agafar el bou per les banyes;
m’explico, es necessari arribar al fons, al punt zero,
on l’Absurd sona com la bordonera o la trompa d’unes xeremies,
sempre present, en tot moment
[recorda a Albert Camus, company, l’Absurd i la Revolta],
per a després, calçat amb espardenyes fortes, ben fermades,
iniciar-te, arrencar, sense cap emperò,
sense pops, fang ni brutor.
T’ho dic, però també t’asseguro,
car n’he fetes de provatures i errors,
que la tasca no és gens senzilla,
basta que sàpigues, et convé,
que encara ara no n’he tret res en net.

El padrí va matar un moix a garrotades.
Nosaltres, els al·lots, com era costum en aquell temps,
cavàrem un clot a la bassa. Amb dos buscalls i un lligam,
tinguérem la creu que vam clavar, esmeradament, a sobre.
Després arribà, silent, un parenostre.
Aqueix és el primer ritual funerari que record.

Aquell vespre,
ben sopat i ben begut,
després de trescar per cafès i xibius,
t’allargares, entotsolat, al llit
i, mentre te la remenaves,
vas decidir que havies de crear  Déu.
Aquell vespre, et feres immortal.

De cada vegada més, estic convençut
que Heràclit, aquell a qui de malnom li posaren L’obscur,
és un dels millors punts de partida per a poder eliminar,
d’una vegada per totes, l’olor de mort que embetzola a la Filosofia.
A l’enterrament del Racionalisme
ja hi anàrem fa uns quants anys llargs
i de tota la comèdia, farsa o burla, del pederasta panxut de Sòcrates
i la seva comparsa d’amics de la Raó,
que ens llançarem en el bell mig d’una corona d’espines
que encara ara tenim enflocada en la cervellera,
n’ha quedat ben clar que resulta inviable de totes passades.
Heràclit, però, posseeix una bellesa singular, estranya.
Tot està en constant canvi, en perpetu moviment, eternament,
fluint, prenent la forma del líquid, una transformació perenne,
però, per altra part, hi ha el foc que ho sustenta tot,
que sempre hi ha estat, que hi és i que sempre hi serà,
això sí, aquesta mena de déu-foc no en té res de substancial,
sinó que seria més bé un procés, sotmès també al canvi.
Curiós, no ho trobes?

Si eliminéssim o anihiléssim
d’una vegada per totes, ja està bé,
l’Estat i els governants,
les religions organitzades,
el Capital i reduíssim, a més de la meitat,
la població mundial,
tots viuríem més a pler.

Si Déu tingués forma,
seria un cony.

No ho posis en qüestió: les crisis,
tant se val de quines es tractin,
quin caràcter sigui el que prenguin,
existencials, d’enamorament,
filosòfiques, econòmiques o metafísiques,
són el motor d’allò que podem anomenar com a Canvi,
vull dir, aquesta mena d’etern retorn,
d’espiral erecte o foc dins la jove sabonera de les onades.
Aquestes són, sempre ho han estat,
les corretjades, les sivellades, que ens fan tornar grans,
malgrat sempre, vulguem o no,
ens hagin agradat les mateixes coses.

El món és el llenguatge
i, el que hi resta fora, l’allò místic.
La Poesia? Tan un com l’altre,
la seva unió i, òbviament, la totalitat.

Encaixonar versos, sense voler fer befa,
és quelcom que, amb un poc d’esma i paciència,
quasi qualsevol persona pot dur a terme,
vull dir, hi donarà més o manco sabatades,
segons l’art que en tingui, però vaja,
què no és res que surti de l’habitual.
Altra cosa, certament, ben diferent és la Poesia.
Que la cataloguin com a la creadora
de peces d’orfebreria que llepen el sublim,
em sembla d’una bogeria i d’una cursileria pròpia de lloscos.
Que la vegin com a una forma de coneixement o
de trobar la Veritat, com si de qualsevol altra ciència
o disciplina es tractés, no és que no em sembli bé,
sinó que ho considero reduït, és a dir,
prescindeix de l’element que li és,
per dir-ho de forma entenedora, essencial.
Més val així, un mode de vida,
d’estar en el món, amb dos collons,
sense paparró i sense límits.
Totes les altres coses, no passis ànsia,
la bellesa, la certesa o el sexe,
ja vendran llavonces.
El que et volia dir, doncs, és que de poetes,
en conec pocs, poquíssims,
gosaria de dir: quasi cap.

Tal vegada t’ho sembli, no et diré que no,
que passar el temps reflexionant
o escrivint tota casta de disbarats i dois
sobre l’existència, la Poesia,
l’Intemporal o el fet de ser lliure,
sigui quelcom de hippie flipat,
somiatruites decadent o, sincerament,
de mandrós que no en vol fer ni brot.
El problema o l’emperò,
en qualsevol cas, és un altre.
Diguem-ne que no tothom
vol fer-ho i, molt manco,
té ganes de canviar res
[no parlo aquí del món i de la bolla
sinó, més ingènuament, d’un mateix].

Per ser poeta no cal escriure,
de fet ho considero totalment secundari.
N’hi ha prou en enfonyar
els dits dins la nafra que és existir
i aglapir el sexe de la Poesia.

Cal que la tinguis clara, a aquesta idea:
no et posis límits, fes tot allò que vulguis
i sàpigues que sempre estarà bé.

-Què és el que t’agrada, Miquel?
-Sempre m’ha agradat el mateix:
discutir amb qualque amic, la menjua,
un poc de música, pegar un polvet,
de tant en quan, beure dues copes de més,
llegir animalades i pensar-ne de més grosses.
Sí, sempre m’ha agradat el mateix.

No hi posis cap dubte,
el que promocionen les religions organitzades,
tant se val de quina es tracti,
és l’odi vers aquell qui no combrega amb el seu dogma,
ja sigui perquè es colga amb una altra divinitat,
ja sigui perquè és ateòleg.
Anit he vist les portes d’Edom.
Ésau, Ésau, on ets?

Passar gust d’existir:
aqueixa és la màxima, l’única.

Tercera part:
L’homenot que no diu res.

Ser Home,
esdevenir-hi,
consisteix en abandonar la natura humana
en profit d’una que et sigui apropiada.
En altres paraules,
més planeres però igual de fondes, perquè ho agafis:
decideix allò que vols ser cada dia,
en qualsevol moment.
Deixa’t anar de teatre,
de renous forans, de gemecs i pardalades,
de panxes plenes o de donotes xafarderes
que no tenen més feina que gratar-se la pantafena,
car el que et pertoca o correspon hi roman ben enfora:
torna tu mateix.

-Meam, ja que saps d’això, digues-m’ho:
quin és el sentit de l’existència?
-El que tu li donis.
-Però la Mare de Déu i l’Univers,
el Karma, el Paradís, la felicitat, Buda...
-Vuits i nous i cartes que no lliguen.

Indiscutiblement,
n’estic la mar de content.
Des que he descobert
que la vida, en si mateixa,
no té cap sentit, cap significat,
sinó que és un fluït espontani
sense direcció ni fi a perseguir,
em sent gegantí, etern, immortal.
És una vertadera meravella
despertar cada matí sabent
que no hi ha cap forma amagada
que em mostri les petjades a seguir,
que les teleologies no tenen existència efectiva
ni que cap escórpora metafísica em fa l’aguait.
La meva ànima ara toca amb un dit al Cel.
M’he convertit en un artista terriblement bo,
m’esculpeixo cada dia, cada instant, cada segon:
si m’agrada, endavant les atxes, bombo i platillo;
si no, tant se val, no em preocupa gens
car, únicament, aplec les veles
i, amb parsimònia, m’encamín cap a no sé on.

El Capitalisme n’ha sabut:
per anorrear la lluita de classes,
ha abolit el proletariat inventant-se allò de la classe mitjana,
on hi cap tot, on ningú té consciència de res
i on hom sempre mira aquells qui són més que ell,
estereotipats en els mitjans de comunicació.
Per altra banda, ja que hi som, em pregunt:
és necessària la casta política, els governants?
No, gens ni mica, en absolut.
Bastaria, n’hi hauria prou, en què es cerqués o busqués
un sistema, per descomptat sense intermediaris,
en què els ciutadans poguessin, sens recança,
manifestar les seves necessitats reals, les dels dies feiners,
[cosa que els mandataris fa estona que han oblidat]
i engirgolar, després, un mecanisme,
de poble, de peus polsosos, sense gomina pels cabells,
que es dediqués a donar-hi solució
[segurament, bastaríem nosaltres mateixos
per dur a bon port aital comesa].
De totes maneres, no ho posis en dubte,
ara que ja no tenim a cap Aristòfanes,
Plató o Demòstenes que profetitzin una salvació política,
afirmaré que això que, en l’actualitat, en diuen democràcia
és un fanfàrria per figar gorans, espigada per la podridura,
hipòcrita i més falsa que un duro sevillà.
No creguis, per l’amor de Déu, que consideri
com a vàlida alçar-ne una a la grega
on, clarament, més de la meitat dels vilatans
no entra dins els paràmetres de ciutadà.
Tampoc no sé si la idea de Kropotkin
de què només hauria d’existir el municipi,
avui per avui, és viable o no. En tinc els meus dubtes.
Malgrat tot,
enc que les traves siguin més altes que la farratja
i ens destorbin per escoltar els capsigranys,
sense ser capaç o estar capacitat per a mostra-te’n la sortida,
pens, almanco, que està bé d’haver-hi fet esment.

Ser cada dia com d’ahir
és igual que esflorar-se els ous amb dos macs de torrent.
Cal que t’oregis la cervellera i matis ton pare,
com hem fet tots.

La Poesia és el camí.
La metàfora i la serralada,
la visió, l’Homo poieticus, la mística,
cada hom l’Àngel de Rilke:
el callat, el qui escolta.

La poesia és el llenguatge dels qui no parlen.

La Veritat és cosa de gats,
de gentota que ha perdut el seny,
impotent per dur-se a la boca
una grapada de merda ensucrada.
En la xerrameca existencial, la que m’agrada,
i ficant mà a la verdor de Heidegger,
la negació de l’ésser-per-a-la-mort que és el Dasein
fa que, aquest, arreli capturat, mancat de delit,
embadalit, en l’allò-que-es-diu,
en els dictats del senyoriu de l’únicament altre
en tant que matèria anònima o amorfa.
Des del meu parer, tal com ho puc copsar,
és en aqueixa fantasmagoria
on es situa el monopoli paupèrrim de la Veritat,
en la negació de l’ésser-hi, en l’oblit de l’ésser,
en la cosificació del fet inaudit que és estar-en-el-món.
Dit sense més coverbos ni falsa retòrica que embalsama la mollera,
existir és ser en plenitud, ser a plaer, esperonejant,
dens, profund, fondo, jove, farcit de misteri,
sens ficar el banyó dins l’Un,
absent, en tot moment, de traves i garbellets,
o, com és d’esperar, el seu caràcter macabrament etimològic,
de subjecte.
Ser lletrada ardent,
la cridòria que mai escanya,
el portal cap a un silenci que, amb desfici, tot ho escolta,
ser homenot, l’homenot, l’Home.

Que et quedi ben clar: no sóc poeta.
Malgrat tot, l’única forma de coneixement és la Poesia,
vull dir, després de tot un seguit de provatures, assajos,
errors, correccions i cerveses, he arribat a la conclusió
que hom només pot aprehendre i aprehendre’s
mitjançant el quefer poètic. El motiu o la raó?
En primer lloc, perquè és inclusiva,
a saber, no malgasta el temps amb blederies disseminatòries,
no entén de disciplines de bisturí ni divendres a l’hora de tancar,
com tampoc d’academicismes amb nota al peu de pàgina.
L’antítesi? El cientisme aristolèlico-darwinista
que tot ho empastissa amb colònia dogmàtica, exclusiva i lògica.
Després, perquè té un funcionament a mode d’oxímoron,
pots ficar-ho tot dins el mateix sac, tot li fa profit,
no lluca contradicció ni negació ni cap casta d’estira i amolla,
sinó només aquella creativitat fresca com una fulla de menta.
També, sobretot, perquè és existencial, de batec i cor ardent,
tant n’hi dónes, tant en vol, sens conèixer límit, enfront ni clausura:
profunda, abeurada d’immediatesa, quotidiana,
de posat tranquil, pacient com un fumador de pipa
i, tanmateix, bella com un figuera d’hivern.

-Miquel, el món t’importa?
-No. Només tu,
només jo.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA